15

«UNA GRAN CAIXA QUADRADA COM LES QUE DIBUIXEN LES CRIATURES»

La vitrina s’havia de posar en algun lloc. La parella va decidir deixar-la al Nobelstock com a monument a l’Ignace; i l’Émilie, la mare d’en Viktor, gràcies a Déu, havia decidit tornar-se’n al seu gran hotel de Vichy, on podria dedicar-se a prendre les aigües i a tractar malament les seves criades. O sigui que tenen una planta del Palais sencera per a ells. Encara era plena de quadres i de mobles, esclar, i hi havia els servents —entre ells la nova donzella de l’Emmy, una noia vienesa que es diu Anna—, però estaven sols.

Després d’un viatge de noces a Venècia, van haver de prendre unes quantes decisions. ¿Havien de posar aquelles peces d’ivori al saló? El despatx d’en Viktor no era prou gran. ¿O les posaven a la biblioteca? En Viktor va exercir el seu dret de veto i no les va voler a la seva biblioteca. ¿I en un racó del menjador, al costat de la còmoda Boulle? Cada lloc tenia els seus problemes. Allò no era un pis del «més pur estil Imperi», com el d’en Charles, amb la seva delicada tria d’objectes i pintures. Allò era una acumulació de coses després de quatre dècades de compres cares.

Aquella gran caixa de bells objectes presenta una dificultat especial per a en Viktor, perquè ve de París i no vol que li recordi altres llocs, la possibilitat d’una altra vida. La veritat és que en Viktor i l’Emmy no estan gaire segurs del regal d’en Charles. Aquestes figures tallades són meravelloses, divertides i complexes, i és evident que el seu cosí preferit ha sigut excessivament generós. Però el rellotge de malaquita i daurats o el parell de globus dels cosins de Berlín, o la marededéu, es poden col·locar en qualsevol lloc —al saló, la biblioteca, el menjador—, i aquesta gran vitrina, no. És massa estranya i complicada, i també té que és bastant grossa.

L’Emmy, amb divuit anys, extraordinàriament guapa i fabulosament vestida, sap el que vol. En Viktor delega en ella tot el que fa referència al lloc on han d’anar aquests regals de casament.

És molt prima, amb uns cabells castanys i uns ulls grisos preciosos. Té una mena de lluminositat, la rara qualitat d’algú que es veu que està còmode per la manera com es mou, i l’Emmy es mou esplèndidament. Té bona figura i porta vestits que li ressalten la seva cintura prima.

Com a guapa i jove baronessa, l’Emmy tenia totes les cartes per al triomf social. S’havia criat en dos llocs, a la ciutat i al camp, i se sabia moure tant en un lloc com en l’altre. A Viena havia passat la infància al Palais dels Schey, austera mostra de neoclassicisme, a deu minuts a peu de la casa on viuria amb en Viktor, davant per davant de l’Òpera i per sobre d’una estàtua de Goethe en què el poeta fa cara d’estar molt enfadat. Tenia un germà petit encantador que es deia Philippe, a qui tothom deia Pips, i dues germanes, l’Eva i la Gerty, encara molt petites.

Fins als tretze anys, l’Emmy va tenir una institutriu dòcil i manejable, dotada de molta traça per mantenir la pau a la sala d’estudis i de cap altra habilitat. En conseqüència, l’educació formal de l’Emmy és plena de llacunes. Hi ha camps dels quals pràcticament no sap res —la història n’era un—, i té un riure molt propi d’ella quan es parla d’aquestes coses.

El que sí que sap són idiomes. És encantadora tant en anglès com en francès, i passa d’una llengua a l’altra a casa, amb els seus pares. Sap moltíssims poemes infantils en les dues llengües i pot citar grans fragments de La caça de l’Snark i de Jabberwocky. I sap l’alemany, no cal dir-ho.

