Introducció

pel doctor Eduard Estivill

Qui no ha acumulat boles de carn darrere els queixals fins que no ha pogut aguantar més i ha acabat amagant-les sota la taula o sota el sofà?

En general, dormir i menjar ens sol portar problemes quan som petits… mentre que, quan ens fem grans, el nostre somni seria poder menjar i dormir més. Paradoxes de ser nen i de ser gran.

Molts dels nens que ploren perquè no volen anar a l’escola, en realitat el que més temen del centre escolar és l’hora de dinar. I és que els pot arribar a causar, creieu-me, autèntic pànic. L’olor del menjador arriba a provocar-los un rebuig psicològic, i de vegades aquest record els perseguirà fins a l’edat adulta. Més d’un de nosaltres, quan hem entrat en un menjador públic i ens hem impregnat d’aquella olor tan característica, hem reviscut aquella sensació desagradable de ser obligats a empassar. I moltes vegades, momentàniament, perdem la gana.

L’experiència de forçar un nen a menjar no queda reduïda a l’escola, també es viu, de vegades amb dramatisme, a casa. Pels pares és angoixant enfrontar-se a aquella boqueta tancada perquè, inconscientment, associem aquest rebuig al menjar a no tenir gana i la seqüència «lògica» en el nostre pensament és: «El meu nen no menja, no té gana, s’aprimarà, es posarà malalt».

De fet, són dues coses ben diferents: tenir gana és una necessitat del cos, biològica, natural; saber menjar bé i en el moment adequat és un hàbit que s’ha d’inculcar i aprendre. Com passa amb dormir o amb qualsevol altre dels principals hàbits higiènics.

Això que és tan simple, ho oblidem tots. Així que, quan el nostre menut «es tanca en banda», què fem la majoria dels pares? Busquem l’assessorament d’altres pares que han passat pel mateix, consultem manuals poc o massa científics o fullegem amb avidesa els articles o fascicles sobre el tema que apareixen a les revistes. Recollim les solucions —de vegades contradictòries— dels uns i dels altres, i comencem a experimentar. I, com que pensem «Per provar que no quedi», escollim estratègies de tota mena i, a més a més, aplicables d’un dia per l’altre. Molt probablement alguns de vosaltres, lectors, ja sigueu experts en mètodes diversos: des de l’«art del camuflatge del menjar» a les «vint-i-una maneres de donar pollastre a un nen», passant per «el menjar, el meu fill i jo som a la vora de l’atac de nervis». O sigui que ja sabeu de què us parlo.

Tanmateix, en general, cada nou intent sol anar seguit d’un fracàs, amb la qual cosa augmenta la desesperació dels pares, que van perdent la confiança en la seva autoritat i les seves bones intencions. Això els porta a canviar d’actitud compulsivament davant del nen. Quan inicien una nova tàctica, es dirigeixen al menut amb afecte i amabilitat, però davant del més petit senyal de rebel·lia o fre per part de l’infant, es desencadena la tensió i, tot i que no es verbalitzi, ni tan sols es manifesti en la cara dels pares, el nen la percep. Aleshores s’estableix una «lluita de forces» intensa per trencar la resistència d’uns llavis premuts davant la cullera carregada. Els pares se senten com si intentessin franquejar amb un ariet les portes d’un castell que el seu petit «monstruet» defensa com si en això li anés la vida… i es resisteix a engolir cap aliment.

Veure’s en aquest carreró sense sortida acaba sent cruel i dolorós pels pares. I per això n’hi ha molts que finalment acaben en una consulta i inicien la visita amb un rotund i categòric: «Ja ho he provat tot i no hi ha manera».

Tranquils. No ens esverem. La comunitat de batalladors de la cullera a la mà és extensa. La resistència dels menuts a menjar és habitual. Forma part del seu esperit de rebel·lia davant allò que se’ls imposa. Però en això consisteix educar-los, oi? Aquells «bojos baixets», com canta Joan Manuel Serrat, han d’anar aprenent que gairebé tot té un moment i un lloc. I també una manera de fer-se. Per això cal un mètode i un temps d’aprenentatge.

En aquest llibre Montse Domènech us exposa un mètode senzill i eficaç que es pot posar en pràctica des que el nen pren les primeres farinetes fins als cinc anys, fins i tot al parvulari. No és un manual de bones maneres a taula (encara que és veritat que els nens que saben menjar es consideren més ben educats socialment), sinó una estratègia perquè els nostres fills adquireixin l’hàbit correcte de menjar bé i de tot.

Desitjo que la vostra lectura d’aquestes pàgines dugui el vostre fill a aconseguir una adaptació excel·lent i agradosa al bon menjar, sense traumes, sense conflictes i sense tensions. Al final, si heu seguit tots els consells que aquí s’expliquen, en menys d’una setmana les portes del castell s’obriran suaument i el que va ser un ariet carregat d’explosius repugnants per al menut, es convertirà en la cullera o la forquilla conductora de viandes bones i apropiades a la mesura de la vitalitat del petit gourmet. Tots, pares i fill, en sortiran vencedors, ja que, en definitiva, educar el nostre fill perquè mengi bé és educar el seu estómac perquè assimili dia a dia l’alimentació que un cos sa demana. I descobrirem que el que havia arribat a prendre forma d’autèntica batalla no era altra cosa que la falta d’un aprenentatge.

Feliç missió.