14

LA HISTÒRIA TAL COM VA PASSAR

Aquest implacable Palais de marbre és on van créixer els tres fills de l’Ignace. Entre les fotografies de la família que em va donar el meu pare hi ha un retrat dels fills, tot rígids entre unes draperies de vellut i una palmera en un test. L’Stefan és el fill gran, un noi guapo i més aviat nerviós. Treballa al despatx amb el seu pare i aprèn tot el que cal sobre els cereals. L’Anna, de cara llarga, amb els ulls molt grossos i un munt de rissos, fa cara d’estar terriblement avorrida i té a les mans un àlbum il·lustrat que està a punt de caure-li. Té quinze anys i, a part de les lliçons de ball, es dedica a anar en carruatge d’una casa a l’altra acompanyant la seva glacial mare. I el meu besavi és el jove Viktor. Li diuen pel seu sobrenom rus, Tascha, du un vestit de vellut i té a les mans un barret de vellut i un bastó. Té els cabells ondulats, brillants i negres i fa una cara com si li haguessin promès alguna recompensa a canvi de passar-se aquesta llarga tarda apartat de la seva sala d’estudi i sota aquestes draperies feixugues.

A la sala d’estudi d’en Viktor hi ha una finestra que dóna al solar on estan acabant de construir la universitat, amb les seves racionals línies de columnes que diuen als vienesos que el saber és una cosa secular i nova alhora. Durant anys, totes les finestres d’aquesta casa familiar de la Ringstrasse donen a un panorama de pols i enderrocs. I mentre en Charles parla amb la senyora Lemaire sobre Bizet als salons de París, en Viktor seu a la seva sala d’estudis al Palais Ephrussi amb el seu tutor alemany, el prussià Herr Wessel. El senyor Wessel li va fer traduir de l’anglès a l’alemany passatges del llibre d’Edward Gibbon La història del declivi i caiguda de l’Imperi romà, i li va ensenyar com funcionava la història a partir de l’obra del gran historiador alemany Leopold von Ranke, «wie es eigentlich gewesen ist», tal com va passar realment. La història estava passant en aquell moment, explicava a en Viktor; «la història es desplega com el vent sobre els camps de blat des d’Heròdot, Ciceró, Plini i Tàcit, d’un imperi a l’altre, fins que arriba a Àustria-Hongria i a Bismarck i la nova Alemanya».

El senyor Wessel ensenyava que, per entendre la història, també calia llegir Ovidi i Virgili. S’havia de saber que els herois afronten l’exili, la derrota i el retorn. De manera que les lliçons d’història requerien que en Viktor s’aprengués de memòria fragments de l’Eneida. I després d’això, m’imagino que per esbargir-se, el senyor Wessel imparteix a en Viktor lliçons sobre Goethe, Schiller i Von Humboldt. En Viktor aprèn que estimar Alemanya és estimar la Il·lustració. I Alemanya significa alliberar-se de l’endarreriment, significa Bildung, cultura, saber, un viatge cap a l’experiència. La Bildung, se sobreentén, és el trànsit que va de parlar rus a parlar alemany, d’Odessa a la Ringstrasse, del comerç de cereals a la lectura de Schiller. En Viktor comença a comprar els seus propis llibres.

A la família es dóna per fet que en Viktor és el més intel·ligent i que ha de rebre aquesta mena d’educació. En Viktor, com en Charles, és el fill de més i no caldrà que sigui banquer. A l’Stefan el preparen per a aquesta funció, igual que el fill gran d’en Léon, en Jules. En una fotografia d’en Viktor d’uns quants anys més tard, només té vint-i-dos anys i ja sembla un erudit jueu, amb la seva barba ben retallada, una mica rodanxó dins del seu coll blanc alt i la seva jaqueta negra. Té el nas dels Ephrussi, esclar, però el més destacable són les ulleres, un pinçanàs, que indica que el jove vol ser historiador. De fet, al «seu» cafè en Viktor és capaç de discursejar llargament, tal com el seu tutor li ha ensenyat, sobre el moment present i sobre el fet que les forces de la reacció s’han de veure en el context del progrés. I així successivament.

