11

UN «MOLT BRILLANT “FIVE O’CLOCK”»

L’octubre del 1891, en Charles va portar els netsukes al seu nou domicili a l’avinguda d’Iéna. El número 11 és més gran que l’Hôtel Ephrussi del carrer de Monceau i més auster per fora, no hi ha urnes ni floritures. És tan gran que quasi no es pot abastar amb la mirada. Em planto al davant a mirar-lo. Els espais entre les plantes són més grans: les sales d’aquest edifici tenen volum. En Charles s’hi va traslladar amb el seu germà Ignace tres anys després que la seva mare, viuda, morís. Tempto la sort, toco el timbre i explico la meva missió a una dona que mostra un somriure inamovible i que em respon, molt a poc a poc, que estic completament equivocat sobre les persones que van viure aquí, que la casa és privada i que no ha sentit parlar mai d’aquesta família. Se’m queda mirant fins que torno al carrer.

Estic furiós. Al cap d’una setmana descobreixo que la casa dels dos germans va ser enderrocada i reconstruïda als anys vint.

Aquesta zona és encara més impressionant que el carrer de Monceau. Només fa vint anys que els Ephrussi van arribar a París, però ara és una família que se sent segura. La casa dels germans solters és a tres-cents metres muntanya avall de l’esplèndida mansió d’en Jules i la Fanny, amb els seus blasons d’espigues de blat damunt de les finestres i les seves inicials entrellaçades coronant la gran portalada que dóna al pati. El palau de la Louise era ben a prop, al carrer de Bassano. El barri és en un turó al nord del Champ de Mars, on s’acabava de bastir la Torre Eiffel. Era el lloc on s’havia d’estar: en deien «el turó de les arts».

El gust d’en Charles continuava canviant. La seva passió per l’art japonès va afluixant. És un culte que s’ha estès tant que a la dècada del 1880 tothom té la casa plena de japonaiseries: es comencen a veure com una quincalla que, com la pols, acaba ocupant qualsevol superfície disponible. «Tot és japonès, ara», diu Alexandre Dumas el 1887, i la casa de Zola prop de París, plena a vessar d’objets japonesos, és considerada una mica ridícula. S’ha tornat molt més difícil sostenir que unes obres són extraordinàries ara que són normals i corrents, quan els cartells que s’enganxen a les tanques i que anuncien bicicletes o absenta són imitacions de les estampes japoneses. Hi continua havent col·leccionistes seriosos d’art japonès —entre ells, Guimet, que és veí seu— i ha avançat molt el coneixement de la història de l’art, comparat amb la confusió de deu anys enrere. Goncourt havia publicat els seus estudis sobre Hokusai i Utamaro, i Siegfried Bing, el seu diari Le Japon Artistique; però són coses que ja no se segueixen amb fervor religiós al cercle que gira al voltant d’en Charles i que sempre està a l’última.

Proust registra aquest moment de transició al saló de l’amant d’en Swann, la demi-mondaine Odette: «L’Extrem Orient reculava cada vegada més davant de les forces invasores del segle XVIII. […] Ara cada vegada era més estrany veure que l’Odette rebia amb quimono japonès els seus íntims, més aviat anava amb les sedes clares i brillants d’una bata de Watteau».

Aquest canvi d’exotisme va ser observat per en Charles, crític, col·leccionista i conservador. Un periodista va escriure que en Charles havia començat «a poc a poc a desprendre’s del Japó […] i a girar-se més cap al segle XVIII francès, cap a les produccions de Meissen i de l’imperi, del qual havia aplegat un conjunt de creacions de la més alta qualitat». A la nova casa, en Charles omple les parets del despatx d’una sèrie de tapissos que representen jocs infantils, teixits amb fils de plata. I crea un seguit de sales que decora amb mobles formals d’estil Imperi amb adorns de bronze i amb porcellanes de Sèvres i de Meissen: el ritme hi és molt calculat. I després hi penja els quadres de Moreau, Manet i Renoir.

Proust té la duquessa de Guermantes que parla amb entusiasme d’aquest mobiliari neoclàssic, que ha vist a la casa del duc d’Iéna: «Totes aquestes coses que ens envaeixen les cases, les esfinxs que s’acoten al peu dels armaris, les serps cargolades al voltant dels canelobres…, tots aquests llums pompeians, els llitets amb forma de barca que sembla que hagin estat surant pel Nil». Un d’aquests llits tenia una sirena en relleu que, segons la duquessa, és ben bé com un Moreau.

