5
UNA CAPSA DE LLAMINADURES PER A NENS
Per comprar un bocí del Japó, el millor que es pot fer és anar-hi. Aquesta és la manera com passen per davant de tothom el veí d’en Charles, Henri Cernuschi, i l’industrial Émile Guimet, l’organitzador de l’exposició del Trocadéro.
Els que no poden arribar a aquest extrem s’han d’acontentar anant a les galeries de París per comprar-hi bibelots japonesos. Aquestes botigues tenen la reputació de ser llocs de trobada, on els amants del beau-monde se citen, rendezvous des couples adultères, com la d’en Charles i la Louise. En altre temps, aquestes parelles es trobaven a la Jonque Chinoise, la botiga del carrer de Rivoli, o la botiga bessona, la Porte Chinoise, al carrer de Vivienne, on madame Desoye, la galerista, que havia venut art japonès a la primera onada de col·leccionistes, seia «entronitzada amb les seves joies […], quasi una figura històrica del nostre temps, com un gras ídol japonès». Ara l’havia substituït Sichel.
Sichel era un gran venedor, però no tenia la curiositat ni les capacitats d’observació d’un antropòleg. En un fullet publicat el 1883, Notes d’un bibeloteur au Japon, va escriure: «El país era completament nou per a mi: si haig de parlar amb franquesa, no estava gens interessat en la vida quotidiana: l’únic que volia era treure les laques del basar».
I és l’únic que va fer. Al cap de poc de la seva arribada al Japó, l’any 1874, Sichel va descobrir un conjunt d’escrivanies lacades amagades sota la pols en un basar de Nagasaki. Va «pagar-ne un dòlar per cada una, i avui molts d’aquests objectes estan valorats en més de mil francs». S’està de dir que aquestes eren les escrivanies que va vendre a París, a clients com en Charles, la Louise o Gonse, per quantitats de molt més de mil francs.
Sichel continua:
En aquells dies el Japó era un tresor ocult d’objectes artístics que es podien obtenir a preus de saldo. Als carrers de les ciutats tot eren botigues de curiositats, de teixits i d’empenyoraments. Multituds de comerciants a punta de dia ja t’esperaven a la porta: venedors de fukusa [rotllos] o marxants de bronzes que portaven els seus articles en carros. Hi havia transeünts que estaven disposats a vendre’s el netsuke del seu obi [faixa]. L’allau d’ofertes era tan imparable que deixava aclaparat fins al punt de fer perdre el gust de comprar. Tanmateix, aquells marxants d’objectes exòtics eren comerciants molt afables. Et feien de guies, regatejaven a favor seu a canvi només d’una capsa de llaminadures per a nens, i tancaven els tractes organitzant grans banquets en honor teu que acabaven amb temptadores actuacions de ballarines i cantants.
El Japó era aquesta capsa de llaminadures. El col·leccionisme al Japó desperta una cobdícia increïble. Sichel escriu sobre l’impuls «de dévaliser le Japon», de saquejar el país. Les històries de dàimios sense diners que es venen el patrimoni, de samurais que es venen l’espasa, de ballarines que es venen el cos —i de vianants que passen per allà i es venen els netsukes— es converteixen en una història d’infinites possibilitats. Tothom et pot vendre qualsevol cosa. El Japó existia com una mena de país paral·lel dedicat a la satisfacció artística, comercial i sexual.
Els articles japonesos tenien un aire de possibilitats eròtiques, que no es limitaven a evocar la trobada de dos amants sobre una capsa lacada o un bibelot d’ivori. Els ventalls, els bibelots i les túniques només tornaven a la vida durant les cites privades. Eren accessoris per disfressar-se, representar un personatge i reinventar-se a un mateix. Naturalment atreien en Charles, que tenia un llit ducal amb uns dossers de brocat i que no parava de redecorar les seves habitacions del carrer de Monceau.
