El mort al forat i el mòbil al costat

Francesca Fortuny López

Primera part: Josefina i Pau

A la porta d’entrada un cartell blanc amb lletres negres ens avisava de la necessitat d’apagar els telèfons mòbils.

—Mira, no volen que ningú es posi en contacte amb el més enllà.

En Pau va fer la típica brometa, poca-solta i fora de lloc, considerant que eren al tanatori de primera categoria on la vídua d’en Ramon havia instal·lat el seu marit, mort a la matinada.

—Apaga el mòbil i calla! —va manar la Josefina al seu home sense mirar-lo, perquè estava preocupada, mentre es posava bé el collaret de perles negres que portava damunt la brusa blanca.

Un cop dins el tanatori un petit passadís distribuïa les diverses saletes on es reunia la gent de cada enterrament. Al mig de cada porta hi havia dos cartells més, un amb la inicial del primer cognom del difunt i un altre amb la prohibició de fumar.

—Carai, aquesta gent el que volen és fer clients. Quina barra! Sense mòbil i sense fumar jo em moriré en un tres i no res —va tornar a fer brometa en Pau.

—No fumis i calla! —va enllestir la Josefina mentre buscava una porta on hi hagués la J, pel soci d’en Pau, en Ramon Juncosa.

Efectivament, la J hi era i hi van entrar.

A dins, tot era fosc i se sentia xiuxiuejar. No es veia res, però el ritme pausat i segur, l’entonació neutra i el to fluix els van fer entendre que en aquella saleta s’estava resant el rosari.

No s’ho esperaven pas de la Montse, la vídua d’en Ramon, que sempre s’havia declarat extravagant i atea, però donades les circumstàncies van pensar que potser no estava en condicions de decidir res i els rituals es produïen segons els costums. Així doncs, en Pau i la Josefina no es van atrevir a interrompre aquell recolliment espiritual i es van afegir al rosari comunitari.

Amb la foscor i la remor de veus de fons es van abaltir una estona fins que, espantats per un amén rotund i contundent, tots dos es van precipitar:

—Montse, reina, ja som aquí! —la Josefina ploriquejava, amb els braços oberts.

—Es pot saber a què treu cap això de resar el rosari? —en Pau cridava.

Algú va encendre el llum i una colla de monges agenollades se’ls miraven amb esglai, enlluernades per la brusca claror. Es van quedar gelats.

—Ave Maria Purísima, madre —la Josefina es volia fondre.

—Em sembla que ens hem equivocat de mort! —en Pau volia fer gràcia.

—Em sembla que sí, germà —va dir una monja, tota tibada.

—Nosaltres busquem en Ramon Juncosa —la Josefina ja s’havia refet i parlava amb elegància, mentre tocava les perles negres i pensava que quina manera més bèstia de posar la pota i quina anècdota més divertida si no fos perquè el lloc no n’era gens, de divertit.

—Aquí hi ha el cos mortal de la nostra germana Rosita, jardinera.

—És clar, la inicial del cognom és la mateixa i per això ens hem confós —va dir en Pau fent-se càrrec de la situació.

—La J de la nostra germana és per l’ofici que feia, que era la jardinera del convent, no pas pel seu cognom —l’única monja que parlava no afluixava la tibantor.

—Ah, J de jardinera, no de Juncosa com el meu amic! —en Pau volia ser conciliador.

La Josefina li va estirar la màniga de la jaqueta perquè callés d’una vegada, mentre se senyava i feia una mitja reverència a la mare superiora.

—Ave Maria Purísima, madre —deia, mentre caminava d’esquena cap a la porta arrossegant en Pau.

Les monges finalment els van beneir i, un cop a fora, ells van començar a discutir.

Escarmentats i recelosos no van entrar a la següent porta que van trobar amb una J, i, com que n’hi havia tres més, en Pau, emprenyat amb la Josefina per no haver-se informat abans, va decidir connectar el mòbil i trucar a recepció per preguntar on era en Ramon exactament.