És en aquesta casa que en Charles canvia el seu lit de parade per un llit Imperi. És un lit à la polonaise amb dossers de seda.

A París, en una llibreria de vell trobo els catàlegs de venda de parts de les col·leccions d’art d’en Michel i en Maurice, que es van dispersar després de la seva mort. Un marxant que havia estat licitant per aconseguir els rellotges, sense èxit, va anotar a quin preu havia arribat cada lot: deu mil set-cents vuitanta francs per un rellotge astronòmic Lluís XV amb incrustacions en bronze de signes del zodíac. Tota aquesta porcellana, les catifes de la Savonnerie, els quadres de Boucher, les boiseries i els tapissos parlen de la necessitat de la família Ephrussi de fondre’s perfectament amb la societat. I em vaig començar a adonar que el gust que en Charles havia adquirit, quan s’acostava als quaranta-cinc anys, pels quadres i els mobles Imperi era més que una manera de crear un escenari on viure. Era també una afirmació de la seva essencial identitat francesa, de la seva pertinença a un lloc concret. I potser una manera de posar més distància entre l’acumulació heterodoxa de les seves primeres habitacions i la vida respectable d’un àrbitre del gust. L’estil Imperi no és pas le goût Rothschild, no té res de jueu. És francès.

M’agradaria saber com hi quedaven, aquí, els netsukes: en aquestes sales formals que en Charles comença a fer créixer allunyant-se d’aquestes peces. Les seves habitacions del carrer de Monceau no havien «après el seu catecisme òptic», les travessava la nota de la butaca groga. Hi havia munts de coses diferents per triar i tocar. Però noto que en Charles s’està tornant més imponent. Ara li han tret el sobrenom de Charles l’Opulent. A la seva nova casa hi ha menys coses per tocar: no gosaríeu agafar aquests gerros de Meissen amb els seus suports de bronze i passar-los a algú altre perquè els examinés. Els mobles d’aquestes sales són descrits per un crític, després de la mort d’en Charles, com els millors de la seva classe: són «pompeux, ingénieux et un peu froids», pomposos, enginyosos i una mica freds. Trobo que és exacte dir que són freds quan allargo la mà d’amagat per sobre d’un cordó de vellut per tocar el braç d’un fauteuil Imperi del museu Nissim de Camondo al carrer de Monceau.

Em costa d’imaginar la vitrina que s’obre i una mà suspesa enlaire per damunt dels netsukes, sense acabar-se de decidir entre els cadells d’ivori que es barallen i la noia que s’ensabona en una banyera de fusta. No estic gens segur que els netsukes encaixin aquí.

En aquesta casa nova, els germans celebren sopars i recepcions més imponents. El 2 de febrer de 1893 Le Gaulois s’ocupa d’una d’aquestes festes a la columna Mondanités. Hi va haver un «molt brillant five o’clock ahir a la tarda, a la casa dels senyors Charles i Ignace Ephrussi, en honor de la princesa Mathilde», diu:

Va ser una festa important per als germans. Segons el diari, el vespre va ser fred i clar i la lluna era força plena. L’avinguda d’Iéna és ampla, amb plataners a banda i banda, i me la imagino plena de carruatges per a la festa dels germans, i la música gitana que surt de la casa. M’imagino la Louise, amb els cabells rossos vermellosos i semblant a una figura de Ticià, vestida de vellut malva, que camina uns centenars de metres turó amunt fins a la seva gran mansió pseudorenaixentista on té el marit.

Un «molt brillant five o’clock» hauria sigut difícil de donar l’any següent. El 1894, com va dir el pintor J. E. Blanche, «el Jockey Club ha abandonat la taula dels prínceps d’Israel».

Era el començament de l’afer Dreyfus, dotze anys que van convulsionar França i polaritzar París. Alfred Dreyfus, un oficial jueu de l’estat major francès, va ser acusat d’espionatge a favor dels alemanys sobre la base d’una prova falsificada, un tros de paper trobat en una paperera. Sotmès a un consell de guerra, va ser declarat culpable, tot i que era ben evident per a l’estat major que la prova era inventada. Dreyfus va ser degradat davant d’una gentada que exigia a crits que l’executessin. Pels carrers es venien forques de joguina. Va ser enviat a l’illa del Diable condemnat a cadena perpètua en confinament solitari.

