23

ELDORADO 5-0050

Els tres fills grans se’n van de la ciutat.

L’Elisabeth, la poeta, és la primera. Es doctora en dret l’any 1924, és una de les primeres dones que ho fa a la Universitat de Viena, rep una beca Rockefeller per continuar els estudis a Amèrica i se n’hi va. És temible, la meva àvia, intel·ligent i decidida, escriu sobre l’arquitectura i l’idealisme americans per a una revista alemanya, sobre la manera com el fervor ardent dels gratacels encaixa amb la filosofia contemporània. Quan torna dels Estats Units, se’n va a París a estudiar ciències polítiques. S’enamora d’un holandès que coneix a Viena, que s’acaba de divorciar d’una cosina d’ella i que té un nen d’aquell matrimoni.

La guapa Gisela és la següent. Fa un bon matrimoni amb un banquer espanyol encantador que es diu Alfredo Bauer, fill d’una rica família jueva. La parella es casa a la sinagoga de Viena, cosa que causa confusió en els laics Ephrussi, que no saben què han de fer, quan s’han d’asseure i quan s’han d’aixecar. Se celebra una festa per a la jove parella i la planta noble del Palais s’obre per a una recepció pròpiament dita en el saló de ball daurat sota els sostres triomfants de l’Ignace. Al moment d’anar-se’n, la Gisela, amb la seva elegància natural, porta un càrdigan molt llarg amb un cinturó de plata baix damunt de la faldilla estampada i un vestit blanc i negre amb un enfilall de granadura negra. Té un somriure franc i l’Alfredo és un home atractiu i amb barba. La parella se’n va a viure a Madrid el 1925.

Llavors l’Elisabeth envia una nota al jove holandès, Hendrik de Waal, per dir-li que ha sentit que passarà per París aquest divendres no l’altre, i que si es podrien trobar. Si la volgués trucar, el seu número de telèfon és Gobelius 1285. En Henk era un home alt amb els cabells una mica esclarissats, portava vestits molt bons —grisos, amb unes fines ratlles negres— i un monocle, i fumava cigarrets russos. Va créixer a Amsterdam, a Prinsengracht, i era l’únic fill d’una família de comerciants importadors de cafè i de cacau. Havia viatjat força, sabia tocar el violí i era encantador i molt divertit. I també escrivia poesia. No estic gaire segur que la meva àvia —que a vint-i-set anys portava els cabells pentinats enrere en un monyo sever i duia unes ulleres rodones de muntura negra, tot plegat digne de la baronessa doctora Ephrussi— hagués tingut mai un pretendent com aquell. L’adorava.

Trobo la notícia del seu casament als arxius de la Societat Adler de Viena, està impresa amb bastanta elegància i diu que Elisabeth von Ephrussi ja s’ha casat amb Hendrik de Waal. I després hi ha els noms d’en Viktor i l’Emmy en un angle i els dels pares de De Waal en l’altre. Els meus avis —l’un és de l’Església Reformada Holandesa i l’altra, jueva— es van casar a l’església anglicana de París.

L’Elisabeth i en Henk van comprar un pis a París al carrer de Spontini al setzè arrondissement i el van moblar amb l’estil art déco més recent, amb armaris i catifes Ruhlmann i llums metàl·lics d’un modernisme estimulant i una cristalleria d’una finor quasi inconcebible procedent dels Wiener Werkstätte. Van penjar grans reproduccions de quadres de Van Gogh i, durant un període no gaire llarg, van tenir al saló un paisatge de Schiele comprat a la galeria vienesa de la Fanny. Tinc unes quantes fotografies d’aquest pis, i es nota l’alegria que van experimentar quan l’arreglaven, el plaer de comprar coses noves en comptes d’heretar-ne. Res de daurats, res de Junge Frauen, res de còmodes holandeses. I ni un sol retrat de la família.

Mentre les coses van anar bé, van viure en aquest pis amb el fill d’en Henk, en Robert, i els dos fills petits, nascuts al cap de poc: el meu pare, en Victor —a qui, com al seu avi Viktor, li deien pel sobrenom rus Tascha—, i el meu oncle Constant Hendrik. Anaven cada dia a jugar al Bois de Boulogne. Mentre les coses van anar bé, van tenir una institutriu, una cuinera i una minyona, i fins i tot un xofer, i l’Elisabeth escrivia poesia i articles per a Le Figaro i millorava el seu neerlandès.

