La pols del retaule barroc

Madga Juncosa i Romeu

Cada persona viu la seva pròpia realitat i la Valèria i la Martina oscil·laven entre una realitat incerta i un sentit poc comú de la vida. La veritat no els interessava gaire i es passaven el dia esquivant aquelles molècules de versemblança que els resultaven problemàtiques. Vivien en un món construït a la seva mida, amb codis i sistemes de valors propis i actuaven segons els seus propis i intransferibles criteris.

La Valèria i la Martina eren bessones univitel·lines i tenien noranta-dos anys. Vivien juntes de tota la vida i soles des de feia cinquanta anys, des que va morir la seva àvia i les deixà orfes de qualsevol vincle de parentiu de primera línia. Només es tenien l’una a l’altra i feia cinquanta anys que formaven una família monofilial. Estaven molt unides, primer, pels múltiples cromosomes, però sobretot, per la missió que havien triat desenvolupar a la vida.

Tot i que de fesomia eren idèntiques, tenien una personalitat totalment oposada. Vestien i es pentinaven igual i eren poc o gens amigues de la vida social. Podríem definir-les com a dramàticament asocials, evitaven qualsevol contacte amb un altre ésser humà. Però, mentre que la Valèria tenia una personalitat minimalista i opaca, es podria dir que, a mig fer i precària, la Martina era de personalitat barroca, excessiva i contundent. La comunicació entre elles era unidireccional, la Valèria vivia sotmesa a la Martina, la qual sempre li havia fet ombra en tots els aspectes de la seva relació. Els rols els anaven molt bé i com que la vida n’està plena, de relacions de poder…

Vivint d’aquesta manera, fins i tot alguna vegada havien tingut deliris de felicitat.

Feia cinquanta anys que havien pres una decisió i, quan en prenien una, per res del món la podien canviar: fer-se passar per una sola persona, d’aquesta manera evitaven en un cinquanta per cent el contacte amb l’exterior. El fet de ser una persona en dues els oferia múltiples avantatges i podien dur a terme moltes coses de manera que no en resultessin sospitoses, com cometre assassinats sagnants, atracar joieries i robar furgons blindats. Elles s’havien especialitzat en els assassinats i, mentre una assassinava, l’altra s’estava al bar amb l’aigua del Carme escenificant la coartada perfecta. Eren molt conegudes en el món subterrani de les màfies i gaudien d’un gran prestigi com a professionals. El nom de batalla era Valentina SCP i ningú no en sabia res, del seu secret dual.

Guanyaven molts diners, que destinaven a oenagés vinculades a l’església i a col·leccionar objectes relacionats amb el món de la duplicitat, amb el qual s’identificaven plenament: arracades, sabates i tot allò en què un no s’entén sense l’altre. Eren aficionades als electrodomèstics i tenien una tele amb pantalla panoràmica per poder veure Blade runner. La miraven cada dimarts i cada dijous i ja en repetien els diàlegs de memòria:

—No ens podem deixar vèncer pels herois replicants.

—Però l’home de les partícules clòniques encara ha d’arribar.

Després de mitja vida basada en l’evitació i en la desobediència social i de mitja vida a l’altra banda, ja tenien certa edat i, tot i que vivien d’esquena a la seva cronologia, s’havien confiat i, a poc a poc, anaven descuidant precaucions, sobretot les basades en les limitacions biològiques pròpies de l’edat.

Un dia van rebre l’encàrrec d’assassinar un mafiós de Palerm, en Renato Filipinno. Elles no en volien saber res, de les màfies noves, de les màfies modernes, com les colombianes o les russes, només volien màfies amb tradició i basades en la família, màfies amb prestigi, professionals de l’hampa. Bàsicament operaven i s’havien especialitzat en el crim organitzat de la Mediterrània del sud.

En Renato Filipinno, com tota la seva família, era un mafiós patològic i el clan napolità dels Artinatto se’n volia desempallegar.

Tot i que ambdues famílies provenien del clan dels Artiachhi, la venjança i l’honor estaven per damunt de l’ecosistema mafiós, i de tothom és conegut que la traïció es paga a un preu molt alt.

