9

A menjar… al col·legi!

Ensenyar als nens una bona disciplina en l’hàbit de menjar no sols implica fer-los descobrir i acceptar els menús de la llar familiar, sinó també els del seu entorn més pròxim, com poden ser la casa dels avis o els oncles, o, més endavant, el menjador escolar. De fet, si el mètode s’ha aplicat correctament, el nen està preparat per tolerar i assimilar de tot i en qualsevol forma que se li presenti. I encara que tingui les seves preferències, això no descarta que pugui i sàpiga adaptar-se a qualsevol menú.

Ha arribat l’hora del ranxo

Els pares sempre pensem que els nostres fills estan més ben alimentats a casa. Generalment se’ns fa difícil prendre la decisió de deixar-los al menjador de l’escola, però de vegades no hi ha més remei per la distància entre el col·legi i casa nostra o per l’horari de treball que tenim. I si se’ns fa difícil és perquè sovint s’associa menjador escolar a quantitats industrials de menjar que se serveixen tal com si fos el ranxo d’una caserna.

La veritat és que no és així.

En general, les escoles programen els menús de la setmana a partir de l’aportació energètica que necessiten els nens i els serveixen dietes molt equilibrades i més que suficients perquè es desenvolupin perfectament. Sobre la presentació dels plats, és probable que, en moltes ocasions, no resulti tan vistosa o agradable com a casa, però l’aportació alimentària és la mateixa.

Les persones encarregades d’elaborar els menús que se serveixen al col·legi tenen en compte tots aquests factors, com també la varietat de plats. Al cap i a la fi, no es tracta només de calmar la gana dels nanos, sinó també de proporcionar-los aliments diferents per ensenyar-los de menjar de tot. Per tant, no s’ha de pensar que en un col·legi els nens mengen pitjor.

En canvi, s’ha de valorar la funció educativa de menjar al col·legi. A l’escola s’acostumen a seguir rigorosament els horaris i els bons hàbits de conducta a taula. El menjador escolar és un lloc idoni perquè un nen es fixi en bons models de comportament i els incorpori. A més a més, l’escola és un espai de socialització on els nanos comencen a exercitar l’actitud d’anar-se obrint als altres, una cosa que els serà molt útil perquè d’ara endavant hauran de repetir-la al llarg de la vida.

Diàleg entre pares i escola

Hi ha nens que causen autèntics problemes a l’hora de menjar a l’escola. De vegades els professors culpen els pares per tenir massa aviciat el fill en la qüestió dels menjars, mentre que els pares culpen la mala qualitat del menú del centre i donen la raó al seu fill.

Però si es busquen les causes dels problemes en l’alimentació dels nens, podem trobar que són molt variades i que poden estar motivades de vegades pels pares, d’altres pels educadors, i fins i tot per altres persones de l’entorn del nen, com poden ser els avis o els oncles.

En realitat, no es tracta de donar-se les culpes els uns als altres, sinó de detectar entre tots el problema, analitzar la situació amb la màxima objectivitat i buscar els mitjans per resoldre-la.

És molt convenient que tots els adults implicats d’alguna manera en l’educació del nen mantinguin una relació fluïda de comunicació. El centre escolar, per exemple, ha de facilitar als pares tota la informació sobre els menús que se serveixen al col·legi, perquè després ells puguin complementar-los a casa, i també de quina manera es comporta el seu fill i quines mesures ha pres l’escola.

Així mateix, els pares han de ser conscients que no poden deixar en mans dels professors tota la responsabilitat d’inculcar al nen els hàbits d’alimentació. Tal com passa en qualsevol altre aspecte de l’educació de la criatura, els pares han de participar-hi activament, coordinant-se amb els educadors, i vetllar perquè el seu fill assimili correctament un bon hàbit, al col·legi i a casa.

Estimulació perquè mengin més de pressa

Poden sorgir diversos problemes quan es porta un nen a un menjador escolar. Des que el petit tingui un mal dia i es negui a empassar ni tan sols una cullerada (i en aquest cas convé que els educadors no el «castiguin» forçant-lo a menjar, i avisin després els pares, perquè ho tinguin present a l’hora de sopar), fins que sigui tan lent menjant que sempre acabi l’últim. Aquest és un cas molt habitual.

