1

«Aquest nen no em menja»

Quan uns pares m’expliquen que ho han provat tot per aconseguir que el seu fill mengi, sé de què em parlen: del recorregut de l’avió amb la cullera, dels peluixos empastifats de puré, del menjar repartit a parts iguals per a la mare i per al nen, del menjador improvisat damunt la catifa plena a vessar de joguines o a la terrassa entre testos, o fins i tot de donar el sopar al menut mentre es banya en companyia dels seus ninos de goma. Són pares que arriben a disfressar-se i a interpretar els mil i un dibuixos animats amb l’única finalitat de desfermar les rialles del terrible «malmenjador» i fer-li obrir la boca!

També sé que l’esforç per trobar una estratègia perquè el nen s’alimenti bé amaga la gran por que no creixi o, encara pitjor, que pateixi anèmia. I aquesta por, com a pares, ens consumeix.

Recordo especialment la Marisa, una mare primerenca que va arribar a posar-se malalta perquè la inquietud que li provocaven els problemes d’alimentació de la seva filla la van dur a tenir terribles malsons. En aquests malsons, la petita Ruth es convertia en la increïble dona minvant i, amb cinc anys, cabia en una diminuta caixa que la Marisa tenia sobre la calaixera, on guardava les arracades. Així va ser com aquesta mare va passar els últims mesos del segon embaràs, pel qual, com us podeu imaginar, havia perdut la il·lusió davant del temor de repetir l’experiència. Afortunadament, la Marisa va encertar-la amb l’aplicació del mètode del bon menjar i, abans que nasqués el nadó, la primogènita va aprendre a assimilar tota mena d’aliments sense dificultats. El calvari no es va tornar a repetir, ni tan sols amb el segon fill.

Pares disfressats per aconseguir que el nen obri la boca

«Aquest nen no em menja» és una de les moltes frases que uns pares desesperats poden dir. Com a resposta, als parcs de totes les ciutats, a les reunions d’amics o a les portes de la llar d’infants arriben innombrables advertències, consells, suggeriments i ritus diversos; en definitiva, solucions miraculoses ofertes amb la millor de les intencions que es posen a prova sense esperar gens. I oblidem que, en molts casos, aquests «trucs» amb els quals s’experimenta ajuden momentàniament, però de cap manera eduquen.

Homogeneïtzar els sabors, adaptar el menú als gustos del nen o perseguir-lo amunt i avall per casa amb la cullera plena són fórmules inadequades. Els «trucs» o les argúcies a les quals recorren els pares per distreure els fills i fer-los empassar un mos són… contraproduents. Principalment, perquè no eduquen sinó que enganyen el nen i el porten a confondre els rols. L’exemple més clar d’això darrer? Quan ens disfressem per animar un nen a menjar, hem transfigurat la nostra personalitat davant d’ell i amb això hem perdut el nostre rol de «guies» en l’aprenentatge correcte de l’hàbit de menjar bé, que és la nostra responsabilitat com a pares.

De fet, la majoria dels pares ens queixem de com mengen els nostres fills. No mengen, o no mengen com haurien de menjar, o van molt a poc a poc, o… Però val més que repassem uns quants casos reals. Us heu trobat mai en una situació semblant?

Primer cas:

camuflatge amb ketchup o plats amb trampa

La Magda i en Josep estaven mosques. Cada vegada que es trobaven els veïns a la piscina comunitària de la urbanització, l’Andreu i la Paquita presumien que el seu reietó, el Julià, els menjava i els dormia tan bé. Només tenia un any i mig, però dominava a la perfecció l’art de ficar-se tot solet el menjar a la boca. La Magda i en Josep, per contra, vivien un calvari amb la petita Marta.

Amb tres anys, per dinar i sopar la Marta només acceptava els potets de peix i verdures de farmàcia, per berenar, els de fruites. La nena no tastava el pa i només volia la llet del pit de la seva mare (a la seva edat!). Ni tan sols les llaminadures, les patates fregides, la Fanta o el Cola Cao li deien res. El seu paladar només admetia tres menes de potets de farmàcia.

Va arribar el Nadal i la comunitat de veïns on vivien els dos matrimonis va organitzar un dinar conjunt. Aquell va ser el dia que la Magda i en Josep van descobrir l’estratègia que utilitzaven els pares del Julià perquè mengés, i, automàticament, van deixar de ser un exemple.

Efectivament, el petit dels veïns s’empassava sense problemes i completament sol tota mena d’aliments, sempre que, abans, la seva mare els empastifés a consciència amb ketchup. Sí, en Julià menjava de tot, però de tot camuflat amb la salsa de tomàquet americana. I també n’afegien a les postres i als berenars.