De vegades, quan plovia, portava els nens a la galeria del Jeu de Paume a l’extrem del jardí de les Tulleries. A les llargues sales ben il·luminades contemplaven els quadres de Manet, Degas i Monet Coll. C. Ephrussi, llegats al museu en memòria de l’oncle Charles per la Fanny i el seu marit Théodore Reinach, l’intel·ligent estudiós amb qui s’havia casat. Encara hi ha cosins a París, però la generació d’en Charles ha desaparegut, escampant donacions al país que va adoptar. Els Reinach han llegat la vil·la Kerylos, una reproducció fabulosa d’un temple grec, a França, i la tia àvia Béatrice Ephrussi-Rothschild ha deixat la vil·la de color rosa de Cap Ferrat a l’Académie Française. Els Camondo també han donat les seves col·leccions, i els Cahen d’Anvers han deixat el seu castell prop de París. Han passat setanta anys des que totes aquestes famílies jueves van construir les seves cases al carrer daurat de Monceau i ara tornen alguna cosa a aquest país generós.

Des del punt de vista de la fe religiosa és un matrimoni interessant. En Henk ha pujat en una família molt severa —tenien aspecte de condemnats amb els seus vestits negres—, però s’havia convertit en mennonita. L’Elisabeth, que fins llavors s’havia sentit completament segura de la seva identitat jueva, ara llegia místics cristians i parlava de convertir-se. No es tractava pas d’una conversió de conveniència per casar-se, ni per adaptar-se més als seus veïns, i tampoc no pensava fer-se catòlica —cosa per la qual no crec que optés cap noia jueva criada a Viena, al davant de la Votivkirche—, sinó anglicana. Solen anar a l’església anglicana de París.

Quan les coses no van anar bé amb la Companyia Anglobataviana de Comerç, en Henk va perdre molts diners, com molta altra gent. Va perdre, entre altres coses, la fortuna de la Piz, la cosina estrafolària i amiga de la infància, que estava a punt de convertir-se en una prometedora pintora expressionista i que portava una vida bohèmia a Frankfurt. Perdre aquella quantitat de diners va ser un malson, i van haver de prescindir de la minyona i el xofer, els mobles van anar a un guardamobles de París i hi va haver discussions d’una complexitat laberíntica.

La incompetència d’en Henk amb els diners era diferent de la del seu sogre Viktor. En Henk sabia fer ballar els números. El pare explica que podia donar una ullada a tres columnes, restar-hi una columna diferent i dir el total (correcte) amb un somriure. El problema és que es pensava que podia fer els mateixos jocs de mans amb els diners. Creia que tot sortiria bé, que els mercats evolucionarien en el bon sentit, que els vaixells tornarien a port i que les fortunes es recuperarien amb la mateixa facilitat que tancava amb un clic la seva cigarrera de pell de xagrí. I el que passava és que es deixava enganyar per les seves pròpies capacitats.

En canvi, entenc que en Viktor no es cregués mai que tenia cap mena de control sobre les columnes de xifres. Tardo molt a preguntar-me com s’ho devia prendre l’Elisabeth, quan per fi es va adonar que s’havia casat amb un home tan poc dotat com el seu pare per ocupar-se de diners.

L’Iggie va acabar els estudis al Schottengymnasium i va ser el tercer d’anar-se’n. Tinc la fotografia del dia que es va graduar i no el sé trobar, fins que de sobte reconec un jove més aviat corpulent a la fila de darrere amb una jaqueta creuada. Sembla un corredor de borsa. Amb corbatí i mocador, és un jove que fa pràctiques d’estar dret com cal i de presentar un aspecte convincent. ¿Què val més, posar-se amb una mà a la butxaca, o potser amb les dues mans a les butxaques i tot? O potser és més atractiu si una mà la fiques a l’armilla, que és una posició de clubman.