No tots els nens mengen a la mateixa velocitat. De la mateixa manera que alguns fan amb lentitud certes tasques, d’altres mengen a poc a poc. I s’han de respectar els seus ritmes.

Tanmateix, hi ha estratègies per aconseguir estimular els nens perquè accelerin el ritme de menjar sense que això els suposi una pressió psicològica contraproduent per als nostres interessos com a cuidadors i educadors.

Per exemple, imaginem el cas d’un alumne de cinc anys que encara no ha acabat quan tots els seus companys de classe ja són al pati, divertint-se. El que no hem de fer mai és deixar-lo sol mentre els altres s’ho passen bé. Aleshores, com el podem motivar?

En lloc de recordar-li el que no pot fer (jugar) perquè no menja com cal, li donarem un enfocament positiu. Li podem dir, per exemple: «T’ho passaràs la mar de bé quan surtis al pati. Podràs córrer i pujar als gronxadors tan bon punt hagis acabat aquesta mica de menjar que encara et queda al plat». Simplement, hem donat la volta a la situació per convertir-la en un incentiu per a ell.

Sempre n’hi ha un que és més lent menjant.

Sobretot quan el nen ja és ben a punt d’acabar-se el menjar de veritat, és quan podem utilitzar com a trampolí la idea d’aquest darrer mos que li queda perquè pugui anar a córrer amb els seus amics al pati. D’aquesta manera, el menut percep aquest darrer esforç per part seva com un autèntic alliberament d’aquesta situació tan incòmoda i pesada per a ell.

Quan s’ho hagi acabat tot, i per preparar-lo mentalment per a la pròxima vegada, li direm que estem segurs que l’endemà ho farà millor, menjarà més de pressa i podrà anar a jugar més estona. A més a més, insistirem que ja no li costarà tant com avui perquè n’haurà après molt i tots s’adonaran dels progressos que fa i estaran molt contents.

El nen estarà molt més content i feliç. I nosaltres tampoc no l’enganyarem. Simplement, en comptes de recordar-li el que fa malament anticipem el que farà bé, i li creem l’expectativa de totes les coses bones que aconseguirà. Els reforços positius condueixen el nen a superar amb més facilitat aquests petits problemes d’adaptació al menjar. L’estem ajudant a veure-ho tot amb més claredat i senzillesa.

Tant si tenim cinc anys com si en tenim seixanta, a molts de nosaltres, quan ens trobem davant d’una situació difícil, se’ns posa un núvol als ulls que ens fa veure-ho tot fosc, molt fosc. I si algú, al nostre costat, amb una veu agradable, aconsegueix que al nostre cap es filtri un raig de llum que il·lumina un camí nou i diferent, en el qual potser no havíem pensat, el conflicte es pot resoldre molt abans i sense necessitat de carregar un munt de temps la tristesa, el cansament i la negativitat.

Comparar no és bo

«Però mira que bé que menja en Pere, per què no fas el mateix?». Quan es compara un nen amb un altre, el qual es posa com a model, el primer pot reaccionar de dues maneres.

Pot ser que es desanimi en veure que l’hem col·locat en el pitjor lloc. No fa el que preteníem que fes i, a més a més, el sentiment d’inferioritat creat pot portar-lo a la reflexió errònia que a ell se’l valora poc i malament, mentre que a l’altre nen se’l valora molt i bé.

L’altra reacció seria oposada: que aconseguim, d’una manera realment efectiva, que s’acabi tot el que hi havia al plat. O, en altres circumstàncies, que acabi la fitxa endarrerida en la qual s’havia quedat encallat o que reculli les joguines en un tres i no res.

Però, alerta, pares i educadors! Molta atenció amb aquesta resposta de la criatura. Podríem trobar-nos que, en el fons, fos l’afany de superar l’altre nen el que de veritat l’incentivi, però, en cap moment, la consciència de voler superar-se a si mateix. I això és el que en realitat es tracta d’aconseguir amb el mètode per ensenyar l’hàbit de menjar bé.

Haurem aconseguit el nostre objectiu: el nen s’ha acabat el plat. Tanmateix, el que hem de preguntar-nos és si estem formant una persona independent, un adult intel·ligent, solidari però autosuficient a l’hora de resoldre situacions conflictives, o si, per contra, estem entrenant-lo a ser competitiu, a veure els altres com a rivals i a pensar en la superació només respecte als altres i no respecte a si mateix.