El fill d’en Filipinno havia seduït una neboda d’en Luigi Artinatto, ella se n’enamorà i ell l’abandonà per una peixatera de Trapani. Ella es va trasbalsar i es va voler suïcidar llançant-se daltabaix del campanar de la catedral de Messina. Es va esclafar, però no va morir i va decidir venjar-se del seu amant. Els Artinatto es van posar en contacte amb la mencionada agència d’espies de la Catalunya oriental Valentina SCP.

Els assassinats en la vida real són molt més senzills que en les pel·lícules i molt més simples, gens elegants i sense glamour ni emoció. La clau es troba en les fases de l’assassinat. La primera fase consisteix a espiar la víctima i saber per on es mou, sobretot si treu a passejar el gos. Aquest és el millor moment per assassinar, amb un sol testimoni caní, que no et persegueix perquè es queda trist i compungit vetllant el cadàver.

Però en Renato Filipinno no en tenia, de gos.

El segon pas és saber en quin moment del dia està sola la víctima, tenir cotxe des d’on disparar i saber conduir i disparar alhora. I el tercer pas i més important és fugir, en cap cas quedar-te al lloc del sinistre amb l’arma a la mà, ja que són proves massa evidents de culpabilitat.

Abans de cometre qualsevol crim, la Valèria i la Martina repassaven aquests tres passos, però ja començaven a ferse grans, la memòria els fallava i l’Alzheimer coquetejava amb elles.

Aquell dia l’autora del crim era la Valèria. Ambdues havien espiat en Renato Filipinno. En la primera part del crim sempre treballaven juntes i ara ja sabien què feia en cada moment del dia. Per espiar disposaven de tot el material propi dels espies i, com que no hi guipaven gaire, tenien un assortiment d’estris oculars: prismàtics, binocles, un telescopi de segona mà, un microscopi trucat i passat a «anteojo», càmeres ocultes… També disposaven de brúixoles, rellotges, microxips i una navalla suïssa que les podia salvar de qualsevol imprevist. El fet de ser curtes de vista provocava que tinguessin una conducció incoherent. Per començar, no respectaven els carrils i en el primer que hi veien un espai lliure, s’hi col·locaven. És del tot incomprensible, però, segons van dir-me, mai no havien tingut cap trompada.

Abans de sortir a assassinar es feien el senyal de la creu i resaven un parenostre i un avemaria genuflexionades davant la capelleta que tenien a l’entrada de casa, herència de l’àvia. La capelleta era plena de souvenirs de les pobres víctimes, una mena d’exvots mitjançant els quals donaven les gràcies a Nostre Senyor per haver sortit il·leses dels altercats. Ungles, cabells, trossos de roba, monedes…, la peça que obtenien depenia del temps que disposaven per aconseguir-la. Els cabells era el que tenien més a mà i el més fàcil d’arrancar, però a vegades se’ls barrejaven els d’un assassinat amb els d’un altre i s’havien de passar hores fent els pilonets corresponents, perquè «no està bé ajuntar des-pulles, ja estem prou barrejats en vida, només falta passar a la vida eterna sense saber ni el què ni el cuando». No ho concebien com a trofeus, ni guardaven peus o mans a la nevera o al congelador com els assassins en sèrie, sinó que era una manera de fer un favor a la víctima establint-li una línia directa amb Nostre Senyor.

Entre altres peces litúrgiques tenien un retaule barroc que ocupava tota una paret del saló. Dotze per tres i mig. L’utilitzaven per als resos de primer nivell. Era un retaule fruit de l’espoli i aconseguit com a moneda de pagament en un assumpte amb Robertino el Genovès, el traficant d’art més buscat d’Europa. No els agradava tenir aquesta peça a casa, ja que tenien un gran respecte per la història i encara més per la història sagrada i, tot i que el van fer restaurar i resultava decoratiu, era una murga treure-li la pols, perquè, com tota la pols, «es posa per tots els racons i fa de mal netejar».

Robertino els va pagar una feina molt fina deu anys enrere i, com que no posseïa diner líquid, els va deixar el retaule com a penyora amb la condició que, quan tingués metàl·lic, els el canviaria. Però elles mateixes van haver de treure del mig el pobre Robertino per encàrrec de la competència espoliadora, i ja feia deu anys que el retaule decorava el saló de la casa del Ripollès. Ara només espera-ven el moment de tornar-lo al lloc d’origen, l’església de Sant’Ivo Della Sapienza, on en van fer col·locar una còpia exacta. Però els feia mandra el trasllat i «aquestes coses, ja se sap, que sempre es deixen per demà».

