La nit

Pau Obrador Ruiz

Aquella nit era especialment fosca, obscura. No hi havia ni una ànima vivent que s’atrevís a sortir de casa. Creien en va —esperaven— que, tancats entre les seves quatre parets, estaven segurs. Cada nit havia estat igual des de… bé, de fet ningú d’aquella contrada no recordava quant feia. Hi havia llegendes que contaven que hi havia hagut un temps en què la gent podia sortir al carrer de nit sense témer res, però la veritat és que molt pocs hi creien.

Pluja, foscor, sorolls estranys que ningú no sabia o no volia saber què eren… No hi havia a la ciutat ningú que sabés el que era la lluna o les estrelles, no les havien vist mai. Deien que ni tan sols elles s’atrevien a veure el que passava a Endsville, però la veritat és que els seus habitants no havien tingut mai el coratge d’apujar ni tan sols una persiana per comprovar si la llegenda de la lluna era certa.

Corria l’any vint-i-quatre i tot seguia igual. Els dies transcorrien normalment, la gent feia les seves feines rutinàries, els nens anaven a escola i les «bèsties» de la nit dormien… I durant la nit, tot i que la gent hauria desitjat que fos el contrari, ningú a Endsville no podia dormir més d’una hora seguida. Els crits de desesperació dels condemnats ofegaven fins i tot els qui havien tingut la sort o la desgràcia d’arribar a una certa edat. Es deia que les «bèsties» necessitaven els humans per poder sobreviure, necessitaven sentir-ne els crits d’horror, beure-se’n la sang fins a buidar, l’una darrera l’altra, totes les víctimes de la nit. Aquest era, però, l’últim pas abans d’alimentar-se amb els seus òrgans. La primera tasca consistia a torturar les víctimes fins que ja no podien ni tan sols respirar, i per tant la tortura ja no tenia raó de ser, ja que només servia per a sentir l’èxtasi que els provocaven els crits de terror i dolor barrejats dels qui havien tingut la desgràcia de caure en les mans del mal.

Cada matí els habitants d’Endsville havien de fer la feina més desagradable per a qualsevol persona. És per això que cada dia tocava a un grup de gent diferent, perquè era impossible que algú pogués suportar més de dos dies seguits l’horror d’aquella tasca. Hi havia un indret de la ciutat on ningú no hi posava els peus més d’un cop l’any, quan li tocava, potser per por, o potser per fàstic, però el més segur és que no hi trobessis mai ningú. Era allà on les «bèsties» amuntegaven els cossos inerts, les sobres del festí nocturn, un dia i un altre, sense que n’hi hagués un de descans.

Però enmig de l’horror a què ningú no podia avesar-se encara que la història es repetís diàriament, un noi d’uns vint anys decidí un dia que aquella mateixa nit sortiria per veure amb els seus propis ulls les estrelles i la lluna. Es deia Ron i havia deixat els estudis feia ja molt temps per dedicar-se a ajudar el seu pare en l’empresa familiar. Tenien un petit taller de fusteria. Era un noi cepat, no gaire alt però sí molt fort. Es deia que hi havia noies de la ciutat que li anaven darrere, però ell només es preocupava de tirar endavant el negoci i, sobretot, de veure la lluna.

Quan va comentar a casa la seva decisió de sortir aquella nit per veure el cel, el seu pare li ho va prohibir. La seva mare el va abraçar plorant per demanar-li que no ho fes, i els seus germans petits, quasi tan inconscients com ell, van sortir corrents de la sala per anar a buscar la càmera de fer fotos. Menys d’un minut més tard ja tornaven a ser allà i li oferien l’aparell perquè fotografiés la lluna. Seria, sens dubte, l’enveja dels seus companys de classe. Una fotografia de la lluna… ningú en tota la ciutat no sabia ni tan sols com era. Ningú… potser no. Corria la veu que un home solitari l’havia vist una vegada, que, com en Ron, s’havia aventurat en la nit. Es tractava del vell Herken, un home una mica estrany que rarament parlava amb ningú. Vivia sol en una casa del límit de la ciutat. Els més petits li tenien molta por ja que es deia que era amic de les «bèsties» de la nit, que sovint les acompanyava de cacera, però la gent gran sabia molt bé que això era impossible, que si algú veia el mal, no vivia per explicar-ho. O sí…?