El descobriment de la història veritable —«Hi havia una vegada una mare enganxada a un pot de ketchup»— va tranquil·litzar els pares de la Marta. Només aleshores la Magda i en Josep van poder superar la desconfiança en si mateixos que els havia produït l’«èxit» dels seus veïns (amb els quals, inconscientment, havien establert una relació de rivalitat). Poc després van venir a la meva consulta, on van aprendre a aplicar el nostre mètode, que va convertir la seva petita Marta —ella sí— en una autèntica degustadora de menús variats. I sense necessitat de ketchup.

Camuflar els aliments que no agraden gaire amb ketchup, maionesa o qualsevol altre producte és contraproduent. Demà, quan sigui a escola o a casa dels avis, els haurà de menjar tal com són. Ensenyar-los a menjar bé és, entre altres coses, ajudar-los a reconèixer, acceptar i aprendre els diferents sabors de la nostra gastronomia, i a gaudir-ne.

Segon cas:

com es pot menjar tan a poc a poc?

La Mercè és mare de tres nenes: la Laura, la Míriam i la Blanca. Sempre va tenir problemes amb la gran, a la qual li costava menjar. Després de molt escarrassar-s’hi sense èxit, finalment va trobar la solució. Ella mateixa ens ho explica:

Abans d’explicar com va aprendre a menjar la meva filla Laura, la més gran de les tres germanes, que ara té dotze anys i acaba de començar els estudis de secundària, voldria remuntar-me a quan tenia dos anyets.

La Laura era una nena molt activa i espavilada. Tot i així, li costava moltíssim acabar-se el menjar. Des de molt petita, l’hora de menjar havia estat per ella i per tots un autèntic suplici. No acabava mai: ni amb la seva cullera preferida, ni amb la sirena del conte dels bombers, ni canviant el menú, ni amb les cançons de l’àvia… la Laura era lenta quan menjava!

Com que ja ho havíem provat absolutament tot, se’ns havia acabat la paciència i les seves dues germanes, sobretot la petita, també demanaven la nostra atenció, vam posar en pràctica l’últim recurs que ens quedava: senzillament, no fer-li cas. Semblava tan difícil… i va ser tan senzill!

Durant la fase d’aprenentatge, quan vèiem que ja havia tingut prou de temps per haver acabat de menjar, li trèiem el plat, tant si havia acabat com si no. A la nit, després de ficar-la al llit, ens demanava a crits: «Vull pollastre!». Evidentment, no vam demostrar la més mínima intenció de donar-li res fora d’hores…

Quan va ser més gran i vam veure que s’espavilava sola, li vam dir: «Quan no en vulguis més, deixa el plat sobre el marbre». Més endavant, vam fer servir un temporitzador que sonava mitja hora després d’haver-li posat el plat a taula… i la Laura sabia que, passat aquell temps, s’havia acabat el sopar.

A poc a poc, la nostra menuda es va esforçar a mastegar un xic més de pressa i a ajustar-se més i més al temps de cada àpat. Quan acabava, la felicitàvem i l’omplíem de petons de satisfacció pels progressos. I la carona de la Laura s’il·luminava amb la il·lusió que sentia en adonar-se que estava fent un aprenentatge correcte. Això també la motivava a seguir endavant i refermava cada vegada més l’art de la cullera i la forquilla.

Avui la Laura i les seves germanes són nenes sanes que mengen de tot i de pressa, gràcies al fet que els pares vam aprendre a no fer del menjar un problema… Quanta raó tenia el pediatre quan ens deia: «A l’Àfrica són les criatures les que persegueixen les seves mares per menjar».

És una pràctica senzilla, ferma i que va partir d’una cosa molt simple: la Mercè va canviar d’actitud, va deixar de posar-se nerviosa i es va relaxar. Va ser aleshores quan va poder aplicar una estratègia d’aprenentatge que va reconduir el mal hàbit de la Laura. Amb un nen, s’ha de procurar no perdre els nervis ja que de seguida detecta que hem perdut el control. Si fem veure que no li fem cas, al final la gana el farà cedir.

Tercer cas:

biberó als cinc anys

Una tarda van arribar a la meva consulta els pares d’un nen de cinc anys que sembla que es passava el dia buscant brega amb els altres nens de la classe. Tampoc a casa hi havia manera de fer-lo estar quiet i fins i tot els veïns n’estaven tips. L’arribada d’un germanet semblava la causa del mal comportament d’en Jaume, a qui el nou naixement havia robat el seu lloc preferent.

