29

«TOT OBERTAMENT, PÚBLICAMENT I D’ACORD AMB LA LLEI»

L’Elisabeth va portar a casa el maletí atapeït de netsukes. Ara casa seva era Anglaterra: ni li passava pel cap portar la família a viure a Viena. L’Iggie, llicenciat de l’exèrcit nord-americà i buscant feina, tenia el mateix sentiment. Molt pocs jueus van optar per tornar a Viena. Hi havia 185.000 jueus a Àustria en temps de l’Anschluss. Només en van tornar 4.500; 65.459 jueus austríacs van ser assassinats.

Ningú no en va haver de respondre. La nova i democràtica República d’Àustria va declarar una amnistia per al noranta per cent dels membres del Partit Nazi l’any 1948, i per als membres de la SS i la Gestapo el 1957.

El retorn dels emigrats se sentia com un atac per part dels que s’havien quedat. La novel·la que va escriure la meva àvia sobre el retorn a Viena m’ajuda a entendre com es va sentir. Al llibre hi ha un moment d’enfrontament que és especialment revelador. Al professor jueu li pregunten per què ha tornat, què espera d’Àustria: «Va decidir d’anar-se’n una mica d’hora. Vull dir que vostè va renunciar abans que el poguessin despatxar, i va abandonar el país». Aquesta és la pregunta clau, de pes: ¿què vols obtenir tornant? ¿Has tornat per prendre’ns alguna cosa? ¿Has tornat com a acusador? ¿Has tornat per posar-nos en evidència? I, com una tremolor que hi havia per sota les altres preguntes: ¿pot ser que la teva guerra hagi sigut pitjor que la nostra?

La indemnització era un qüestió difícil per als que van sobreviure. L’Elisabeth ho transforma en ficció en un dels moments més estranys de la novel·la, quan un col·leccionista, Kanakis, es fixa en «dos quadres foscos, de marcs feixucs, que pengen de la paret just al davant de la seva cadira, i un lleu somriure li arruga les parpelles».

—¿De debò que reconeix aquests quadres? —exclama el seu nou propietari—. En realitat eren d’un senyor que segurament era conegut de la seva família, el baró E. Pot ser que els hagués vist a casa seva. Malauradament el baró E. va morir a l’estranger, a Anglaterra, em penso. Els seus hereus, després d’haver recuperat el que van poder trobar de les seves propietats, ho van subhastar tot, m’imagino que perquè no sabien què fer-ne, de totes aquestes coses passades de moda. Jo vaig comprar els quadres a la sala de subhastes, com la majoria de coses que pot veure en aquesta habitació. Tot obertament, públicament i d’acord amb la llei. No hi ha gaire demanda per a aquest període.

—No cal que es disculpi, doctor —respon en Kanakis—, l’únic que puc fer és felicitar-lo d’haver trobat aquestes gangues.

«Tot obertament, públicament i d’acord amb la llei», van ser les paraules que l’Elisabeth va haver de sentir que li repetien. Va descobrir que, a la llista de prioritats d’una societat destrossada, la restitució de la propietat a aquells que els l’havien confiscat ocupava un dels últims llocs. Molts dels que s’havien apropiat de béns dels jueus eren respectats ciutadans de la nova República d’Àustria. També hi va haver un govern que es va negar a pagar indemnitzacions, perquè entenia que Àustria havia sigut un país ocupat entre els anys 1938 i 1945. Àustria s’havia convertit en la «primera víctima» i no pas en part activa de la guerra.

Com a «primera víctima», Àustria havia de plantar cara a aquells que la volien perjudicar. El doctor Karl Renner, advocat i president de l’Àustria de postguerra, es va expressar sobre aquest afer amb tota claredat. L’abril del 1945 va escriure:

La indemnització per les propietats robades als jueus […] no hauria de fer-se a favor de les víctimes individuals sinó a un fons col·lectiu. La creació d’aquest fons i els previsibles acords que se’n derivaran són necessaris per impedir una onada massiva d’exiliats que retornin […]. Una circumstància a la qual, per molts motius, s’ha de parar molta atenció […]. Bàsicament, s’hauria d’evitar que la nació en conjunt es consideri responsable dels danys soferts pels jueus.

