El sepeli

Maribel Torres Garcia

Mai no havia sabut com comportar-se als enterraments. L’arxiconegut «T’acompanyo en el sentiment» li semblava d’una hipocresia tan flagrant que es negava a fer-lo servir, tot i que sabia que era el que tothom deia.

Quan es va trobar cara a cara amb la família del difunt, va abaixar la vista i la va fixar en les pedres de l’escala, mentre premia la mà del seu marit esperant que fos ell qui digués la primera paraula. Al cap i a la fi, era el pare del seu cap qui enterraven aquella plujosa tarda d’estiu. Però no va tenir sort. A en Ramon li empipaven tant aquests convencionalismes com a ella mateixa. El resultat: tots dos quiets sota el paraigua florejat, sense atrevir-se a creuar la mirada dels apesarats parents.

El cap d’en Ramon, un home poc donat a les paraules, va ser finalment qui va fer un pas endavant, amb la mà estesa. Ràpidament tots dos s’apressaren a estrènyer-l’hi, posant una cara que se suposava que havia de suplir la frase feta dels pebrots.

—La meva mare… —va dir, mentre estenia el braç cap a una senyora alta i ben arreglada que s’eixugava discretament les llàgrimes amb un mocador rebregat.

—Ho sento, senyora…

Va aconseguir arrencar en Ramon, mentre ella es preguntava si calia afegir-hi alguna cosa sobre la malaltia que havia portat aquell pobre home a l’entrada lateral de la catedral. Alguna cosa com «Val més així; s’ha estalviat de seguir patint», però finalment va optar per fer-li dos petons que van deixar-li les galtes lleument molles, no fos cas que algú s’ho prengués malament.

* * *

L’interior de la seu vessava d’executius ben vestits i senyores amb barret. Més que un enterrament hom diria que es tractava d’un còctel. Però, és clar, el difunt ocupava una posició en el món financer, i ningú no volia ser menys i no aparèixer! La premsa també hi era present, amb els seus focus i les seves càmeres, a la caça de personatges coneguts que en realitat es delien per ser entrevistats. L’endemà, tots ells sortirien glossant la figura del finat, donant per bona una amistat que en molts casos segur que ni tan sols va existir.

—Ja no queda cap banc lliure.

—És clar! A les hores que hem arribat!

Ben mirat, en Ramon tenia raó. Havien fet tan tard que al peu de les escales havien topat cara a cara amb el fèretre, fet que li havia despertat una esgarrifança esquena avall. I ara, si no volien haver de quedar-se just al pas de la porta, haurien de situar-se al racó per on feien entrar els taüts, tocant a la porta lateral de l’edifici. Després d’uns quants «Disculpi» i de diverses salutacions a gent que estava asseguda, van trobar un lloc on estar-se.

Encara no havien tingut temps ni de respirar, que ja van veure entrar els mossos portant la caixa. Van estrènyer-se una mica més, si encara era possible, fins al punt que ella gairebé quedà asseguda sobre una pila baptismal que hi havia al racó. Feia calor allà dins, tots tan juntets, i la pluja de fora no feia res més que augmentar la humitat i la sensació de xafogor. Fregant-li el braç esquerre podia sentir l’esquena humida d’un noi alt i ros. A poc a poc, va mirar d’apartar-lo, l’anguniejava aquell contacte amb la suor aliena, i es va quedar en una posició forçada, mig girada cap a en Ramon, de manera que mirava directament al taüt, en lloc de mirar cap al bisbe, que vés a saber què deia en aquell moment. Feia anys que no anava a missa, i les poques vegades que hi havia anat, els seus pensaments s’allunyaven molt de sermons i capellans, com li passava aquell dia.

Se sentia malament, de cara al fèretre. Va fer un cop d’ull al seu voltant: era l’única. L’altra gent mirava amb esguard atent cap al davant, cap al senyor bisbe. N’hi havia que fins i tot assentien amb lleus moviments de cap. Els minuts li passaven lentament, mirant alternativament els caps dels presents i les voltes del sostre. Les flors del fèretre de tant en tant també atreien la seva mirada, i va necessitar uns quants minuts per desxifrar el nom que constava en una de les corones. Hauria volgut comentar alguna cosa amb en Ramon, però dues iaies endolades s’havien situat entre ells dos.

Quan va veure que tothom es movia per donar la pau als més propers, ella va fer el mateix. Primer, a en Ramon, que havia aprofitat per recuperar el seu lloc inicial; llavors, a una senyora baixeta que no parava de murmurar, suposadament alguna pregària, i finalment, al noi ros de davant, que s’havia girat cap a ella amb la mà estesa.