En Ron, fent cas omís del que li deia la seva família, decidí anar a parlar amb el vell Herken. Només arribar davant de la casa, sentí una veu de l’interior que el convidava secament a anar-se’n. En Ron cridà que necessitava parlar amb ell, però la resposta fou la mateixa en un to amenaçador. Però en Ron no estava disposat a partir sense haver-hi parlat. Així que li cridà que volia informació sobre «la nit». Al cap d’uns segons s’obria la porta de la casa. Al darrere hi aparegué el vell Herken, l’home més gran de la ciutat, fet que molta gent atribuïa a la seva relació amb la nit.

En Ron entrà a la casa convidat pel vell i s’assegué en una cadira que li oferí.

—Així que la nit, eh…? —digué Herken—. Què creus que et puc explicar, jo, sobre la nit?

—He decidit sortir per veure el cel —respongué el jove i esperà la reacció del vell.

Herken començà a riure d’una manera quasi histèrica, com si estigués realment content, però al mateix temps semblava espantat, com si de sobte hagués tornat a sentir alguna cosa del passat. Al cap d’uns instants es reféu i li preguntà si estava realment segur del que deia, però en Ron no en podia estar més. Sempre que prenia alguna decisió la portava fins al final, i era per això que a casa seva estaven tan preocupats, ja que sabien que no el podrien fer canviar d’idea per molt que ho intentessin.

El vell senyor Herken, veient la determinació del jove intrèpid, li explicà les seves experiències, que n’havia tingut més d’una. Li contà que quan era jove, de l’edat aproximada d’en Ron, ell també havia sentit curiositat per la nit, però no pel cel, com en tenia en Ron, sinó per les «bèsties», creia fermament que no eren criatures sobrenaturals, i per això decidí sortir, per veure-les i demostrar a tota la ciutat que podien eliminar-les si s’ho proposaven.

Les tres primeres sortides van ser molt prudents, tant que ni les «bèsties» el van trobar ni ell les va poder veure. Però quan ja era la quarta vegada que sortia, la por dels primers cops havia desaparegut parcialment i se sentia capaç de combatre el mal fos quina fos la seva cara. Les veié. Eren unes bèsties horribles, d’aparença humana, encara que ningú no podia dir que ho fossin. Eren tres i estaven esquarterant un home d’uns quaranta anys, o almenys és el que semblava després de veure què en quedava. Les «bèsties» es giraren i després d’observar-lo uns segons, que a ell li van semblar una eternitat, es van tornar a concentrar en el que feien abans de veure’l.

—Encara ara no entenc per què no em van atacar —comentà Herken.

—Potser és perquè ja estaven tips, si és que realment ho fan per alimentar-se —respongué Ron sense creure’s ni ell mateix les seves paraules.

El vell estava pensatiu i va trigar una bona estona a reaccionar, era com si el fet d’explicar a algú les seves vivències el fes reflexionar sobre una nova possibilitat que encara no se li havia acudit.

Quan per fi parlà, el primer que sortí de la seva boca fou una sola paraula: «Katel». En Ron, sense saber de què o de qui es tractava li ho preguntà, però no es podia imaginar quina seria la resposta del vell. Katel era el nom d’una dona que ell havia estimat feia molt de temps, abans de decidir conèixer la foscor de la nit. No hi havia pensat des de feia molts anys, però sempre l’havia tingut present. Havia estat el seu gran amor i no havia pogut oblidar-la mai. L’havia perdut una nit en què ell era de viatge per culpa d’un negoci i ella s’havia quedat sola. Quan tornà l’endemà no la trobà a casa, i en comptes d’ella hi havia una finestra trencada amb la persiana completament esbotzada i una nota en què li deia que l’estimaria sempre.

