5

Posem fil a l’agulla

Cadireta, pitet, got, plat i coberts, que apareixen sempre a la mateixa hora. Al capítol anterior hem vist que aquests objectes, sempre els mateixos, serveixen perquè el nen reconegui que ha arribat… l’hora de menjar!

Però no podem posar-lo a menjar al primer lloc que ens passi pel cap. Se li ha de proporcionar un ambient serè i que l’ajudi a concentrar-se en la tasca que està a punt d’emprendre. O sigui que també hem d’escollir el que serà el «menjador» del nen.

Aquesta és una cosa que han de decidir els pares o els cuidadors, mai el nen. L’adult és qui escull el lloc on el nen aprendrà a menjar i, en la mesura que pugui, ha de procurar que cada dia el lloc sigui el mateix. Un espai a la cuina, si és prou gran, o la taula del menjador són llocs òptims per iniciar l’aprenentatge.

En canvi, és incorrecte intentar ensenyar-li l’hàbit de menjar assegut al sofà mentre mira la televisió; al cotxet, per poder-lo gronxar si agafa una enrabiada; a coll, per tenir-lo ben agafat si es rebel·la contra la cullera, o assegut a la falda del pare o de la mare, ben controlat, mentre l’altre juga a imitar el vol d’un avió amb la cullera carregada de menjar. Són situacions inadequades, i això influeix negativament quan intentem que el nen adquireixi un hàbit.

En el nostre objectiu de crear un marc agradable per menjar, també hi entra en joc fer que al nen li resultin atractius tots els elements que anirà associant amb el menjar. En primer lloc, muntarem la taula. Posarem les estovalles, acostarem la seva cadireta i després col·locarem el plat, el got i els coberts. Procurarem que tot estigui net, sigui pràctic i que tingui dibuixos i colors que li cridin l’atenció. Aquestes imatges i colors poden ser un recurs útil que podem combinar amb una història relacionada amb l’acció de menjar que està aprenent, que el motivi per concentrar-s’hi i obrir la boca i mastegar correctament.

El nen no pot escollir el lloc on vol menjar.

En aquest ambient serè, relaxat i atractiu que li preparem no hi té lloc, en canvi, un televisor encès o una sèrie de joguines escampades al voltant del plat. Això només el distraurà del que ara té entre mans.

És bo utilitzar la mateixa creativitat que posem en l’entorn del menjar per muntar el plat. La presentació dels aliments pot jugar a favor o en contra del nostre propòsit, no sols per aconseguir que el nen se’ls mengi, sinó també que li vingui de gust de menjar-los. Que li obrin la gana. Els colors mateixos del menjar poden servir-nos per explicar-li històries, per plantejar-li un joc o per relacionar-los amb altres coses del seu, encara, petit món.

Un últim recordatori: val més qualitat que quantitat. L’abundància de menjar al plat, a més a més de representar una amenaça per al nen, pot ser absurda, ja que només contribuirà a un rebuig més gran de l’acte de menjar.

Regles mentre s’aplica el mètode

Ja tenim escollit el «menjador» del nen, que és el lloc que ens sembla més idoni perquè ell aprengui a menjar i perquè nosaltres puguem maniobrar amb comoditat. Ara entra una sèrie d’elements en joc.

—Millor, un sol conductor. El més convenient a l’hora d’ensenyar de menjar el nen és que se n’encarregui una sola persona. Pot ser la mare, el pare, l’àvia o la cangur, però només una cada vegada. I si no pot ser sempre la mateixa persona la que «condueixi» el nen en l’adquisició d’aquest hàbit, almenys els que se n’ocupen hauran de mantenir coherència en el mètode d’aprenentatge. Així, el nen no perdrà seguretat.

Quan el nen està menjant i comença a aparèixer gent al seu voltant, cadascú amb el seu sistema, tots intentant que rigui, parli o miri una joguina concreta, i potser un el té a coll mentre que un altre intenta enfilar-li a la boqueta una cullerada de menjar, l’únic que se’n treu és marejar-lo força, i, al final, no sabrà si estan intentant ensenyar-li a menjar o si l’han ficat en una atracció de fira.

—Estimulació positiva abans de començar. Forma part de la preparació. És una cosa tan simple com predisposar-lo a favor nostre, a favor de l’acció de menjar que és a punt de començar. Si li diem que el menjar és boníssim, que sabem del cert que s’ho menjarà molt bé perquè és un nen gran, li estem facilitant el camí molt més que si li plantifiquem el plat al davant sense dir res o si en les nostres paraules deixem entreveure una obligació o una amenaça, com: «Vinga, ara a menjar sense rondinar» o «T’ho has de menjar tot, o si no m’enfadaré».