Els mals costums que estava adquirint en Jaume i el seu desig de corregir-los van portar els pares a consultar un especialista. Em van descriure les baralles que tenien amb el nen —al matí, per dur-lo al col·legi; a la tarda, quan arribava a casa, perquè s’estigués quiet; a la nit, per ficar-lo al llit— però en cap moment van comentar res sobre els hàbits alimentaris d’en Jaume. Fins que, en un moment donat de la conversa, sense que ells fossin conscients de la gran importància de la dada, se’ls va escapar que en Jaume, des que havia nascut el seu germà, tornava a prendre biberons. Que no volia res més. Que li costava una barbaritat empassar-se cap aliment sòlid i que, en canvi, recuperar el biberó havia convertit l’hora dels àpats en una feina molt senzilla.

Com que el nen es continuava engreixant de manera adequada per l’edat que tenia i, de fet, els era molt més còmode ficar-li el biberó a la boca per alimentar-lo, els pares d’en Jaume ni tan sols es van plantejar que estiguessin donant peu a una situació anòmala. Com a molt, ho justificaven interpretant com una cosa lògica que el seu primogènit, en veure les festes que feien al nouvingut, volgués tornar a ser un nadó. I en certa manera aquesta era la causa del retrocés d’en Jaume: havia vist perillar el seu espai d’afecte i sobreprotecció, i no volia ser desplaçat.

També és cert que els pares van perdre el control de la situació des del moment que van acceptar tornar a donar-li el biberó. Conscients d’haver desplaçat bona part del seu afecte cap al nadó, van mirar de compensar-ho concedint a en Jaume el seu desig de ser, d’alguna manera, una altra vegada petit. Es van refugiar en la gelosia del seu fill gran (que, per altra banda, és prou normal) i li van concedir el que per edat no li corresponia. I com que havien transigit amb el menjar, en Jaume, per la seva banda, cada vegada els exigia més en altres terrenys.

A la sessió d’orientació, el primer que vaig fer va ser tranquil·litzar-los, procurar alliberar-los de qualsevol sentiment de culpabilitat. Estaven a temps de redreçar correctament la conducta del seu fill i, de fet, haver-li consentit que tornés a prendre el biberó no deixava de ser una mostra de l’afecte que li tenien. La badada havia estat no plantejar-se el tractament adequat a l’edat d’en Jaume. Tothom sap que, per molt que als cinc anys es prenguin biberons, algun dia els nens acaben menjant entrecots i llenguados com tots els éssers humans. Però també és cert que les incorreccions dels nostres hàbits alimentaris es construeixen precisament durant la infantesa, i és aleshores quan cal detectar el problema i encarrilar-lo correctament.

Hi ha tants casos com nens i sempre ens pensem que el nostre és únic. El primer, i el més dur, que hem d’aprendre els pares és que allò d’«el meu nen és molt especial a l’hora de menjar» no significa res més que «el meu nen necessita un bon aprenentatge perquè ens pren el pèl com vol». Quan haguem acceptat el problema que tenim, podrem començar a treballar per crear l’hàbit de menjar bé. I en aquest llibre us presento un mètode per aconseguir-ho.

Tanmateix, no vull acabar aquest capítol sense mostrar-vos un últim cas que ens demostra que, de vegades, no és el nen qui té el problema.

Segur que el meu fill no menja res?

El testimoni de la Marta ens pot ser molt útil per comprendre que, abans de decidir si el nostre nen té un problema a l’hora de menjar i si hem d’actuar, hem d’assegurar-nos que aquest problema és real:

En Pol, el meu fill, em feia sortir de polleguera: no menjava res! Era un nen desnerit, allò que se’n diu «poqueta cosa». És clar que, si coneguéssiu el meu marit, l’Ivan, un metre seixanta-vuit i cinquanta-dos quilos de pes, i a mi, amb un metre cinquanta-tres i quaranta quilos, no us semblaria tan estrany. Tanmateix, ni el meu marit ni jo havíem tingut cap problema amb el menjar quan érem petits. Deu ser que els nostres pares ho van saber fer millor.

Des que vam començar a donar-li puré de fruita, les sopes i tot plegat, en Pol no menjava mai més de dues culleradetes seguides. Sí, he dit dues. L’hora dels àpats era un martiri: els minuts passaven i ell només obria dues vegades la boca. Cap més. Ho vaig intentar tot: li camuflava els sabors, li canviava les textures, el perseguia per casa amb la cullera a la mà. Encara recordo aquesta imatge: una mare i una cullera perseguint el seu fill com una posseïda.