Quan, el 15 de maig de 1946, la República d’Àustria va aprovar una llei segons la qual totes les transaccions basades en la ideologia discriminatòria nazi havien de ser considerades nul·les i sense efecte, va semblar que s’obria un camí. Però, curiosament, la llei no es va poder fer complir. Si la teva propietat s’havia venut quan estaven en vigor les mesures d’arianització forçada, llavors se’t podia proposar que la tornessis a comprar. Si se’t retornava una obra d’art que era considerada significativa per al patrimoni cultural austríac, llavors estava prohibit treure-la del país. Però si feies donació d’obres d’art a un museu, llavors podia ser que obtinguessis autoritzacions per a obres d’art menors.

Per decidir què es retornava i què no, els organismes governamentals feien servir els documents més fiables, que eren els que havia reunit la Gestapo, reconeguda per la seva minuciositat.

Un dossier que fa referència a l’apropiació de la col·lecció de llibres d’en Viktor assenyala que la biblioteca va ser assignada a la Gestapo, però que «no consta cap registre que en descrigui el contingut. Tanmateix, només podia tractar-se d’una petita quantitat de llibres, ja que el document que en confirma la confiscació esmenta només el contingut de dues caixes grans i dues de petites, a més a més d’una prestatgeria rotatòria».

Així doncs, el 31 de març de 1948, la Biblioteca Nacional Austríaca retorna cent noranta-un llibres als hereus de Viktor Ephrussi; cent noranta-un llibres ocupen un parell de prestatges, són pocs metres dels centenars que hi havia en aquella sala.

I així va tot. ¿On són els registres del senyor Ephrussi? Fins i tot després de mort continua sent culpable. Tota la vida d’en Viktor amb els llibres està perduda per culpa d’un document amb unes inicials il·legibles.

Hi ha un altre dossier sobre la confiscació de la col·lecció d’art. Conté una carta entre els directors de dos museus. Tenen un inventari fet per la Gestapo, i miren de saber què se n’ha fet, dels quadres «del banquer Ephrussi, Viena I, Luegering, 14. Segons l’inventari no és pas una col·lecció d’art especialment valuosa, però la decoració de les parets de casa seva és pròpia d’un home ric. Per l’estil, sembla evident que es va elaborar segons el gust de la dècada del 1870».

No hi ha rebuts, però «els únics quadres que no es van vendre eren els absolutament invendibles». La conseqüència de tot plegat és que no s’hi pot fer gaire més.

Llegint aquestes cartes m’enfado d’una manera completament estúpida. Tant és que a aquests historiadors de l’art no els agradi el gust del «banquer Ephrussi» i la manera com estaven decorades les parets, tot i que l’expressió s’assembla massa a la de la Gestapo, «el jueu Ephrussi», perquè pugui estar tranquil. El que em fa enrabiar és la manera com es fan servir els arxius per liquidar el passat: no hi ha un rebut d’això, aquesta firma és il·legible. Només havien passat nou anys i aquelles transaccions les havien fet col·legues seus. Viena és una ciutat petita. ¿Quantes trucades calia fer per aclarir les coses?

La infància del meu pare segueix el compàs de les cartes de l’Elisabeth, que insisteix, tot i les poques esperances que hi ha, a intentar recuperar la fortuna de la família. Escrivia en part per la ràbia que li feien les mesures pseudolegals ideades per dissuadir els sol·licitants. Al capdavall, ella era jurista. Però també hi comptava el fet que els quatre germans estaven en una situació financera necessitada i que ella era l’única de la família que es trobava a Europa.