És important reflexionar sobre aquestes qüestions, que de vegades semblen vanes però que, tanmateix, poden ser la llavor d’un comportament gens benigne del nen… i de l’adolescent i l’adult que acabarà sent en el futur.

En definitiva, no és recomanable comparar el nen amb els altres: ni a l’hora del menjar ni en cap altra activitat. Li estarem fomentant la competitivitat i la rivalitat, en lloc de motivar-lo a superar-se a si mateix.

Què podem fer aleshores? Doncs, una cosa tan senzilla com posar-li com a exemple algun altre nen que no estigui present, encara que no el conegui. Explicar-li que ell també tenia el mateix problema i que finalment, va aprendre a menjar més de pressa i a acabar-se tot el que hi havia al plat. Assenyalar-li que tothom està molt content d’ell, els seus pares, germans i professors perquè ha aconseguit aquest gran èxit. Aquest sí que és un exemple que pot motivar el nen a espavilar-se una mica més i accelerar el seu ritme, pensant en els elogis i les felicitacions que rebrà pel «seu» èxit personal. De la manera que li hem explicat, la criatura aprèn que també ella ho pot aconseguir, perquè és molt fàcil.

Què es pot aprendre en un menjador escolar

El menjador escolar és un lloc perfecte per detectar molts dels problemes o els mals hàbits d’alimentació dels menuts, dels quals de vegades els pares no són conscients. O no els han donat importància. O creien que tots els nens feien el mateix.

Pot passar que, en certes ocasions, les persones que es fan càrrec dels menjadors de les escoles tinguin poca experiència pedagògica i el seu principal objectiu sigui que els nens mengin com més de pressa millor. També és cert que és complicat estar pendent de tants nens alhora.

Sigui com sigui, tant professors com monitors estan en la millor posició per detectar quins són els nens que tenen més dificultats, i aquest ha de ser el seu objectiu. D’aquesta manera, és possible establir una bona estratègia d’intervenció, alertar els pares i dedicar més temps i més atenció a aquells que més ho necessiten.

Tot seguit us dono alguns casos relacionats amb mals hàbits d’alimentació dels nens a l’escola. Descric situacions reals, els problemes que es van detectar i la solució que s’hi va trobar. De vegades sorprèn descobrir que, darrere un mal hàbit d’alimentació, poden amagar-se altres petits problemes. La col·laboració de tots els implicats, pares i professors, és vital en aquests casos.

Només acceptava el seu plat preferit:

el cas d’en Pau

El menjar preferit d’en Pau, als tres anys, era un bon plat de sopa. Així que, quan va arribar l’hora de portar-lo al parvulari, la seva mare va dir que sempre li havien de donar sopa. Ella es quedava més tranquil·la perquè el nen se la menjaria i estaria ben alimentat, i els monitors del menjador s’estalviarien maldecaps, perquè a en Pau li costava molt ingerir qualsevol altre aliment. A la sortida del centre, a la tarda, la seva mare li portaria un berenar atractiu, alguna cosa de pastisseria. I a la nit, bé, doncs, a casa sempre tindria més temps per parlar amb el nen de què soparia aquella nit.

En Pau era un nen molt intel·ligent, observador i molt hàbil a l’hora de cridar l’atenció dels altres. El seu nivell escolar era alt, i l’expressió oral, superior a la dels nens de la seva mateixa edat. No obstant això, pesava poc, tenia algunes dificultats de deglució i una gran facilitat per vomitar. Havia establert una forta relació de dependència amb la seva mare, l’única persona que aconseguia donar-li altres aliments. I sentia una gelosia enorme de la seva germaneta de mesos, encara que en el fons l’adorava. Arran d’aquesta gelosia, en Pau havia desenvolupat certa fòbia al col·legi. Al pati rebutjava els altres nens. El que ell volia era estar amb la seva mare i en l’entorn de protecció que respirava a casa.

Com havia previst la seva mare, al menjador del parvulari en Pau només acceptava ingerir líquids i sopa, tot i que fos en grans quantitats. Quan els educadors intentaven fer-li menjar alguna cosa sòlida, ell la vomitava. Després de diversos intents, i encara que volien resoldre el problema, van acabar acceptant que la sopa era l’únic que tolerava el nen. La directora en persona era l’encarregada de donar-l’hi.

