30

TAKENOKO

El primer de desembre de 1947, l’Iggie va rebre l’autorització militar número 4.351 per entrar al Japó «G1 GHQ FEC, Tokyo». Al cap de sis dies arribava a la ciutat ocupada.

Venint de l’aeroport de Haneda, el taxi anava esquivant els pitjors sots de la carretera i feia viratges bruscos per no atropellar els nens, els ciclistes i les dones amb amples pantalons estampats que avançaven penosament cap a la ciutat. El paisatge de Tòquio era ben estrany. La primera cosa que es veia era la calcografia sinuosa dels cables d’electricitat i de telèfon que anaven en totes direccions per damunt del vermell de les teulades metàl·liques rovellades de les barraques. Després, a la claror hivernal, al sud-oest apareixia el mont Fuji.

Els nord-americans havien bombardejat Tòquio durant tres anys, però els atacs del 10 de març de 1945 van ser un cataclisme. Les bombes incendiàries van alçar muralles de flames que «van sembrar el cel amb foc». Van morir cent mil persones i quaranta quilòmetres quadrats de la ciutat van ser destruïts.

Llevat d’uns quants edificis, tot va quedar enderrocat o incinerat. Entre els elements que van sobreviure hi havia el Palau Imperial darrere les seves muralles de roca i els amples fossats, els escassos edificis fets de pedra o de ciment, algun kura, el magatzem on les famílies de comerciants guardaven els seus tresors i l’hotel Imperial. Construït l’any 1923 segons un projecte de Frank Lloyd Wright, és una creació atrevida i fantàstica de temples de ciment que envoltaven una sèrie de piscines, que constituïa una versió del japonisme amb certa influència asteca. Ja havia sobreviscut al terratrèmol del 1923 i només havia sofert danys superficials. També continuaven en peu el parlament japonès, la Dieta, uns quants ministeris, l’ambaixada nord-americana i els edificis del barri de negocis de Marunouchi que hi havia davant del palau.

Totes aquestes construccions havien sigut requisades per les autoritats d’ocupació. El periodista James Morris, que després es diria Jan Morris, va descriure aquesta estranya zona en el seu relat de viatge de l’any 1946, The Phoenix Cup: «Marunouchi és una petita illa nord-americana envoltada d’un mar de cendres japoneses, de runa i de bidons rovellats. Quan es camina entre les cases, la música discordant que ve de la ràdio de les forces armades castiga els timpans, i uns soldats que no estan de servei rumien repenjats a la primera paret que han trobat […]. Podria ser perfectament Denver […]».

Allà, al més grandiós d’aquells edificis, el Dai-Ichi (Número U), el general MacArthur tenia el seu quarter general. El Comandant Suprem de les Forces Aliades (CSFA). El dàimio ianqui.

L’Iggie va arribar dos anys després que l’emperador anunciés la derrota per ràdio amb la seva aguda veu de falset, fent servir una dicció i una elocució desconegudes fora de la cort, i avisant que «les penalitats i els sofriments als quals serà sotmesa la nostra nació seran grans». Al cap d’uns mesos, Tòquio ja s’havia acostumat a l’exèrcit d’ocupació. Els nord-americans havien declarat que governarien amb sensibilitat.

A la fotografia del general i l’emperador feta a l’ambaixada dels Estats Units a Tòquio la relació que tenien va quedar clara. MacArthur porta un uniforme caqui, una camisa amb el coll obert i botes. Té les mans als malucs, un «soldat nord-americà, corpulent i sense insígnies», com va dir la revista Life. L’emperador és al seu costat. És menut, va impecable, amb un vestit negre, el seu coll de puntes i una corbata de ratlles, atrapat per la convenció. La fotografia diu que la sensibilitat i les bones maneres estan disposades a negociar. La premsa japonesa es nega a publicar la fotografia. El CSFA s’assegura que es publiqui. L’endemà que es faci la fotografia, l’emperadriu envia a la senyora MacArthur un ram de flors dels jardins del palau. I, al cap de pocs dies, una capsa de laca amb un emblema imperial. Els regals són el començament d’un període de comunicacions que es produeixen amb cautela i neguit.

