6

UNA GUINEU DE FUSTA, AMB ELS ULLS INCRUSTATS

I així va ser com en Charles va comprar els netsukes. En va comprar dos-cents seixanta-quatre:

I uns dos-cents més, una col·lecció immensa d’objectes petits.

En Charles els va comprar a Sichel, no peça a peça com les laques, sinó com una sola col·lecció, completa i espectacular.

¿Acabaven d’arribar, cadascun embolicat en un quadrat de seda, ficats després en caixes plenes de serradures i embarcats a Yokohama per començar una d’aquelles travessies de quatre mesos que passaven pel cap de Bona Esperança? ¿Feia poc que Sichel els havia exposat en una vitrina per temptar els seus col·leccionistes rics, o era en Charles que els havia desembolicat d’un en un, i havia trobat el meu tigre favorit que es gira sorprès damunt d’una branca de bambú, tallat en ivori a finals del segle XVII a Osaka, o les rates que alcen els morros perquè les han atrapat rosegant un peix sec?

¿Es va enamorar de la llebre amb ulls d’ambre, d’una pal·lidesa tan impressionant, i va comprar les altres peces perquè li fessin companyia?

¿Les va encarregar a Sichel? ¿Les va anar aplegant durant un any o dos algun comerciant astut de Kyoto que les anava comprant a gent arruïnada? Examino els netsukes amb atenció. N’hi ha molt pocs d’elaborats expressament per al mercat occidental, fets amb presses i de qualsevol manera uns deu anys abans. El noi rodanxó, que somriu amb la seva màscara, és sens dubte un d’aquests. Està fet d’una manera tosca i vulgar. La immensa majoria són netsukes tallats abans que arribés el comodor Perry, i n’hi ha que són d’un centenar d’anys abans. Hi ha figures humanes, animals, escenes eròtiques i éssers mitològics: hi apareixen la majoria de temes que es poden esperar d’una col·lecció exhaustiva. N’hi ha de signades per artistes reconeguts. Qui havia reunit totes aquelles peces era una persona que hi entenia.

¿Va passar que un dia en Charles era amb la Louise a la botiga de Sichel, entre els munts de sedes, les carpetes d’estampes, els paravents i la porcellana, i va descobrir aquell tresor abans que ningú? ¿Va ser ella que es va girar cap a ell, o ell que es va girar cap a ella?

¿O potser la Louise no hi era, i ell va comprar la col·lecció per sorprendre-la la pròxima vegada que entrés a les seves habitacions?

¿Quant en va haver de pagar, aquest home jove, aquest col·leccionista encantador i capriciós? El seu pare, Léon, acabava de morir d’un atac de cor, amb només quaranta-cinc anys, i l’havien enterrat al costat de la Betty al panteó familiar del cementiri de Montmartre. Per a Ephrussi et Cie. els negocis anaven molt bé. Feia poc que en Jules havia comprat la propietat del llac dels Quatre Cantons per fer-s’hi construir un xalet. Els oncles compraven castells i portaven cavalls de curses a Longchamps, que corrien amb els colors dels Ephrussi, amb punts blaus i grocs. Els netsukes devien resultar molt cars, però en Charles es podia permetre aquest luxe, quan la seva fortuna creixia un any rere l’altre juntament amb la de la seva família.

Hi ha certes coses que no puc saber. Però sé segur que en Charles va comprar, per posar-hi els netsukes, una vitrina negra i polida com una laca. Era més alta que ell, una mica més de metre vuitanta. L’interior es pot veure a través de la porta de vidre de davant i dels vidres dels costats. Al fons hi ha un mirall que fa que els netsukes, posats sobre un vellut verd, es multipliquin infinitament. Hi ha una gamma subtil de colors en els netsukes, tots els matisos de l’ivori, la banya i la fusta: color crema, cera, avellana, or, sobre aquell camp d’un verd molt fosc.

Ara són davant meu, els netsukes d’en Charles són una col·lecció dins d’una col·lecció.

En Charles els col·loca damunt del vellut verd a la seva vitrina fosca amb el mirall que els reflecteix, en aquest lloc, el primer on reposen d’aquesta història. Són a tocar de les capses lacades, al costat de les grans pintures que ha portat d’Itàlia, prop de la catifa daurada.