Aquell divendres, en Renato Filipinno es trobava a la Toscana, concretament a Siena, li havia tocat resoldre uns assumptes tèrbols de la seva mare. Sortia d’una sauna i, en girar la cantonada del carrer Della Bolognesa, es va trobar amb un tret al cap. La Valèria li va disparar amb una pistola amb silenciador del calibre nou mil·límetres Parabellum, des del seu Alfa Romeo blanc. En Renato Filipinno va morir sense adonar-se’n, va ser una mort que elles qualificaven d’ipso facto. La Valèria, de tornada cap a casa, havia de passar per Mòdena a buscar vinagre i per Parma a buscar formatge, ja que aprofitaven els assassinats per fer una mica de turisme gastronòmic, però va ser impossible, ja que, en acabar de disparar l’arma, es quedà palplantada al cotxe i s’oblidà del tercer pas per cometre l’assassinat perfecte, el de la fugida. Al cap d’unes hores era asseguda a la comissaria de policia de la ciutat de Siena, però per més que la pistola tingués les seves empremtes digitals i per més que ella es confessés autora del crim, no hi havia manera de fer que la policia se’n cregués una paraula. La van posar dalt d’un taxi i la van enviar cap a l’Hotel Degli Pepperoni. El que més li va doldre era que l’havien pres per una vella boja amb afany de protagonisme i li van passar les ganes d’anar a buscar el vinagre i el formatge.

De tornada cap a casa, la Martina ja l’esperava amb la taula parada anhelant les suculències gastronòmiques que li farien reviure les avorrides papil·les linguals, però en veure que el formatge no arribava, es va posar molt nerviosa i la Valèria va haver d’explicar-li la veritat. Els crits de la Mar-tina se sentien per tota la vall de Núria, retronaven d’un costat a l’altre. A partir d’ara la Valèria portaria escrites les fases de l’assassinat en un paper a la butxaca.

A la Martina ja l’esperava una altra feina, en aquest cas es tractava d’un encàrrec de la família Filipinno, concretament de la mare, la dels assumptes tèrbols. Volia eliminar la mare del clan dels Artinattos, la senyora Francesca Del Pommodoro, famosa pels seus espaguetis. Aquest assassinat era arriscat i sonat, ja que la senyora Del Pommodoro havia protagonitzat un anunci de tomàquet en la televisió europea i gaudia de cert prestigi en el món de la publicitat i del tomàquet de pot, però la mort d’un fill s’havia de venjar.

Després de treballar la primera fase de l’assassinat perfecte i fer indagacions sobre la vida de la víctima, la Martina ja es trobava a Nàpols fent ganxet dins un Fiat groc últim model. Confeccionava un tapet per damunt la tele de pantalla panoràmica, que més que un tapet semblava un cobrellit. Comptava dos punts curts, quatre punts alts, dos pilanets i vuit de cadeneta; dos punts curts, quatre punts… comptava i espiava la senyora Del Pommodoro que sortís de la botiga napolitana de pasta fresca. A vegades es descomptava perquè comptar ganxet i espiar alhora era molt complicat.

En sortir de la botiga, la Martina la va cridar tot ensenyant-li l’agulla i el fil. Era l’ham perfecte, perquè la senyora Del Pommodoro era una apassionada addicta al ganxet.

—Francesca vienni qui!

I ella s’hi acostà innocentment. En tenir-la davant, la Martina li va incrustar la bala al mig del front i li va prendre una agulla d’estendre roba que portava a la butxaca de la bata negra, per a la capelleta. La Francesca va caure estesa a la vorera del carrer De l’Aglio de la ciutat de Nàpols amb la boca oberta a causa de l’admiració que li provocà el tapet de ganxet. Eren noranta-cinc quilos de carn espaterrada.