El taxi va portar l’Iggie a l’hotel Teito, davant per davant del palau. No només era difícil obtenir els papers que calia per entrar al Japó i per quedar-s’hi, sinó que també era difícil aconseguir allotjament un cop eres al país, perquè el Teito era un dels dos únics hotels que encara aguantaven drets. La comunitat dels estrangers, al marge del personal militar, era molt petita. A més a més del cos diplomàtic i de la premsa, únicament hi havia un grapat d’homes de negocis com l’Iggie i uns quants universitaris. Quan va arribar, els judicis dels criminals de guerra, entre ells els de Hideki Tojo i Ryukichi Tanaka, cap de la policia secreta, acabaven de començar al Tribunal Militar Internacional per a l’Extrem Orient. Tojo, segons la premsa occidental, tenia «l’arrogància sobrenatural del samurai».

El CSFA emetia contínuament decrets sobre els més mínims detalls de la vida civil i sobre la manera com havia de ser governat el Japó, decrets que reflectien sovint la sensibilitat nord-americana. MacArthur va decidir que havia d’haver-hi una separació entre la religió xintoista —profundament involucrada en l’ascens del nacionalisme que s’havia produït en els últims quinze anys— i el govern. També volia que es desfessin els grans conglomerats industrials i comercials:

L’emperador és el cap de l’estat […], el seu deure i el seu poder seran exercits d’acord amb la nova constitució i respondrà a la voluntat general del poble tal com hi és descrita […]. El dret sobirà de la nació a declarar la guerra és suprimit […]. El sistema feudal japonès serà abolit […]. D’ara endavant, cap títol nobiliari no pot conferir cap mena de poder, nacional o cívic, per governar.

MacArthur també decideix que les dones tindran dret al vot per primera vegada en la història del Japó i que la jornada de treball a les fàbriques es reduirà de dotze a vuit hores. El CSFA anuncia que la democràcia ha arribat al Japó. La premsa nacional i estrangera estaven sotmeses a la censura.

A Tòquio, l’exèrcit nord-americà tenia els seus propis diaris i revistes, a més a més de la ràdio que ressonava des de les garites dels sentinelles. Tenien els seus bordells (els RAA, o Recreation and Amusement Association) i els seus bars autoritzats (els Oasis de Ginza, amb noies que duien «males imitacions de vestits de còctel», en paraules d’un comentarista nord-americà). Als trens hi havia vagons especials reservats als membres de l’exèrcit d’ocupació. Un teatre requisat havia esdevingut l’Ernie Pyle, on els soldats podien anar a veure pel·lícules i espectacles de varietats; també podien anar a una biblioteca o a un dels «diversos grans salons». I hi havia les botigues reservades a les forces d’ocupació, les OSS (Overseas Supply Store) i les PX, on es podia comprar menjars nord-americans i europeus, cigarrets, estris per a la casa i begudes alcohòliques. En aquests establiments només acceptaven dòlars o MFC: certificats de pagament militars, vals de l’exèrcit.

Com que es tractava d’un país ocupat, tot es designava amb una sigla, incomprensible tant per als derrotats com per als que acabaven d’arribar.

En aquesta estranya ciutat derrotada, s’havien canviat els noms dels carrers, de manera que ara hi havia una A Avenue i un 10th Street. Al costat dels jeeps militars i del Cadillac negre model 1941 que el general MacArthur feia servir per anar al despatx, amb un sergent major al volant i escortat per uns quants jeeps blancs de la policia militar, circulaven les furgonetes i camions japonesos que s’impulsaven cremant carbó o llenya i que escopien una fumera, i els taxis de tres rodes, els bata-bata, s’encallaven en uns sots profunds. A l’estació d’Ueno hi havia rètols que informaven dels parents perduts i dels soldats que tornava de l’estranger.