—Menjar com tots. Una manera de demostrar-li que aquest hàbit que està aprenent és normal i corrent és donar-li una cullerada i després l’adult que l’acompanya, ja sigui el pare, la mare o el cuidador, menjar-se’n una altra.

—Reforç positiu mentre menja. Convé felicitar-lo quan obri la boca, mastegui o empassi. Amb un senzill elogi l’animem a repetir l’acció. S’han de reforçar sempre els actes positius.

—Primer l’autonomia, després ja ens preocuparem de posar-hi detergent. Quan un nen comença a utilitzar els coberts, se li ha de permetre al màxim que exerciti l’acció de ficar-se el menjar a la boca tot sol. No és el moment d’amoïnar-se per si el menjar cau sobre les estovalles i hi deixa taques. Ja les rentarem després. Si li retirem els coberts, podem crear un sentiment de culpabilitat en el nen i distorsionar el procés, perquè pensarà que ho fa fatal. Per evitar-ho, l’animarem perquè mengi tot sol, li direm que ho està fent molt bé i que sabem que, com que n’està aprenent, cada vegada ho farà millor.

—Potenciar la comunicació. Mentre el nen menja, a part dels nostres elogis quan faci alguna cosa ben feta, és bo que li parlem i fins i tot que li preguntem coses. El que és important és que ell se senti tranquil i relaxat, en un ambient serè. A més a més, anar explicant-li coses, adaptant-les sempre al seu nivell de comprensió, pot ser-nos útil si comença a atipar-se i se l’ha de distreure, sense haver de recórrer al televisor o a les joguines.

—Arriba la rematada, i més reforç positiu. Quan el nen acaba de menjar, tornarem a animar-lo i felicitar-lo pel que ha fet perquè se senti content i feliç del seu comportament. Des de dir-li que s’ha portat molt bé fins a anunciar-li que ho explicarem a la resta de la família quan arribin, tot serveix per reafirmar-li positivament aquest nou hàbit que està aprenent.

—Només quan hagi menjat es donarà pas a l’activitat següent. Únicament quan es doni per acabat l’àpat se li permetrà aixecar-se de la cadireta. Aleshores el nen podrà decidir si vol anar a jugar, a descansar una estona o a fer qualsevol altra activitat.

El mètode

Aquest mètode es pot utilitzar a qualsevol edat, a partir dels sis mesos, és a dir, des que comença a prendre les primeres farinetes. Tot seguit us presentaré un cas pràctic en què descriuré les pautes per aconseguir que en, aproximadament, una setmana el nen interioritzi un hàbit correcte a l’hora de menjar. Podem començar a aplicar-lo en qualsevol moment del dia, però aquí l’he iniciat amb el dinar.

Primer dia, el dinar

Ha arribat l’hora de dinar i la nostra missió, que just comencem avui, és que en Joan, que té dos anyets, s’iniciï correctament en l’hàbit de menjar.

El primer que fem és asseure’l a la cadireta. Davant seu ja té preparat el plat amb el menjar.

Seguint les instruccions del pediatre, el pare, la mare o la persona que se n’ocupa ha decidit què li donarà per dinar. I recordeu: tant hi fa qui l’acompanya durant el dinar i li ensenya de menjar, sempre que tots ho facin de la mateixa manera.

Mentre l’asseu a la cadireta, el «conductor» explica a en Joan què té per menjar i li fa saber que és boníssim. Per exemple, avui la mare li ha fet un plat deliciós de verduretes tallades a bocins, mig pit de pollastre i una muntanyeta d’arròs. Tot això cap en un plat petit i n’hi haurà prou per calmar-li la gana. No cal posar-n’hi grans quantitats. Si us fixeu en la panxeta d’en Joan, us serà fàcil imaginar la mida del seu estómac. És una bona guia per fer-se una idea de les quantitats que pot ingerir.

Quan ja tenim en Joan assegut a la cadireta, ens posem al seu costat per ajudar-lo a menjar tot el que li hem preparat. Ara és quan poden passar dues coses: que en Joan s’ho mengi tot sense problemes (amb la qual cosa, els pares d’en Joan ja podrien regalar aquest llibre a altres pares a qui pogués ser més útil) o pot ser que, d’entrada, rebutgi els aliments.