Cada jove té el seu cafè, i cada cafè té diferències subtils. En Viktor va al Griensteidl, situat al Palais Herberstein, prop del Hofburg, que és un lloc de reunió de joves escriptors, els joves vienesos, la Jung-Wien del poeta Hugo von Hofmannsthal i del dramaturg Arthur Schnitzler. El poeta Peter Altenberg fa que li entreguin el correu a la seva taula. Hi ha muntanyes de diaris i la col·lecció completa del Meyers Konversations-Lexicon, la reacció alemanya a l’Encyclopaedia Britannica, ideal per estimular la discussió o per alimentar els escrits dels periodistes. És un lloc on es pot passar tot el dia prenent una única tassa de cafè, sota les altes voltes del sostre, escrivint, no escrivint, llegint el diari del matí —Die Neue Freie Presse— mentre s’espera que arribi l’edició de la tarda. Theodor Herzl, corresponsal a París del diari i amb un pis al carrer de Monceau, solia escriure aquí i discutir la seva absurda idea de crear un estat jueu. Es diu que fins i tot els cambrers s’afegien a les converses al voltant de les grans taules circulars. Era, en expressió memorable de Karl Kraus, «una estació experimental per a la fi del món».

En un cafè, sempre es pot adoptar el posat d’aïllament melancòlic. Era un posat que compartien molts amics d’en Viktor, fills d’altres banquers i industrials jueus rics, representants de la generació que havia crescut als palaus de marbre de la Ringstrasse. Els seus pares havien finançat ciutats i ferrocarrils, havien acumulat fortunes i havien fet travessar continents a la família. Era tan difícil estar a l’altura del Gründer que el màxim que es podia esperar d’ells era que donessin conversa.

Aquests fills tenien la mateixa angoixa pel futur, les seves vides se’ls presentaven com si fossin línies de tramvia dinàstiques, amb les expectatives familiars que els empenyien cap endavant. Significava viure sota els sostres daurats de la casa dels pares, casar-se amb la filla d’un financer, acudir a un incomptable nombre de balls i dedicar anys a fer negocis. Significava el Ringstrassenstil —l’estil de la Ringstrasse—, la pompositat i l’excés de confiança del nou-ric. Significava passar a la sala de billar amb els amics del pare després de sopar, una vida enclaustrada entre parets de marbre, sota la vigilància dels putti.

Aquests joves eren vistos o com a jueus o com a vienesos. Tant era si havien nascut en aquella ciutat: els jueus tenien un avantatge injust sobre els vienesos autòctons, que havien concedit la llibertat a aquests nouvinguts semítics. L’escriptor anglès Henry Wickham Steed ho va formular així:

Hi ha llibertat per al jueu espavilat, enginyós i infatigable per saltar a aprofitar-se d’un món públic totalment incapaç de defensar-se d’ell o de competir-hi. Acabat de sortir del Talmud i de la sinagoga, i per tant entrenat per evocar la llei i hàbil en la intriga, el semita invasor ha arribat de Galítzia o d’Hongria i tot ho té previst. Desconegut i, per això mateix, no sotmès a la supervisió de l’opinió pública, sense cap «lligam amb el país» i, per això mateix, temerari, només busca satisfer el seu insaciable apetit de riqueses i de poder.