Aquells anys la pobresa era extrema. La destrucció del seixanta per cent de la ciutat va comportar que la població s’amuntegués en les cases que s’havien reconstruït amb qualsevol material que hi hagués a mà. Durant els primers divuit mesos, l’exèrcit nord-americà s’havia apropiat de la majoria dels materials de construcció. Els obrers que vivien al camp tardaven hores a aconseguir bitllet per anar amb tren en unes condicions espantoses a treballar a la ciutat. Era molt difícil de comprar roba nova, i durant anys després de la guerra era habitual veure antics soldats que encara anaven amb l’uniforme, al qual havien tret les insígnies, i dones amb mompei, els pantalons amples que abans portaven els camperols.

El combustible era escàs. Tothom passava fred. Als banys aplicaven unes tarifes de mercat negre durant la primera hora, abans que la temperatura de l’aigua comencés a baixar. Als despatxos amb prou feines hi havia calefacció, però els empleats «no tenien gens de pressa per anar-se’n, perquè no tenien gran cosa més a fer. La majoria d’oficines tenien alguna mena de calefacció a l’hivern, i com a mínim allà els empleats estaven una mica calents». Durant un hivern especialment fred, les autoritats ferroviàries van dir que deixarien de tocar els xiulets de les locomotores per estalviar carbó.

I el pitjor de tot era que no hi havia prou menjar. Per això els habitants de la ciutat s’havien de llevar abans de l’alba per anar al camp a intercanviar alguna cosa per arròs. Corrien rumors que els pagesos tenien grans piles de diners. O bé s’havia de recórrer als mercats negres a l’aire lliure que havien aparegut prop de les estacions de tren de Tòquio, on es podia intercanviar, comprar i vendre de tot obertament a la vista dels ulls indiferents de l’exèrcit. Al mercat prop de l’estació d’Ueno hi havia un American Lane que proporcionava articles obtinguts de les forces d’ocupació per mitjà del robatori o de l’intercanvi. Les mantes de l’exèrcit nord-americà eren especialment buscades. «Tal com els arbres es desprenen de les fulles, els japonesos es desprenen dels seus quimonos, un rere l’altre, per comprar menjar. Fins i tot havien inventat un nom irònic per a aquesta desgraciada existència: takenoko, amb referència al brot de bambú que perd la pell, capa rere capa». Davant d’aquestes penúries, la frase del moment era «Shikata ga nai», que significa ‘No s’hi pot fer res’, que tenia un rerefons de ‘… i no et queixis’.

Molts articles nord-americans, la carn en conserva, les galetes Ritz i els cigarrets Lucky Strike, els portaven al mercat negre les noies panpan, la «colla de bruixes repugnants […], noies que anaven amb els soldats a canvi de menjar. […] De dia, es passejaven totes mudades amb roba barata del PX, xerrant i rient fort, quasi sempre mastegant xiclet, o fent empipar els ciutadans afamats dels trens i els autobusos quan exhibien els seus guanys mal adquirits».

Es parlava molt d’aquestes noies, i del que significaven per al Japó. L’exèrcit nord-americà feia tanta por que les panpan eren vistes com una manera de preservar, gràcies al seu sacrifici, la decència de la majoria de les dones japoneses. A això s’hi afegia l’horror que causaven els seus pintallavis, els vestits que duien i la manera com es feien petons en públic. Fer-se petons es va convertir en un símbol de l’alliberament de les convencions que havia comportat l’ocupació.

També hi havia bars gais —allò que Yukio Mishima en deia gei pati a la seva novel·la Kinjiki (Colors prohibits), publicada per entregues a la dècada del 1950. Gei s’escrivia en alfabet llatí, cosa que indica que ja era d’ús corrent—. El parc de Hibiya era un punt de trobada molt conegut. Tinc per únic guia el poc fiable Mishima: «Va entrar als lavabos, mal il·luminats i humits, i va veure el que a la fraternitat en diuen “oficina”. (N’hi ha quatre o cinc de tan importants com aquesta a Tòquio). Era una oficina on el procediment tàcit es basava a fer l’ullet i no a intercanviar-se documents, en petits gestos i no en papers impresos, en una comunicació codificada i no en l’ús del telèfon».