Finalment, la mare d’en Pau va venir a la meva consulta per buscar una solució favorable per a tots, però sobretot per a la salut i el benestar del nen.

El tractament va durar quatre mesos. I es va atacar des de diversos fronts.

En primer lloc, es va involucrar el pare en diferents activitats domèstiques i lúdiques relacionades amb en Pau. Fins ara, ell se n’havia mantingut al marge perquè, segons va explicar, la situació l’espantava una mica. A partir d’aleshores, algunes nits era el pare qui donava el sopar a en Pau i li explicava un conte abans de ficar-lo al llit. D’aquesta manera es trencava la dependència absoluta del nen amb la mare.

En segon lloc, els educadors del parvulari van rebre la instrucció de continuar donant a en Pau la seva sopa diària, però reduint-ne la quantitat, i acompanyant-la sempre amb un segon plat en el qual hi hagués una ració petita d’alguna cosa sòlida. A poc a poc, l’hi anirien augmentant.

Per descomptat, se’ls va indicar que no forcessin en Pau a acabar-s’ho tot si el nen començava a donar senyals d’ansietat. En canvi, havien de mostrar una actitud molt positiva i estimulant durant aquesta etapa d’adaptació a nous aliments, que per al nen era tan difícil. No l’havien de fer sentir culpable ni ridiculitzar-lo, sobretot davant dels seus companys. Tampoc s’havia d’allargar l’estona de l’àpat, per no convertir-lo en una sessió de tortura.

Tant al pare com a la mare se’ls va aconsellar que, quan anessin a recollir en Pau a la tarda, no li preguntessin com havia anat el dinar. La informació sobre el que havia pres aquell dia i com s’havia comportat davant del nou menú els la donarien directament els educadors. En canvi, amb el nen es parlaria de com li havia anat el dia, de què havia après, dels jocs en què havia participat i de la seva relació amb els companys. Això era el que li havien de valorar. Segons com respongués, se l’animava o es reforçaven positivament algunes actuacions.

Quan arribava a casa se li donava un berenar molt reduït abans d’anar a jugar. A l’hora de sopar, que un dia li donava la mare i un altre el pare, cada nit se li afegia un aliment nou, primer en quantitats petites, que, amb el temps, s’anaven augmentant. Si el seu comportament era positiu, se’l premiava amb un joc o llegint-li un altre conte abans d’anar a dormir.

L’objectiu del tractament era que en Pau s’adonés que la millor manera de cridar l’atenció dels seus pares era amb un comportament positiu a l’hora de menjar, amb els seus jocs, els seus dibuixos i la seva relació amb la germaneta, en lloc de menjar malament i vomitar. Aquests mals hàbits no podien marcar la dinàmica familiar.

Seguint aquests senzills consells, entre pares i educadors van aconseguir que en Pau adoptés una actitud molt més relaxada i madura amb tota mena d’aliments. Paral·lelament, el nen va començar a relacionar-se molt més cordialment amb els seus companys de classe, perquè havia desaparegut la necessitat de reclamar contínuament el seu entorn més íntim amb la seva mare.

Fòbia a menjar al col·legi:

el cas de la Marta

«Al col·legi, no!». Durant els primers dies d’escolarització, la Marta anava de casa a l’escola agafada de la mà de la seva àvia i repetint aquesta frase. Quan arribaven al portal del centre, la directora havia de sortir per arrencar-la, literalment, dels braços de l’àvia.

Quan arribava l’hora del pati, la Marta ja estava més tranquil·la i jugava amb la terra o saltava la corda, o pujava al gronxador. Però tan bon punt sonava el timbre que anunciava l’hora de menjar, es recordava dels pares i de l’àvia, i li entrava l’angúnia. Havia arribat l’hora de menjar, però al col·legi.

El primer torn de menjador era el dels més petits, i allà hi havia la Maria. A casa menjava sense problemes, però a l’escola es passava una hora davant del plat, i amb prou feines s’empassava un mos. Tot, deia, li feia fàstic. S’inventava les mil i una per evitar que li fiquessin res a la boca. Només acceptava la sopa d’arròs.