Vejam, posem-nos en la pitjor de les dues situacions: el nen rebutja el menjar. Què fem?

Fins a cert punt, quan ens asseiem al costat d’un nen per fer-li companyia mentre menja, hem de fer-nos la idea que a partir d’aquest moment ens hem tornat sords i cecs. Sense deixar de banda la nostra actitud serena, suau i plena d’afecte, omplim la forquilla o la cullera i mirem de posar-la-hi a la boca. Si el nen la rebutja una altra vegada, ho tornem a intentar, però sense alarmar-nos ni posar-nos tensos. Les nostres maneres dolces de reconduir l’operació li estan dient al menut que no ha passat res, que ho tornarem a provar i que tots continuem estant tan contents.

Mantindrem aquesta actitud durant 3 minuts, encara que el nen escupi i rebutgi el menjar. I en cap moment perdrem la calma.

Passats els 3 minuts, li retirem el plat com si hagués menjat perfectament… encara que no hagi tastat res. I a continuació, li eixuguem la boca amb el pitet, el traiem de la cadireta i ens comportem com si realment l’hora del menjar s’hagués acabat.

Durant els 3 minuts següents ens concentrem en altres coses. Hi insisteixo: és importantíssim que ens mantinguem calmats, com si no hagués passat res, com si realment el nen s’hagués acabat tot el dinar. Aquests 3 minuts ens serviran perquè el nen no pensi en el menjar i es distregui.

Després d’aquests 3 minuts d’«oblit», reprenem el ritual de menjar. Continuem fent veure que no ha passat res. La nostra actitud és alegre i positiva, no fem cas de l’actitud del nen i, encara menys, del que pugui estar deduint ara del nostre nou intent.

Repetint els mateixos actes. És a dir, l’ajudem a asseure’s a la cadireta, li posem el pitet, el plat al davant i l’ajudem a dur la forquilla o la cullera del plat a la boca. Transmetent seguretat sempre i en tot moment. I calma i paciència. Recordeu-ho: nosaltres som els bons mestres, i ell, l’alumne que està aprenent a menjar. Aquesta vegada hi dedicarem 4 minuts.

Evidentment, podem topar amb dues possibilitats. Una, que comenci a menjar bé, amb la qual cosa es dóna per acabada aquesta pràctica fins a l’àpat següent. Tant se val que sobrepassi el temps que teníem previst; el que compta és que ja està menjant amb regularitat.

Però també pot passar que es continuï negant a menjar o que obri la boca, sí, però a contracor, i que amb prou feines s’empassi res. Si aquest és el cas, continuarem mirant de ajudar-lo a menjar durant 4 minuts més. I sempre sense perdre el somriure ni la serenitat.

Passats els 4 minuts, li retirem el plat i el traiem de la cadireta com si hagués menjat bé, i ens posem a fer altres coses durant 4 minuts més. Com si no hagués passat res!

I, transcorreguts aquests 4 minuts d’«oblit», reprenem tota l’operació des de bon començament, una vegada més i com si fos la primera.

Sí, li tornem a posar el plat a taula, l’asseiem una altra vegada a la cadireta i, mentre li posem el pitet, li diem «Ara ens menjarem això tan bo». L’ajudem amb la forquilla o la cullera.

En aquest tercer intent mantindrem l’acció durant 5 minuts. La nostra actitud continuarà sent tranquil·la, somrient i positiva, encara que per dintre ens estigui consumint el malestar i estiguem tips i cuits i desitjosos que el nen comenci a menjar, que interioritzi tot sol el que volem que faci. És important que el nen no percebi aquestes emocions negatives en cap moment del procés d’aprenentatge. Si s’adona que el seu rebuig del menjar crida la nostra atenció, ens preocupa o provoca en nosaltres un canvi d’actitud, estem perduts! Per això, passi el que passi, en cap moment hem de perdre aquesta actitud de confiança i seguretat en el que estem fent.

Quan hagin passat 5 minuts, es dóna per acabat el dinar. Tant se val la quantitat que hagi menjat el nen. Ja no hi haurà més intents i haurà d’esperar un altre àpat, el berenar.

Si de veritat no ha menjat res, no ens hi hem d’amoïnar. El cos està preparat per resistir llargs dejunis, i recordeu que un nen passa onze o dotze hores sense menjar durant la nit i no li passa res! Tenim molt de temps abans no se li esgotin els recursos energètics, i segur que el vostre fill no arribarà mai a aquest extrem. Si seguiu aquestes directrius al peu de la lletra, en una setmana l’assumpte estarà resolt.

