28

LA BUTXACA DE L’ANNA

Hi ha dues dones, l’una més vella que l’altra. La més jove és de mitjana edat i té els cabells grisos.

Es troben després d’una guerra. Han passat vuit anys des de l’última vegada que es van veure.

Es troben en una de les antigues sales, que ara és un despatx amb tot de soroll d’arxivadors que s’obren i es tanquen. O es troben al pati humit. L’únic que veig són les dues dones, cadascuna amb la seva història.

27 d’abril. Sis setmanes després de l’Anschluss, el dia que Otto Kirchner va deixar obertes les portes de la Ringstrasse i la Gestapo va entrar. Era el començament de l’arianització. Van dir a l’Anna que no podia treballar més per als jueus, i que havia de treballar per al seu país. Havia de demostrar que era útil, ajudar a triar les pertinences dels anteriors ocupants i ficar-les en caixes de fusta. Hi havia molta feina per fer, i ella podia començar empaquetant la plata.

Hi havia caixes per tot arreu, i la Gestapo feia llistes. Un cop havia embolicat alguna cosa, ho marcaven a la llista. Després de la plata va venir la porcellana. Al seu voltant hi havia tot de gent enfeinada a desmantellar el pis. Va ser el dia que en Viktor i en Rudolf van ser arrestats i se’ls van endur, i a l’Emmy li van prohibir entrar a les seves antigues habitacions i la van enviar a l’altre extrem del pati.

S’emportaven la plata. «I les joies de la seva mare, la porcellana i els vestits de la seva mare». I els rellotges als quals l’Anna donava corda (a la biblioteca, al vestíbul, al vestidor del baró una vegada per setmana), i els llibres de la llibreria, i les precioses figures de porcellana dels pallassos que hi havia al saló. Tot. Havia mirat què podia salvar per a l’Emmy i els nens.

—No em podia endur res de valor per a vostès. Per això cada vegada que entrava al vestidor de la baronessa m’enduia tres o quatre figuretes, les joguines de quan eren petits —¿se’n recorda?—, me les ficava a la butxaca del davantal quan passava per davant i les deixava a la meva habitació. Les amagava al matalàs. Vaig tardar dos mesos a treure-les totes d’aquell armari tan gros de vidre. Se’n recorda, que n’hi havia tantes!

»I no s’hi van fixar. Estaven tan enfeinats. Estaven enfeinats amb totes les grans coses: els quadres del baró i el servei d’or de la caixa forta, i els armaris de la sala, i les estàtues i totes les joies de la seva mare. I tots els llibres del baró, que s’estimava tant. No es van fixar en aquelles figuretes.

»O sigui que me les vaig emportar. Les vaig ficar al matalàs i hi vaig dormir al damunt. Ara que vostè és aquí, li he de donar una cosa.

El desembre del 1945 l’Anna va donar a l’Elisabeth dos-cents seixanta-quatre netsukes japonesos.

Aquesta és la tercera casa que van tenir els netsukes.

Primer amb en Charles i la Louise a París, dins de la vitrina en aquella sala groga i lluminosa amb tots aquells quadres impressionistes; després amb l’Emmy i els seus fills, a Viena, l’encreuament de contes i de vestits, d’infància i d’il·lusió, fins a arribar al llit de l’Anna.

No és el primer viatge dels netsukes. Des que van arribar del Japó, els han avaluat: agafat, examinat, sospesat a la mà, tornat al seu lloc. És el que fan els marxants. És el que fan els col·leccionistes i és el que fan els nens. Però quan m’imagino els netsukes a la butxaca del davantal de l’Anna al costat d’un drap de treure la pols o d’un rodet de fil, penso que aquestes estatuetes mai no havien sigut tractades amb tanta consideració. L’abril del 1938 i, amb l’Anschluss encara ebri de proclames, els historiadors de l’art es dediquen a treballar en els inventaris, enganxen fotografies a les carpetes de la Gestapo perquè les enviïn a Berlín, i els bibliotecaris anoten les seves llistes de llibres amb tota la diligència. Conserven les obres d’art per al seu país. I Rosenberg necessita Judaica per al seu institut amb els quals vol demostrar les seves teories sobre l’animalitat dels jueus. Tothom treballa moltíssim, però cap d’ells no s’acosta a la dedicació i la diligència de l’Anna. Amb l’Anna que dorm damunt seu, els netsukes estan tractats amb més respecte que mai. L’Anna ha sobreviscut a la gana i als saquejos, als incendis i a la invasió russa.