Finalment van poder abraçar la Montse, que estava feta un mar de llàgrimes i repassava de cap a peus totes les virtuts que adornaven el seu pobre marit, mort aquella matinada d’un atac de cor, en una casa de massatges tailandesos per relaxar executius.

La Josefina pensava que la Montse era tota una senyora i que quan en Pau se n’anés a l’altre barri ella també s’inventaria una llista ben llarga de virtuts, per anar-les dient entre llàgrima i llàgrima. Li donava tanta dignitat, al mort!

En Pau, mentrestant, pensava que ara que en Ramon era mort ell hauria d’anar a l’oficina més sovint i això sí que no li feia gens ni mica de gràcia.

De sobte es van quedar petrificats. Un mòbil sonava amb estridència, clavant l’himne del Barça al cervell dels presents, sense cap respecte.

Instintivament dos homes es van posar drets cantant al ritme de la cançó i picant de mans.

—«Tot el camp… cla, cla, cla…».

Però la cara de pomes agres de la Montse els va fer aturar en sec, avergonyits.

La Josefina va fulminar en Pau amb la mirada i ell deia que no amb el cap, mentre amb la mà acariciava el mòbil mut que portava penjat del cinturó.

Enmig del silenci mortal que s’havia fet a la saleta, el telèfon continuava sonant, amb una constància insolent i ofensiva, fins que algú es va decidir a apropar-se al costat de la caixa on en Ramon somreia plàcidament, potser per la mena de traspàs que havia tingut, i va exclamar:

—És el telèfon del mort! És el telèfon del mort!

La Montse, es dirigí nerviosa cap el costat del cadàver, va parar l’orella a la butxaca de l’americana d’en Ramon i… Efectivament, el que sonava era el telèfon del mort. Ell era l’únic que, en entrar al tanatori, no havia llegit el cartell de la porta.

Segona part: Ramon Juncosa

En Ramon Juncosa té molta calor. Està una mica estret i no es pot moure.

Sembla com si fos dins d’aquell sac de mòmia que la Montse es va entossudir a comprar la primera vegada que havien de pujar a esquiar, ple de plomes de les oques que sacrifiquen per fer foie gras i que podia suportar temperatures de trenta graus sota zero a l’intempèrie, segons les explicacions del simpàtic venedor.

Però ells no havien de dormir pas al cel ras!

Tenien llogat un apartament d’una sola habitació a Baqueira i allí dins, amb la calefacció a tot drap, feia una calor que t’hi podies morir, però com que ella va dir que s’havien d’estrenar els sacs, doncs apa, vinga, a passar calor!

Els maleïts sacs es van estrenar, no faltaria sinó! Ell va perdre dos quilos de greix aquella nit i la Montse va fer la típica brometa:

—Ja et va bé, estimat.

Ell se la va mirar amb cara de mala llet i a punt de patir una lipotímia, mentre sortia al balcó i els vint graus sota zero que marcava el termòmetre, a les vuit del matí, li gelaven la suor a la pell i agafava una pulmonia que el va portar de les pistes directament a l’hospital, just al principi de les vacances d’hivern.

Ara també té molta calor i força que li agradaria poder sortir al balcó a vint graus sota zero, encara que hagués de pescar una altra pulmonia. Qualsevol cosa ha de ser millor que aquesta calor, que sembla el mateix infern de Pere Botero.

Mentre s’afluixa el nus de la corbata i es desfà el botó del coll de la camisa, per estar més còmode, se n’adona que és força estrany que s’hagi ficat dins del sac de dormir amb camisa, corbata, jaqueta i sabates.

Encara és negra nit i no pot distingir res de l’habitació on és. «Per cert —pensa—, on collons sóc? Potser he tingut un accident i ara pateixo amnèsia. Però, si m’he tornat amnèsic, com és que recordo que em dic Ramon Juncosa, que la meva dona es diu Montse i que vaig agafar una pulmonia en un apartament de Baqueira, fa uns quants anys? Si puc recordar tot això, també hauria de saber on sóc!».

Palpa per mirar de trobar la cremallera que obri el maleït sac que l’envolta i no el deixa moure’s. Té necessitat de bellugar les cames i prova d’aixecar-ne una.