En Ron, després de sentir aquesta història li preguntà la relació que hi havia entre la Katel i la nit. Per què havia pronunciat aquell nom després d’explicar-li la seva quarta sortida. La resposta fou més sorprenent del que es podia imaginar:

—Una de les tres «bèsties» que vaig veure aquella nit, no ho sé, però m’acaba de fer pensar en la Katel, com si darrere d’aquell monstre horrible hi hagués la meva…

La veu se li ofegà i tenia els ulls humits, malgrat la lluita evident per no mostrar els seus sentiments.

Tots dos es van quedar una bona estona sense dir res. L’un pensatiu per la nova possibilitat que se li acabava d’ocórrer, i l’altre petrificat per la possibilitat que les «bèsties» fossin homes i dones transformats en assassins.

Tot d’una es van mirar com si tots dos s’haguessin posat d’acord. El que s’havia de fer a continuació era clar: buscar els arxius dels desapareguts durant els últims anys i mirar d’esbrinar els que no s’havien trobat l’endemà entre el munt de cossos desinflats.

Aquesta no era una tasca fàcil de portar a terme, ja que molta gent preferia no anar a identificar els cadàvers encara que la nit abans s’haguessin endut de casa seva un familiar o un amic. Tanmateix, el que sí que quedava clar era que no hi havia correspondència entre el nombre de desapareguts i el nombre de cadàvers retrobats. Era una dada que abans ningú no havia comparat, potser perquè havien viscut sempre amb aquella por, amb els crits nocturns dels capturats, els sorolls que emetien les «bèsties» quan passaven a prop de casa seva, mentre s’aguantaven la respiració pregant no ser ells els pròxims de la llista.

No hi havia, doncs, manera de saber qui podien ser les «bèsties», ni per què hi havia gent que decidia passar-se a la foscor o per què el mal triava certes persones que eren, a priori, bones, per servir-lo en l’obscuritat de la nit, torturant-les, aconseguint arrancar-los els últims sons en forma de crits de dolor barrejat amb la desesperació i la por de saber que no moririen en la tortura, sinó que moririen dessagnats observant com un grup de «bèsties» assaborien el seu estómac, ronyons o fetge mentre a ells se’ls acabaven les forces.

No tenien cap altra solució: havien de sortir per esbrinar la veritat. Feia tres setmanes d’aquella primera visita. El vell Herken li havia demanat de no sortir per investigar de moment les desaparicions i trobar qui podien ser les persones transformades en assassins. En Ron li havia donat un mes de marge, i ara, quan faltava una setmana per al termini, tots dos havien decidit sortir plegats per espiar el comportament de les «bèsties».

Aquella era la nit triada. En Ron va anar al capvespre a casa del vell Herken, no sense abans acomiadar-se del seu pare, que aguantava estoicament, encara que sabia que possiblement no tornaria a veure el seu fill viu i que l’endemà al matí trobaria el seu cos mutilat entre tants d’altres. La seva mare no podia fer el cor fort, tot i que ho procurava. Esclatà en una mar de llàgrimes i pregà una darrera vegada al seu fill que no fes cas del vell, que estava boig i que els matarien als dos si sortien. Però en Ron estava convençut, i per no perdre el costum, havia pres una decisió i la mantindria fins al final, fossin quines fossin les conseqüències. Finalment els dos germans li van allargar la mà amb l’aparell de fotos i li van demanar un record, la lluna, o encara millor, la imatge d’una de les «bèsties». Finalment va sortir per la porta sense mirar enrere.

Un cop va ser a casa del vell Herken, van sopar, lleuger, ja que, encara que estaven convençuts del que havien de fer, no podien evitar sentir-se una mica neguitosos, sobretot el jove Ron.

Quan el rellotge va marcar les dotze en punt s’aixecaren i es decidiren a sortir. Ja feia un parell d’hores que es podien escoltar els sorolls habituals de la nit d’Endsville. La respiració sorollosa de les «bèsties» a la recerca de la presa, els crits dels que havien estat capturats, el soroll de la pluja, que queia quasi cada nit…

En Ron havia agafat una gravadora per poder captar els seus pensaments i l’aparell que li havien donat els seus germans per capturar alguna imatge de la nit desconeguda de la ciutat. Només sortir es va quedar bocabadat de veure el cel: era encara més meravellós del que s’havia imaginat, ple de punts brillants, milers, milions, i enmig d’aquell espectacle, la lluna… Però el vell Herken, que ja ho havia pogut observar feia anys, es preocupava més per amagar-se, i el va estirar de la caçadora i tots dos van córrer fins a l’amagatall que havien buscat la setmana abans. Des d’allà esperaven observar les «bèsties» en acció, el seu comportament, la possibilitat de trobar-los algun punt feble, l’actuació en grup o en solitari, etc.