Els netsukes són petits i durs. Costa d’esquerdar-los, és difícil que es trenquin: estan fets per anar pel món. «Un netsuke ha de ser ideat de tal manera que no sigui una molèstia per a qui se’n serveix», diu una guia. Són figures que es repleguen: el cérvol plega les potes sota el cos; el boter s’ajup a dins de la bóta a mig fer; les rates giren al voltant d’una avellana. O el meu preferit, un monjo que dorm sobre el plat de les almoines, l’esquena és una línia contínua. Poden fer mal, perquè l’extrem d’ivori que figura una beina de mongeta és tan esmolat com un ganivet. Me’ls imagino dins d’un matalàs, un matalàs estrany on la fusta i l’ivori del Japó es troben amb les crins austríaques.

El tacte no passa només pels dits sinó també per tot el cos.

Cadascun dels netsukes és, per a l’Anna, un acte de resistència contra la desmemòria. Cada netsuke que s’enduia era un acte de resistència contra les notícies, una història recordada, un futur al qual aferrar-se. Aquest culte vienès a la Gemütlichkeit —les llàgrimes vessades amb facilitat davant d’històries sentimentals, aquesta manera d’embolcallar-ho tot amb nata i pastissets, la melancolia que es desprèn de la felicitat, aquelles imatges ensucrades de les criades amb els seus promesos— ensopega amb una duresa irrompible. Em recordo del senyor Brockhaus i de les seves imprecacions contra la negligència dels servents, i penso que estava molt equivocat.

No hi ha sentimentalisme ni nostàlgia. És una cosa més dura, literalment més dura. Una forma de confiança.

Fa anys que vaig sentir la història de l’Anna. La vaig sentir a Tòquio, la primera vegada que vaig veure els netsukes il·luminats en una llarga vitrina entre dues prestatgeries plenes de llibres. L’Iggie m’havia preparat un gintònic i s’havia servit un Scotch amb soda, i va dir —de passada, a mitja veu— que tenien una història amagada. Amb això no volia dir, penso ara, que dubtés si explicar-me la història en qüestió, sinó que la història era sobre l’ocultació.

Sabia la història. Però no la vaig viure fins a la meva tercera visita a Viena, quan estava dret al mig del pati del Palais, al costat d’un empleat de les oficines de Casinos Austria, que em va preguntar si volia veure el pis secret.

Vam pujar l’escala principal, va empènyer uns panells de l’esquerra i vam entrar en el que era un pis sencer, una habitació rere l’altra, sense finestres a l’exterior: des del Ring, els ulls es mouen sense que cap obstacle els ho impedeixi del nivell del carrer a la planta noble de l’Ignace. El pis on érem era com els de més amunt, amb les mateixes sales, però comprimides. Només hi havia unes petites finestres opaques que donaven al pati, eren prou insignificants perquè quedessin dissimulades a les parets. L’única manera d’entrar al pis o de sortir-ne era per la porta amagada darrere un panell de marbre que donava a la gran escala o per l’escala de servei, en un racó del pati. És el pis dels servents.

El lloc on l’Anna dormia ara és la cafeteria de l’empresa. Plantat entre l’enrenou d’un dia laborable a l’hora de dinar a Viena, sento aquell petit sotrac que indica que alguna cosa no funciona, com quan gires un full i t’adones que estàs llegint sense entendre el que llegeixes. Has de tornar enrere i tornar a començar, i les paraules et semblen més desconegudes que abans, et ressonen estranyes dins del cap.

«I —va dir el responsable de la casa, entusiasmat pel que tenia entre mans—, ¿s’ha fixat de quina manera entra la llum en aquesta casa? ¿D’on li sembla que entra la llum de l’escala principal?». Pugem l’escala de cargol de servei i obrim una porteta que porta a la teulada, tot un panorama d’escales i de passarel·les de ferro. Anem fins a la barana d’obra que hi ha per damunt de les cariàtides i mirem cap avall per veure-ho: sí, també hi ha claraboies ocultes. Va a buscar els plànols i m’ensenya de quina manera la casa està connectada amb els edificis veïns, i com els passatges subterranis permetien entrar el farratge i la palla per als cavalls sense haver de passar per les portes principals.

Aquesta casa tan sòlida, amb revestiments i incrustacions, amb guix i pintures, marbre i daurats, era tan lleugera com un teatre de joguina, travessada per una sèrie d’espais ocults darrere la façana. Potemkinsche. Aquesta paret de marbre és scagliola, llistons i guix.