Al quadre La Japonaise au bain de James Tissot, dreta al llindar d’una habitació, hi ha una noia despullada i només du, tirat sobre les espatlles, un feixuc quimono de brocat. En el retrat provocatiu que Monet va fer de Camille, la seva dona, ella apareix amb una perruca, va vestida amb una túnica arremolinada amb brodats vermells on hi ha representat un samurai que desembeina l’espasa. Al fons es veu una escampadissa de ventalls, en una paret i a terra, que recorden l’esclat dels focs artificials de Whistler. És ben bé una posada en escena per al pintor, comparable a la de Proust a Del cantó d’en Swann, on la demi-mondaine Odette rep en Swann vestida amb un quimono en un saló decorat amb coixins de seda, paravents japonesos i llanternes, i amb l’ambient impregnat de l’aroma feixuga dels crisantems, que és un japonisme olfactiu.
La noció de propietat sembla que s’hagi capgirat. Aquests objectes feia l’efecte que induïen a la insaciabilitat, que et posseïen i et plantejaven exigències. Els col·leccionistes mateixos parlen de la intoxicació de buscar i comprar, un procés que et podia acostar a l’obsessió: «De totes les passions, de totes sense excepció, la passió pel bibelot potser és la més terrible i invencible. L’home afectat per una antiguitat és un home perdut. El bibelot no és una passió només, sinó una obsessió», afirmava el jove escriptor Guy de Maupassant.
Una autodescripció inquietant d’aquest fenomen apareix en un llibre estrany escrit pel flagell d’en Charles, Edmond de Goncourt. A La Maison d’un artiste, Goncourt descriu habitació per habitació i amb tots els detalls la seva casa de París —boiseries, quadres, llibres, objectes— amb la finalitat que cada cosa i el lloc on estava col·locada constituís un homenatge al seu germà mort, amb qui havia viscut. En dos volums, de més de tres-centes pàgines cadascun, Goncourt construeix una autobiografia i un relat de viatges, a més a més d’inventariar exhaustivament els objectes que conté la casa. L’art japonès omple la casa a vessar. Hi ha brocats japonesos i kakemonos, rotllos, al vestíbul. Fins i tot el jardí és una selecció molt ben mantinguda d’arbres i arbustos xinesos i japonesos.
En un moment digne de Borges, la seva col·lecció fins i tot n’incorpora una d’art xinès reunida per un «bibeloteur exotique» japonès del segle XVII. Hi ha un joc interminable entre l’exposició que fa Goncourt de quadres, paravents i rotllos desplegats i els objectes que hi ha dins de les vitrines.
M’imagino Goncourt, amb els ulls negres i la corbata de seda blanca amb el nus fluix a sota la barbeta, que s’atura estudiadament al davant de la vitrina de fusta de perera. Amb un netsuke a la mà, comença a explicar la història de la seva recerca obsessiva de la perfecció que hi ha darrere cada objecte:
Tota una classe sencera d’artistes excepcionalment bons, generalment especialistes, són responsables de fabricar i es dediquen exclusivament a la reproducció d’un objecte o d’un ésser. Així, hem sentit parlar d’un artista que prové d’una família japonesa que durant tres generacions ha esculpit rates, només rates. Al costat d’aquests artistes professionals, enmig d’aquest poble tan dotat manualment, hi ha escultors aficionats de netsukes, que s’entretenen fabricant per a ells mateixos una petita obra mestra. Un dia, el senyor Philippe Sichel es va acostar a un japonès que, assegut al llindar de casa seva, tallava un netsuke que ja estava quasi acabat. El senyor Sichel li va preguntar si l’hi vendria, quan l’hagués acabat. El japonès es va posar a riure i, per fi, li va dir que per acabar aquella peça segurament encara faltaven uns divuit mesos més; i llavors li va mostrar un altre netsuke, que duia a la faixa, i el va informar que aquell li havia costat uns quants anys de feina. I a mesura que la conversa avançava entre els dos homes, l’artista aficionat va confessar al senyor Sichel que «no treballaria així d’una tirada, que només certs dies…, en dies que havia fumat una pipa o dues, un cop se sentia fresc i content». Li va fer entendre, en fi, que per a aquella feina necessitava hores d’inspiració.