Per celebrar el final dels estudis, va fer un viatge amb automòbil amb els seus amics de la infància, els Gutmann. Van anar des de Viena fins a París fent volta pel nord d’Itàlia i la Riviera amb un Hispano-Suiza, un cotxe elefantíac de luxe mític. Passant per algun port de muntanya, en un dia fred i serè, els tres joves anaven al seient de darrere amb la capota abaixada, embolicats en els seus abrics de viatge, amb les ulleres protectores damunt de les seves gorres d’automobilistes. Duien l’equipatge apilat davant. El xofer no sap com posar-se. El capó del cotxe surt per l’esquerra de la fotografia i el maleter per la dreta. Sembla que el vehicle està en un equilibri inestable, com si estigués suspès entre pendissos abruptes.

Hauria sigut difícil, tenint l’Elisabeth com a germana gran, fer carrera acadèmica: l’Iggie no és estudiós. La situació financera de la família ja no és tan incerta —l’Emmy, una dona elegant de quaranta-cinc anys, torna a comprar-se vestits—, però l’Iggie s’ha de concentrar i ha de fer alguna cosa que no sigui enllaçar sessions contínues de cinema. En Viktor i l’Emmy tenen decidit quin serà el seu futur. L’Iggie ha d’entrar al banc, girar a mà dreta i encabat a mà esquerra cada matí amb el seu pare, i seure en un escriptori sota l’escut amb el petit vaixell que avança entre les onades; Quod honestum a través de les generacions, des d’en Joachim fins a l’Ignace i en Léon, després en Viktor i en Jules, i ara l’Iggie. L’Iggie, al cap i a la fi, era l’únic home jove en tota la família Ephrussi, perquè en Rudolf encara era un preciós nen de set anys.

El fet que l’Iggie no fos especialment bo amb les matemàtiques es va deixar de banda. Es van fer plans perquè seguís estudis sobre finances a la universitat de Colònia, cosa que oferia l’avantatge de permetre que l’oncle Pips —que s’havia casat per segona vegada, aquest cop amb una actriu de cinema fascinant— vetllés per ell. Van regalar a l’Iggie un cotxe petit com a gest cap a la vida independent, i té bon aspecte dins del vehicle. Va sobreviure el suplici —tres anys sencers de classes a Alemanya— i va començar a treballar al banc de Frankfurt. Anys més tard, en una carta es referia a aquest fet lacònicament: «Em va donar l’oportunitat de familiaritzar-me amb totes les fases de l’activitat bancària».

No parlava d’aquells anys, si no era per dir que ser un banquer jueu a l’Alemanya de la depressió era imprudent. Eren els anys de l’ascens nazi, quan Hitler va reunint cada vegada més vots i quan la paramilitar SA arriba a tenir quatre-cents mil membres, i quan els enfrontaments pels carrers passen a formar part de la vida de les ciutats. Hitler és nomenat canceller el 30 de gener de 1933 i, al cap d’un mes, després de l’incendi del Reichstag, milers de persones són sotmeses a «detenció preventiva». El més gran d’aquests nous camps de detenció era a la frontera de Baviera, a Dachau.

El juliol del 1933, a Viena esperaven l’Iggie perquè comencés a treballar al banc.

No era prudent quedar-se a Alemanya, però tampoc no era un moment propici per tornar a Àustria. A Viena hi havia turbulències. El canceller austríac, Engelbert Dollfuss, havia suspès la constitució davant de la creixent pressió dels nazis. Hi va haver enfrontaments violents entre la policia i els manifestants, i alguns dies en Viktor no anava al banc, sinó que esperava impacient durant tot el dia que arribessin els diaris del vespre i els hi portessin a la biblioteca.

L’Iggie no va aparèixer. Va fugir. La llista de motius per escapar-se començava amb el banc —la rialleta que sempre li dirigia el porter—, però s’embolicava amb tot Viena, i s’embolicava encara més amb la família: el papà, la vella cuinera Clara, que el rebria amb el seu pastís de vedella amb amanida de patata, l’Anna feinejant amb unes camises, l’habitació per a ell, amb la porta que s’obria al passadís familiar, després del vestidor, amb el seu llit Biedermeier i el cobrellit que feia baixar a les sis.

L’Iggie va fugir a París. Va posar-se a treballar en una «casa de moda de tercera categoria» i va aprendre a dibuixar vestits d’estar per casa. Es passava les nits en un taller, aprenent a tallar la roba, començant a notar de quina manera les tisores llisquen a través d’un mar ondulant de seda verda tornassolada. Dormia quatre hores al terra del pis d’un amic, prenia cafè, i altre cop a dibuixar. Quinze minuts per dinar, prendre cafè, i a tornar-hi.

