9
FINS I TOT ELS EPHRUSSI HI VAN CAURE
És juliol i sóc al meu estudi del sud de Londres, que és en un carreró entre una casa d’apostes i un local de menjar ràpid caribeny, entremig de tallers de reparació de cotxes. El barri és sorollós, però hi tinc un espai bonic, amb els meus torns i forns en un taller airós i una sala per als llibres a dalt d’una escala de graons pintats de blanc. És aquí on exposo algunes peces que he acabat, ara hi ha grups de cilindres de porcellana col·locats en caixes recobertes de plom, i és aquí on apilo les meves notes sobre el començament de l’impressionisme i on continuo escrivint sobre el primer col·leccionista dels meus netsukes.
És un lloc tranquil, els llibres i la ceràmica són bons companys. Hi rebo els clients que em volen fer algun encàrrec. Se’m fa molt estrany estar llegint tant sobre en Charles com a mecenes i sobre la seva amistat amb Renoir i Degas. No és solament per aquesta caiguda vertiginosa que va de passar de ser aquell a qui encarreguen coses a ser qui les encarrega. O de tenir quadres a escriure sobre quadres. Passa que he estat treballant durant prou temps com a ceramista per saber que rebre encàrrecs és un assumpte delicadíssim. Estàs agraït, com és natural, però la gratitud és diferent de sentir-s’hi obligat. És una pregunta interessant perquè se la formuli qualsevol artista: ¿quan ha de durar el teu sentiment de gratitud un cop algú t’ha comprat una obra? Tenint en compte la joventut del mecenes —trenta-un anys l’any 1881— i l’edat d’alguns artistes, la qüestió devia ser particularment complexa: Manet tenia quaranta-vuit anys quan va pintar el manat d’espàrrecs. I, quan miro una reproducció d’un Pissarro que va ser propietat d’en Charles i que representa uns àlbers moguts per la brisa, penso que tot això devia ser especialment delicat quan el teu credo artístic és la llibertat d’expressió, l’espontaneïtat i el refús dels compromisos.
Renoir necessitava diners, i en Charles va convèncer una tia seva perquè posés per a ell; després, va començar a treballar per a la Louise. Va caldre un llarg estiu de subtils negociacions entre els amants i el pintor. La Fanny, que escriu des del xalet Ephrussi on s’estava en Charles, detalla els extrems a què van arribar per assegurar-se que tot sortia bé. Va requerir molta paciència i esforç executar aquests dos quadres. El primer és un retrat de la Irène, la filla gran de la Louise, de cabells daurats vermellosos, com la seva mare, que li queien sobre les espatlles. El segon retrat, intolerablement ensucrat, és de les més joves, l’Alice i l’Elisabeth. Totes dues tenen també els cabells de la mare. Estan dretes davant d’un teló de color borgonya fosc, prou obert per mostrar el saló que hi ha més enllà, i s’agafen de les mans, com per tranquil·litzar-se l’una a l’altra; és una creació composta de farbalans i cintes de color rosa i blau. Els dos quadres es van exposar al Saló de l’any 1881 i no estic segur si a la Louise li van agradar. Després de tota la feina, va endarrerir-se de mala manera a l’hora de pagar la modesta xifra de mil cinc-cents francs. Sento una incomoditat similar quan trobo una nota irritada de Degas en què recorda a en Charles el pagament d’una factura.
Tots aquests encàrrecs a Renoir van fer que altres amics d’en Charles desconfiessin d’ell. Degas va ser particularment sever: «Senyor Renoir: no teniu gens d’integritat. És inacceptable que pinteu el que us manen. Pel que es veu, ara treballeu per a financers, rondeu amb el senyor Charles Ephrussi, aviat exposareu al Mirlitons amb el senyor Bouguereau!». Aquest neguit es va agreujar quan en Charles va començar a comprar quadres d’altres artistes; el mecenes semblava que s’anava bellugant i que buscava noves sensacions. I va ser en aquell moment que el fet que en Charles fos jueu el va convertir en sospitós.
