32

¿D’ON ELS HA TRET?

L’arribada dels nord-americans havia significat, novament, que el Japó era un país per saquejar, un país ple d’objectes atractius, parells de vasos Satsuma, quimonos, espases lacades i daurades, biombos plegables amb peònies, cofres amb agafadors de bronze. Els productes japonesos eren tan barats, i hi havia tanta cosa! El 24 de setembre de 1945 Newsweek publica el primer reportatge sobre el Japó ocupat sota el titular: «Els ianquis comencen la cacera del quimono i aprenen el que no fan les geishes». Aquest titular categòric i críptic, que uneix souvenirs i noies, resumeix el que era l’ocupació. Més endavant, aquell mateix any The New York Times informava: «Un mariner es torna boig comprant»: si eres un soldat, un cop havies gastat en tabac, cervesa i noies, poca cosa hi havia per comprar.

Un membre de la generació après-guerre va obrir una caseta d’intercanvi de moneda al moll de Yokohama per canviar dòlars per iens als primers soldats nord-americans. També els comprava cigarrets nord-americans per revendre’ls. Però la cosa decisiva era la tercera part del seu negoci: la venda de «quincalla japonesa, com ara imatges de Buda, canelobres de llautó i cremadors d’encens que s’havien recuperat de les zones bombardejades. Com que eren una novetat, aquests articles curiosos es venien com el pa beneit de la frase feta».

Però ¿com es podia saber què comprar? Tots els soldats «havien de patir una hora estudiant temes de gran importància militar com la composició floral, el ritual de l’encens, el matrimoni, el vestuari, el ritual del te i la pesca amb corbs marins», comentava John LaCerda àcidament a The Conqueror Comes to Tea: Japan under MacArthur, publicat el 1946. Per als que s’ho prenien més seriosament, hi havia la nova guia d’art i artesania, impresa en un paper gris tan prim que semblava de seda. L’Oficina de Turisme del Japó publicava guies per «oferir als turistes de pas i a d’altres estrangers interessats en el Japó un coneixement bàsic de les diverses fases de la cultura japonesa». Entre altres temes incloïen «l’art floral del Japó», «Hiroshige», «el quimono (vestit tradicional japonès)», «el ritual del te al Japó», «els bonsais (arbres en miniatura en testos)». I, com és natural, «netsukes: un art japonès de la miniatura».

Des dels venedors de quincalla al moll de Yokohama fins als homes vestits de blanc amb un grapat de laques que seien al davant d’un temple, era difícil no trobar objectes japonesos per comprar. Tot era antic, o figurava que ho era. Es podia comprar un cendrer, un encenedor o un tovalló per al te amb imatges d’una geisha, del mont Fuji o d’una glicina. El Japó era una sèrie d’instantànies, de postals amb colors com un brocat, de flors de cirerer d’un rosa de cotó de sucre. Madame Butterfly i Pinkerton, un clixé damunt de l’altre. Però amb la mateixa facilitat podies comprar «un vestigi exòtic de l’època dels dàimios». Com deia Time en l’article «Ien per art», escrit sobre els germans Hauge, que havien reunit una col·lecció excepcional d’art japonès:

Entre els incomptables soldats que fan el servei militar al Japó, pocs han deixat d’acumular souvenirs. Però només uns quants nord-americans s’han adonat que tenien a l’abast un paradís del col·leccionista […]. Els Hauge van tenir un principi espectacular gràcies al remolí de la inflació que va fer passar el canvi del ien, de cop i volta, de quinze a tres-cents seixanta per dòlar. Al mateix temps que els Hauge recollien una gran collita de iens, les famílies japoneses, aclaparades pels impostos de la postguerra, vivien una existència de «paper ceba» i, per no enfonsar-se, es desprenien d’obres d’art que havien conservat durant molt temps.

Paper ceba, brots de bambú. Eren imatges de vulnerabilitat, tendresa i llàgrimes. També eren imatges de despullament. Són paral·leles a les anècdotes que explicaven una vegada i una altra, amb tantes ganes, Philippe Sichel i els germans Goncourt a París durant la primera febrada de japonisme, quan es podia comprar de tot, quan tothom volia vendre.