La insaciabilitat dels jueus era un assumpte corrent. Només que no se’n sabien els límits. L’antisemitisme formava part de la vida quotidiana. L’antisemitisme vienès tenia un aire diferent de l’antisemitisme parisenc. Tant en un lloc com en l’altre eren fenòmens que es donaven alhora obertament i dissimuladament. Però a Viena et podies esperar que un vianant et fes caure el barret del cap per la Ringstrasse pel sol fet de semblar jueu (l’Ehrenberg de Schnitzler a Camí a camp obert, el pare de Freud a La interpretació dels somnis), sentir-se dir «brut jueu» pel sol fet d’obrir una finestra en un tren (Freud), ser ignorat en una reunió d’una associació de beneficència (Émilie Ephrussi), o que les classes a la universitat fossin interrompudes pels crits de «Juden hinaus!» («Jueus fora!») fins que tots els alumnes jueus haguessin agafat els llibres i se n’haguessin anat.

Els insults també es produïen d’una manera més general. Es podien llegir les últimes declaracions de la versió vienesa del parisenc Édouard Drumont, Georg von Schönerer, o sentir les manifestacions intimidadores que s’obrien pas pel Ring sota de la teva finestra. Schönerer va adquirir importància com a fundador del Moviment Pangermànic fent discursos contra «el jueu, aquest vampir que xucla […], que pica […] a l’estreta finestra de la casa del granger i l’artesà alemany». Al Reichsrat va prometre que si el seu moviment no triomfava «els venjadors» sorgirien «dels nostres ossos» i «per a terror dels opressors jueus i els seus paràsits» aplicarien el principi «ull per ull i dent per dent». La revenja contra les injustícies dels jueus —que tenien èxit i riquesa— era una idea especialment popular entre els artesans i els estudiants.

La Universitat de Viena era un dels focus més importants del nacionalisme i l’antisemitisme, encapçalat per les Burschenschaften o fraternitats universitàries, que tenien l’objectiu declarat d’expulsar els jueus de la universitat. Aquest és un dels motius pels quals molts estudiants jueus consideraven necessari dominar l’esgrima fins a ser-ne experts temibles. Alarmades, aquestes fraternitats van instaurar el principi de Waidhofen, que prohibia batre’s en duel amb jueus perquè figurava que els jueus no tenien honor i per tant no se’ls podia tractar com si en tinguessin: «És impossible insultar un jueu; un jueu no pot, doncs, reclamar reparació per cap insult rebut». Se’ls podia apallissar, això sí.

El doctor Karl Lueger, fundador del Partit Social Cristià, amb la seva amabilitat, la seva manera de parlar en el dialecte de Viena i els seus seguidors amb clavells blancs al trau, era el que més perill presentava. El seu antisemitisme semblava més reflexionat, menys directament demagògic. Lueger feia el seu paper com a antisemita més per necessitat que per convicció: «Els llops, les panteres i els tigres són humans en comparació d’aquests animals de presa amb forma humana […]. Ens oposem a veure com l’antic imperi austríac i cristià és substituït per un nou imperi jueu. No odiem l’individu, no odiem el jueu petit i pobre. No, senyors, no odiem sinó el gran capital opressor que és en mans dels jueus». Eren els Bankjuden, els Rothschild i els Ephrussi, els que volien posar al seu lloc.

Lueger va adquirir una gran popularitat i, finalment, va ser nomenat alcalde el 1897, i va observar amb satisfacció que «perseguir els jueus és un mitjà excel·lent de propaganda per tenir èxit en la política». Llavors Lueger va arribar a una solució de compromís amb aquells jueus que havia atacat per ascendir al poder, i va comentar amb petulància: «Qui és jueu és una cosa que determino jo». La preocupació entre els jueus era, així i tot, considerable: «¿Escau al renom i als interessos de Viena que sigui l’única gran ciutat del món administrada per un agitador antisemita?». Malgrat que no es van aprovar lleis antisemites, els vint anys de retòrica de Lueger es van pagar donant legitimitat al prejudici.

El 1899, l’any que els netsukes van arribar a Viena, es podia sentir un diputat al Reichsrat que en els seus discursos demanava Schussgelder (recompenses) per disparar als jueus. A Viena les declaracions més escandaloses eren rebudes pels jueus assimilats amb l’actitud de qui creu que val més no donar-hi gaire importància.