En Charles havia comprat dos quadres a Gustave Moreau, les obres del qual Goncourt descrivia com a «aquarel·les d’un orfebre poeta, que semblen banyades amb les lluïssors i la pàtina dels tresors de Les mil i una nits». Hi havia teles parnasianes, riques i molt simbòliques, que representaven Salomé, Hèrcules, Safo o Prometeu. Els personatges de Moreau van escassos de roba, llevat d’alguna gasa que els cau a sobre. Els paisatges són clàssics, plens de temples en ruïnes, amb els detalls exactament codificats. Tot plegat era molt i molt lluny de les prades al vent, del corrent d’un riu entre el gel o d’una costurera inclinada sobre la seva labor.
Huysmans a la seva escandalosa novel·la A repèl escriuria què se sent vivint dins d’un quadre de Moreau. O, per ser més exacte, en l’atmosfera creada per un quadre de Moreau. El seu protagonista, Des Esseintes, es basa de prop en el decadent comte Robert de Montesquiou, dedicat a aconseguir una vida totalment esteticista, procurant que tots els detalls de casa seva contribuïssin a fer-lo submergir totalment en cada experiència sensorial. L’apogeu d’aquest procés va ser tenir una tortuga amb la closca adornada amb pedres precioses incrustades perquè amb el seu pas lent per la sala animés els dibuixos d’una catifa persa. Això va impressionar Oscar Wilde, que va anotar en francès al seu dietari que «un amic d’Ephrussi té una tortuga amb maragdes incrustades. Jo també necessito maragdes, bibelots vivents». Era considerablement millor això que obrir la porta de la vitrina.
En l’apagada existència de Des Esseintes hi havia un artista «que el captivava amb uns transports incessants de plaer: Gustave Moreau. Havia comprat les seves dues obres mestres, i nit rere nit seia somiant davant d’un dels quadres, una pintura de Salomé»: se submergeix tan intensament en aquests quadres que es torna una sola cosa amb la tela.
I això s’acosta al que sent en Charles pels seus dos grans quadres. Escriu a Moreau que la seva obra té «les tonalitats d’un somni ideal», un somni ideal que et manté absort, en un estat en què s’obliden les fronteres del propi jo.
I Renoir es va indignar. «Ah, aquest Gustave Moreau, pensar que el prenen seriosament, un pintor que mai no ha après a pintar un peu… Però d’alguna cosa hi entén. Té la traça d’ensarronar els jueus, d’haver pensat a pintar amb tons daurats… Ha fascinat fins i tot Ephrussi, de qui em pensava que tenia una mica de seny! Un dia truco a la seva porta, i em trobo cara a cara amb un quadre de Gustave Moreau!».
M’imagino Renoir que entra al vestíbul de marbre i puja les escales de cargol que passen per davant del pis de l’Ignace fins a fer cap a les habitacions d’en Charles, al segon pis, que el fan passar i es troba el Jason de Moreau al davant: nu sobre el drac que acaba de matar, sostenint l’espasa trencada i el Toisó d’Or. Medea porta el flascó que conté la poció màgica i li posa la mà amb adoració damunt de l’espatlla, «un somni, un esclat d’encís —segons Laforgue—, una de les estranyes arqueologies de Moreau».
O potser el que es va trobar va ser la Galatée, dedicada «à mon ami Charles Ephrussi», un quadre descrit per Huysmans com «una caverna il·luminada de pedres precioses com un tabernacle, i que contenia aquella inimitable joia radiant, el cos blanc, els pits i els llavis tenyits de rosa, Galatea, adormida…». Hi ha, per descomptat, molt or a la vora de la butaca groga: Galatea està enclaustrada en un marc pseudorenaixentista digne de Ticià.
És «l’art jueu», escriu Renoir, irritat de descobrir el seu mecenes, el redactor de la Gazette, amb el seu goût Rothschild que es mostra a les parets, amb les seves joies i la seva mitologia que contaminen amb la seva proximitat els seus propis quadres. El saló d’en Charles al carrer de Monceau s’ha convertit en «una caverna […] com un tabernacle». Ara és un lloc capaç de fer enrabiar Renoir, d’inspirar Huysmans i fins i tot d’impressionar l’impulsiu Oscar Wilde, que en el seu dietari de París escriu: «Pour écrire il me faut de satin jaune» («Per escriure necessito el setí groc»).
