El talent de les amebes
Josep Camós Guijosa
GUANYADOR DEL 6È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET
Per què ningú no accepta que es pugui estimar més d’una persona al mateix temps? Vaja, no crec que sigui una idea tan aberrant. Si el rei Artús, Ginebra i Lancelot s’haguessin deixat d’honor, gelosia i ximpleries i s’haguessin marcat un bon ménage a trois, les llegendes artúriques no haurien arrossegat un final tan gris i depriment. I si la Sara no s’hagués plantat a la porta del dormitori, de braços plegats, exigint, «Decideix-te ara mateix, et vols quedar amb mi o amb l’Eva?», segurament res de tot això no hauria passat i tots ens hauríem estalviat un munt de desgràcies. En fi. La pregunta em va agafar amb els pantalons abaixats, figuradament i literalment. La Sara i jo acabàvem de follar com… com… com animals que follen molt i regularment. Jo encara estava atordit i vagament depre —post coitum omnia anima triste, ja ho sabeu—, i en realitat no tenia cap tipus de ganes de contestar a la pregunteta. Però la Sara havia estat previsora: entre el meu tradicional i previsible esgotament post-coit i el fet que el seu cos preciós bloquejava l’única sortida de l’habitació, no em quedava escapatòria possible. «Tria, carinyo. O l’Eva o jo. Decideix-te i solucionem això, sense mals rotllos. No puc continuar més temps així, senzillament no puc, entesos? Així que digues un nom, només un, i acabem d’una vegada». Un nom? Volia dir molt més que un nom, volia dir alguna cosa com: «Us estimo a les dues, cony, a les dues, perquè… allà on tu ets directa i decidida ella és tímida i vulnerable, sou complementàries, dues cares de la mateixa moneda, la Pitufina morena i la Pitufina rossa. Vull estar amb vosaltres dues fins que mori, la vida perdria la salabror si no en forméssiu part, tan difícil resulta comprendre això?». Però no, només m’estava permès dir un nom. Un. Collons, m’hauria resultat més fàcil triar entre perdre el cor o els pulmons… Així que amb un profund sospir i els ulls tancats, vaig dir amb veu alta i clara: «Sara/ Eva». O sigui, jo vaig dir «Sara», i al mateix instant vaig sentir una veu masculina a la meva dreta que deia en el mateix to i volum: «Eva». Vaig obrir els ulls, esglaiat, i vaig veure asseguda a la meva dreta una còpia exacta de mi mateix, també mig despullat i amb la mateixa expressió d’espant a la cara. Un cop fort i sobtat ens va fer girar a tots dos: la Sara acabava de caure a terra, desmaiada.
Curiosament, jo no estava espantat, sinó més aviat sorprès per l’estrany fenomen. Desconcertat per les seves possibilitats. Molt bé, m’havia duplicat. Tan estrany era, això? Al cap i a la fi, dividir-se va ser el primer truc que van aprendre les amebes, no? Potser gràcies a una situació d’estrès, de tensió emocional extrema, de desig impetuós de fer dues coses oposades a la vegada… Potser gràcies a tot això s’havia manifestat una habilitat que em dormia latent a l’interior. La meva còpia em mirava encuriosida, potser amb un tren de pensament paral·lel al meu. Tot i que suposo que des del seu punt de vista jo era la còpia i ell l’original… Només ens diferenciàvem en el fet que ell havia triat l’Eva i jo la Sara. El pla d’acció resultava obvi, i no em va caldre parlar-hi gaire per traçar una estratègia. Ell se n’aniria amb l’Eva i d’alguna manera la convenceria perquè marxessin de la ciutat, per exemple, a viure una temporada amb la família de Madrid. Jo explicaria a la Sara que havia estat víctima d’una al·lucinació, d’un malson o alguna cosa així. I em quedaria per sempre amb ella. En fi, tots dos hi sortíem guanyant i, en certa manera, així seria capaç d’estar amb les dues dones de la meva vida a la vegada, tot i que d’una forma francament poc ortodoxa. La còpia es va vestir ràpidament, va donar un petó de comiat a la Sara, encara inconscient, i va marxar corrents.