La campanya per obtenir una revisió del judici va començar quasi immediatament i va provocar una reacció antisemita molt violenta. S’acusava els jueus de capgirar la justícia natural. Es posava en dubte el seu patriotisme: donant suport a Dreyfus demostraven que eren, primer de tot, jueus, i francesos només en segon terme. En Charles i els seus germans, que continuaven sent ciutadans russos, eren uns jueus típics.

Al cap de dos anys es va saber que un altre oficial francès, el comandant Esterházy, era la persona que hi havia darrere la falsificació, però Esterházy va ser exculpat el segon dia del judici, i a Dreyfus se li va confirmar la condemna. Es van presentar falsificacions ulteriors per apuntalar la farsa. Malgrat l’apassionada defensa de Zola dirigida al president, «J’accuse…!», article publicat a L’Aurore el gener del 1898, Dreyfus va comparèixer novament davant d’un tribunal el 1899 i va ser condemnat per tercera vegada. Zola va ser condemnat per difamació i va fugir a Anglaterra. Fins al 1906 Dreyfus no va ser finalment absolt.

El terratrèmol va separar la població en dos camps enfrontats, els dreyfusards i els antidreyfusards. Hi va haver amistats que van acabar, famílies barallades i els salons on coincidien els jueus i els que dissimulaven el seu antisemitisme es van tornar activament hostils. Entre els amics artistes d’en Charles, Degas va ser el que va fer-se més ferotgement antidreyfusard, i va deixar de parlar amb en Charles i amb el jueu Pissarro. Cézanne també estava convençut de la culpabilitat de Dreyfus, i Renoir es va tornar directament hostil a en Charles i al seu «art jueu».

La família Ephrussi, per fe i per inclinació —i senzillament per la seva visibilitat pública—, era dreyfusard. En una carta escrita a André Gide en la febril primavera del 1898, un amic explica que ha sentit com un home ensenyava la lliçó als seus fills davant de la casa dels Ephrussi a l’avinguda d’Iéna. «¿Qui viu aquí? “Le sale juif!”». El brut jueu! Uns inspectors de policia van seguir l’Ignace des de la Gare du Nord, quan tornava d’un sopar al camp; l’havien pres per l’exiliat Zola. «Cinc agents —informava el diari antidreyfusard Le Gaulois el 19 d’octubre de 1898— van passar la nit vigilant. L’inspector Frecourt va arribar a la tarda per portar una citació per fer comparèixer davant del tribunal el senyor Zola, de qui creia que s’havia refugiat a la casa dels Ephrussi […]. Quan s’atreveixi a tornar, el senyor Zola no escaparà de l’ull vigilant de la policia».

I hi va haver una batalla dins de la família: la Fanny, neboda d’en Charles i l’Ignace, l’adorada filla de la seva difunta germana Betty, s’havia casat amb Théodore Reinach, arqueòleg i hel·lenista d’una important família jueva d’intel·lectuals francesos. El germà de Théodore, el polític Joseph Reinach, era el principal actor en la defensa de Dreyfus, i posteriorment seria l’autor de la Histoire de l’affaire Dreyfus. Reinach es va convertir en un parallamps que atreia l’antisemitisme: bona part de les ires de Drumont es dirigien a aquesta «personificació del fals francès». El «jueu Reinach» va ser degradat de rang militar pel tribunal militar, va ser apallissat quan sortia del judici de Zola i va esdevenir l’objectiu d’una campanya nacional de gran virulència.

París va canviar per a en Charles. Era un mondain a qui les portes se li tancaven a la cara, un mecenes a qui feien el buit alguns artistes que havia promogut. Intento entendre què devia sentir, recordo el que escriu Proust sobre la ràbia del duc de Guermantes:

Pel que fa referència a en Swann […], m’han dit que és obertament dreyfusard. No ho hauria cregut mai d’ell, ell que és un gurmet tan fi, un esperit positiu, un col·leccionista, un amant dels llibres antics, membre del Jockey, un home envoltat de la consideració general, que coneixia totes les bones adreces, que ens enviava el millor porto que es pogués beure, un diletant, un pare de família. Ah!, que n’he estat, d’equivocat.

