Una flor de gessamí dintre el pot de cafè
(Conte líric)
Cesc Martínez
Als gitanos
El primer indici de l’estrany cas d’Emili Blanc gairebé va passar de llarg com una curiositat entre tantes. Va ser una cosa minúscula que al començament només va fer arquejar les celles al nostre personatge —ja des d’ara ens el podem fer nostre, perquè no és pedra sinó polsim—: un dia, mentre preparava l’esmorzar, pensant en algú que havia conegut i de qui no tenia notícia, va trobar una flor de gessamí dintre el pot del cafè. «Que estrany», va pensar. La flor era allà per art d’encantament, i és impossible saber si era a causa de la seva presència que l’Emili Blanc pensava en aquella altra persona —«qui sap on és», es deia— o bé si el gessamí havia aparegut en suport de la memòria. Va treure la petita flor de dintre el pot agafant-la entre el dit índex i el del mig i se la va acostar a la cara com si li preguntés «i tu què hi fas aquí?». La va fer girar entre els dits, va ensumar-la, i la resposta era fosca, fosca de tan il·limitada.
Però la flor de gessamí es marceix de seguida, i aquell fet i el forat que tenia per resposta no li van rondar gaire temps més pel cap, com tampoc no va resistir el pas del dia el record d’aquella persona que feia temps que… Senzillament, al cap d’unes hores tot va anar a parar al racó de les anècdotes que no han estat explicades, molt properes i sense cap mur físic que les separi d’aquelles altres que no han trobat solució per mandra o per manca de voluntat. L’Emili es va trobar de nou al bell mig del seu confortable laberint de carrers coneguts, rutina i pacífiques agulles de rellotge.
«Emili Blanc, professor de trompeta del Conservatori de Música i presumpte responsable del succés, encara no ha estat localitzat», havia d’acabar dient la notícia que publicarien els diaris temps després d’aquesta primera anècdota. Però aquests fets apoteòsics encara quedaven lluny, i el trompetista de la flor de gessamí dintre el pot del cafè no podia començar a preocupar-se només per una floreta fora de lloc. Al contrari, si hagués estat prou ociós per pensar-hi una mica més, hauria acabat trobant-ho divertit. Era així, ell.
El descobriment que sí que havia de fer al cap de poques setmanes d’aparèixer el primer gessamí era tot un altre, i va ser per una altra banalitat. Era començament d’octubre i l’Emili arrossegava el constipat de rigor propi de l’època. «Exactament com l’any passat», recordava tot ofegant un esternut sobtat amb la mà; ara feia un any es curava el refredat compartint glops medicinals de whisky amb una pianista. I en obrir la mà per treure el mocador que portava a la butxaca, la segona flor de gessamí va caure a terra. Tot i la suavitat extrema dels pètals que es van despenjar entre els seus dits, el poc impressionable Emili va notar la carícia fins sota la pell. Va mirar a terra i va veure la flor just davant la punta de la seva sabata. Lentament es va ajupir i se la va quedar mirant sense provar d’entendre res; la va agafar, després, i la va ficar entre les pàgines d’un llibre de partitures.
Aquell dia va estar despistat a totes les classes —jo era alumne seu—; no escoltava i donava explicacions vagues; es va limitar a fer repetir exercicis sense aconseguir corregir res i poques vegades va trobar el grau de convenciment necessari. L’Emili estava atordit, mig per la galipàndria, és possible, i no tenia el cap per a res, ni tan sols per concentrar-se en la flor que se li havia escapat. No va ser fins a mitja tarda, quan abandonava el Conservatori de Música distret, que no li va venir a la ment una idea amb aires de resposta, una mínima frase: «Se m’ha escapat». Aquesta sentència li va caure a sobre i el va amarar de seguida, com ho feia la pluja que en aquell moment començava a banyar la ciutat.
L’Emili Blanc va arribar a casa completament xop —no vivia lluny del Conservatori i feia el trajecte sempre a peu. Aquella nit, la febre li va impedir pensar a fons en el cas curiós —començava a ser-ho— de les flors de gessamí. Tot i això, la debilitat i la punta de deliri li van fer augmentar la sensació de deixar fugir alguna cosa, com si involuntàriament s’hagués deixat una finestra oberta en algun lloc del seu cos i hi passés corrent d’aire. Tremolava; va dormir agitat, va somiar llargament episodis breus, entre els quals n’hi havia que li sortien de molt endins de la memòria: el gos del veí, quan era petit; la cosina de França fent-li un petó; els col·legues del Conservatori un dia que van sortir amb unes amigues; la victòria de la dreta a les eleccions; el pare rient una tarda d’estiu; la mare pujant a l’autobús després d’una visita; una noia que potser…; un amic que ja no…; les claus d’una casa; el vernís d’una porta que… Totes aquestes escenes i d’altres apareixien com en una pantalla de cine, com un reportatge capritxós d’imatges escollides de la seva vida. El matí següent el temps millorava i, tot i que se sentia baldat, va pensar que la grip potser passaria de llarg. Anava a saltar del llit, però quan va apartar els llençols va veure’s estirat en un jaç ple de flors de gessamí.