Lliure de l’obstacle de la gelosia envers l’Eva, la meva relació amb la Sara va millorar dia a dia, fins a arribar a uns extrems de felicitat usualment reservats a les estrelles de cine o als Hare Krishna. Fins a la nit fatídica en què, mentre esperàvem una ampolla de sake a un restaurant japonès, la Sara va deixar anar sobtadament: «Vols casar-te amb mi?». «Oh, merda —recordo haver pensat—, no ho sé, Sara, sí que m’agradaria casar-me amb tu i que ens compréssim una casa i potser tenir una criatura o dues o moltes i tenir una felicitat de catàleg de Pryca, però no n’estic gens segur, no sé si vull renunciar a la impressió que no hi ha res definitiu, que si el nostre amor amargueja encara ens podem separar sense responsabilitats ni divorcis ni equipatges». Em va envair la desagradable sensació que el pes del meu dubte es materialitzava, dens i gris, carregant-me el pit com un pulmó cancerós. M’havia de desfer com fos d’aquell pes, havia de vomitar-lo abans que m’ofegués, així que vaig decidir-me tot dient: «Sí/No». «Ja hi tornem a ser», vaig pensar en veure com un doble meu es materialitzava a la meva dreta, sol·lícit com un cambrer oriental. Aquest cop la Sara no va cridar, sinó que es va quedar tan bocabadada com els altres comensals del restaurant. La meva còpia va optar per fugir corrents cap a la porta, amb tanta mala sort que va envestir un cambrer i li va fer caure a terra un plat sencer de sashimi. «Ho sento, tinc pressa!/Ara l’ajudo a netejar-ho», una altra divisió davant la qual, ara sí, es van començar a sentir els primers crits. Vaig aprofitar la confusió per fugir amb una Sara al·lucinada per la porta del darrere.
Em va costar hores explicar-li-ho, suposo que, perquè ni jo mateix ho entenia. No li va fer gens de gràcia que al mateix temps que jo estava amb ella, una versió meva, essencialment un altre jo, estigués passant-s’ho bé amb la seva odiada Eva. «Però m’he quedat amb l’original, veritat?», va preguntar mig de broma. «Mmm… Sí, sí, dona», vaig respondre, sospitant que tan real era jo com els meus dobles.
Com dec haver desenvolupat aquesta habilitat? Ja des de petit em costava prendre decisions, des de les més trivials fins a les més importants. Recordo que d’adolescent m’assaltava un malson que va començar poc després de tallar amb l’Eva per culpa d’un malentès. Somniava que apareixia al bell mig d’un cementiri tan gegantí que no es veien res més que làpides, nínxols i criptes fins on arribava la vista. Lentament, la tomba més propera s’obria i en sortia, a empentes i rodolons, un jove barbut que no reconeixia i se m’acostava cridant amb veu freda i enganxosa: «Hola, papà… Sí, tu hauries estat el meu pare si haguessis continuat amb l’Eva, però per culpa de la teva estupidesa i de les teves absurdes decisions ara ja no existiré mai… M’has assassinat a traïció, pare… Saps qui es podreix en totes aquestes tombes? Tota la gent que per culpa de les teves eleccions no arribarà a existir mai, tots els que cada dia condemnes al no-res…». Mentre el meu «fill» parlava, totes les tombes començaven a obrir-se molt a poc a poc… I jo em despertava espantadíssim i bavejant el coixí.
