I sembla que va ser ahir

Yolanda Aguilar Lamiel

Fa estona que es pentina. Ho fa amb aire absent. Ni se n’adona.

Duu els cabells curts. Els té completament blancs. Ja fa temps d’això.

S’ha vestit especialment per a l’ocasió. Un vestit que li han regalat les seves filles. Un collaret que ja no recorda qui li va regalar. Unes sabates que estrena i que espera que no li facin mal.

Es mira al mirall de cos sencer mentre continua passant la pinta pels cabells blancs. I ella, que no està acostumada a anar mudada, troba estranya aquella persona que li mostra el mirall.

Un sospir de resignació i deixa de pentinar-se. Els seus ulls recorren la sala. Buscant… res en concret. S’aturen i de sobte els llavis li deixen entreveure un somriure. Agafa una fotografia emmarcada que té sobre el tocador.

Un marc daurat i pesat. Una fotografia en blanc i negre. D’aquell color sèpia que només tenen les imatges amb un bon pòsit de records.

A la foto hi ha una parella. Ell amb bigoti fi i pentinat enrere amb els cabells engominats i brillants. Ella amb la cabellera ondulada negra deixada anar sota una pamela blanca. Ell segur de si mateix. Ella una mica espantada. Tots dos amb ulls il·lusionats. Tots dos amb somriure tens de foto preparada. «Digueu: Lluíííííííííííís…», somriures al fotògraf. I la seva imatge queda capturada per sempre més.

És la foto de la seva boda. Una foto de fa cinquanta anys. Ni un més ni un menys. Avui n’és l’aniversari. Les seves noces d’or.

«I sembla que va ser ahir», pensa de sobte, com si prengués consciència del temps que ha passat des d’aquella foto. Es nota el marc fred a les mans.

Tanca els ulls i recorda.

Eren els anys cinquanta quan es va casar. Exactament el 1952. Un mes de juliol. Un d’aquells mesos de juliol xafogosos de Barcelona.

Déu meu, quants anys tenia llavors? Era jove. Era jove, maca i prima.

«Com ens tornem!», pensa mentre mira als ulls de la desconeguda que ocupa el seu mirall. La desconeguda de cabells blancs que ha suplantat la noia de cabells negres i pamela blanca de la fotografia. L’ella d’ara.

Somriu sense adonar-se’n. Unes notes musicals li han envaït el cap insolents i sense demanar-li permís. Les taral·leja. «Com feia la lletra? Ah, sí!».

I com si d’una petita pantalla de cinema es tractés, la imatge de la Silvana Mangano ballant descarada li ve al cap acompanyant les notes musicals.

La Silvana Mangano.

Somriure de picardia. «Dicen todos cuando me ven pasar».

Moviment de malucs al compàs. «Chica dónde vas?».

Mirada seductora com aquell que no vol la cosa «Me voy p’a bailar»… «El bayón».

Sí, ara ho recorda, era l’època de la Silvana Mangano i «El negro zumbón», de veure el Generalísimo inaugurant pantans a tort i a dret («coi, d’home!»), dels tramvies, de cantar el «Cara al sol» amb el braç ben alt, de la fi del racionament de pa, del Barça de les cinc copes, de Kubala fent vibrar el camp de Les Corts, del sempre odiós «hable en cristiano» quan algú parlava català sense adonar-se’n, del Congrés Eucarístic a Montjuïc… i de la seva boda, és clar.

Ell era un company de feina. Tots dos treballaven en una camiseria de les Rambles. Tot just al costat del selecte Liceu. Fa temps que ja no en queda res d’aquella botiga. La van tirar a terra per ampliar el teatre de l’òpera després de l’últim incendi, l’any 94. L’art va derrotar les camises.

Mira el seu marit a la fotografia. Se li escapa un sospir. «Era maco… i tan segur de si mateix». Un company de qui es va enamorar de mica en mica. El temps havia anat passant sense que se n’adonessin. Com la sorra d’un rellotge que llisca silenciosa. Sense pressa. Sense pausa. Inexorable. Els segons junts van passar a ser minuts, el minuts es van convertir en hores, les hores en dies i els dies en anys.

