13

ZIONSTRASSE

Quan els netsukes van arribar al Palais, la casa tenia prop de trenta anys, l’havien construït més o menys al mateix temps que l’Hôtel Ephrussi del carrer de Monceau. L’edifici és una obra de teatre, un espectacle que fa que el transeünt es pari a contemplar-lo, escrita per l’home que el va encarregar, el pare d’en Viktor, el meu rebesavi Ignace.

El baró Ignace von Ephrussi, 1871.

Em temo que en aquesta història hi ha tres Ignace Ephrussi, un nom que es repeteix en tres generacions. El més jove és el meu oncle avi Iggie al seu pis de Tòquio. Hi ha el germà d’en Charles, el parisenc duelista amb el seu enfilall d’aventures amoroses. I aquí, a Viena, trobem el baró Ignace von Ephrussi, condecorat amb la Creu de Ferro de tercera classe, amb un títol nobiliari guanyat pels seus serveis a l’emperador, conseller imperial, cavaller de l’Orde de Sant Olaf, cònsol honorari davant del rei de Suècia i Noruega, membre de l’Orde del Toisó d’Or i de l’Orde Rus del Llorer.

L’Ignace era el segon banquer més ric de Viena, era propietari d’un altre edifici immens a la Ringstrasse i del bloc d’edificis del banc. I això era només a Viena. Trobo un informe que indica que el 1899 tenia actius a la ciutat per valor de 3 308 319 florins, xifra que aproximadament equival a dos-cents milions de dòlars; el setanta per cent de la seva riquesa consistia en accions, el vint-i-tres per cent en propietats, el cinc per cent en obres d’art i joies i el dos, en or. Això trobo que és molt or, i a més a més hi havia la seva esplendorosa llista de títols ruritans. Ja li calia una façana amb un excés de cariàtides i de daurats, si volia estar a l’altura de tot això.

L’Ignace era un Gründer, un pare fundador, del Gründerzeit, l’època fundadora de l’Àustria moderna. Havia arribat a Viena amb els seus pares i el seu germà gran Léon procedent d’Odessa. Quan el Danubi va inundar catastròficament Viena el 1862 i l’aigua va arribar a les escales de la catedral de Sant Esteve, va ser la família Ephrussi la que va deixar diners al govern per a la construcció de dics i de ponts nous.

Tinc un dibuix d’aquest Ignace. Devia tenir uns cinquanta anys, i porta una jaqueta força bonica amb solapes amples i una corbata de nus gros i aixafat amb una perla clavada. Amb barba i els cabells negres tirats enrere, l’Ignace em mira directament, avaluant-me, i la boca està a punt de pronunciar un judici.

També tinc un retrat de la seva dona, l’Émilie, d’ulls grisos i amb un enfilall de perles que li envolta el coll i li cau sobre un vestit de seda negra. També té un aire de reprovació, i cada vegada que he penjat aquest quadre a casa l’he hagut de despenjar pels ulls d’incredulitat amb què mira la nostra vida domèstica. L’Émilie era coneguda a la família com el cocodril, pel seu somriure encantador —això quan somreia—. Tenint en compte que l’Ignace li havia fet el salt amb les seves dues germanes, a més a més de tenir una sèrie d’amants, trobo que ja és molt que ella somrigués alguna vegada.

Em fa l’efecte que va ser l’Ignace qui va triar Hansen com a arquitecte; sabia com fer ús dels símbols. El que volia aquest ric banquer jueu era un edifici que escenifiqués l’ascensió social de la seva família, una casa digna d’estar al costat de les importants institucions de la Ringstrasse.

El contracte entre els dos homes es va firmar el 12 de maig de 1869, i l’ajuntament va concedir el permís per construir-lo a final d’agost. A l’època que es va posar a treballar en el Palais Ephrussi, Theophilus Hansen ja era noble; ara era Theophil Freiherr von Hansen, i el seu client —a qui havien concedit el títol de cavaller— era Ignace Ritter von Ephrussi. L’Ignace i Hansen van començar discrepant sobre l’escala de l’elevació: els plans van ser revisats incomptables vegades mentre aquells dos homes entestats buscaven la manera d’aprofitar aquell espai espectacular. L’Ignace volia uns estables per a quatre cavalls i una cotxera «per a dos o tres carruatges». La seva exigència principal era una escala per al seu ús exclusiu, que ningú més de la casa no podria fer servir. Tot això està explicat detalladament en un article publicat l’any 1871 a la revista d’arquitectura Allgemeine Bauzeitung i il·lustrat amb uns plànols i uns alçats magnífics. L’espai havia de ser una tribuna de Viena: els seus balcons dominarien la ciutat, que desfilaria entre les seves massisses portes de roure.