Em fa l’efecte que em passaré un altre hivern llegint sobre l’antisemitisme.

Va ser l’emperador qui es va resistir a aquesta agitació. «No toleraré cap Judenhetze al meu imperi —va dir—. Estic plenament convençut de la fidelitat i la lleialtat dels israelites, sempre podran comptar amb la meva protecció». Adolf Jellinek, el predicador jueu més famós de l’època, va declarar: «Els jueus són partidaris lleials de l’emperador i completament austríacs. L’àguila bicèfala és per a ells un símbol de redempció i els colors austríacs adornen les banderes de la seva llibertat».

Els joves jueus dels cafès ho veien d’una manera lleugerament diferent. Vivien a Àustria, formaven part d’un imperi dinàstic i depenien d’una burocràcia asfixiant que feia que qualsevol decisió es posposés sistemàticament, on tot aspirava a ser kaiserlich-königlich, k & k, imperial i reial. A Viena no podies fer un pas sense veure l’àguila bicèfala dels Habsburg o els retrats de l’emperador Francesc Josep, amb els seus bigotis i patilles, el pit ple de medalles, els ulls d’avi que et seguien des de la finestra de la botiga on havies comprat uns cigars, o des de la tauleta del maître d’hotel del restaurant. A Viena no podies fer un pas, si eres jove, ric i jueu, sense ser observat per algun membre de l’extensa família de l’emperador. Qualsevol cosa que fessis podia acabar apareixent en una revista satírica. Viena era plena de tafaneria, de caricatures… i de cosins.

La naturalesa de l’època era subjecta a molta discussió al voltant de les taules de marbre d’aquests cafès i entre aquests joves seriosos. Hofmannsthal, fill d’un financer jueu, afirmava que la naturalesa de l’època consistia en «la multiplicitat i la indeterminació». Deia que només podia residir en «das Gleitende», en el moviment, en la fuga, en l’esmunyiment: «Allò que les altres generacions tenien per fer és, en realitat, das Gleitende». La naturalesa de l’època era el canvi mateix, cosa que es reflectia en la parcialitat i la fragmentarietat, el que era melancòlic i líric, no pas en la grandiositat, fermesa i els acords operístics del Gründerzeit i la Ringstrasse. «La seguretat —deia Schnitzler, fill d’un acomodat professor de laringologia jueu— no existeix enlloc».

La melancolia es corresponia amb la caiguda perpètua del final de l’Abschied («Adéu») de Schubert. El Liebestod, la mort per amor, era una possible reacció. El suïcidi era terriblement freqüent entre els coneguts d’en Viktor. La filla de Schnitzler, el fill de Hofmannsthal, tres germans de Ludwig Wittgenstein i el germà de Gustav Mahler es van matar. La mort era una manera de separar-se de l’existència prosaica, de l’esnobisme, les intrigues i la xerrameca, i de deixar-se caure en das Gleitende. La llista de raons que dóna Schnitzler a Camí a camp obert inclou «la gràcia, els deutes, l’avorriment de la vida o senzillament l’afectació». Quan, el 30 de gener de 1889, el príncep hereu, l’arxiduc Rudolf, es va treure la vida després d’assassinar la seva jove amant Marie Vestera, el suïcidi va guanyar el vistiplau imperial.

No cal dir que cap dels sensibles fills dels Ephrussi arribaria tan lluny. La melancolia tenia el seu lloc: el cafè. No s’havia de portar a casa.

Però d’altres coses sí que les van portar a casa.