Des dels vuit anys, a Viena cada tarda dels dies entre setmana ha dedicat una hora al ball, i ara és una balladora consumada, per això i per la seva cintura cenyida per una faixa de seda als balls és la parella preferida dels joves apassionats. L’Emmy sap patinar tan bé com ballar. I ha après a somriure amb interès mentre escolta els pares dels amics que parlen d’òpera i teatre als sopars que donen, perquè en aquesta casa de negocis està prohibit parlar-ne. Hi ha molts cosins a les seves vides. Uns quants, com el jove escriptor Schnitzler, són més aviat d’avantguarda.

L’Emmy sap escoltar amb una animació especial, percep quin és el moment de fer una pregunta, de riure, de girar-se amb una inclinació de cap en direcció a un altre convidat i deixar l’interlocutor mirant-li la nuca. Té molts admiradors, i uns quants han passat per l’experiència de les seves enrabiades. L’Emmy té un caràcter important.

Per viure a Viena li és indispensable saber-se vestir. La mare, l’Evelina, que només és divuit anys més gran que ella, també vesteix d’una manera impecable i sempre de color blanc. Va de blanc tot l’any: des del barret fins a les botes, que es canvia tres vegades al dia durant l’estiu polsós. La roba és una passió que els seus pares li han permès, en part perquè l’Emmy ha mostrat la seva aptitud. Però aptitud és una paraula massa fluixa. És més aviat un entusiasme, una vocació, aquesta manera de canviar una part del que vesteix per semblar diferent de les altres noies.

Durant la joventut de l’Emmy vestir-se té una gran importància. He trobat un àlbum d’una festa de cap de setmana en què les noies fotografiades van vestides com personatges dels quadres dels mestres antics. L’Emmy fa d’Isabel d’Este vestida de vellut i pells, mentre que les altres cosines fan de serventes de Chardin i de Pieter de Hooch. Em fixo en la superioritat social de l’Emmy. Una altra fotografia mostra el jove i guapo Hofmannsthal i l’adolescent Emmy vestits com si fossin venecians del Renaixement en un ball de disfresses. Hi ha també una festa en la qual tots van vestits com personatges d’un quadre de Hans Makart, una ocasió perfecta per lluir barrets d’ala ampla amb plomes.

Abans i després de casar-se, l’altra vida de l’Emmy és a Txecoslovàquia, a la casa de camp dels Schey a Kövecses, a dues hores de tren de Viena. A Kövecses tenien una casa molt gran i molt senzilla estil segle XVIII («una gran caixa quadrada com les que dibuixen les criatures», en paraules de la meva àvia) situada en un paisatge de camps plans, envoltada de salzes, boscos de bedolls i rierols. Hi ha el riu gran, el Váh, que forma un dels límits de la finca. Era un paisatge en què es podia veure passar tempestes en la llunyania i no sentir-les mai. Hi havia un estany on podien banyar-se amb unes casetes d’estil moresc per canviar-se de roba, uns grans estables i molts gossos. L’Evelina, la mare, criava setters Gordon —la primera gossa li va arribar en una caixa de fusta amb l’Orient Express; el gran tren tenia un petit baixador a la finca—. I hi havia els pointers alemanys del pare per a la caça de la llebre i de la perdiu. A la mare li agradava disparar i, quan s’acostava el moment del part, solia sortir a caçar la perdiu amb la seva llevadora, que anava darrere seu amb el guardabosc.

A Kövecses, l’Emmy va a cavall. Persegueix els cérvols, caça i es passeja amb els gossos. Mentre m’esforço per ajuntar les dues parts de la seva vida, quedo parat. La imatge que m’havia fet de la vida jueva a la Viena fin-de-siècle és perfectament polida, i consistia més que res en Freud i en escenes d’intel·lectuals que tenien àcides converses als cafès. M’agrada molt el motiu «Viena, el gresol del segle XX», com els agrada a molts conservadors de museus i a molts estudiosos. Ara sóc a la part vienesa de la història, escolto Mahler i llegeixo Schnitzler i Loos, i em sento molt jueu.

La meva imatge de l’època no és prou àmplia per incloure jueves que cacen cérvols o jueus que parlen de les virtuts de diverses races de gossos per a la caça de diversos animals. Estic ben perdut quan el meu pare em truca per dir-me que ha trobat una cosa per afegir a la meva pila de fotografies, que va augmentant. Noto que està més aviat satisfet d’ell mateix i del seu propi vagabundeig en aquest projecte. Ve a dinar al meu estudi i treu un llibre blanc d’una bossa de supermercat. Em diu que no sap ben bé què és, però que ho hauria de tenir al meu «arxiu».