—La pau sigui en tu —va dir, mirant-la amb uns ulls intensament blaus.

Ella va acostar la mà fins a tocar-lo. En contra del que es podia deduir per l’estat de la seva esquena, la mà no era molla. Va estrènyer-la suaument, mentre amb els ulls la resseguia de dalt a baix. Durant uns segons, van romandre així, mirant-se i gaudint del contacte de l’encaixada. Era tan bell! No podia, ni volia, apartar la vista d’aquelles faccions de déu de l’Olimp. Quan ell va deixar-la anar, a poc a poc, com si li fes recança, es va sentir decebuda: hauria volgut que els segons no haguessin passat, seguir sentint indefinidament la carícia dels seus ulls i l’escalfor dolça de la seva mà.

Ell va tornar a donar-li l’esquena, i ella gairebé es va espantar pel que havia sentit durant aquells escassos segons. Inconscientment s’acariciava la mà, com si volgués allargar el plaer que havia sentit.

Els de la funerària s’acostaven repartint els recordatoris. Ella es va moure per deixar-los passar, i va quedar tan a prop del noi que gairebé podia sentir el seu escalf. Seguint un impuls incontrolable, va acostar-se més a aquella esquena ferma i atlètica, fins que amb els pits li fregà la camisa, ara eixuta. «Devia ser molla de pluja», va pensar alleugerida, mentre sentia que el plaer la recorria de cap a peus. Només era un contacte superficial, però suficient perquè tota la pell se li ericés. Volent-ne més, va fer un altre pas endavant. A través de les teles primes d’estiu li notava els músculs tensos. Al fons, a l’altar, el bisbe seguia predicant, però ella ni tan sols el veia, ara.

La reacció del noi no es va fer esperar, com ella íntimament desitjava. Va anar movent a poc a poc la mà esquerra, la que li quedava al costat de la paret, fins a arribar a tocar-li el maluc. Amb un sospir contingut, ella se’n separà l’espai just perquè passés el braç, i ell va acabar el moviment posant-li la mà entre les cuixes.

Quan va sentir la veu del bisbe més a prop, que s’acostava per donar la benedicció al fèretre, només va girar lleument el cap cap a ell. Se sentia incapaç de moure’s, de separar-se, i el noi tampoc no feia ni el més mínim moviment. Quan el bisbe va tornar a l’altar i va donar per acabada l’homilia, i els mossos de la funerària es van acostar per treure la caixa cap a fora, ella aprofità el lleu moviment de la gent que els feia lloc per fregar-lo. En fer-ho, va aconseguir que la mà del noi acabés sota de la seva faldilla. Va tancar els ulls, i va tornar a afogar un altre sospir de plaer.

El soroll de passes i de veus ofegades li va fer saber que la gent començava a desfilar, un cop fora el fèretre. Ja no podria allargar gaire més aquella situació, aviat no tindria sentit estar tan a prop d’un desconegut.

—Anem? —sentí que deia en Ramon.

—Sí. Però comença a passar. Jo sortiré per l’altra porta i aniré a buscar tabac al bar de la cantonada. Se m’ha acabat.

—Està bé. Compra’n de negre per a mi, també. T’espero al cotxe.

Temia que en Ramon s’hagués adonat del seu excitament, però pel que semblava havia dissimulat prou bé. Ell va sortir, mentre ella seguia enganxada al noi, amb les cames tremolant-li de plaer, però també de neguit.

A mesura que les senyores amb barret i els senyors mudats van anar sortint de la seu amb la cara que tenen assajada per aquests esdeveniments, es va anar fent més lloc i ja no tenia sentit que seguís a tocar del noi. Amb recança es va separar de la seva esquena, però ell li va agafar la mà, i la va estirar. Ella es deixà fer. Dissimuladament, com aquell que busca algú, van anar fins a l’escala del campanar, vigilant que ningú no els mirés. En realitat, era una prevenció innecessària. Tothom mirava de sortir com més aviat millor per poder agafar el cotxe i arribar dels primers al cementiri.

Van pujar fins al primer replà del campanar, mentre ell li descordava la camisa i li posava les mans fermes sobre els pits agitats. No es digueren ni un sol mot, només es miraven intensament, mentre amb les mans anaven obrint camins per pells desconegudes. A fora, els de la funerària carregaven la caixa al cotxe, i hi penjaven les corones. Mentre ell la penetrava amb una ànsia difícil de contenir, i ella sentia onades de plaer que la feien vibrar, la lletania pausada i repetitiva de les campanes li recordava que havia de comprar tabac abans de trobar en Ramon per anar al cementiri.