Quan ja feia una bona estona que esperaven, van veure passar un grup de tres humanoides. El mateix nombre que recordava el vell en la trobada de feia tants anys. Buscaven una víctima? No ho podien saber, però temien ser descoberts. En Ron va tenir la temptació de fer-los una foto, però en Herken el va retenir a temps. De sobte, es van aturar, com si haguessin sentit alguna cosa. Tot d’una, les «bèsties» saltaren a una finestra veïna i en tragueren una dona que xisclava aterrida. Allà mateix la van començar a despullar. Amb les ungles llargues i afilades com ganivets li feien ferides per tot arreu mentre li treien la roba. Quan la van tenir totalment nua, la sang, que li sortia per totes les ferides que tenia repartides arreu del cos, la cobria completament. Aleshores, dos dels animals la van aguantar per braços i cames, i encara que ella feia tot el que podia per alliberar-se’n, era com si aquells dos éssers tinguessin una força sobrenatural. El tercer mostrà una espècie de bisturí, era un tros de metall, no gaire gros però sí molt afilat. Li va obrir el pit de dalt a baix i, quan li va posar la mà entre dues costelles, a ella se li va ofegar la veu. Va deixar de cridar i el cap li va caure enrere com si s’hagués desmaiat. Aleshores la «bèstia» va agafar la seva eina de tortura i la va fer lliscar pel ventre, cos amunt, tot obrint-lo fins a la incisió precedent. La dona ja no sentia res, encara era viva però no es movia. Tots tres van començar a treure-li els òrgans i a menjar-se’ls mentre ella, a poc a poc, tancava els ulls aterrits.

Els dos observadors tremolaven, feien esforços per no cridar l’atenció de les tres «bèsties». De sobte, el vell Herken va començar a cridar, les tres «bèsties» es van girar i en Ron no sabia què fer. Estava aterrit, acabava de veure el que eren capaços de fer aquells animals i sabia que no trigaria gaire a córrer la mateixa sort que aquella dona.

Les tres «bèsties» van començar a avançar cap a ells, però en Ron estava petrificat. L’única cosa que tenia al pensament era saber per què havia cridat el vell Herken, no ho podia entendre. Però era un misteri que no trigaria a aclarir. Els tres assassins s’acostaven cada vegada més i, tot d’un plegat, el vell Herken s’aixecà i es dirigí cap a ells. Quan es van trobar a la mateixa altura, se saludaren, com si es coneguessin de tota la vida. En Ron va poder sentir el nom d’una d’elles: Katel. Era la que havia obert la pobra dona. Aleshores en Ron va notar que li tornaven les forces, se sentia traït, havia comprès que el vell Herken estava també al servei del mal. En un intent de fugir va arrencar a córrer, però no va arribar gaire lluny. Katel l’havia atrapat. Només tocar-lo va sentir que perdia les forces, va perdre l’equilibri i va caure a terra. Es va girar i, estirat a terra mirant el cel, amb Katel observant-lo fixament, va saber que s’havia acabat tot. Esperava que l’obrissin com ho havia vist fer feia tan sols uns instants, ja estava mentalitzat, sabia que estava a punt de morir.

Però no va ser així. No n’estava segur, del que passava, però veia que l’actitud d’aquelles «bèsties» no era la mateixa amb ell que amb la dona de feia uns instants. El van agafar i li van clavar alguna cosa que ell no va arribar a veure. Sentia que les forces li minvaven i abans de perdre definitivament el coneixement va treure l’aparell de fotos i va tenir temps de fer dues fotografies: una a la lluna i una altra a Katel. Després se li van tancar els ulls.