El 25 de juny de 1889 la germana d’en Viktor, la de cara llarga, la belle laide Anna, es va convertir al catolicisme per casar-se amb el baró Paul Herz von Hertenreid. Tenia una llarga llista de possibles marits, i havia trobat un banquer i baró que venia d’una molt bona família, encara que fos cristià. Els Herz von Hertenreid són una família que —el to d’aprovació és de la meva àvia— sempre parlaven francès. La conversió era relativament freqüent. Passo un dia examinant als arxius rabínics de la comunitat jueva, que estan situats prop de la sinagoga de la Seitenstettengasse, els noms de tots els jueus nascuts, casats o enterrats a Viena. L’estic buscant quan apareix una arxivera. «Em recordo d’aquest casament —diu—, és del 1889. Ella tenia una signatura molt ferma, segura. Quasi traspassa el paper».

No m’estranya. L’Anna sembla que va saber fer soroll a tot arreu on va anar. A l’arbre genealògic que la meva àvia va fer per al meu pare a la dècada del 1970, hi ha unes anotacions en llapis. «L’Anna té dos fills —escriu—, una filla preciosa que es casa i fuig amb el seu amant cap a l’est, i un fill que no es va casar ni va fer res. L’Anna —continua—, la bruixa».

Onze anys després que l’Anna es casés amb el seu banquer, l’Stefan, el presumible hereu —preparat per a la vida al banc, amb els seus fantàstics bigotis encerats—, s’escapa amb l’amant russa del seu pare, l’Estiha. Segons consta escrit en l’arbre genealògic familiar, l’Estiha només parlava rus, «i xafava l’alemany».

L’Stefan va ser desheretat immediatament. No rebria cap assignació de la família, ni podria viure en cap de les seves propietats, ni es podria comunicar amb cap membre de la família. Era un desterrament digne de l’Antic Testament, amb el detall particularment vienès que s’havia casat amb l’amant del pare. Els pecats s’acumulaven: apostasia i deshonra filial. A més a més de la incompetència lingüística de l’amant. No sé com entendre-ho tot plegat. ¿Diu mal del pare, del fill o de tots dos?

Aïllada, la parella primer es va dirigir a Odessa, on encara tenien amics i un nom que els podia fer servei. Després van anar a Niça. Després ve una successió de centres turístics cada vegada menys elegants de la Côte d’Azur, a mesura que els diners es van acabant. El 1893 un diari d’Odessa informa que el baró Stefan von Ephrussi s’ha convertit a la fe evangèlica luterana. L’any 1897 treballa de caixer en un banc rus especialitzat en el comerç amb l’estranger. Una carta arriba d’un hotel barat de París al desè arrondissement el 1898. No tenen fills, no hi ha hereus que compliquin els plans de l’Ignace. Penso, de passada, si l’Stefan devia conservar aquells bigotis durant el seu viatge descendent amb l’Estiha per aquests hotels de segona, mentre esperava un telegrama de Viena.

I el món d’en Viktor s’interromp, com un llibre que es tanca de cop.

Per més que li agradés la vida de cafè, en Viktor de cop i volta s’ha de fer càrrec d’un negoci internacional molt complex. Se l’ha d’iniciar en les accions i els transports, ha d’anar a Petersburg, Odessa, París, Frankfurt. S’ha perdut un temps molt valuós amb l’altre noi. En Viktor haurà d’aprendre de pressa el que s’espera d’ell. I això és només el principi. En Viktor també s’ha de casar i ha de tenir fills: concretament, ha de tenir un fill. Tots els somnis que tenia d’escriure una història de Bizanci es van esfumar. Ara era l’hereu.

Em sembla que devia ser en aquell moment que en Viktor va començar a tenir el tic nerviós que li feia treure’s el pinçanàs i passar-se la mà per la cara, del front a la barbeta, un moviment reflex. S’aclaria les idees o disposava bé la cara per als altres. O potser amb aquell gest esborrava la seva cara privada, que amagava a la mà.