L’Iggie podia ser un expatriat, però continuava sent un Ephrussi. Va començar a col·leccionar. En els viatges amb en Jiro, va comprar ceràmica xinesa: un parell de cavalls de la dinastia Tang amb el llom arquejat, plats de verd celadont decorats amb peixos, porcellana blava i blanca del segle XV. Va comprar paravents japonesos daurats amb peònies escarlates, pintures en rotlle de paisatges amb boirina, escultures budistes primitives. Podies comprar un bol de la dinastia Ming per un cartró de Lucky Strike, em va explicar l’Iggie, amb aire de culpabilitat. Me’l va ensenyar. Feia un so perfecte quan li donaves un copet suau. Tenia peònies pintades de blau sota un vidrat d’un blanc lletós. M’agradaria saber qui era la persona que el va haver de vendre.

Va ser durant aquells anys de l’ocupació que els netsukes es van convertir en objectes «col·leccionables». La guia de l’Oficina de Turisme del Japó, publicada l’any 1951, a propòsit dels netsukes agraeix «la valuosa ajuda del contraalmirall Bento W. Dekker, antic comandant de la flota nord-americana a Yokosuka, Japó, i gran entès pel que fa als netsukes». La guia, que es va reimprimir durant trenta anys, expressava un punt de vista claríssim sobre els netsukes:

Els japonesos són per naturalesa molt hàbils amb els dits. Aquesta destresa pot ser deguda a la seva inclinació per les coses petites, que se’ls ha desenvolupat pel fet de viure en un petit país insular, el seu caràcter no és el mateix que el dels continentals. El seu costum de menjar servint-se de bastonets, que aprenen a manejar hàbilment des de la primera infància, es pot veure també com una de les causes d’aquesta destresa manual. Aquesta característica és responsable tant dels mèrits com dels demèrits de l’art japonès. Els japonesos no tenen la capacitat de produir res de gran escala ni obres profundes i substancioses, però exhibeixen la seva naturalesa acabant les seves obres amb una traça finíssima i una minuciosa execució.

La manera com es parla dels objectes japonesos no ha canviat en els vuitanta anys que fa que en Charles els va comprar a París. Els netsukes són apreciats per totes aquelles qualitats positives atribuïdes als nens precoços, l’habilitat en els acabats, la minuciositat.

És amarg que et comparin amb una criatura. Cosa encara més dolorosa quan era públicament expressada pel general MacArthur. Destituït pel president Truman a causa de la seva insubordinació respecte a la guerra de Corea, el general va sortir de Tòquio cap a l’aeroport de Haneda el 16 d’abril de 1951: «acompanyat d’una escorta motoritzada de la policia militar […]. Al seu pas s’arrengleraven soldats nord-americans, policies japonesos i civils japonesos. A les escoles es va deixar sortir els nens perquè poguessin sumar-se a la multitud; als funcionaris de correus, dels hospitals i de l’administració també se’ls va donar l’oportunitat d’assistir a la marxa de MacArthur. La policia de Tòquio va calcular que dues-centes trenta mil persones van presenciar l’esdeveniment. Era una gentada tranquil·la —va publicar The New York Times— que mostrava pocs signes externs d’emoció». Quan va tornar als Estats Units, davant del Senat, MacArthur va dir que els japonesos eren comparables a un nen de dotze anys al costat dels anglosaxons, que serien comparables a un adult de quaranta-cinc: «Allà es poden implantar uns certs conceptes bàsics. Són més a prop de l’origen i per això són més mal·leables i adaptables a conceptes nous».

Per a un país alliberat després de set anys d’ocupació, aquelles declaracions van equivaler a una humiliació pública total. Des de la guerra, el Japó s’havia reconstruït força, en part a causa de les subvencions nord-americanes, però sobretot per les iniciatives dels mateixos japonesos. La Sony, per exemple, va començar el 1945 com una botiga de reparació de ràdios instal·lada en uns grans magatzems bombardejats de Nihonbashi. Va crear un producte nou rere l’altre —coixins elèctrics l’any 1946, el primer magnetòfon japonès l’any següent— contractant joves científics i comprant materials al mercat negre.