Només pot sacsejar una mica la pelvis i, aleshores, unes pessigolles a l’entrecuix li produeixen una erecció molt agradable.

Amb una mitja rialla recorda que era a casa de la Loraina, que prometia el cel eròtic. Aquesta era nova i ell no la coneixia, però com que li va recomanar el seu amic Pau, que d’això en sap un munt, havia decidit provar com era. Una telefonada a la Montse, l’excusa de sempre i llestos, tota la nit per anar de putes. La Montse és tan bleda que s’ho empassa tot!

En Ramon es complau amb els detalls mentre l’erecció continua.

Tot i que la noia encara no havia entrat en matèria, la cosa prometia força.

Ell, estirat damunt del llit i mig preparat, es va queixar una mica quan ella, gairebé nua, li va tapar els ulls amb un mocador negre.

—No m’agraden aquests numerets, a mi!

—Calla i deixa’m fer!

Amb una veu ronca i sensual la Loraina li va posar la punta de la llengua dins la boca per fer-lo callar, mentre li estrenyia el nus del mocador.

Una música suau sonava per algun lloc i en Ramon es va acabar d’animar quan la tal Loraina li va agafar la mà per guiar-la més avall del seu ventre, seguint el ritme de la cançó.

De sobte, al Ramon li’n van passar les ganes. Què és aquell penjoll que té la Loraina enmig de les cames?… Amb el mocador als ulls no ho pot veure, però ho palpa i…, a fe de món que ho reconeix! Com pot ser que això li passi a ell? «Malparit d’en Pau, sempre tan poca-solta i amb tan poca gràcia. Quan li posi les mans al damunt ja no n’hi quedaran més, de ganes de fer bromes».

Es treu el mocador d’una revolada i amb la cara congestionada per la ràbia se’n va cap a la porta, però abans d’arribar-hi li agafa una punxada llarga al mig del pit…, un dolor agut que no el deixa respirar… i el món que li fuig del cap.

Fins ara, que s’acaba de despertar i no sap on és.

La calor és cada cop més insuportable.

L’americana se li enganxa a la pell i aleshores nota el mòbil que porta a la butxaca. Desesperat l’agafa com pot i amb la punta dels dits busca la situació de cada tecla.

Marca el número de la Montse resant perquè el porti al damunt, perquè el tingui connectat i perquè el senti. La Montserrat, de vegades, és tan terriblement despistada!

De moment sona…

En Ramon sospira alleugerit.

Continua sonant…

La Josefina mira la Montse i es mossega la llengua per no renyar-la. Com pot ser que, precisament ella, espatlli la solemnitat del moment? Quan en Pau se’n vagi a l’altra barri això no passarà, ho té claríssim.

La Montse ni se n’adona, plora i repassa en veu alta totes les virtuts del seu pobre marit, mentre la caixa desapareix, a poc a poc, dins la boca del forn crematori.

La Josefina ja no pot més, agafa el mòbil de la bossa i el posa a l’orella de la Montserrat. Ella, per inèrcia, s’aparta una mica per tenir intimitat.

—Montse! Nena, nena! Sóc en Ramon, que em sents? Montse! Contesta, Montse!

Es queda muda, però li reconeix la seva veu i comença a tremolar.

—Montse! Nena, nena! —en Ramon té pressa.

—Ramon, ets tu? —diu ella, amb un fil de veu.

—Montse, quina alegria, nena! Escolta, tu saps què em passa? Estic a les fosques i fa molta calor. Montse, m’escoltes?

La Josefina s’apropa i li vol prendre el telèfon de les mans.

La Montse pateix un mareig, el mòbil cau a terra i es trenca en mil bocins.

La Josefina l’abraça i diu al Pau:

—Pobreta, està ben trasbalsada! Potser que la portem a casa, què et sembla?

La Montserrat salta com una fera:

—Ni parlar-ne! En Ramon tenia por que el cremessin a mitges i jo em vull assegurar que ho facin bé… Ell s’ho mereix!

La Josefina pensa que quan en Pau se’n vagi a l’altre barri seguirà l’exemple de la Montse… Després de tot, és tan senyora!