Això sí: fins a l’hora del berenar no podrem donar-li res, encara que ell ho demani desesperadament. Ens hem de carregar de paciència per poder transmetre-la al menut; per tant… fins a l’hora del berenar, res de res!

Primer dia, el berenar

Cap a les 4 de la tarda, arriba l’hora de berenar. Tornem a començar el ritual. Aquesta vegada la mare ha preparat a en Joan uns bocinets de fruita, per exemple pera, i dues galetes.

En el mateix lloc on abans li ha donat el dinar, la mare asseu en Joan a la cadireta, li posa el plat al davant i, mentre li corda el pitet, li explica què berenarà i que tot és boníssim. Durant els 3 minuts següents intenta donar-li el berenar, amb tranquil·litat.

Què pot passar aquesta vegada? Que durant aquests 3 minuts el nen mengi i, passat aquest temps o una miqueta més, s’hagi acabat tot el berenar. Aleshores ja estarà i caldrà esperar fins a l’hora de sopar per comprovar si ha assimilat la pauta i si la continua practicant.

Si, per contra, transcorreguts aquests 3 minuts, no s’ha empassat res o gairebé res, li retirem el plat, el traiem de la cadireta i nosaltres, durant aquests 3 minuts, ens dediquem a qualsevol altra cosa i no li prestem atenció. Com si realment hagués berenat.

Passats els 3 minuts, iniciem de nou el procés. Hi insisteixo: amb maneres suaus, com si no hagués passat res. Asseiem el nen a la cadireta, li lliguem el pitet i li expliquem què hi ha al plat. Aquesta vegada, dedicarem 4 minuts a intentar que s’«enganxi» a l’hàbit d’obrir la boca i empassar cada vegada que li acostem la cullera plena.

Si veiem que es comporta bé, continuarem donant-li el berenar fins que se l’acabi. Si no és així i continua resistint-se a empassar la cullerada, doncs… passats els 4 minuts recollim els estris, baixem el nen de la cadireta i ens dediquem a una altra cosa. I, tot això, sense perdre els nervis.

Ara esperarem 4 minuts abans de tornar a començar el ritual. Quan ja hagin passat, ho intentarem per tercera i darrera vegada. Sempre amb calma i utilitzant tots els objectes que volem que associï a l’acte de menjar: el nen estarà assegut a la cadireta, amb el pitet i el seu platet al davant, la cullera i el got.

Durant 5 minuts més li acostarem la cullera plena de menjar a la boca i ens fixarem en la seva reacció. Pot ser que ara comenci a menjar bé i si, quan ha passat el temps, encara li queda menjar, esperarem que se l’acabi. Però si no ha volgut menjar, donarem per acabat el berenar. Fins a l’hora de sopar no intentarem tornar a posar en pràctica el mètode.

Novament, és molt important que en les quatre hores que falten perquè arribi el sopar no se li doni res, encara que agafi una enrabiada de por. Si té set, sí que se li donarà aigua.

Primer dia, el sopar

Aquesta nit en Joan també té preparat un sopar exquisit. Al plat hi ha puré de patata i pastanaga i una rodanxa de lluç tallada a trossets. Tot hi cap de sobres, en un plat petit. És tot el que l’organisme d’en Joan necessita.

Aquesta vegada és el pare qui l’acompanya. I ell també seguirà els mateixos passos que marca el mètode.

En primer lloc, col·loca tots els objectes associats a l’inici del ritual. Posa el plat, el got i els coberts a taula, al lloc on s’ha decidit que en Joan mengi, després l’asseu a la cadireta i, mentre li lliga el pitet, li explica què li toca per sopar aquesta nit.

Quan la primera cullerada del sopar inicia el recorregut cap a la boca del nen, comencem a comptar els 3 primers minuts. Si comença a empassar sense gaires dificultats, seguirem donant-li el menjar fins que s’acabi el plat. Tant se val que haguem superat el temps establert.

Però si rebutja el menjar, quan hagin passat 3 minuts li retirem el plat, li traiem el pitet, el baixem de la cadireta i nosaltres, durant els pròxims 3 minuts, ens dediquem a altres tasques. Com ja sabem, actuarem sense perdre la paciència, amb una actitud segura, la que tindríem si s’hagués menjat tot el sopar. Aquests 3 minuts seran el període d’«oblit» que ens permetrà que el nen es distregui i es prepari per tornar a començar.