L’estiu del 1951 qui es passejava per Ginza, la zona comercial de Tòquio, no feia més que trobar botigues ben proveïdes: el Japó entrava al món modern. També es passava per davant de Takumi, una botiga estreta amb prestatges plens de bols i tasses negres, i rotlles de roba anyil teixida per artesans. El 1950 el govern japonès va introduir la categoria de Tresor Nacional Vivent, algú —generalment un home d’edat avançada— que pel seu talent amb la laca, el tint o la ceràmica era recompensat amb una pensió i amb la fama.

El gust havia canviat per afavorir l’expressivitat, la intuïció, l’inefable. Qualsevol cosa feta en un poblet remot es convertia en «tradicional» i era presentada al mercat com a intrínsecament japonesa. Com que en aquells anys el turisme es comença a desenvolupar al Japó, el Departament de Ferrocarrils del Japó publica uns fullets: Uns quants suggeriments per als cercadors de «souvenirs». «Un viatge del tipus que sigui no serà mai complet sense portar a casa uns quants souvenirs». S’havia de tornar amb o-miyage, un regal, adequat. Podia ser una llaminadura, alguna mena de galeta o uns farcellets típics d’un determinat poble, una capsa de te, un peix en vinagre. O podia ser una peça d’artesania, un rotlle de paper, un bol de te cuit fet al forn d’un poble, un brodat. Però havia de tenir la seva singularitat regional bategant darrere del paper d’embolicar, una signatura: hi ha una cartografia del Japó, una geografia del regal adequat. No portar un o-miyage és en certa manera una ofensa a la noció mateixa de viatge.

Els netsukes pertanyien a l’època Meiji i a l’obertura del Japó. Segons les jerarquies culturals en voga, els netsukes eren una mica mal mirats perquè exhibien un excés d’habilitat: portaven l’aire una mica passat de moda del japonisme, de l’adaptació del Japó a Occident. Eren unes obres fetes amb massa destresa.

Ja es podien exhibir cal·ligrafies —una única explosió de tinta que un monjo havia sabut produir d’una pinzellada, una concentració de dècades en quatre segons d’un domini complet—, que si es mostrava alguna cosa petita i d’ivori, «un grup representant Kiyohimi i un drac que envoltava la campana del temple on s’havia amagat el monjo Anchin», tothom quedava meravellat. I no era pas per la idea ni per la composició, sinó per la possibilitat de concentrar-se durant tant temps en una cosa tan petita. ¿Com s’ho havia fet Tanaka Minko per esculpir el monjo dins de la campana a través d’aquell foradet tan minúscul? Els netsukes eren massa populars entre els nord-americans.

L’Iggie va escriure un article sobre els seus netsukes que es va publicar en japonès al Nihon Keizai Shimbun, que a Tòquio és l’equivalent del The Wall Street Journal. Hi descrivia els seus records infantils a Viena i com aquelles peces van poder fugir del Palais, davant mateix dels nazis, dins de la butxaca d’una criada. I va parlar del retorn dels netsukes al Japó. La sort els havia fet tornar al Japó després de tres generacions a Europa. Deia que havia demanat al senyor Yuzuru Okada del Museu Nacional de Tòquio, al parc d’Ueno, l’especialista en netsukes, que anés a casa seva a examinar la col·lecció. Penso en el pobre senyor Okada, que vespre rere vespre havia d’anar a cases de gaijin i somriure contemplant una altra col·lecció de quincalla comprada per un occidental. «Era molt reticent a venir —jo no entenia per què— i va llançar una mirada als prop de tres-cents netsukes escampats sobre una taula com si estigués fastiguejat de veure’n […]. El senyor Okada va agafar un dels meus netsukes. Després va començar a examinar amb compte el segon, aquesta vegada amb una lupa. I, per fi, després d’haver examinat el tercer durant una estona llarga, de cop va aixecar-se i em va preguntar d’on els havia tret».

La vitrina dels netsukes a la casa de l’Iggie a Azabu, Tòquio, 1961.

Eren grans mostres de l’art japonès. Podien haver passat de moda —al Museu Nacional d’Art del Japó, on treballava Okada, el visitant només podia trobar una sola vitrina de netsukes entre les sales glacials amb pintures de tinta exposades—, però eren autèntiques escultures per a les mans.

Noranta anys després que sortissin de Yokohama, algú que toca els netsukes sap qui els va fabricar.