Tercera part: Montserrat

—Sí, dona, sí…! És clar que t’escolto… Però no cal que pateixis, estic bé!

La Montse repica els dits damunt la tauleta del menjador i es comença a posar nerviosa. És la tercera vegada que la Josefina li truca i això que només són tres quarts de dotze.

Agraeix de tot cor la seva preocupació, que és sincera, però de moment prefereix estar sola i no hi ha manera de fer-li entendre que avui, sobretot avui, vol estar sola.

Des de la incineració d’en Ramon, ahir a la tarda, s’ho ha rumiat molt i, després de passar tota la nit sense dormir, la Montse ja ha decidit fer un parell de coses inajornables.

Pot semblar una ximpleria, però primer de tot, recuperarà el vici de fumar, després de cinc anys d’haver-lo deixat perquè en Ramon s’hi va entossudir. No parava de martiritzar-la i, com que la Josefina li feia costat, ella no va tenir altre remei que claudicar.

Després de donar-hi molts tombs, aquesta nit, a les cinc de la matinada, ja no podia més i s’ha posat a escorcollar els calaixos fins que ha trobat el paquet que hi tenia amagat. Ha xuclat la primera pipada amb tanta golafreria que se li ha tallat la respiració i gairebé s’ofega, però com que és tossuda ha continuat fins al final.

Cap a les sis del matí ha deixat de tossir i, asseguda amb les cames obertes damunt del llit, s’ha posat davant la fotografia d’en Ramon que té a la tauleta de nit i durant una bona estona li ha bufat tot el fum directament a la cara.

La segona decisió encara no l’ha pogut paladejar perquè la Josefina no para d’amoïnar-la. En menys de dues hores ja és la tercera vegada que truca i a la Montserrat se li passa pel cap engegar-la a fer punyetes, encara rai que ella és una senyora i sap aguantar-se, que si no…

No presta gaire atenció a la conversa telefònica i es distreu tramant la vida que farà, ara que el «putero» del seu marit l’ha palmat i ella encara fa de bon veure.

S’imagina les noves targetes de visita: «Senyora Montserrat Pujol. Desconsolada vídua d’en Ramon Juncosa». No queda gens malament, no senyor! Amb una orla negra, que són més elegants, i el desconsolada, que fa més dol. Les repartirà quan vagi a posar tots els béns i possessions en nom seu.

Encén una cigarreta mentre calcula mentalment quantes n’ha d’encarregar, pensant també que les amistats en voldran una i no pot escatimar res en aquestes circumstàncies. Ella és una senyora, tothom ho diu.

La Josefina crida i la Montse torna a la realitat.

—Sí, estic fumant!… Ja ho sé que és dolent Josefina… Ja ho sé que ho havia superat, però la mort d’en Ramon m’ha descontrolat… Ja ho sé que ho hauré de tornar a deixar… No, no vull dinar a casa teva… No, tampoc no vull que vinguis aquí… És clar que no faré cap disbarat, no siguis ximpleta!… Josefina, si us plau, només et demano un dia… necessito un dia de soledat… ho pots entendre, reina?

Truquen a la porta i la Montse ja sap qui és… Les mans li tremolen i la cendra de la cigarreta li cau per damunt de la pitrera.

—Josefina, penjo que tinc visita… Adéu!

Es passa les mans pels cabells, respira a fons un parell de vegades i després, amb parsimònia, repicant amb les sabates de taló, se’n va a obrir la porta.

Xiulant al replà de l’escala hi ha un noi del servei de missatgers amb un paquet no gaire gros a les mans. Ella se’l mira atentament i somriu descarada. Es posa bé el vestit negre a l’altura de la panxa i el cul, i estira els braços per agafar l’embalum.

—Sabia que eres tu… ja ets a les meves mans, estimat! —diu ella, voluptuosa.

El noi, que no té més de 22 o 23 anys, es queda bocabadat i no sap què fer.

—Jo només li porto aquest paquet… —nerviós, busca el rebut dins la cartera.

—T’esperava amb impaciència, i mira, ves per on, ja ets aquí!