M’adono que estic intentant de posar ordre en el gust d’en Charles. Em preocupen els daurats i Moreau. I encara em preocupa més l’obra de Paul Baudry, el decorador dels sostres de l’Òpera de París, especialista a produir les volutes barroques dels edificis parisencs de la Belle Époque. Els impressionistes tractaven l’obra de Baudry de niciesa ampul·losa; era un pintor acadèmic de l’estil del detestat William-Adolphe Bouguereau. Baudry tenia especialment èxit amb els nus, i encara en té. Hi ha un pòster de Baudry immensament popular: s’hi veu una onada a punt de rompre sobre una noia estirada, es titula La perla i l’ona, i es pot trobar als prestatges de les botigues dels museus; també n’han fet imants de nevera. I Baudry era el pintor que tenia una amistat més íntima amb en Charles, com demostren les cartes afectuoses que s’enviaven. En Charles va ser el seu biògraf i el seu marmessor.
Potser hauria de continuar buscant fins a l’última pintura que en Charles tenia a la mateixa sala que els netsukes. Començo fent una llista de tots els museus en què ara es troben els quadres i els segueixo la pista per saber com hi han arribat. Calculo quant temps tardaré a anar a l’Art Institute de Chicago i al Musée de la Ville de Gérardmer per veure alhora les Curses à Longchamp de Manet i el doble retrat del general i el rabí. Penso si m’hauria d’endur a la butxaca el meu netsuke blanc que representa una llebre amb els ulls d’ambre per reunir l’objecte i la imatge. En el temps que em prenc una tassa de cafè, hi dono voltes com una veritable possibilitat, com una manera de continuar en moviment.
La meva agenda ha desaparegut. La meva vida de ceramista està suspesa. Hi ha un museu que demana una resposta. Els meus ajudants diuen que no hi sóc, quan algú em truca, i que no se’m pot localitzar. «Sí, treballa en un projecte important. Ja li trucarà quan torni».
Em limito a fer un altre viatge a París i a posar-me sota els sostres de Baudry a l’Òpera, i encabat corro cap al Musée d’Orsay per contemplar l’únic espàrrec d’en Charles pintat per Manet i el parell de quadres de Moreau que tenen, per veure si hi ha una coherència, una concordança, per si de cas sé veure allò que van veure els ulls d’en Charles. I, esclar, no puc, per la senzilla raó que en Charles comprava allò que li agradava. No comprava art per mor de la coherència, o per omplir les llacunes de la seva col·lecció. Comprava quadres als seus amics, amb totes les complexitats que això comporta.
Fora dels tallers dels pintors, en Charles tenia molts amics. Els dissabtes passa el vespre al Louvre amb amics col·leccionistes o escriptors, i l’un porta un esbós, l’altre un objecte o un problema d’atribució per discutir: «Es podia parlar de tot, res no quedava exclòs llevat de la pedanteria! Que en vam aprendre, de coses, sense ni adonar-nos-en! Quins viatges tan descansats que vam fer en aquelles precioses cadires del Louvre, recorrent tots els museus d’Europa!», recordava l’historiador de l’art Clément de Ris. En Charles tenia col·legues estimulants que treballaven a la Gazette, era amic dels seus veïns, Cernuschi i els germans Camondo, als quals mostrava satisfet les seves noves adquisicions.
En Charles estava esdevenint una figura pública. El 1885 va passar a ser el propietari de la Gazette. Va contribuir a reunir els diners necessaris per comprar un Botticelli per al Louvre. Escrivia i participava en l’organització d’exposicions, la de dibuixos de mestres antics l’any 1879, i dues de retrats el 1882 i el 1885. Una cosa era ser un jove delerós i amant del vagabundeig, i una altra de molt diferent era tenir aquestes responsabilitats i haver d’exercir el seu criteri. Acabava de rebre la Légion d’Honneur per la seva tasca de promoció de les arts.
