3

Ens toca motivar

Són molts els pares preocupats perquè el seu fill o la seva filla menja poc o malament. I no s’adonen que l’actitud que tenen davant dels menuts és tan poc estimulant que es fa difícil que el nen canviï la seva. Ningú no l’incita a fer-ho. Una esbroncada, per exemple, a més de la càrrega d’agressivitat negativa per als uns i els altres, no és una motivació, sinó tot el contrari. Moltes vegades fa que el nen es tanqui.

Quan uns pares ens descriuen l’infern pel qual estan passant amb frases com «No hi ha manera, és que no vol, no li agrada, diu que no li ve de gust», el que transcendeix automàticament és que tenen por que el seu fill els «munti un número» i acabi crispant els nervis de tota la família. Per això, per evitar conflictes i disputes, opten finalment per seguir-li la veta. És a dir, és el nen el que domina la situació. Claríssimament. I són els pares els que van a remolc del que el seu fill els demana.

El que tal vegada ells no saben, o sí que ho saben però en aquest moment no en són conscients, és que aquests conflictes que ara miren d’eludir es quedaran sense resoldre i, en un moment o altre de la maduració del nen, tornaran a sortir i multiplicats. Si els nens no adopten unes pautes des de molt menuts, és molt més difícil que les interioritzin després. Entre altres coses, perquè, com ja he dit, aleshores caldrà fer fora els mals hàbits adquirits. Haurem de fer doble camí.

De vegades els àpats poden ser un infern, no sempre es donen les condicions favorables.

Si es fes una estadística entre joves amb problemes d’alimentació, veuríem que n’hi ha molts que van deixar temes sense resoldre durant la infància. Per això és tan important l’adquisició d’uns hàbits alimentaris correctes en aquesta primera etapa de la vida. Bé, és el que passa amb qualsevol aprenentatge que s’iniciï tardanament, ja sigui un idioma o la natació. No és impossible arribar a dominar-lo, però costa més.

Així que, aquest capítol, seguint la nostra particular escola de pares, el dedicarem a com motivar correctament un nen. I com que ens centrarem sobretot en el tema que ens ocupa, el de l’alimentació, abans convindria recordar alguna cosa dels nostres infants.

Com es comuniquen els nens

Tots hem comprovat repetidament que els nens són molt intel·ligents i que se saben comunicar amb els pares des del moment de néixer. I com s’hi comuniquen quan els ensenyen l’hàbit de menjar? Depèn de l’edat:

—Des dels set mesos fins als dos anys (quan comença a parlar): La manera que tenen de comunicar-se consisteix a fer una acció que provoca la reacció de l’adult. Els recursos de què disposen són escassos, però molt efectius: tancar la boca, bellugar el cap d’un costat a l’altre, ficar les mans a les farinetes o a la sopa, escopir el que se li acaba de donar, plorar, cridar i fins i tot vomitar. Quan els seus pares mirin d’ensenyar-li de menjar, farà alguna d’aquestes accions (de vegades, els oferirà el repertori complet!) perquè encara no ha après correctament. És una actitud normal. Senzillament se sent insegur amb aquest nou hàbit que està aprenent i vol cridar l’atenció dels seus pares perquè el tranquil·litzin.

—Des dels dos anys fins als cinc: En aquesta etapa, el nen adquireix una nova arma: la paraula. Tanmateix, encara no la utilitza com ho fem els adults per entendre’ns. Els menors de cinc anys empren el llenguatge com si fos una acció més. Saben que quan pronuncien determinades paraules clau provoquen la reacció dels seus pares. Ha après que dient «Mare, això no m’agrada», «Estic tip» o «Em ve més de gust una altra cosa», la seva mare, si se sent insegura, mirarà de complaure’l, sense adonar-se que, de fet, l’únic que en traurà serà consolidar un mal hàbit.

Per això un nen d’aquesta edat sempre utilitzarà les paraules més alarmants i efectives per fer-nos canviar la manera d’ensenyar l’hàbit de menjar, de vegades sense comprendre del tot el que signifiquen, senzillament per l’efecte que causen.

—A partir dels cinc anys: El nen disposa de recursos comunicatius realment eficaços gràcies al domini del llenguatge i, sobretot, perquè coneix molt bé les reaccions dels adults que conviuen amb ell. En aquest sentit, un nen de més de cinc anys ja posarà en pràctica conductes específiques pensant en la reacció que provocarà en els seus pares.