Aquests bibelots d’ivori, laca o nacre fan tots l’efecte que expressen el fet que aquests artesans japonesos tenien la imaginació d’uns fabricants de «bijoux-joujoux lilliputiens», preciosa bijuteria lil·liputenca. A París era corrent pensar que els japonesos eren petits i que feien objectes petits. Aquesta idea de la miniatura justificava sovint que l’art japonès es considerés mancat d’ambició. Eren brillants donant forma minuciosa a una sensació fugaç, però fracassaven quan es tractava dels sentiments sublims de la tragèdia i el terror sagrat. Per això no tenien un Partenó o un Rembrandt.
El que sabien fer pertanyia a la vida quotidiana. I a les emocions. Van ser aquestes emocions les que van encisar Kipling quan va veure per primera vegada els netsukes, durant el seu viatge al Japó l’any 1889. En una carta escriu això:
Una botiga plena de restes de l’antic Japó […]. El professor s’extasia davant dels armaris d’or i d’ivori amb incrustacions de jade, de lapislàtzuli, d’àgata, de nacre i de cornalina; però, per la meva part, més desitjables que cap meravella són els botons i els netsukes que descansen damunt del cotó i que es poden agafar per jugar-hi entre els dits. Malauradament, només per algun petit indici d’escriptura japonesa es pot endevinar el nom de l’artista, i per tant sóc incapaç de dir qui va idear, i executar en ivori de color crema, aquest vell espantosament enredat amb una sípia; el sacerdot que es fa portar un cérvol per un soldat i que riu de pensar que la carn serà per a ell i el pes haurà sigut per al seu company; la serp prima i resseca cargolada per escarni en una calavera sense mandíbula tota clapada per la putrefacció; o el teixó rabelesià que se sosté sobre el cap i que us fa enrojolar, tot i que només té mig dit d’alçada; el nen gras que estova el seu germà petit; el conill que acaba de fer una broma, o… Però n’hi ha desenes, engendrats per l’alegria, el menyspreu i l’experiència que dominen el cor humà; i, per aquesta mà que n’ha tingut mitja dotzena al palmell, pico l’ullet a l’ombra de qui els va tallar. Ja descansa en pau, però va saber fer sortir de l’ivori tres o quatre sensacions que he cercat, després, de posar en freda lletra impresa.
I els japonesos eren capaços de fer art eròtic, que era buscat amb una passió especial: Goncourt parlava de les «debauches» que va comprar a Sichel. Degas i Manet anaven darrere els shunga, estampes que representaven postures sexuals acrobàtiques o unions estrambòtiques entre cortesans i éssers fantàstics. El pop era un animal que apareixia sovint, perquè per la seva sinuositat oferia grans possibilitats a la inventiva. Goncourt consigna el fet que ell acaba de comparar: «Un àlbum d’obscenitats japoneses […]. Em diverteixen, són una delícia per als ulls […]. La violència de les línies, les conjuncions imprevistes, la disposició dels accessoris, el caprici de les seves postures i de la roba, la qualitat pintoresca dels genitals». Els netsukes eròtics també eren molt ben rebuts pels col·leccionistes parisencs. Entre els temes més habituals hi havia innombrables pops que abraçaven noies nues, micos que transportaven uns descomunals bolets de formes fàl·liques i caquis rebentats.
Aquestes peces eròtiques complementaven altres objectes occidentals produïts per al plaer masculí: els bronzes, petits nus clàssics de mida perfecta per agafar-los amb la mà, que els connoisseurs tenien al despatx per poder parlar eruditament de la qualitat amb què estaven modelats o de la seva pàtina. També hi havia col·leccions de capsetes de rapè esmaltades, unes capses que quan s’obrien mostraven faunes priàpics, petits muntatges que dissimulaven i revelaven. Aquests petits objectes que es manipulaven i es movien —amb lleugeresa, com un joc, però amb mà d’expert— es desaven en vitrines.
Al París de la dècada del 1870, ningú no deixa passar l’oportunitat de fer circular un petit objecte escandalós. Les vitrines s’havien tornat essencials per als interludis enginyosos i galants de la vida de saló.