* * *
Ara imagineu-vos una ciutat i feu-hi caure a sobre les ombres del capvespre. La nit tot just truca a la porta. Els vianants es mouen carrers amunt carrers avall dins una atmosfera panxuda. Avingudes i passejos s’omplen d’acords que floten com en una simfonia que ningú no ha tocat mai, que estan a l’expectativa encara, que volen. Dones i homes del cap dret caminen per les voreres, aturant-se de tant en tant en algun aparador que els interessa. Un home es corda la sabata en una entrada, li passa per darrere la noia de colors que mira el noi de l’altra banda, el que passeja un gos, davant seu hi ha dos vellets que cada dia riuen d’alguna cosa nova i diferent, l’infame assassí canadenc també hi és, en aquest pessebre, i Marc Milmisteris es dirigeix al pàrquing per retirar el cotxe. I hi ha més gent encara, molta, tot un formigueig que només coneix la música somorta del murmuri però que espera —aspira a— un cant.
Passa una moto fent soroll, la gent va cap a casa. Els uns fan més volta i s’entretenen, els altres hi van de pressa. Se saluden els coneguts i es busquen excuses per ajornar una mica, encara, l’hora del silenci. Cotxes, una ambulància llunyana. A poc a poc, ja és negra nit, i les finestres miren cap enfora un moment abans de cloure la parpella. A partir d’aquest moment, qualsevol batzegada de la quietud és purament accidental. Passarà la nit i sortiran de nou els talps.
Emili Blanc m’havia dit una vegada que ciutats com aquesta tenien una ànima pròpia, que era la suma d’actes minúsculs. En el seu cas, d’entre els petits moviments que li agradaven hi havia tots els que es relacionaven amb el so i la música, i també l’olor de l’estanc quan hi anava cada matí, la salutació i el comentari del dia de l’estanquera, li agradava comparar els cambrers dels bars amb artistes de cabaret i els espectacles de circ amb les bastides, els crits i l’exageració general i la tranquil·litat dels qui deixaven el cotxe en doble fila, agafar un autobús públic i comptar quanta gent escolta música, o llegeix, o mig s’adorm… Però això havia estat abans. Abans que comencés el seu estrany cas i desaparegués.
* * *
En realitat, no va ser pròpiament una desaparició, i potser si existís la paraula idònia voldria dir més aviat el contrari. La gent del carrer, sobretot els qui van presenciar el succés, se’n recorden encara, i des de llavors ningú no ha tornat a veure l’Emili Blanc, el professor del Conservatori de Música. Jo havia anat a casa seva aquell vespre, cap al tard.
Havia estat la culminació de tot el procés. Des que havien començat a aparèixer les flors de gessamí, podies trobar-te’n una a l’entrada d’un edifici, sobre el marxapeu, una altra una mica més enllà, i encara una altra, i seguir-ne la filera, que continuava travessant tot el barri. I potser els carrers estaven en silenci o bé brogien.
Durant les setmanes que precediren el desenllaç, no va passar desapercebut a ningú del seu cercle el fet que anava sempre amunt i avall amb aquell coi de flors a les butxaques. N’hi hagué que ho van considerar una extravagància, d’altres se’n van fotre directament, i ningú, de fet, no va fixar-s’hi prou per descobrir que en realitat els gessamins li queien de dintre. Començava a ser un personatge estrany, i era això el que tothom notava; ell mateix se sentia com un estrany. No estava espantat ni trist ni alegre ni res, però a poc a poc la voluntat se li tornava vagabunda. El que més el preocupava, en aquells moments, era veure’s badar d’aquella manera, més que no pas el detall particular de les flors. Això, segons ell, com a mínim tenia alguna cosa d’encantador; en canvi, estar cada vegada més despistat i fora de joc —quantes vegades en un mateix dia no se sorprenia ell mateix amb la mirada perduda i la ment a la lluna?— començava a inquietar-lo una mica.