És pobre: aprèn els trucs necessaris per conservar la roba neta i amb bon aspecte, com doblegar cap a dins les vores dels punys. Rep una petita assignació de Viena, que els seus pares li continuen enviant, sense fer cap comentari. I tot i que a en Viktor el deu mortificar haver de dir als amics que l’Iggie no entrarà al banc —i potser diu alguna cosa entre dents quan li pregunten què hi fa, l’Iggie, a París—, m’agradaria saber si no té simpatia pel que ha fet el seu fill. En Viktor sap què és fugir i què és no fugir, igual com l’Emmy sap molt bé què és quedar-se.

L’Iggie té vint-i-vuit anys. I, com per a l’Emmy, els vestits són una vocació per a ell. Totes aquelles hores nocturnes amb els netsukes, l’Anna i la seva mare, allisant un vestit, comparant els detalls d’un brodat als punys o al coll. Tots aquells jocs de disfressar-se amb la Gisela, el bagul de vestits vells que hi havia al traster del racó. Els números antics de Wiener Mode, estudiats minuciosament sobre el terra de parquet del saló. L’Iggie era capaç de dir quines eren les diferències en el tall entre els pantalons d’un regiment imperial i un altre, i sabia que el crepè de la Xina es podia tallar de biaix. I ara, per fi, descobreix que no té tanta traça com es pensava, però ha començat.

I després, al cap de nou mesos difícils, torna a fugir, cap a Nova York, cap als nois i cap a la moda. Aquesta trinitat tenia una cadència tan meravellosa que quan ja era molt vell encara somreia quan parlava del seu viatge a Nova York i el descrivia com una mena de baptisme en què havia passat d’una vida a una altra, havia sigut en certa manera un viatge cap a dins d’ell mateix.

La invitació de l’Iggie, 1936.

Sé una mica de tot això de resultes dels seus intents irònics de fer-me vestir més bé quan vaig anar per primera vegada a Tòquio. Va ser durant aquell juny humit i calorós, quan arribava al pis de l’Iggie, seriós, entusiasta i més aviat deixat pel trajecte, que vaig entendre no que la roba era important sinó en què ho era. L’Iggie i en Jiro, el seu amic del pis adjacent, em van portar a Mitsukoshi, els grans magatzems del centre de Ginza, per comprar-me roba presentable, unes jaquetes de fil per a l’estiu i unes camises amb coll. La governanta, la senyora Nakano, se’m va endur els texans i les samarretes i me’ls va tornar ben plegats, amb les vores cosides i els botons que faltaven altre cop al seu lloc. Hi va haver peces de roba que no van reaparèixer.

En una visita a Tòquio, força més tard, en Jiro em va donar una targeta que havia trobat: «El baró I. Leo Ephrussi us fa avinent que s’ha associat amb Dorothy Couteaur Inc., abans de Molyneux, París». L’adreça és el 695 de la Cinquena Avinguda i el número de telèfon, Eldorado 5-0050. Sembla molt oportú. La moda va ser El Dorado per a l’Iggie: havia canviat Ignace per Leo, però havia conservat el baró.

Per a Dorothy Couteaur Inc. —un nom a l’estil de Nabokov, arrossegant de manera burleta la paraula couture— l’Iggie va dissenyar The Free-Swinging Coat, un «abric de crepè posat elegantment sobre un vestit d’un original crepè de seda beix, quasi transparent, amb un motiu d’orenetes marrons». De fet és molt marró. L’Iggie es dedicava sobretot a dissenyar «vestits sofisticats per a la dona americana elegant», tot i que he trobat una referència a «accessoris elegants presentats per primera vegada a Califòrnia. Cinturons, bosses, joies de ceràmica i polvoreres», que demostren les seves estretors financeres o la seva astúcia. Al Women’s Wear Daily de l’11 de març de 1937 hi ha un «notable conjunt de nit que introdueix una interessant aliança de teixits, el vestit manifesta una inspiració grega en el jersei de seda de color blanc nacrat, a conjunt amb un abric de mussolina vermell i amb la superfície adornada amb plecs. El mocador es pot portar com un cinturó per sobre de la jaqueta per donar-hi un aire de redingot».