Ser emprenedor era una necessitat. A la generació jove col·loquialment en van dir apure, «après-guerre». Un apure és «un estudiant universitari que sol anar als balls, que aprova els exàmens perquè algú altre s’hi presenta en lloc seu, i que pot embarcar-se en activitats irregulars per fer diners». La clau era la seva manera irregular de sobreviure, a part de les seves aspiracions d’aconseguir un nivell de vida com el nord-americà. Van trastocar les normes que dictaven com s’havia de treballar. «Després de la guerra, el retard s’ha convertit en norma», va escriure un comentarista japonès parlant dels apure. Potser arribaven tard a la feina i feien trampes als exàmens, però també eren coneguts per ser murris i capaços de treure diners del no res. Se’ls coneixia perquè podien dur una camisa hawaiana, un cinturó de niló i sabates de sola de goma, que és el que en deien «les tres vestidures reials», amb referència irònica als tres símbols sagrats que s’associaven a l’emperador. En els anys posteriors a la derrota, van sortir moltíssimes revistes destinades als homes joves amb articles del tipus «Com estalviar un milió de iens» o «Com fer-se multimilionari partint de zero».

L’estiu del 1948, a Tòquio la cançó que se sentia per tot arreu era «Tokyo Boogie-woogie». Als carrers els altaveus dels locals nocturns la feien sonar a tot volum per anunciar-se. «Tokyo boogie-woogie | Rhythm ookie-ookie | Kokoro zookie-zookie | Waku-waku». La premsa diu que és el principi del kasutori, la cultura pulp: ens inundarà. Vulgar i cridanera, hedonista i sense límits.

Les botigues s’aboquen als carrers. Hi ha veterans amb túniques blanques que demanen almoina pels carrers, que es descargolen una cama o un braç ortopèdic davant de tothom i que exposen una llista amb les campanyes en què han participat. Les criatures ronden per tot arreu. Orfes de guerra amb històries de pares morts de tifus a Manxúria, nens ferotges, que pidolen i roben. Escolars que demanen a crits chocoretto o cigarrets, o que diuen les frases que han après de la primera pàgina del Manual de conversa japonès-anglès:

O, com que ho han après fonèticament, més aviat diuen «San kyu! San kyu ofuri! Hau dei dou?».

El soroll de les sales de joc, el xivarri discordant de milers de boletes de metall que no paraven de caure de les màquines. En podies comprar vint-i-cinc per l’equivalent d’un xíling i, amb traça, podies estar hores assegut sota les bombetes nues introduint boletes a l’aparell. Els premis (cigarrets, fulles d’afaitar, sabó i aliments en conserva) es podien tornar a intercanviar amb el propietari per un altre grapat de boletes, que volien dir unes quantes hores més d’oblit.

El moviment als carrers: davant dels bars les voreres eren plenes d’empleats borratxos que anaven vestits amb camises de llana i corbates primes. La gent orinava i escopia als carrers. Els comentaris sobre la teva alçada i el color dels teus cabells. La lletania diària dels nens que, quan passaves, et cridaven «Gai-jin, gai-jin!», «Estranger, estranger!». Però a Tòquio hi havia una altra vida de carrer: les massatgistes cegues, el fabricants de tatamis, els venedors de verdures en vinagre, les velles dones invàlides, els monjos. I els venedors de broquetes de porc amb pebrots, de te ocre, de dolços greixosos de castanya, de peix salat i de petits mossos d’algues. Anar pel carrer era ser abordat per nois que enllustraven sabates, per venedors de flors, per artistes itinerants o pels cambrers que buscaven clients per als bars, i per tot d’olors i sorolls.

Als estrangers els estava prohibit fraternitzar amb els japonesos, entrar a casa seva o als seus restaurants. Però als carrers tothom formava part d’un món atrafegat i bulliciós.

L’Iggie tenia un maletí ple de monjos d’ivori, d’artesans i de pidolaires, però no sabia res del país.