Va tenir el suport, per un temps, d’un amic seu, Carles T., a qui no va aconseguir fer entendre, per molt que ho intentés, quina era la naturalesa del seu problema. Quan havia començat, no ho recordava; era només un buit cada vegada més fosc, com un desànim, que no devia tenir cap paraula que li fos pròpia. Carles T., per la seva banda, va interpretar malament l’estat del seu amic. Al principi, com havia fet el mateix Emili Blanc, no li va donar gaire importància, i fins i tot va proposar muntar una floristeria per veure si així almenys s’animava. Més endavant, i sense acabar de descartar del tot el projecte —ja que ni ell ni l’Emili no relacionaven estretament el cas de les flors de gessamí amb la pèrdua de l’estat d’ànim—, va pensar que era un cas de depressió clínica i el va fer visitar per algun especialista. Poc després, Carles T. va trobar parella i progressivament va abandonar l’estrany cas d’Emili Blanc, fins a limitar-se a fer-li només alguna visita esporàdica.
L’Emili Blanc es va quedar sol.
Un matí, la situació era etèria. Emili Blanc passava per aquells mateixos carrers a través de l’aire panxut del capvespre com una figura mig esborrada. La seva imatge desapareixia com un globus de fira que s’escapa; caminava entre la gent i passava desapercebut gairebé com si fos invisible. Les traces que se li havien anat marcant a la pell amb els anys, ara eren només arrugues sense cap sentit; al rostre ja no hi tenia imprès gens de caràcter i a penes li quedaven ombres on refugiar-se o amagar-hi els tresors mig perduts. Era pura pell. Era la camisa que portava.
El fet del qual van parlar els diaris va passar. Vaig arribar a casa seva quan acabaven d’encendre l’enllumenat dels carrers; l’Emili estava tot sol, havia escombrat i estès la roba que tenia dintre la rentadora i acabava de preparar-se un cafè. Em va saludar, va fer tres voltes al menjador, va buidar un cendrer i es va acostar a la finestra.
—Vinc a buscar els llibres —vaig anunciar.
Ell va fer que sí i es va girar cap a dins. Regirava prestatges amb calma mentre començava frases que llavors es quedaven a mitges; es movia per la casa remenant papers, anava d’una banda a l’altra, obria calaixos i en treia més llibres de partitures. En un d’aquests llibres —l’havia agafat de sobre la taula de l’habitació i s’havia posat a fullejar-lo— va trobar-hi la flor de gessamí que ell mateix hi havia deixat una vegada. La va agafar, se la va acostar davant dels ulls i la va fer girar entre dos dits. Érem nosaltres dos i un silenci blanc i perfumat.
—La primera d’aquestes flors me la vaig trobar dins el pot del cafè —va dir—, i no vaig entendre res.
De mica en mica va desgranar tota la història fins al final, i arribat en aquell punt va afegir:
—Mira per la finestra. Bé, ja ho coneixes, ja saps què hi ha; però, vull dir, no trobes que hi falta alguna cosa? Sí, hi falta una cosa molt important.
Emili Blanc va empunyar la trompeta i va començar a tocar. És difícil entendre per què; era un acte fet així i prou. Va apuntar la trompeta als llavis i en va fer sortir sons com pedres. La primera nota va ser llarguíííííssima, i es va escampar fins a l’últim racó. Més que el preludi d’una melodia, era l’avís que l’aire s’estava tornant música. Llavors va venir una frase en to major, un ritme contingut però encertat a cada pas. Van arribar a orelles de tothom les imatges que l’Emili Blanc hauria dit de paraula en altre temps, els casos que hauria volgut explicar, anècdotes, potser, la descripció exacta del recorregut que hi havia entre casa seva i el Conservatori de Música, aquella cantonada on travessava el carrer i comprava el diari, els perfums concrets de cada banda on hi havia una botiga, el color de cada una de les cares que veia, que havia vist. Totes aquestes coses s’escampaven per les mateixes avingudes i passejos per on homes i dones caminen interessant-se en coses. I ho va sentir més gent de la que en realitat li importava.
Aquesta era la música que sortia de la trompeta d’Emili Blanc. Era el so impertinent d’una intimitat trabucada, d’una sang vulgar que pretenia tot allò que havia perdut, tot, sense deixar-se ni un sol matís d’ombra. I va continuar sonant la música fins a tornar-se pluja; al cap de poc queia sobre l’espatlla d’un mecànic de bicicletes, quaranta-dos anys, una filla, la primera de les flors de gessamí que inundarien la ciutat.