La situació va empitjorar ràpidament. Cada cop em costava menys duplicar-me, i els motius que activaven la meva habilitat cada cop es tornaven més i més trivials: un cop em vaig dividir quan em van preguntar si hi volia sucre o no, al cafè. La majoria dels meus dobles se m’escapaven de control: un es dedicava a concedir entrevistes per la tele i es duplicava un cop i un altre davant els incrèduls espectadors. A un altre l’examinava un grup internacional de científics: vaig creuar els dits desitjant que no se’ls acudís fer-li una dissecció. Un altre va ser detingut per conduir borratxo i estavellar un cotxe contra una botiga de queviures. Deu o dotze es van presentar junts a una ett a demanar una feina que els permetés anar tirant, ja que la roba es duplicava en cada divisió però per algun motiu els diners no ho feien. Jo —permeteu que anomeni jo a qui escriu aquestes línies— em vaig refugiar en un pis dels afores amb la Sara. Cada cop que em dividia pregava de genolls al meu nou doble que se n’anés i ens deixés viure en pau, a la Sara i a mi. Molts s’hi negaven, perquè n’estaven enamorats exactament igual que jo, però després d’hores de discussió es rendien i marxaven a veure món. En aquella època em van assaltar fortes depressions i atacs de nervis que la meva estimada Sara trampejava com podia. Sé que li dec la vida.
El pitjor encara havia d’arribar. En pocs mesos de duplicació i reduplicació vam arribar a ser uns sis o set milions de còpies, distribuïdes per tretze països. Hi va haver estats que em van prohibir l’entrada al seu territori, amb arguments similars als que prohibeixen l’entrada de conills a Austràlia. D’altres van avisar del risc de consanguinitat entre els meus més que possibles descendents. Per mirar de contenir el fenomen de les duplicacions, es van dur a terme campanyes de conscienciació en què es demanava als ciutadans que no fessin als meus dobles cap pregunta que els pogués provocar un dubte i, per tant, una divisió. S’aconsellava a la gent que se’m dirigissin a poc a poc i amb molta calma, donant-me sempre la raó en tot per evitar qualsevol conflicte. Bàsicament, se’ls demanava que em seguissin la veta i em tractessin com un boig. Així que, suposo que per algun desconegut principi de ressonància simpàtica, va haver-hi dobles que van embogir. Assassinats, robatoris, violacions, atemptats, a poc a poc les presons i els manicomis, fins aleshores lliures de la meva plaga, van començar a omplir-se de dobles meus. Al meu refugi, cada matí llegia el diari i m’assabentava de les atrocitats que algun dels meus jos havia comès durant el dia anterior, i quasi que embogia jo també de culpa i remordiments. Una nit, mentre dormia abraçant la Sara, un duplicat armat fins a les dents va entrar a casa amb la intenció de matar-me i prendre’m el lloc. Recordo que mentre l’assassí forcejava amb la Sara jo m’havia quedat paralitzat, sense saber què fer, i fruit d’aquesta indecisió van néixer simultàniament vint o trenta jos, que sense gaire esforç van reduir la meva còpia homicida. La Sara es va posar a plorar, superada pels esdeveniments. Amb el cor destrossat, vaig murmurar: «Sara, carinyo, vés-te’n d’aquí. T’estic posant en perill, això és una bogeria, marxa ara que encara pots…». I de sobte, la Sara se’m va quedar mirant i va dir: «T’estimo, però me n’he d’anar/T’estimo, i penso quedar-me». Les dues Sares ara presents i els més de trenta jos es van quedar bocabadats. Així que el meu estat era contagiós. Bravo! Sense dir una paraula, una de les Sares va agafar a l’atzar un dels dobles i el va arrossegar cap a la sortida. Vaig sentir que es ficaven al cotxe i marxaven qui sap on. La Sara restant es va posar a plorar novament, encara més fort que abans. I mentre mirava de consolar-la com podia, els meus nous duplicats i l’assassí miraven nerviosament el sostre, com si se sentissin una mica culpables.
Al cap d’un any el 8% de la població mundial era jo.