A París, freqüento els arxius i vaig a cases i despatxos antics, vagabundejo per museus, de vegades sense rumb i d’altres massa decidit. Faig el mapa d’un viatge a través de la memòria. Porto a la butxaca un netsuke d’un llop amb clapes. És quasi excessivament estranya la manera com en Charles està entrellaçat amb el personatge Swann, de Proust.

No paro d’anar als llocs on Charles Ephrussi i Charles Swann coincideixen. Abans de començar el meu viatge, sabia en línies molt generals que el meu Charles era un dels dos models principals que havien servit a Proust per crear el seu personatge; el menys important dels dos, es deia. Recordo haver llegit un comentari despectiu sobre ell («un jueu polonès […] corpulent, barbut i lleig, de maneres feixugues i barroeres») a la biografia de Proust publicada per George Painter a la dècada del 1950 i que em vaig prendre seriosament. L’altre model reconegut per Proust era Charles Haas, un dandi i clubman encantador. Era un home de més edat, que no era ni escriptor ni col·leccionista.

Com a primer propietari del meu llop, volia que ell fos en Swann —enèrgic, estimat, amb gràcia—, però no vull que en Charles desaparegui entre les fonts, entre les notes a peu de pàgina. En Charles ha esdevingut tan real que tinc por de perdre’l dins dels estudis proustians. I tinc massa consideració envers Proust per reduir la seva obra de ficció a una novel·la en una mena d’acròstic de la Belle Époque. «La meva novel·la no té clau», va dir Proust repetidament.

Miro de traçar el mapa de les correspondències clares que hi ha entre el meu Charles i el Charles de ficció, els trets generals de les seves vides. Dic «clares», però quan em poso a escriure-les em surt una llista impressionant.

Són tots dos jueus i hommes du monde. Es mouen en una esfera social que va de la reialesa (en Charles va ensenyar París a la reina Victòria, en Swann és amic del príncep de Gal·les) als salons i als tallers dels artistes. Són amants de l’art profundament enamorats de les obres del Renaixement italià, especialment de Giotto i Botticelli. Són tots dos experts en l’assumpte arcà dels medallons venecians del segle XV. Són col·leccionistes, mecenes dels impressionistes, i estan fora de lloc al sol, a la festa vora el riu d’un amic pintor.

Tant l’un com l’altre escriuen monografies sobre art: en Swann sobre Vermeer, el meu Charles sobre Dürer. Fan servir la seva «erudició en assumptes artístics […] per aconsellar a les dames de l’alta societat quins quadres han de pintar i com han de decorar les seves cases». Tant Ephrussi com Swann són dandis i tots dos són cavallers de la Légion d’Honneur. Les seves vides travessen el japonisme i van a parar al nou gust per l’estil Imperi. I l’un i l’altre són dreyfusards i descobreixen que les seves vides, edificades amb prudència, han quedat profundament esberlades pel fet de ser jueus.

Proust juga a entreteixir la realitat amb la ficció. A les seves novel·les hi ha una col·lecció de figures històriques que apareixen com a tals (per exemple, la senyora Straus i la princesa Mathilde) barrejades amb personatges imaginats a partir de persones reconeixibles. Elstir, el gran pintor que primer s’encapritxa amb japonisme i després ho deixa córrer per passar a ser impressionista, està fet amb elements de Whistler i Renoir, però té el seu propi dinamisme intern. De manera semblant, els personatges de Proust contemplen pintures autèntiques. La textura visual de les novel·les és tenyida de referències a Giotto i a Botticelli, a Dürer i a Vermeer, però també a Moreau, a Monet i a Renoir, però és pel fet de mirar els quadres, per l’acció de retenir-los i recordar-los, que es veu alguna cosa, quan en el record es produeix l’instant de la percepció.

En Swann capta semblances de passada: Odette s’assembla a un Botticelli; el perfil d’un lacai, a un Mantegna. I en Charles també ho fa. No puc estar-me de pensar si la meva àvia, tan tocada i posada, que anava tan mudada amb el seu vestit blanc pels caminals de grava del xalet suís, va arribar a saber mai què era el que impulsava en Charles a inclinar-se a despentinar els cabells de la seva germana petita i a dir-li que era la seva gitaneta de Renoir.