Gran part de la seva vida enfeinada la viu sota la mirada dels altres: col·legues, amics i veïns, els seus joves secretaris, la seva amant i la seva família.
Proust, un neòfit, si bé encara no és un amic és un visitant habitual del pis d’en Charles, embriagat per la seva conversa espiritual, la posada en escena dels seus tresors i el lloc eminent que ocupa a la societat. En Charles coneix prou el socialment àvid Proust per dir-li que passada la mitjanit és hora d’anar-se’n, perquè els amfitrions que l’han convidat a sopar es moren de ganes d’anar al llit. A causa d’un desaire molt antic i oblidat, l’Ignace, que viu al pis del costat, li diu el Proustaillon, un sobrenom que és una descripció força adequada del papalloneig de Proust de recepció en recepció.
Proust també freqüenta la redacció de la Gazette al carrer de Favart. Hi fa bona feina: seixanta-quatre obres d’art que després apareixeran a les dotze novel·les que componen A la recerca del temps perdut van aparèixer reproduïdes a la Gazette, una proporció molt alta de la textura visual de l’obra. Com abans Laforgue, va enviar a en Charles els seus primers escrits sobre art i va rebre severes crítiques i, després, un primer encàrrec. En el cas de Proust es tracta d’un estudi sobre Ruskin. El pròleg a la traducció que fa Proust a The Bible of Amiens de Ruskin té la dedicatòria següent «Al senyor Charles Ephrussi, sempre tan bo amb mi».
En Charles i la Louise continuen sent amants, encara que no estic segur que la Louise no tingui un altre amant, o uns quants. En Charles, que té la qualitat de la discreció, no deixa d’aquest fet el més mínim indici, i em sento frustrat per no poder saber-ne res més. Apunto que Laforgue va ser el primer d’una sèrie d’homes molt joves que van treballar per a ell, més com a acòlits seus que com a secretaris, i m’agradaria saber-ne més, d’aquestes intenses relacions a les seves habitacions embriagadores i que tenen un punt de caverna il·luminades per la butaca groga i per aquells quadres de Moreau. A París feien córrer que en Charles era entre deux lits, bisexual.
En aquella primavera del 1889 Ephrussi et Cie. és una empresa pròspera, però els afers familiars són extremament complicats. L’Ignace, enèrgicament heterosexual, juntament amb altres solters nostàlgics, cultiva la devoció per la comtessa Potocka. L’enigmàtica comtessa, a qui sembla que Proust va descriure com a «alhora delicada, majestàtica i maliciosa», amb els seus cabells pentinats amb una ratlla al mig, exerceix el seu domini sobre un cercle d’homes joves que porten uns escuts de safir amb la inscripció «À la Vie, à la Mort». Ofereix festes «macabees» en les quals prometen complir en honor d’ella actes escandalosos. Com que els macabeus eren màrtirs jueus, m’adono una mica tard que ella es devia veure a si mateixa com una Judit, que va tallar el cap d’Holofernes aprofitant que estava borratxo. Després d’una d’aquestes festes, en una carta a Maupassant s’explica que «l’Ignace anava una mica més embriac que els altres […] o va tenir la brillant idea de sortir a passejar-se completament nu pels carrers de París», i el van enviar al camp perquè es recuperés.
En Charles, als quaranta anys, mantenia l’equilibri entre aquests mons diferents. El seu gust personal havia esdevingut de domini públic. Tot el que es refereix a ell és estètic. A París era conegut com un esteta, de qui s’examinaven els encàrrecs, els judicis i el tall de la seva jaqueta. No faltava mai a l’Òpera.
A la seva gossa li va posar Carmen.
Trobo, als arxius del Louvre, una carta que li està dirigida, enviada a la residència del senyor C. Ephrussi, carrer de Monceau, 81, per Puvis de Chavannes, el pintor simbolista de figures pàl·lides i paisatges de colors esvaïts.