Esgotava l’hora de menjador assignada als petits sense haver menjat res. Aleshores la portaven al passadís entre el menjador i la cuina i l’asseien, sola, en una taula perquè s’acabés el plat. Un dia darrere l’altre es perdia l’hora de pati que donaven als més petits abans de reprendre les classes.

Tanmateix, la Marta ni tan sols pensava en aquella hora d’esbarjo perduda. Estava massa amoïnada intentant engolir o, millor, amagar el que se li refredava al plat.

Què es pot fer en un cas així? No s’ha de deixar mai sol i aïllat el nen que no ha acabat de menjar mentre els seus companys de classe juguen al pati. S’ha d’atacar el problema de rel. En aquest cas, alliberar la criatura del temor i l’angoixa que li impedeixen pensar en l’escola d’una manera positiva. Transmetre-li la nostra confiança en el centre escolar, i sobretot en el menjador i en els aliments que hi serveixen per a tots els nens. Com a un nen al qual horroritza l’aigua i no para de plorar quan l’acostem a la piscina perquè aprengui a nedar, el primer que hem de fer és treure-li aquesta por.

El pla que vam acordar amb els pares de la Marta va ser acostumar-la gradualment a menjar a l’escola, a acceptar el menjar que li servien allà igual que acceptava el de casa. En primer lloc vam mirar de tranquil·litzar la nena: no passava res, no era un gran problema. Com que els seus pares no podien portar-la a casa a dinar perquè l’horari era incompatible amb les respectives feines, es va proposar a la Marta que durant uns dies mengés a casa amb la seva àvia.

La primera setmana aniria a menjar cada dia a casa menys un, el dia en què al menjador de l’escola se servia el plat que ella preferia o, si això no era possible, un dels que li agradaven més. Quan es quedava a menjar amb la seva àvia, aquesta li havia d’explicar que allò que ella li donava era igual de bo que el que menjaven els altres nens al col·legi. Que el menjar del col·legi segur que també era molt bo. Fet i fet, els altres nens bé que se’l menjaven.

El dia en què la Marta es va quedar al migdia al centre, es va acordar amb els monitors de menjador que algú l’acompanyaria durant el dinar per reforçar positivament la seva conducta. Quan els pares van anar a recollir-la a la tarda, la van tornar a encoratjar i animar pel que havia fet, i van insistir en el fet que la pròxima vegada encara li seria més fàcil.

La segona setmana es va executar exactament el mateix pla. Aquesta vegada, la Marta s’havia de quedar a menjar tres dies amb la seva àvia i dos a l’escola. La tercera setmana, ja van ser dos dies amb l’àvia i tres a l’escola. La quarta setmana, només va menjar un dia amb l’àvia. I a partir de la cinquena, ja va menjar cada dia a l’escola.

Gradualment, entre tots i reforçant positivament les seves petites victòries, es van eliminar els temors de la Marta i es va acostumar a l’ambient normal d’un menjador escolar ple de companys.

Les petites manies a l’hora de menjar:

el cas d’en Joanet

Aquesta història és tan real com entranyable és el seu protagonista. Amb en Joanet no van caldre mai atencions especials a l’hora de menjar. Si bé mai en grans quantitats, menjava gairebé de tot. Fins i tot, quan s’acostava l’hora, entrava a la cuina a tafanejar què li estaven preparant.

Prenia sopa, carn, peix i una bona varietat de verdures. Només hi havia una cosa que no tolerava de cap manera, amb gana o sense: els pèsols. Aquelles boletes verdes, com en deia ell, no entraven mai en el menú que li servien a casa. Simplement, als seus pares i a la seva àvia, que també li donava el menjar de vegades, els feia pena veure que en Joanet no suportava provar-los, i perquè, al cap i a la fi, s’ho menjava tot sense rondinar.

Quan en Joanet va començar el seu primer curs a l’escola dels grans, com en deia ell, els seus pares van decidir que es quedaria a dinar a l’escola. El primer dilluns de classe els seus pares van rebre el menú setmanal i el nen es va interessar pel que hi havia. Com que menjava de tot, no hi va haver sobresalts. Fins i tot es va alegrar de descobrir que li servirien alguns dels seus plats preferits. Només hi havia un problema: dimecres tocava un plat de verdura, patata amb pèsols. Boletes verdes.