«Una interessant aliança de teixits» és una expressió fantàstica. Em miro la il·lustració una estona per trobar-hi l’«aire de redingot».

No va ser fins que vaig descobrir els seus dissenys de roba de creuer basats en les banderes de senyals de la marina dels Estats Units que vaig entendre com s’estava divertint l’Iggie. Hi apareixen noies amb pantalons curts o amb faldilles, que són aixecades enmig de tot de cordatges per uns magnífics mariners bronzejats, mentre que el codi molt útilment ens informa que les noies porten senyals que signifiquen «Haig de comunicar-me personalment amb tu», «Estàs fora de tot perill», «Tinc un incendi a bord» i «No puc resistir més».

Nova York era plena de russos, austríacs i alemanys empobrits que havien fugit d’Europa, i l’Iggie era un entre molts. La petitíssima assignació que li arribava de Viena al final havia quedat reduïda a no res, i el que guanyava amb els seus dissenys era ben poc, però estava content. Havia conegut el seu primer gran amor: en Robin Curtis, antiquari, una mica més jove que ell, prim i ros. En una foto domèstica al pis que compartien amb la germana d’en Robin a l’Upper East Side, tots dos porten vestits de ratlles fines i l’Iggie es repenja sobre el braç d’una butaca. Darrere seu, a la lleixa de la xemeneia, hi ha les seves fotos de família. En altres fotos, apareixen amb banyador, fent pallassades a la platja, a Mèxic, a Los Angeles: una parella.

L’Iggie se n’havia anat de debò.

L’Elisabeth no està pas a favor de tornar a Viena. Però quan la situació financera esdevé intolerable —els clients han abandonat en Henk, s’han incomplert promeses, etcètera—, s’emporta els nens a una granja d’Oberbozen, un bonic poble del Tirol italià. S’hi sentia el xivarri de la banda de música els dies festius, i els prats eren plens de gencianes. Era un lloc preciós, i l’aire i el sol eren una meravella per als nens, però sobretot era un lloc molt i molt barat, sense cap de les despeses de viure a París. Els nens van anar una mica a l’escola laica, i després l’Elisabeth va decidir que ella mateixa els faria classes. En Henk estava entre París i Londres, intentant recuperar-se de les pèrdues de la seva empresa comercial. «Quan ens venia a veure —recorda el meu pare—, no havíem de fer gens de soroll, perquè ell estava cansadíssim».

De vegades l’Elisabeth portava els fills a Viena, perquè veiessin els avis i l’oncle Rudolf, que ja era un adolescent. El xofer portava en Viktor i els néts a passejar amb el seu llarg cotxe negre.

L’Emmy no estava del tot bé —tenia una malaltia cardíaca— i havia començat a medicar-se. Se la veu molt més gran en les poques fotos seves d’aquests anys, com si la mitjana edat l’hagués sorprès, però continua anant molt ben vestida amb un abric negre i un coll blanc, el barret decantat sobre els rínxols grisos, amb una mà s’agafa a l’espatlla del meu pare i amb l’altra a la del meu oncle. L’Anna la deu cuidar bé. I no deixa d’enamorar-se.

Diu que no està preparada per ser àvia, però envia al meu pare una sèrie de postals de colors basades en els contes de Hans Christian Andersen «El porquer», «La princesa del pèsol». Hi ha desenes de cartes, totes curtes, una per setmana sens falta, cadascuna signada: «Amb milers de petons de la teva àvia». L’Emmy no es pot estar d’explicar contes.

En Rudolf, que s’ha fet gran a casa sense les germanes ni el germà, és un noi alt i guapo, i en una foto se’l veu vestit amb pantalons de muntar i un sobretot de l’exèrcit, plantat al marc d’una porta del saló del Palais. Toca el saxofon. El ressò de l’instrument devia sonar impressionant en aquella casa que cada vegada tenia més habitacions buides.