Perquè un nen mengi bé, primer se l’ha de motivar

Durant i després de l’aprenentatge, el nen produeix una sèrie de conductes adequades que convé reforçar. Així interioritzarà aquest missatge positiu i, tan aviat com pugui, ho repetirà. Per exemple, si la nostra filla és exageradament lenta quan menja, va molt bé aprofitar el moment en què ella sola es fiqui el menjar a la boca o mastegui més ràpidament per deixar anar, per sorpresa, un: «Apa! Avui vas superràpida, n’estic molt contenta!». El comentari positiu de la mare suposa un estímul valuosíssim per a la nena que, sens dubte, repetirà la seva estupenda actitud tan aviat com pugui. Per ella és un al·licient haver aconseguit atraure l’atenció especial de la seva mare, d’haver trencat la rutina d’una mare que normalment està pensant en altres coses mentre li fa companyia a l’hora de dinar.

Si ens parem a pensar que aquest instant d’atenció especial, aquest afalac, és un regal per al nen, el repetirem sovint. Perquè per als pares també s’haurà convertit en un gran al·licient.

Tanmateix, paradoxalment, és més corrent que els pares prestin atenció a la criatura i s’entretinguin inventant-se les mil i una quan es tanca en banda, fa morros, plora i munta un número de por en defensa del seu hàbit al qual no pensa renunciar.

Quan aquesta situació arriba a un punt extrem, els pares acaben sortint de polleguera. Un núvol de crispació, tensió i enuig mutu empastifa l’ambient i, tot d’una, un gran mur, invisible i infranquejable, separa la criatura que es nega a menjar de l’adult que s’entesta que ho faci.

De fet, en general, la crispació de l’adult confon el nen, que no entén la causa de tant enuig. Si no es resituen les coses i l’adult no resol el «conflicte» aproximant posicions, es corre el gran risc d’anul·lar del tot la motivació de la criatura que, instintivament, passa a associar el menjar a una activitat dura i desagradable.

Una altra qüestió que convé recordar és que les marranades dels nens també amaguen les seves peculiars proves o exàmens als seus pares o educadors. Els infants comproven fins a quin punt poden descontrolar-se o «descomportar-se». En definitiva, estan posant a prova les reaccions dels adults.

Què s’ha de fer en aquests casos? No convé fer-ne un gra massa quan el menut presenta una conducta inadequada. Sempre és millor demostrar-li que la nostra atenció no s’aconsegueix amb aquest comportament. Torno a insistir en aquest punt, perquè és molt important: quan un nen es comporta malament i nosaltres li prestem atenció (ni que sigui renyant-lo), acaba associant que portar-se malament equival a captar l’interès de l’adult. És a dir, ha malinterpretat el missatge.

Per tant, hem de fer veure que no ha passat res quan mostra una conducta inadequada. I, tot seguit, mostrar-li la manera correcta de comportar-se, animant-lo a posar-la en pràctica i demostrant-li amb gestos, paraules i amb l’actitud que adoptem, amable i segura, però sobretot ferma i convençuda, que ell és capaç de ferho esplèndidament.

Oblidem les amenaces, les comparacions que el discriminen negativament i sobretot de frases com aquestes: «Que n’ets, de dolent», «Que malament que ho fas» o «N’estic tipa». Són, totes, inconvenients, perquè mostren la força i no la raó. Si pretenem ser constructius, hi sortirem guanyant fent servir frases com: «Au, va, rei, que els pares estem contents perquè ho saps fer molt bé», i, en cas de percebre un desànim en la criatura o en el precís moment en què inicia una mala conducta: «Ara t’estàs equivocant, més val que ho facis com saps» o «Si et portes bé tindrem temps d’explicar-te un conte o de veure la tele una estoneta junts».

I si l’actitud negativa persisteix? Doncs sempre és més efectiu continuar reforçant-lo amb paraules d’ànim i anunciant-li el que li garantirà una millora del comportament que no pas renyar-lo. És molt millor continuar adherits a les actituds positives, per molt que ens costi i estiguem a punt d’enfilar-nos per les parets. Es construeix molt amb una paraula amable i, només pel fet de dir-la, podem calmar l’ambient. A més a més, també per a pares i educadors és molt més terapèutic: després d’una baralla, sempre ens quedem en un estat d’alteració interior. No és millor per a tots procurar evitar-la? Arribats en aquest punt, és bo que tinguem ben clars els termes premi i càstig, i també els desencadenants que comporten. On ens porta un camí o l’altre?