Passat aquest temps reiniciem el procés. Ja ho sabem: la cadireta, el pitet i el plat davant del menut. Li tornem a explicar què menjarà i insistim que li agradarà molt. Continuarem 4 minuts més. Si el nen comença a menjar, li donem el sopar. I si persisteix a rebutjar el menjar, tornarem a fer una pausa. Aquesta vegada, de 4 minuts.

Passats els 4 minuts d’«oblit», durant els quals nosaltres haurem estat fent les nostres coses i comportant-nos com si res no hagués passat, iniciem el tercer i últim intent.

Actuem com si fos la primera vegada que l’asseiem a sopar. Tornem a repetir tots els passos i li comentem que el menjar és boníssim. Aquesta vegada dedicarem 5 minuts a provar que mengi. Si transcorregut aquest temps es resisteix a obrir la boca i amb prou feines accepta cap cullerada, comença a plorar i a queixar-se, li traurem el pitet, el baixarem de la cadireta i… fins demà!

No tornarem a intentar donar-li res fins a l’esmorzar de l’endemà.

Ni cinc de calaix

És molt probable que el primer dia que posem en pràctica el mètode el nen amb prou feines mengi o mengi molt poc. No ens ha de fer patir gens ni mica. Els nens tenen una capacitat enorme de pujar i baixar de pes, i correspon al pediatre controlar-los les variacions, en general amb intervals de quinze a trenta dies. La variació de pes que pugui produir-se en un dia no té cap importància.

Està comprovat que, seguint aquest mètode, un nen mai no ha perdut pes d’una manera patològica. Així que és important que no ens obsessionem amb aquest tema i, personalment, desaconsello l’ús de bàscules casolanes, que només serveixen per sobresaltar-nos. S’ha de confiar en el pediatre, i només ell ha de controlar el pes del menut.

Com hem vist, l’aprenentatge de l’hàbit de menjar dura entre 25 i 30 minuts per àpat. Aquest temps anirà reduint-se a mesura que el nen vagi aprenent a menjar bé.

Recordeu que el nen, un cop confirmada la total absència de patologies mèdiques o psicològiques, està preparat per assimilar qualsevol mena d’aliment. Només cal paciència i dedicació per aconseguir que aprengui a acceptar els diferents gustos que li anirem proposant.

Els suplements de llet o sucs cal subministrar-los durant els àpats, i no fora d’hores.

És molt probable que, la primera nit després d’haver començat a aplicar aquest mètode, el nen reclami menjar. És molt important no donar-li res de cap de les maneres. Només aigua si té set.

Esperarem a l’endemà, a l’esmorzar, quan tornarem a posar en pràctica tot el que ja sabem.

Segon dia, l’esmorzar

Aquest matí, a en Joan li han preparat un bol de llet amb cereals. Aquest és l’esmorzar que té, i aplicarem la mateixa rutina dels altres àpats. És a dir, posar el bol a taula, asseure’l a la cadireta i, mentre li posem el pitet, explicar-li què esmorzarà i insistir que li agradarà molt.

A partir de la primera cullerada comencem a comptar minuts. Ja sabem les etapes:

Primer intent: 3 minuts

Primer període d’oblit: 3 minuts

Segon intent: 4 minuts

Segon període d’oblit: 4 minuts

Tercer intent: 5 minuts

Si el nen menja d’una manera normal, li continuarem donant l’esmorzar, encara que hagin passat els minuts estipulats, fins que se l’acabi.

Però si el nen rebutja l’esmorzar, després de cada intent ho recollim tot, baixem el nen de la cadireta i fem veure que no ha passat res. Actuem com si ja l’hagués devorat.

Quan hagin transcorregut els 5 minuts del tercer intent, ho recollim tot i esperarem fins a l’hora de dinar.

Tots els dies i en tots els àpats repetirem la mateixa rutina, fins que l’assimili. No podem abaixar la guàrdia. Pot ser que el primer dia no tinguem complicacions, però el segon o el tercer, sí. El ritual amb els objectes associats i la nostra actitud positiva s’ha de repetir sempre, una vegada darrere l’altra, fins a tenir la seguretat que l’hàbit està ben consolidat.

I quan sabrem que hem assolit el nostre objectiu? Quan el nen, només de veure que traiem les estovalles del calaix per parar taula, vagi cap a la cadireta; quan, una vegada assegut, corri a agafar la cullera per menjar tot sol; quan s’ho acabi tot, ens ensenyi el plat buit i es vulgui treure el pitet… podrem dir que l’hàbit de menjar bé està ben assimilat.