I el pitjor eren les visites al pediatre. Una vegada al mes, l’home, amb una paciència extraordinària, pesava en Pol. Nerviosa, jo esperava que em digués que el nen estava al caire de la inanició, que tenia una anèmia profunda. No deixava de repetir-me: «Ara em dirà que aquest nen està raquític, desnodrit, que no té vitamines, ni defenses, quin saldo de nen!». En canvi, com que cada vegada em deia una cosa ben diferent, em deixava ben parada: «Està en la línia de creixement normal; en el mínim baix, però dins de la normalitat, tant de pes com de talla. És menudet, però està sa i fort». I acabava dient-me: «Al cap i a la fi, la genètica és determinant en el creixement d’un nen, i en aquest cas tot encaixa».

Però jo, amb allò, no en tenia prou. «Però si el nen no menja res de res!», exclamava, exasperada amb el pediatre. I ell, amb infinita paciència, em tornava a repetir que seguia una corba de creixement correcta i que el nen estava bé.

Això va durar fins que en Pol va fer dos anys. Aleshores l’amable pediatre, a qui ja se li havia acabat la paciència, em va dir molt seriós: «Apunti’s tot el que dóna al nen durant les vint-i-quatre hores de tota una setmana. Amb tot detall. Anoti les quantitats exactes i l’horari. Fins i tot els líquids que pren». I jo vaig pensar: «Ara sí que anem bé. Ara es convencerà que el nen no menja res».

Quina vergonya quan, a la visita següent, vam repassar el diari setmanal dels àpats d’en Pol que jo havia apuntat en una llibreta!

Aquesta és una pàgina del que jo havia escrit:

«Dilluns. En Pol es lleva a les vuit, i li dono mig got de llet. Només es menja dues galetes.

»A les deu, com que veig que no té gana, li dono una pasta amb un vas de suc de pera. Se’n pren exactament la meitat. Coi de nen, ni això, s’ho menja sencer!

»A la una, li dono el dinar: ha pres exactament sis cullerades de sopa de pasta i després li he posat pit arrebossat. Només se n’ha menjat cinc bocins. Li he donat les postres, perquè no havia menjat res, i ni tan sols s’ha volgut acabar el iogurt. Total, un altre àpat perdut.

»A les quatre, li he preparat un puré de fruites. Plàtan amb pera i dues galetes, tot ben aixafat. Només se n’ha menjat la meitat: la resta, l’he hagut de llençar.

»Com que segur que estava mort de fam, a les sis li he donat un suc de taronja. Se l’ha begut, però he hagut de perseguir-lo per casa.

»A les vuit, tocava el sopar. He preparat un puré de verdures per llepar-se’n els dits, amb pastanagues, mongetes tendres, una patata i mitja ceba. A més a més, hi he tirat una clara d’ou, per donar-li una mica més de “substància”. Res de res: com sempre, només se n’ha pres vuit cullerades. Exasperant. Després, li havia preparat peix: dos filets petits de llenguado fresc acabats de comprar. Boníssims. Res, tampoc. Només se n’ha menjat un. I de postres només li he pogut endossar mitja poma passada pel túrmix, i la resta l’he hagut de llençar.

»A la nit, l’he despertat cap a les dotze, just abans de ficar-me al llit, per donar-li un gotet de llet. Per completar-li l’alimentació. I se l’ha pres sense protestar».

Els altres sis dies eren exactament iguals.

El pediatre em va mirar, em va fer seure i em va passar un foli i un boli. «Apunti les quantitats que li aniré dictant», em va dir. «Després, agrupi-les en tres àpats i tregui’n el compte». El que en va sortir al final va ser això:

Esmorzar: un got de llet (són 100 centímetres cúbics), dues galetes, mitja pasta i mig suc de pera (són 40 cc).

Dinar: sis cullerades de sopa de pasta (corresponen, quan es mesura, a 80 cc de líquid amb hidrats de carboni); cinc bocinets de pit arrebossat (és a dir, mig pit de 150 grams) i mig iogurt.

Berenar: mig plàtan, amb mitja pera i una galeta, més suc de taronja (70 cc).

Sopar: vuit culleradetes de puré de verdures equivalen, de fet, a una pastanaga, sis mongetes, mitja patata i un quart de ceba. No està malament per al primer plat d’un nen de dos anys. El filet de llenguado era de 75 grams. A més a més, mitja poma i un got de llet (60-70 cc).

Primer em vaig quedar blanca i després em van pujar tots els colors. Com és que no m’havia adonat de tot el que menjava en Pol! El pediatre es va quedar callat i, al final, només es va limitar a dir-me: «El got de llet a mitjanit no cal que l’hi doni. Així dormirà millor».

A partir d’aquell dia, el meu fill va menjar amb normalitat. Més ben dit, a partir d’aquell dia, la mare preocupada i obsessionada amb el tema dels menjars del seu fill va esdevenir una persona normal.