Aquella nit en Joanet es va queixar, però els seus pares, amb molt bones paraules i en to amable, li van explicar que haver entrat a l’escola dels grans implicava aprendre més i també menjar de tot. Una resposta que no va deixar gens conformat en Joanet.

L’endemà al matí, que ja era dimarts, en Joanet es va quedar a classe durant l’hora d’esbarjo i, en un paper de la seva llibreta, va redactar amb la millor cal·ligrafia que va poder:

L’endemà, dimecres, quan els van avisar per dinar, en Joanet es va acostar a la monitora, li va allargar la nota i va dir: «De part dels meus pares». Segurament la seva monitora encara riu quan se’n recorda.

Bé, aquell dimecres en Joanet es va salvar de menjar pèsols. El seu gest havia fet gràcia a la monitora. Però la setmana següent, ella el va animar a menjar-se unes quantes boletes verdes; per aquell dia n’hi havia prou amb tres o quatre, i el va lloar quan al final ho va fer. Setmana rere setmana, reforçant-lo positivament, va anar aconseguint que en Joanet mengés cada vegada unes quantes boletes verdes més, i a poc a poc les racions de patates i pèsols es van anar igualant. A final de curs, en Joanet s’acabava sense cap problema el plat de patata i pèsols.

Sense cedir i amb paciència, havien aconseguit eliminar una petita mania.

Menjava, però massa:

el cas de la Laura

Potser no us esperàveu un cas així en aquest llibre. Però menjar en excés també és un mal hàbit d’alimentació, que a vegades amaga d’altres problemes.

La Laura tenia cinc anys. Era molt espavilada i sociable, però també molt dominant. Com que era obesa, el metge havia aconsellat als seus pares una dieta que la nena havia de seguir rigorosament, tant a casa com al col·legi.

Passaven les setmanes i ningú no entenia per què la Laura no sols no perdia el pes que havia pronosticat el pediatre, sinó que s’engreixava més, quan el menjar que se li servia tant a casa com a l’escola era l’estipulat pel règim.

A l’escola ningú no s’havia adonat que, durant l’esbarjo, la Laura arrambava amb les restes d’entrepans de mitja classe i que, a l’hora de dinar, les altres nenes buidaven els seus plats al de la Laura. En certa manera, les amigues estaven «comprant» l’amistat de la petita Laura —que era molt divertida i, per la seva autonomia i sociabilitat, tota una líder— donant-li part del seu menjar per fer-la feliç.

Quan es va descobrir la causa de l’augment de pes de la Laura, algú va reconèixer haver-se adonat en alguna ocasió dels estratagemes de la nena. Però havia cregut que era una cosa excepcional, d’un dia, i no n’havia dit res. Més aviat li havia fet gràcia veure com se les empescava amb les amigues.

A més a més, un nen a règim causa certa compassió als adults.

No obstant això, per solucionar el problema de la Laura tots es van adonar que no n’hi havia prou d’estrènyer la vigilància a partir d’aquell moment. S’havia de solucionar el problema de rel. I el tractament psicològic va revelar trets d’ansietat i poca acceptació de si mateixa en la nena.

D’acord amb el pediatre, es va decidir, en primer lloc, no transmetre massa preocupació a la Laura pel pes, ja que, quan creixés podia fer un canvi. Se li va posar una dieta especial però, alhora, també es va desviar l’atenció cap a l’exercici físic. Se la va animar perquè s’apuntés a les activitats esportives de l’escola, on participava amb les seves companyes de classe. D’aquesta manera millorava la qualitat de la relació amb les seves amigues, alhora que augmentava la seva satisfacció personal.

La col·laboració entre els pares i l’escola va ser bàsica per reforçar tots els aspectes que feien pujar l’autoestima de la Laura. Durant tot un curs escolar, es va treballar la part emocional, el caràcter dominant i la poca acceptació, amb l’objectiu que es relaxés i se sentís segura sense haver de recórrer a conductes inapropiades. La millora que va fer va ser notable i va poder controlar perfectament les conductes compulsives en relació amb el menjar. El pes es va anar proporcionant a la seva edat i va guanyar molta confiança en si mateixa.