Em planto al davant. Aquest és l’últim moment en què encara puc optar per girar-me, travessar el carrer, agafar el tramvia i deixar en pau aquesta casa dinàstica i la seva història. Agafo aire. Empenyo la porteta de l’esquerra, retallada en les grans portes dobles de roure, i entro a un corredor fosc, alt i llarg, amb el sostre amb cassetons daurats. Tiro endavant i vaig a parar a un pati vidrat de quatre plantes d’altura, amb balcons interns que puntuen un espai enorme. Davant meu, dalt d’un pedestal, hi ha una estàtua de mida natural d’un Apol·lo musculós que toca la lira amb desgana.

Hi ha uns arbrets en testos i un taulell de recepció, on explico com puc qui sóc, que aquesta és la casa de la meva família i que m’agradaria fer-hi una volta si no els molesta. No els molesta en absolut. Surt un home molt amable i em demana què em vindria de gust veure.

L’únic que veig és marbre: molt marbre. Això és dir poca cosa. Tot és de marbre: el terra, els graons, les parets, les columnes, el sostre i les motllures del sostre de l’escala. Giro a l’esquerra i pujo l’escala feta de graons baixos de marbre. Giro a la dreta i entro en un altre vestíbul. Hi ha les inicials del patriarca gravades al terra de marbre, JE (Joachim Ephrussi), amb una corona al damunt. A banda i banda de la gran escala hi ha dues torchères més altes que jo. Els graons no s’acaben mai, i són tan baixos que fan ensopegar. Les grans portes de doble fulla estan emmarcades amb marbre negre, negre i daurat, les empenyo i entro en el món d’Ignace Ephrussi.

Les sales cobertes d’or són molt i molt fosques. Les parets estan dividides en panells, rivetats amb cintes daurades. Les llars de foc són grans artefactes de marbre. El terra és de parquets amb motius enrevessats. Tots els sostres són una xarxa de cassetons romboïdals, ovals i triangulars, amb feixugues motllures daurades dins de complexes filigranes neoclàssiques. Garlandes i fulles d’acant coronen aquesta combinació embriagadora. Els panells són obra del pintor Christian Griepenkerl, l’aclamat decorador dels sostres de l’auditori de l’Òpera. Cada sala se centra en un motiu clàssic: a la sala de billar tenim una sèrie de conquestes de Zeus (Leda, Antíope, Dànae i Europa), on cada noia nua és coberta de vellut pels putti que l’envolten. A la sala de música hi ha al·legories de les muses; al saló, deesses diverses escampen flors; al saló més petit hi volten uns quants putti. Al menjador, no pot ser més obvi, unes nimfes vestides amb pàmpols o carregades amb caça serveixen el vi. Dalt de les llindes, qui sap per què, hi ha asseguts més putti.

M’adono que en aquest lloc tot brilla. En aquestes superfícies de marbre no hi ha res que es pugui agafar. Aquesta falta de tactilitat m’esgarrifa: passo la mà per la paret i hi noto una fredor humida. Em pensava que ja ho sabia tot de l’arquitectura de la Belle Époque de París, estirant el coll per veure les pintures de Baudry al sostre de l’Òpera. Però aquí tot és molt més pròxim, molt més íntim. És d’un daurat agressiu, i es nega agressivament a ser tocat. ¿Què intentava fer l’Ignace, asfixiar els seus crítics?

A la sala de ball, amb tres grans finestrals que donen a la Votivkirche de l’altra banda de la plaça, a l’Ignace se li va escapar alguna cosa. Aquí, al sostre —al lloc on als altres palaus de la Ringstrasse hi trobaríeu motius mitològics— hi ha una sèrie de pintures que representen el Llibre d’Ester: Ester coronada reina d’Israel, agenollada davant del gran sacerdot amb la seva túnica de rabí, que rep la benedicció, amb les serventes agenollades darrere seu. I després hi ha els fills d’Aman, enemics d’Israel, morts per soldats jueus.

És una obra preciosa. És una manera duradora i dissimulada d’afirmar qui ets. La sala de ball era l’únic lloc d’una casa jueva, per ostentosa i rica que fos, que els veïns no jueus veurien en societat. És l’única mostra de pintura jueva de la Ringstrasse. A la Zionstrasse hi ha un trosset de Sió.