Sempre que es recuperava un quadre, es venia i es repartien els diners. Els tapissos dels Gobelins es van recuperar l’any 1949 i es van vendre per pagar les despeses escolars dels fills. Cinc anys després de la guerra l’Elisabeth va recuperar el Palais Ephrussi. No era un bon moment per vendre un Palais danyat per la guerra en una ciutat que encara estava sota el control de quatre exèrcits, i només en van treure trenta mil dòlars. Després d’això, l’Elisabeth ho deixa córrer.

El 1952 van preguntar al senyor Steinhausser, antic soci d’en Viktor, que havia esdevingut el president de l’Associació de Bancs i Banquers Austríacs, si sabia res del cas del Banc Ephrussi, que havia sigut arianitzat. Pel que es veia, l’any següent, el 1953, havia de ser el centenari de la fundació d’aquest banc a Viena. «No en sé res —va respondre—. No hi haurà cap celebració».

Els legataris Ephrussi van rebre cinquanta mil xílings a canvi de la renúncia a reclamar res més. Era l’equivalent de cinc mil dòlars de l’època.

Trobo esgotadors tots aquests detalls sobre les indemnitzacions. Entenc que et puguis passar tota la vida perseguint una cosa, que t’hi deixis l’energia, amb totes aquestes normes, cartes i legalismes. Saps que a la lleixa de la xemeneia d’algú altre toca les hores el rellotge del saló, amb les sirenes que s’enrosquen líquidament al voltant de la base. Obres un catàleg i hi veus dos vaixells en una tempesta, i de cop i volta tornes a estar plantat a la porta de l’escala, amb la mainadera que et posa una bufanda al coll a punt per sortir a fer un passeig pel Ring. En un tancar i obrir d’ulls, pots ajuntar els trossos d’una vida, l’escenari fragmentat d’una família dispersa.

Era una família que no tornaria a ajuntar-se. A Tunbridge Wells, l’Elisabeth va crear una mena de centre, escrivint i transmetent notícies, enviant fotografies de nebodes i nebots. Després de la guerra, en Henk va trobar una bona feina a Londres per a una organització humanitària de les Nacions Unides i van poder viure més còmodament. La Gisela continuava a Mèxic. Passava per un mal moment i havia de treballar de netejadora per sostenir la família. En Rudolf havia sigut desmobilitzat i vivia a Virgínia. I la moda havia «abandonat» l’Iggie, com deia ell. No suportava tornar a treballar en vestits: el fil que anava des de Viena fins a París i Nova York havia quedat trencat després de les seves experiències en combat l’any 1944 a França.

Ara treballava per a Bunge, un exportador internacional de cereals, que era un retorn involuntari a les arrels del patriarca d’Odessa. La primera destinació va ser Léopoldville, al Congo belga, lloc odiat tant per la calor que hi feia com per la brutalitat que hi regnava.

L’octubre del 1947, entre dues destinacions, l’Iggie va visitar Anglaterra. Li havien proposat treballar o bé altre cop al Congo o bé al Japó, i cap dels dos llocs li resultava atractiu. Va viatjar a Tunbridge Wells per veure l’Elisabeth, en Henk i els seus nebots, i per visitar per primera vegada la tomba del seu pare. Després va rumiar quina decisió prendre sobre el seu futur.

Era havent sopat. Els nens havien fet els deures i ja eren al llit. L’Elisabeth va obrir el maletí i li va ensenyar els netsukes.

La baralla de rates. La guineu amb els ulls que són incrustacions. El mico enroscat en la carbassa. El llop clapat. En van treure uns quants i els van posar damunt de la taula de la cuina d’aquella casa de barriada.

—No vam dir res —em va explicar l’Iggie—. L’última vegada que els havíem mirat plegats era al vestidor de la nostra mare, trenta anys enrere, damunt de la catifa groga.

«Aniré al Japó —es va dir—. Els tornaré allà».