El llibre està relligat en ant blanc molt suau, una mica deslluït pel sol i gastat del llom. A la coberta consten les dates 1878 i 1903. Està tancat amb una cinta de pell groga, que deslligo.

A dins hi ha dotze boniques imatges, dibuixades amb llapis i tinta, de membres de la família en targetes separades. Cadascuna té una vora platejada i el seu marc ben perfilat segons els models de l’estil de la Secessió, tots inclouen també uns versos críptics en alemany, llatí o anglès, part d’un poema o el fragment d’una cançó. Entenem que es tracta d’un regal per al baró Paul i l’Evelina amb motiu de les noces de plata, de part de l’Emmy i el seu germà Pips. Ant blanc per a la seva mare, a qui sempre li havia agradat tant el blanc: en barrets, túniques i sabates d’ant.

Un dels dibuixos del regal d’aniversari representa en Pips, que, vestit d’uniforme, interpreta Schubert al piano: en Pips va rebre l’educació que li va faltar a l’Emmy, amb bons preceptors. Té un cercle ample d’amics en el món de les arts i del teatre, és un home que es mou per diverses capitals i, com la seva germana, va vestit impecablement. El meu oncle avi Iggie es recordava que de petit havia vist el vestidor d’en Pips a l’hotel de Biarritz on havien passat l’estiu. La porta havia quedat oberta i va veure penjats en renglera vuit vestits idèntics. Tots eren blancs: allò va ser una epifania, una visió del cel.

En Pips tocant el piano. Una imatge de l’àlbum estil secessionista de Joseph Olbrich, 1903.

El protagonista d’una novel·la de l’escriptor jueu alemany Jakob Wassermann, que va tenir molt èxit a l’època, estava basat en en Pips. És una mena de versió mitteleuropea del Richard Hannay d’Els trenta-nou graons de Buchan. El nostre heroi esteta és amic d’arxiducs i aconsegueix derrotar unes intrigues anarquistes. És un erudit que sap d’incunables i d’art del Renaixement, que recupera joies de gran valor i que és estimat pertot. El llibre està impregnat de fatuïtat.

Un altre dibuix d’aquest àlbum mostra l’Emmy en un ball, que s’inclina cap enrere mentre un jove prim la fa girar a la pista. Un cosí, suposo, perquè aquest ballarí esvelt ben segur que no és en Viktor. En un dibuix es veu en Paul Schey quasi del tot tapat per un exemplar de Die Neue Freie Presse, i darrere seu, posada damunt de la seva cadira, hi ha una òliba tota discreta. Un dibuix de l’Evelina patinant. Dues cames en uns pantalons curts de ratlles, de bany, que es fiquen a l’estany de Kövecses. Cada dibuix inclou una petita imatge d’una ampolla d’aiguardent, de vi o de schnapps, i uns quants compassos musicals.

Són obra de Josef Olbrich, un artista destacat dins del moviment radical de la Secessió i el dissenyador del seu pavelló a Viena, amb el relleu d’una òliba i una cúpula daurada de fulles de llorer, un refugi tranquil i elegant amb parets que ell va descriure com «blanques i brillants, sagrades i pures». Com que som a Viena, on tot està sotmès a un intens escrutini, també rep crítiques vitriòliques. És la tomba d’un Mahdi, diuen els enginyosos, un crematori. La cúpula de filigrana és «una carbassa». Examino l’àlbum Olbrich amb molta atenció, però per a mi és un enigma indesxifrable, un joc que no entenc. ¿Per què hi apareix l’aiguardent i aquest determinat fragment musical? És molt vienès que hi hagi una visió urbana de la vida del camp a Kövecses. L’àlbum és una finestra al món de l’Emmy, un món càlid de bromes compartides en família.

Pregunto al pare com podia ser que no sabés que el tenia. ¿Què més podia haver-hi a la maleta de sota el llit?