En Viktor no es va declarar a la baronessa Emmy Schey von Koromla, una noia que coneixia des de la infància, fins que ella no va complir els disset anys. Els seus pares, el baró Paul Schey von Koromla i Evelina Landauer, anglesa de naixement, eren amics de la família, associats en els negocis del seu pare i veïns de la Ringstrasse. En Viktor i l’Evelina eren amics íntims i de la mateixa generació. Compartien l’amor per la poesia i anaven junts als balls i a les caceres a Kövecses, la finca txecoslovaca dels Schey.

En Viktor i l’Emmy es van casar el 7 de març de 1899 a la sinagoga de Viena. Ell tenia trenta-nou anys i estava enamorat, ella en tenia divuit i estava enamorada. En Viktor estava enamorat de l’Emmy. Ella estava enamorada d’un artista i playboy que no tenia cap intenció de casar-se amb ningú, i menys amb aquella jove criatura decorativa. Ella no estava enamorada d’en Viktor.

El jove erudit: en Viktor, als vint-i-dos anys, 1882.

Entre els típics regals de casament que van arribar de tot Europa, exposats a la biblioteca després de l’esmorzar del casament, hi havia un famós enfilall de perles de l’àvia, un escriptori Lluís XVI de part dels cosins Jules i Fanny, els dos vaixells en una tempesta de part del cosí Ignace, una pintura italiana d’una marededéu amb el nen nach Bellini en un aparatós marc daurat de part de l’oncle Maurice i la tia Béatrice i un gran diamant d’algú de qui s’ha perdut el nom. I, de part del cosí Charles, hi havia la vitrina que contenia els netsukes disposats en els prestatges de vellut verd.

I llavors, el 3 de juny, deu setmanes després del casament, l’Ignace es va morir. Va ser un fet sobtat: no va malaltejar. Segons la meva àvia, va morir al Palais Ephrussi amb l’Émilie que li agafava una mà i la seva amant que li agafava l’altra. Hi havia, doncs, una altra amant, una que no era la dona del seu fill ni cap de les seves cunyades.

Tinc una fotografia de l’Ignace al llit de mort, amb la boca encara ferma i decidida. Va ser enterrat al mausoleu de la família, un petit temple dòric que, amb la seva característica previsió, s’havia fet construir en la secció jueva del cementiri de Viena per contenir-hi el clan Ephrussi, i on havia fet transportar les despulles del patriarca Joachim. Ho trobo molt bíblic, ser enterrat al costat del pare i deixant espai per als fills. Va deixar llegats a disset dels seus servents, des del seu ajuda de cambra Sigmund Donnebaum (1380 corones) i el majordom Josef (720 corones), fins al porter Alois (480 corones) i les donzelles Adelheid i Emma (140 corones). Va demanar a en Viktor que triés de la seva col·lecció un quadre per al seu nebot Charles, i de cop i volta aquí veig un gest de tendresa, un record de l’oncle per al seu nebot jove i llibresc, que quaranta anys enrere anava amb els seus quaderns de notes. M’agradaria saber què va trobar en Viktor entre aquells marcs daurats.

I així en Viktor, amb la seva jove esposa, va heretar el banc Ephrussi, amb responsabilitats que lligaven Viena amb Odessa, Sant Petersburg, Londres i París. Formaven part de l’herència el Palais Ephrussi, diversos edificis de Viena, una immensa col·lecció d’art, un servei de taula d’or amb la doble E gravada, i la responsabilitat sobre els disset servents que treballaven al Palais.

En Viktor va mostrar a l’Emmy el pis on viuria, el Nobelstock. Ella va fer un comentari exacte. «Sembla —va dir— el foyer de l’Òpera». La parella va decidir que viuria una planta més amunt, al segon gran pis del Palais, que tenia menys sostres pintats i menys marbre al voltant de les portes. Les habitacions de l’Ignace es reservaven per a alguna festa.

Els casats de poc, els meus besavis, veien des dels balcons la Ringstrasse, una vista per al nou segle. I els netsukes —el meu monjo que dorm damunt del plat de les almoines i el cérvol que es grata l’orella— tenien una casa nova.