El juliol del 1934, l’Elisabeth i els nens van passar una quinzena al Palais de Viena, just en el moment que hi va haver un intent de cop d’estat per part de la SS austríaca, durant el qual el canceller Dollfuss va ser assassinat al seu despatx i es va produir una revolta nazi. Va ser reprimida amb moltes baixes, i el nou canceller, Kurt Schuschnigg, va jurar el càrrec enmig d’un autèntic temor que esclatés una guerra civil. El meu pare recorda que es va despertar a la seva habitació del Palais i que va córrer a la finestra per veure un camió de bombers que anava pel Ring a tota velocitat amb les sirenes sonant. He intentat fer-li recordar més coses (¿manifestacions nazis?, ¿policia armada?, ¿crisi?), però no es deixa suggestionar. Per a ell, aquell 1934 a Viena comença i acaba en el camió de bombers.

En Viktor ja ni fa veure que és un banquer. Potser de resultes d’això, o a causa de la competència del seu subdirector, Herr Steinhausser, el banc va molt bé. Continua anant cada dia al despatx, on es dedica a estudiar els llargs catàlegs, amb cos de lletra petit, que rep de Leipzig i Heidelberg. Ara s’ha posat a col·leccionar incunables i la seva passió especial —més intensa des de la caiguda de l’imperi— és la història de Roma. Els llibres els desa a la biblioteca que domina la Schottengasse en una prestatgeria alta amb una porta de tela metàl·lica, i té la clau penjada a la cadena del rellotge. Col·leccionar obres històriques en llatí és una afició particularment abstrusa i cara, però en Viktor està interessat en els imperis.

En Viktor i l’Emmy passen les vacances junts a Kövecses, però des de la mort dels pares d’ella aquell lloc ha perdut molt, només hi ha un parell de cavalls als estables, uns quants guardaboscos i ja no hi ha grans caceres de cap de setmana. L’Emmy passeja fins al recolze del riu, passa per sota dels salzes, on sempre fa aire, i se’n torna a sopar, com feia abans amb els fills, però amb els seus problemes cardíacs ara camina a poc a poc. L’estany on s’anaven a banyar està abandonat. Els marges estan envaïts per unes canyes que el vent fa remorejar.

Els fills dels Ephrussi s’han dispersat. L’Elisabeth encara és als Alps, però ara a la part d’Ascona, a Suïssa, i quan pot ve a Viena amb els nens. L’Anna els adora. L’Iggie és a Hollywood dissenyant vestits de creuer. I la Gisela i la seva família, a causa de la guerra civil espanyola, han deixat Madrid i se n’han anat a viure a Mèxic.

El 1938 l’Emmy té cinquanta-vuit anys i encara és molt guapa, amb l’enfilall de perles que li envolten el coll i li baixen fins al pit. Viena és una ciutat caòtica, però la vida al Palais manté una estranya immobilitat. Hi ha vuit servents que es cuiden de conservar aquest estancament perfecte. No passa mai res, encara que la taula es para al menjador a la una i es torna a parar per sopar a les vuit, però a aquesta hora és en Rudolf el que no es presenta. És fora, a qualsevol hora.

En Viktor té setanta-vuit anys i és idèntic al seu pare, i s’assembla al retrat del seu cosí Charles que va il·lustrar el seu obituari. Penso en en Swann ja gran, quan tots els trets se li han accentuat: el nas dels Ephrussi és resplendent. Miro un retrat d’en Viktor amb la seva barba ben retallada i m’adono que s’assembla al meu pare tal com és ara, i penso quan tardaré a començar a assemblar-m’hi jo també.

En Viktor està tan neguitós que cada dia llegeix uns quants diaris. Té raó d’estar neguitós. Fa anys que Alemanya exerceix pressions obertament, mentre d’amagat finança els nacionalsocialistes austríacs. Ara Hitler ha exigit al conseller austríac, Schuschnigg, que tregui de la presó els membres del partit nazi i que els deixi participar en el govern. Schuschnigg ha obeït. La pressió ha augmentat tant que el conseller ha decidit organitzar un plebiscit per la independència d’Àustria del règim nazi el 13 de març.

Quan en Viktor va al Wiener Club al Kärtner Ring el dijous 10 de març per dinar amb els seus amics jueus (només ha de sortir de casa, girar a mà esquerra i recórrer cinc-cents metres), passen la tarda discutint entre fum de cigars el que està passant. La història no ajuda en Viktor.