Anys de rialles i plors. Penes i alegries.

Anys d’estimar-se i de no estar d’acord. Baralles i reconciliacions.

Anys de pluges i de sequera. Riquesa i pobresa.

Anys feliços i anys per esborrar. Salut i malaltia.

Tots compartits. Tots dos junts.

Anys bons i dolents, acumulats fins que ja n’eren cinquanta. Cinquanta per celebrar just avui.

Deixa la fotografia al seu lloc. Fa una última ullada al mirall i decideix que ja està prou bé per a la celebració.

Sent el timbre de la porta. Els passos del seu marit que es dirigeixen a la porta. La família i els amics comencen a arribar per anar tots junts al restaurant. Tots junts.

Un vel de tristesa li cobreix els ulls. Tots? No, no tothom serà amb ella avui. Falta gent. Gent important. Gent que trobarà a faltar.

Trobarà a faltar els seus germans. Trobarà a faltar alguns amics. I sobretot i per sobre de tot, troba a faltar el seu fill. Sempre el troba a faltar, i avui no serà cap excepció. Sí, té les seves dues filles fent-li costat. No és que no les estimi, però ell era el seu nen. Ja fa set llargs anys que no el té al seu costat. Set anys des que algú d’allà dalt, si és que hi ha algú, li va prendre. El seu primer fill. L’únic noi. El primer que va acaronar als seus braços, que va alimentar amb els seus pits. La primera coseta menuda que era completament seva. El seu nen.

Una dona pot estar preparada per a tot, però mai per sobreviure a un fill. Mai per veure’l morir. En morir, una part d’ella havia mort també. Una part s’havia marcit com una flor sense aigua.

Càncer, l’enemic interior que diuen que tots portem a dins adormit. Mai no oblida els dies de la cruel malaltia del seu fill. Mai no oblidarà la sensació d’impotència. Veure com se li escapa la vida davant dels propis ulls. Veure com es consumia. Sense poder evitar-ho. Sense saber a qui o què pregar… o què maleir. Fins a quedar sense pregaries, sense llàgrimes, sense esperança, sense renecs. S’hauria canviat per ell sense ni un dubte.

I després dels set anys, el dolor de la pèrdua s’havia convertit en enyorança de no tenir-lo al seu costat. De no poder-lo tocar, ni abraçar, ni acaronar com quan era petit.

Les llàgrimes li comencen a caure sense control. Havia promès no plorar. S’havia dit que res de plors… però no pot evitar-ho.

De lluny sent la veu del seu home que la crida. S’eixuga les llàgrimes abans que ell la vegi.

—Ja vinc! —crida des de l’habitació.

I el seu crit és respost per un munt de veus familiars amb ganes de gresca.

Respira a fons. Conté les llàgrimes. Se’n va amb els altres.

I un cop al restaurant, mirarà de somriure feliç. El dinar de celebració passarà com en un somni. Tot envoltat per una boira. Res li semblarà real. Procurarà pensar que el menjar és el millor que ha tastat mai en tota la seva vida. Intentarà no plorar quan els seus néts li regalin la fotografia que s’han fet tots tres junts i somrients o quan el seu cunyat, aragonès de soca-rel, li canti una jota… ho intentarà però no ho aconseguirà. Les llàgrimes li cauran sense control i contagiaran els altres que l’acompanyen i l’estimen.

I arribarà el pastís amb dues grans espelmes daurades. Un cinc. Un zero. El cinquanta. I bufaran les espelmes marit i muller junts.

I tota la taula alçarà les copes per fer un brindis. Per ells. Bombolles daurades a la seva salut.

I ella, quan no la vegin, enlairarà una copa al cel per brindar. Un brindis especial. Un brindis d’una mare. Beurà amb el seu fill primogènit, que no hi és. Per ell, que va morir a la flor de la vida. Cava amb qui enyora més que qualsevol altra cosa en aquest món. Per ell i amb ell el dia de les seves noces d’or.