Els premis

És bo utilitzar-los com a incentiu quan s’inicia l’aprenentatge d’una conducta nova que, ho sabem d’entrada, pot resultar difícil. Però, atenció, pares!: és essencial saber delimitar la línia justa, el punt d’equilibri, que ens permeti obtenir el resultat pretès sense que acabi sent contraproduent. No és el nostre propòsit educar el nen demanant-li sempre esforços a canvi d’un premi.

A més a més, la recompensa ha d’adequar-se a l’actitud sol·licitada, no pot ser exagerada. I, sobretot, recordem que mai s’ha d’associar premi amb xantatge. Si s’estableix una bona metodologia, un premi no s’ha d’interpretar com un xantatge.

Hi ha recompenses o premis de dues menes, afectius i materials, i convé utilitzar-los en proporció a la conducta exigida i els resultats obtinguts.

Premis afectius

Els premis afectius van des de fer un petó o una abraçada al nen fins a explicar-li o llegir-li un conte, cantar-li una cançó, proposar-li que faci un dibuix o fer-n’hi un nosaltres mateixos, fer-li fer una tombarella, pintar-li el nas de pallasso o deixar que es disfressi. En resum, s’incentiva mitjançant una aportació extra d’afectivitat.

Aquests premis afectius no fomenten el consumisme, aproximen humanament l’adult i el nen i reforcen valors positius com la capacitat de divertir-se amb poca cosa, de ser creatiu o d’abraçar-se o d’acariciar-se. En general, agraden molt als nens més petits. I si s’anuncien amablement i en el moment oportú, mai quan ja s’han perdut els estreps, solen funcionar molt bé i no cal recórrer a altres menes de reforços.

Premis materials

Tothom sap que hi ha pares que compren tot el que els demanen els fills per tal d’estalviar-se enrabiades i males cares quan han d’afrontar una situació concreta que es preveu problemàtica. Per exemple, una trobada familiar o les compres del dissabte al matí en un gran centre comercial.

També pares que són compradors de mena i que extrapolen aquesta «desviació» als seus fills, entre altres coses perquè així se senten en pau amb ells mateixos. Compren coses al nen perquè els ve de gust, sense reflexió prèvia o a posteriori.

El premi material ha de ser més senzill. La cosa que li podem anunciar al nen, «si menges bé», és un objecte que els pares ja tenien pensat adquirir, però que ara presentaran embolicat com un regal; per exemple, un platet amb dibuixets. Aquesta idea tan simple, que ara us he presentat aplicada a l’aprenentatge que ens ocupa, ens serveix per a qualsevol capítol de l’educació bàsica dels nens.

Una qüestió molt important: la iniciativa del premi ha de sortir sempre dels pares, mai del nen. Recordem que som els pares els que incitem i recompensem la bona conducta, i no els nens els que motiven els seus pares anunciant-los que s’acabaran el que hi ha al plat si després els llegeixen un conte o els compren el que demanin. No ens deixem prendre el pèl. Hem de saber-nos mantenir, de nou, ben ferms i que el nen no aprofiti cap distracció per confondre’s… i confondre’ns. Els pares, i només ells, fixen els incentius.

Ara bé, l’equilibri tan necessari de què parlàvem abans també passa per descartar el procediment de la recompensa en certes ocasions. Altrament, podem acabar creant «petits addictes» als premis, sobretot materials. Amb el perill addicional que els pares, el dia que no portin cap obsequi als seus fills, se sentiran culpables i temeran la reacció dels menuts.

S’ha de controlar bé de quina manera i en quina proporció es recompensa els nens, sobretot els grans. No se’ls ha de permetre que exigeixin tot el que vulguin i quan vulguin: la proposta de premi parteix dels pares, i dels nens, com a màxim, podem acceptar que ens suggereixin un regal, mai que ens l’imposin. Pel que fa als més petits, és preferible recompensar-los amb premis afectius o de poc valor material, i anunciar-los sempre per un termini curt. No seria apropiat que a un nen petit li diguéssim: «Molt bé, el mes que ve et compraré un osset».