I quan em trobo en Swann, tot i que sempre és divertit i encantador, té una qualitat de reserva, «com un armari tancat». Travessa el món despertant en la gent la sensibilitat per les coses que estima. Penso com el jove narrador d’A la recerca…, enamorat de la filla d’en Swann, el va a veure a casa, on en Swann el rep amb gran cortesia i li mostra les seves sublims col·leccions.

És ben bé el meu Charles, que no plany els esforços per fer accedir als llibres o als quadres els seus joves amics, entre ells Proust, i que escrivia sobre els objectes i les escultures amb precisió i honradesa, donant vida a aquestes coses. Ho sé. Així és com he après a contemplar Berthe Morisot, a recular i a tornar a avançar davant del quadre. És com he après a escoltar Massenet, a mirar les catifes de la Savonnerie, a veure que les laques japoneses mereixen el meu temps. Agafo els netsukes d’en Charles, l’un rere l’altre, i m’imagino com els va triar. I penso en la seva reserva. Aquest món brillant de París era el seu, però mai no havia deixat de ser un ciutadà rus. Sempre té aquest territori interior secret.

En Charles, com el seu pare, tenia problemes de cor. Tenia cinquanta anys el 1899, quan van portar Dreyfus de l’illa del Diable per sotmetre’l a la farsa que va ser el segon judici i tornar-lo a condemnar. Al fi retrat d’ell que Jean Patricot va fer aquell any, abaixa la mirada, mira cap endins, continua duent la barba impecablement retallada, i una perla li sosté la corbata. Cada vegada està més implicat en qüestions musicals i ara és un mecenes de la Société des Grandes Auditions Musicales, de la comtessa Greffuhle, «on el seu consell és molt apreciat i on treballa amb ardor». Quasi ha deixat de comprar pintura, llevat d’un quadre de Monet de les roques i la marea baixa de Pourville-sur-Mer, a la costa de Normandia. És un quadre preciós, amb unes roques en primer terme i les estranyes cal·ligrafies dels pals dels pescadors que surten del mar. Per mi que té alguna cosa de japonès.

En Charles també escriu menys, tot i que compleix meticulosament la seva feina a la Gazette: decideix què s’ha de publicar, «no s’endarrereix mai, sempre està atent al més petit detall de cada article, sempre buscant la perfecció», i està content d’acollir-hi redactors nous.

Gravat de Charles Ephrussi per Patricot publicat amb el seu obituari a la Gazette des BeauxArts, 1905.

La Louise té un amant nou. En Charles ha sigut substituït pel príncep reial Alfons d’Espanya, trenta anys més jove que ell i més aviat dèbil de caràcter, però al capdavall és un futur rei.

Amb el principi del segle, el cosí d’en Charles, a Viena, està a punt de casar-se. En Charles coneix en Viktor von Ephrussi des de la infància, quan tota la família vivia junta, totes les generacions eren sota el mateix sostre i passaven els vespres planejant el trasllat a París. En Viktor era el nen que s’avorria, el seu cosí més petit, aquell per a qui en Charles dibuixava caricatures dels criats. El clan estava tan unit que es veien en festes celebrades a París i a Viena, de vacances a Vichy i a Saint-Moritz, o els estius que es reunien al xalet Ephrussi de la Fanny. I tenien en comú Odessa, la ciutat on tots havien nascut, el punt de partida de què no es parlava mai.

Els tres germans de París van enviar cadascun un regal a en Viktor i a la seva jove núvia, la baronessa Emmy Schey von Koromla. La parella començarà la seva nova vida a l’immens Palais Ephrussi de la Ringstrasse.

En Jules i la Fanny van enviar-los un escriptori de marqueteria estil Lluís XVI amb unes potetes afuades que acabaven en unes petites peülles daurades.

L’Ignace els va enviar un quadre d’un antic mestre holandès, on es veuen dos vaixells en una tempesta. Potser era una broma sobre el matrimoni de part d’un solter empedreït.

En Charles els envia un regal especial, un regal espectacular de París: una vitrina negra amb prestatges revestits de vellut verd i uns miralls al darrere que reflecteixen els dos-cents seixanta-quatre netsukes.