La Montserrat mastega les paraules amb una sensualitat aclaparadora i el noi es posa vermell.

—M’hauria de signar el rebut… si us plau!

—Tu i jo sols…

—Miri, si no el signa tant és… pot passar pel despatx quan li vingui bé…

—Ets tot meu, estimat!

El noi se’n va corrent escales avall i la Montserrat continua parlant amb el paquet a l’altura de la cara, fins que s’adona que el missatger ja no hi és i tanca la porta, estranyada que no li hagi cobrat res pel servei.

Deixa la capsa damunt la taula de la cuina i agafa unes estisores per tallar-ne la cinta adhesiva i obrir-la. Dins hi ha un gerro de ceràmica florejat de colors molt pàl·lids, amb un fil daurat al voltant de la tapa. La Montserrat en treu un sobre i llegeix la targeta, escrita en lletra cursiva:

—Mira que n’és, de lleig! Això sembla més aviat un pot que no pas un gerro… Jo hauria triat uns altres colors, però ja ens va bé… oi, Ramon?

La Montse gira al voltant de la taula un parell de vega-des observant aquell gerro, o el que sigui, des de tots els angles possibles.

Desafiadora i provocativa es posa bé els pits dins l’escot del vestit i s’inclina damunt d’en Ramon.

—Finalment a les meves mans, estimat! Tanta panxeta que tenies i ara hi caps tot sencer aquí dins… Saps què m’agradaria en aquests moments? Doncs m’agradaria saber a quin grapat de cendra, exactament, ha anat a parar la pelleringa que ja no et funcionava amb mi però prou que se’t bellugava amb les meuques que et recomanava en Pau. Et pensaves que jo era a la figuera, oi? Que era tonta! Però bé que demanaves ajuda a la teva dona quan tenies problemes! Mira com em vas buscar, a mi, ahir a la tarda!

Encara tremola quan recorda la darrera trucada d’en Ramon. Això no s’ho esperava pas i durant una dècima de segon va dubtar entre cridar o no, però es va refer ràpidament i no va dir res. Per un moment va pensar que la Josefina agafaria el telèfon i ho engegaria tot en orris, és tan bleda!… Encara rai que se li va acudir fingir un mareig per poder deixar caure el mòbil a terra! Ningú no se’n va adonar i ara pot respirar tranquil·la.

—Qui t’ha vist i qui et veu, Ramonet, fatxenda i cabronet! Apa, sortim a passeig! —es carrega el seu home al braç i se l’emporta al carrer.

En arribar a l’adreça que busca, puja al segon pis, truca a la porta, destapa el gerro i fa una ullada a les restes del seu difunt marit.

La Loraina surt a obrir, sense afaitar i sense maquillar perquè en aquestes hores no espera ningú. No té temps de dir res quan un núvol de cendra fosca l’envolta i se li enganxa a la màscara hidratant que porta a la cara, per suavitzar el cutis.

Obre la boca per cridar, però la Montserrat li bufa un altre grapat de cendra pel damunt i diu amb elegància:

—Et porto un client!

Després, mentre baixa les escales a poc a poc, com una senyora, sent les arcades de la Loraina, que vomita.

En arribar a casa, col·loca el gerro damunt la vitrina del menjador i es prepara una copa de conyac. Vol fer un darrer brindis amb les cendres que han quedat, abans de llençar aquell pot a les escombraries.

—Espero que hagis anat a parar de cap a l’infern, estimat! És el lloc que et va més a la mida, ara que l’has palmat! —diu amb elegància.

El telèfon comença a sonar.

Continua sonant.

La Montse maleeix la Josefina i despenja.

Un núvol de cendra fosca surt de l’auricular i se li enganxa als cabells.

—Montse! Nena…, nena!

En Ramon té pressa.

Ella li reconeix la veu. La copa de conyac li cau de la mà i es trenca en mil bocins.

—Montse, quina alegria nena! Escolta…, tu saps on sóc?

El gerro de ceràmica tremola i repica damunt la vitrina, la tapa s’estimba als peus de la Montserrat i una fortor de sofre s’escampa per tota la casa.