La Martina va patir una amnèsia transitòria o es va trastocar, però va oblidar completament la tercera fase de l’assassinat perfecte. I quan van arribar els carabinieri…

* * *

L’oblit de la tercera fase ja no suposava cap impediment i, després de cometre assassinats sagnants per l’Europa mediterrània, per Centreeuropa, pels països de l’Est, fins i tot les havien cridat d’Albània. I és que després de gairebé quedar-se sense feina per haver eliminat una bona part de la màfia europea, la policia les tornava cap a l’hotel. Però passats uns mesos, la policia va haver de remetre’s a les proves evidents i va engarjolar la Valèria, després de diverses extradicions, a la presó de Nàpols. El judici va ser un èxit i van declarar-la culpable de vuitanta-tres assassinats amb premeditació i traïdoria. Però també van acabar enviant-la cap a casa, ja que, segons la llei, les persones de més de setanta anys no estan en edat penal.

Ara ja no calia que prenguessin tantes precaucions, fins i tot podien estalviar-se la primera i la tercera fase. Però el joc ja havia perdut emoció i van decidir retirar-se a un balneari de Portofino, que en realitat era un hospital psiquiàtric de luxe, i continuar sense comunicar-se amb ningú. A l’única persona a qui van explicar la seva història va ser a mi. Sóc Isabella Della Partina, descendent dels Della Partino, arquitectes de renom, i vídua de Robertino el Genovès.

Les fases de l’assassinat em van semblar perfectes i, com que jo també gaudia d’immunitat a causa de la meva cronologia, vaig decidir eliminar aquelles bessones de cromosomes idèntics amb els seus mateixos mètodes, ja que, a més a més de matar el meu marit, m’havien pres el retaule barroc que Robertino m’havia regalat per un aniversari de noces. En Robertino era l’únic que coneixia la meva atracció per allò aliè i jo només li acceptava regals de sostraccions.

Al cap d’uns mesos d’aguantar els seus relats, deien que mai no s’havien comunicat, però a mi no paraven d’explicar-me històries i, a més, per duplicat, perquè encara vivien com una sola persona. El que no havien comunicat mai, ara m’ho escopien a mi.

Vaig haver d’assassinar-les després d’obligar-les a fer testament en favor meu, però més que per cap altra cosa, les vaig matar perquè em molestaven. Eren reconsagrades.

Vaig esperar el dia que els tocava jacuzzi i mentre s’escarxofaven entre bombolles, vaig aprofitar que tenien el radiocasset a la vora de la banyera per llençar-los-el dins de l’aigua. Van morir recargolant-se a ritme d’una taran-tel·la napolitana.

La policia va quedar sorpresa i corpresa en trobar els dos cadàvers. Però jo havia venjat la mort d’en Robertino i de retop havia recuperat el retaule Della Sapienza, que a hores d’ara ja és a mans de la família Della Partina. L’únic incovenient que té un retaule barroc és aquella pols que s’entafora pels racons més insospitats.

Fi

«La pols del retaule barroc» continua… amb Isabella Della Partina

Isabella Della Partina era una dona, amb paraules del seu oncle Giuseppe del Formaggio Della Cabra Piamontesca, amb molt de cul i poca mamella. S’havia fet famosa arran de l’assassinat de dues germanes bessones que van morir ofegades i electrocutades en un centre psiquiàtric de Portofino. Però, contràriament al que tothom pensa, ella no va en ser l’assassina. Es va declarar culpable perquè s’avorria i va voler afegir a la seva vida unes gotes d’aventura i fer-la interessant a ulls de la jet-set europea. Des de l’assassinat, tots els mitjans de comunicació li trucaven i tothom la reclamava. Li sortia fum del telèfon mòbil i cada vegada que sonava posava cara d’estar molt ocupada i de no donar l’abast a tantes obligacions.

Tot va ser una farsa, perquè qui realment va cometre l’assassinat vaig ser jo, el seu majordom. El meu nom és Ignazio Pozzo, de les vint famílies Pozzi de la Toscana de tota la vida. Mai ningú no va sospitar de mi, tot i que els majordoms acostumem a ser sempre els principals sospitosos.

Jo havia sigut l’esbirro del senyor Robertino i després de la seva mort vaig continuar al servei de la seva esposa. Ella em va ordenar assassinar les bessones reconsagrades i he hagut d’esperar a fer els setanta per carregar-me la senyora Della Partina. Per què? Em tocava a mi treure la pols del retaule barroc i ja és sabut que aquesta pols s’enforinya pels racons més insospitats.

Si almenys el senyor Robertino hagués espoliat una coseta més senzilla, la història, possiblement, hauria sigut una altra.