És una casa de joguines amagades, jocs amagats a les baranes de damunt del Palais, túnels i soterranis per jugar-hi a fet i amagar, calaixos secrets per desar-hi les cartes d’amor adreçades a l’Emmy. Però també era una casa de gent que no es veia i de vides desconegudes. El menjar apareixia, venia d’unes cuines ocultes, la roba bruta desapareixia, i anava a unes bugaderies ocultes. Gent que dormia en habitacions pocs ventilades, entaforades entre dos pisos.

Era un lloc per amagar d’on ets. Era un lloc per amagar-hi coses.

Vaig començar el meu viatge amb els meus arxius de la correspondència familiar, que era una mena de mapa en esbós. Ha passat més d’un any i encara trobo coses amagades. No només coses amagades: les llistes i les agendes de la Gestapo, els diaris, les novel·les i els poemes i els retalls de premsa. Els testaments i els manifestos de càrrega de vaixells. Les entrevistes amb els banquers. Els comentaris sentits en una recambra de París, i les mostres de teixit per a vestits del tombant de segle destinades als cosins de Viena. Els quadres i els mobles. Puc trobar la llista dels assistents a una festa de fa cent anys.

En sé massa, dels rastres que va deixar la meva daurada família, però no puc trobar res més sobre l’Anna.

No han escrit res d’ella, no apareix reflectida en els relats. No figura entre els beneficiaris del testament de l’Emmy, perquè no hi va haver testament. L’Anna no va deixar rastre als llibres de comptabilitat dels comerciants i de les modistes.

Em veig obligat a continuar buscant. A les biblioteques trobo elements que em permeten tirar endavant, per camins indirectes. Estic provant de verificar un fet —la data en què es va comprar la catifa groga dels vents per al saló d’en Charles o algun detall del pintor dels sostres del Palais Ephrussi—, quan trobo una nota al peu i després una nota en un apèndix. Al final descobreixo que la casa de la Louise al carrer de Bassano de París, la que era al davant de la d’en Jules i la Fanny, una mica més enllà de l’última casa que va tenir en Charles, tota de pedres daurades i de floritures, la van fer servir els nazis com a camp per tenir-hi tancats els detinguts. Era un dels tres annexos del camp de concentració de Drancy, on els interns havien de triar, netejar i reparar mobles i altres objectes robats per l’organització de Rosenberg per donar-los als funcionaris del Reich.

Després trobo una nota espantosa entre claudàtors: la noia del vestit blau al retrat doble que va fer Renoir de les filles de Louise Cahen d’Anvers —aquell encàrrec que en Charles s’havia esforçat tant a proporcionar a Renoir, que necessitava diners— havia sigut deportada i havia mort a Auschwitz. I després trobo que el fill de la Fanny i en Théodore Reinach, en Léon, la seva dona, Béatrice de Camondo, i els seus dos fills també van ser deportats. Aquesta família va morir a Auschwitz el 1944.

Totes aquelles velles calúmnies, aquelles diatribes verinoses contra les famílies jueves que vivien al turó daurat, van florir de manera tardana i espantosa a París.

Aquí, en aquesta casa, em sento en fals. La supervivència dels netsukes dins de la butxaca de l’Anna i del seu matalàs és una ofensa. No voldria que quedés reduïda a un símbol. ¿Per què van poder sortir-se’n d’aquesta guerra, ficats en un amagatall, quan a tanta gent no els va servir de res amagar-se? Ja no puc fer encaixar les persones, els llocs i els objectes. Aquestes històries em trasbalsen.

I hi ha coses que fa anys que volia saber des que vaig sentir la història fa quasi trenta anys, quan em vaig trobar per primera vegada amb l’Iggie al Japó. Hi ha un espai buit al voltant de l’Anna, com el que envolta una figura en un fresc. No era jueva. Havia treballat per a l’Emmy des del seu casament. «Sempre hi havia sigut», deia l’Iggie.

Va donar els netsukes a l’Elisabeth el 1945, i l’Elisabeth va ficar el caqui, el cérvol d’ivori, les rates, el caçador de rates, les màscares que tant li agradaven quan tenia sis anys, i tota la resta d’aquest món, en un maletí de cuir per endur-se’ls a Anglaterra. Es poden estendre fins a omplir una gran vitrina d’un saló de París o d’un vestidor de Viena, però també es poden reduir quasi a no res.

Ni tan sols sé el nom complet de l’Anna, ni què se’n va fer, d’ella. No vaig pensar a preguntar-ho quan ho hauria pogut preguntar. Era l’Anna i prou.