Durant el procés d’aprenentatge de menjar, excepcionalment es poden introduir alguns incentius que ajudin a canalitzar la «bona rebuda» d’un aliment nou o que costi de pair.

De vegades és qüestió de posar-hi una mica d’imaginació. Coses simples, però originals, poden despertar més l’interès del nen que cap joguina cara i vistosa que puguem mostrar-li o regalar-li. Un joc molt senzill que podem proposar-li mentre menja és, a mesura que vagi empassant més o menys bé, anar col·locant a la vora del plat enganxines de colors. No ens ha d’amoïnar què se’n farà; se solen desenganxar quan es renta el plat. Però, mentrestant, anar avançant en aquesta mena de trencaclosques que estem creant de forma circular pot suposar un incentiu perquè el menut continuï mastegant bé, a més a més de proporcionar-li una gran diversió.

Un altre exemple: podem amagar un dibuix sota el plat, que el nen només podrà mirar quan s’hagi acabat tot el menjar.

Són estratègies fàcils de posar en pràctica i molt útils. Però, com sempre, no es tracta que el menut exigeixi aquesta mena de jocs. Són els pares els que decideixen el moment en què els utilitzaran.

Càstigs i bufetades

Sobretot en el cas dels nens més petits, hauríem d’entendre el càstig únicament com la retirada d’algun privilegi: per exemple, anul·lar una activitat que els resulti divertida. És a dir, en comptes d’anunciar-li una cosa negativa que li passarà si no menja correctament, se li nega alguna cosa que sabem que li ve de gust. D’aquesta manera, la fórmula que utilitzem per incentivar-lo no és agressiva. Amb l’edat, ja aprèn a interpretar que, malgrat que aquesta mena d’acció no comporti agressivitat, és realment un càstig.

Una bufetada, en canvi, és una reacció instintiva dels pares que només serveix per desfogar la seva fúria. Tanmateix, és absolutament ineficaç per corregir la conducta inadequada d’un nen. No és objectiu d’aquest llibre parlar del dret dels pares a enfadar-se i clavar-li una cleca al fill, tinguin o no motius per fer-ho. Només direm que està demostrat que, abans de recórrer al càstig o a la bufetada, més val ignorar el nen i fer-li un boicot emocional fins que interpreti tot sol que se li està demanant alguna cosa molt simple: que canviï d’actitud si vol que li prestin atenció.

En canvi, aquest llibre sí que té el propòsit d’incidir en la seguretat i l’afecte que és imprescindible que comuniquin els pares i els cuidadors als nens. Les pautes de conducta i els hàbits que configuren accions de l’educació del nen es consolidaran millor i més fàcilment si van acompanyades d’aquests dos coixins que són la seguretat i l’afectivitat.

Més d’un pare i una mare deu pensar en aquest moment que és molt fàcil parlar de no fer ni cas de les conductes negatives, però que el seu marrec no n’hi fa ni una de bona i que, si seguís aquest consell, hauria d’ignorar-lo les vint-i-quatre hores del dia. Que estan cansats de fracassar cada vegada que intenten ensinistrar-lo en les bones conductes.

Però, creieu-me, és impossible que un nen es porti malament fins a l’infinit. Qualsevol criatura, per entremaliada que sigui, sempre tindrà un gest amable, farà alguna coseta bona al llarg del dia, per molt inapreciable que ens sembli, que podrem reforçar positivament. En el pitjor dels casos, s’ha de ser pacient i no voler avançar massa de pressa. Procurarem posar el llistó ben avall, si convé, per saber reconèixer aquest detall, aquest mínim canvi d’actitud, que mereix un afalac nostre. És com fer riure a un nen que està molt enfadat. Primer li arrenquem un lleu moviment de llavis en el qual amb prou feines es dibuixa un somriure i, si persistim amb paciència, aconseguirem que després somrigui àmpliament i al final es peti de riure. Anem preparant el terreny perquè se senti còmode, que entengui que així és molt millor. Amb les seves bones accions passa una cosa semblant.

En el camí de l’ensenyança haurem d’acceptar que, com més difícil ens ho posi el nen, més paciència hauran de demostrar els pares, perquè les millores arribaran lentament i en petites porcions.