Moltes de les meves còpies es van organitzar en sindicats, partits i agrupacions: era necessari defensar els nostres drets enfront de possibles abusos. Es va començar a parlar de fundar un país independent governat per duplicats. Les interminables discussions que aquest pla va provocar van fer augmentar exponencialment el ritme de les divisions… Aquest va ser el principi de la fi. Molts governs van encarregar a brigades de la mort que eliminessin tantes còpies meves com els fos possible. Moltes van ser confinades en «camps de treball», per mirar d’aïllar-les de la població. La política d’aquests camps era desfer-se dels sobrants quan superaven un cert nombre establert. «Són ells o nosaltres», van declarar consternats uns quants secretaris de Defensa, refugiant-se en xifres i estadístiques. Es van declarar diverses guerres al planeta, causades directament o indirectament per la meva superpoblació. Les mesures repressores de tants i tants governs només van aconseguir enfurismar la població duplicada, els «iguals», com se’ls va començar a anomenar una mica a la lleugera. N’hi hagué que miraren de compensar les matances dedicant-se a dubtar sistemàticament de tot, per dividir-se així a un ritme vertiginós. D’altres van decidir contagiar-se malalties mortals, dividir-se i arremetre contra grans ciutats, en acte de protesta per la repressió a què eren sotmesos. Van córrer rumors que legions d’«iguals» planejaven assaltar els principals centres de poder del planeta per posar fi a les persecucions. Uns quants dobles pacífics es van fer la cirurgia estètica per protegir-se, però no es podien camuflar gaire temps entre la població civil sense que alguna decisió trivial provoqués una duplicació i el linxament popular posterior. Després d’un profund debat teològic, el Vaticà es va pronunciar en contra dels «iguals», sostenint que no podien tenir ànima, perquè és única i indivisible. Protestants, ortodoxos, islamistes, sijs i budistes no s’havien pronunciat encara de forma oficial. Les guerres i l’odi s’incrementaren dia a dia.
I llavors vaig deixar de duplicar-me. De sobte. No estic segur de com ni de per què, però sé que va succeir després de dir a la meva dona, mentre ens abraçàvem al llit: «Hòstia, Sara, no t’imagines com t’estimo». Paraula per paraula. Immediatament després vaig sentir alguna cosa estranya, com si el pes que havia notat altres vega-des pressionant-me el pit hagués desaparegut tot d’una. Vaig mirar al meu voltant, desanimat, ja que havia après a associar aquesta sensació amb l’aparició d’un duplicat, però a l’habitació només hi vaig veure una Sara emocionada. I vaig comprendre que jo, almenys, ja no tornaria a dividir-me. En fi, no sé què em va passar exactament, les meves conjectures són tan bones com les que els lectors pugueu fer. Òbviament, no era la primera, la segona ni la vigèsima vegada que li deia a la Sara com l’estimava, potser amb aquelles mateixes paraules. Però potser… potser… en aquell moment tant la meva dona com jo vam entendre que a la fi havia pres completament aquella primera decisió a què la Sara m’havia forçat anys enrere. I, tot i que en el fons segueixo pensant el mateix que aleshores —rellegiu la primera frase d’aquest relat si voleu refrescar-vos la memòria— i segueixo creient que en un món millor la Sara, l’Eva i jo podríem haver compartit una relació, em vaig alegrar d’haver pres per fi una decisió definitiva, sense remordiments ni preocupacions, encara que ho hagués fet sense adonar-me’n. Així que la Sara i jo ens vam retirar a un lloc bastant incomunicat, del qual no en diré res en aquesta història, i allà ens anem fent vells avui en dia sense saber gaire cosa de com va el món exterior.
Suposo que tots els meus dobles poden fer el mateix: en el moment en què realment, de tot cor, prenguin la decisió que va provocar-los el naixement i la interioritzin, perdran la facultat de dividir-se. Francament, no tinc la més petita idea si algun d’ells ho va aconseguir. No sé com van acabar les «guerres d’iguals», o com sigui que les hagin anomenat en els llibres d’història. Hi ha una manera de comprovar-ho, suposo: mireu ara mateix al vostre voltant.
Si tota la gent que veieu és exactament igual, ja sabeu qui les va guanyar.