M’agradaria saber si va poder resistir la temptació de sortir al replà, girar a l’esquerra i explicar al seu germà Ignace l’adquisició que acabava de fer.

Els netsukes no poden voltar pel saló o pel despatx sense protecció, perquè es perdrien, caurien a terra, s’esquerdarien o s’embrutarien de pols. Han de tenir un lloc per reposar, preferiblement en companyia d’altres bibelots. És per això que les vitrines prenen importància. I en aquest viatge cap als netsukes, m’he anat sentint cada cop més interessat en les vitrines, en aquests estoigs de vidre.

No puc evitar trobar-me’n al saló de la Louise. N’he vist de ben conservades a les mansions de la Belle Époque, he llegit sobre aquests mobles als articles que va escriure en Charles per a la Gazette i en els catàlegs dels béns dels Rothschild. I ara que en Charles en té una de pròpia, m’adono que formen part de les escenes que es representen en la vida dels salons i que no són únicament part del mobiliari. Un col·leccionista amic d’en Charles és descrit en l’acte de col·locar objectes japonesos en una vitrina «com un pintor que aplica una pinzellada a la seva tela. L’harmonia és completa i el refinament, exquisit».

Les vitrines existeixen perquè puguem veure els objectes sense tocar-los: emmarquen les coses, les mantenen a distància i ens les tornen temptadores.

Això que ara veig era el que no havia entès sobre les vitrines. Durant els primers vint anys de la meva vida com a ceramista vaig maldar per treure els objectes de les caixes de vidre dins de les quals els galeristes i els conservadors dels museus confinaven les meves peces. Jo els deia que es morien darrere el vidre, que els havia de tocar l’aire. Veia les vitrines com taüts: les coses n’havien de sortir i arriscar-se, fora de la protecció de l’exhibició formal, se les havia d’alliberar. «Traieu-les de la sala d’estar i fiqueu-les a la cuina!», vaig escriure en una mena de manifest. Hi havia massa obstacles. Hi havia trop de verre, massa vidre, com va comentar un gran arquitecte quan va veure una casa de vidre que havia construït un rival modernista.

Però la vitrina, a diferència de l’urna del museu, s’ha fet per obrir-la. I el moment d’obrir la porta, de mirar, triar, allargar la mà i agafar és un instant de seducció, el punt en què es troben una mà i un objecte és elèctric.

Cernuschi, un amic d’en Charles, tenia una gran col·lecció d’art japonès prop de les portes del parc Monceau, exposada en una sala de parets completament blanques. Això feia que als objectes japonesos, segons va comentar un crític, se’ls veiés «poc contents», com si fossin al Louvre. Exhibir l’art japonès com a Art és una cosa problemàtica, d’una serietat excessiva. Però el saló d’en Charles al capdamunt del turó, un lloc on es troben antiguitats italianes i novetats japoneses, no és pas un museu.

La vitrina d’en Charles és un llindar.

I aquests netsukes són perfectes per a la vida del saló d’en Charles. Quan la Louise, de cabells daurats, obre la seva vitrina d’objectes japonesos, buscant, traient-ne algun per poder-lo mirar i tocar bé, per poder-lo acariciar, mostra que aquestes peces japoneses estan fetes per a la conversa plena de digressions, per a la distracció. Al meu entendre, aquests netsukes afegeixen alguna cosa molt particular a la manera de viure d’en Charles. Són les primeres coses que tenen alguna relació amb la vida quotidiana, encara que sigui una vida quotidiana exòtica. Són meravelloses i molt sensuals, esclar, però són principesques, com el seu llit dels Mèdici o les laques de Maria Antonieta. Són coses fetes per tocar-les.

I, sobretot, fan riure de moltes maneres diferents. Tenen enginy, procacitat i un punt de còmic. I ara que per fi he aconseguit que els netsukes pugin l’escala de cargol i s’instal·lin al saló d’en Charles al seu hotel de color de mel, m’alleuja que aquest home que agrada a tothom tingui prou sentit de l’humor per apreciar-los. No cal que l’admiri i prou, ara ja em pot caure bé i tot.