Curnicutí

Maria Cirera i Delgado

Com que sóc ric, puc permetre’m el luxe de perdre el temps pensant en les bajanades que faci falta. Quan era pobre sempre deia que quan fos ric estudiaria la carrera de filosofia, faria col·lecció de tasses de te i em llevaria d’hora per tenir més temps per ser conscient que no havia de fer res, si no volia. No m’adonava que tot això ho tenia a l’abast de la mà justament llavors, perquè, quan fos ric, la filosofia, les tasses de te i la consciència ja haurien deixat d’interessar-me. Però potser ho deia expressament. Quan hom diu que farà tal cosa quan sigui ric és perquè creu que mai no podrà arribar a ser-ho. Hom posposa així els desigs a l’infinit, potser a una altra vida a venir; sobretot els desigs que no es poden complir per falta de paciència i no pas per falta de diners.

I heus ací que he esdevingut ric i que allò que més m’agrada fer és perdre el temps pensant en bajanades. I les anomeno bajanades perquè sóc plenament conscient que no poden anomenar-se de cap altra manera. Són reflexions meves que mai no van enlloc ni contribuiran en res. Com per exemple, passar-me hores senceres mirant-me al mirall. No, no us penseu que sigui per vanitat, no caigueu en aquest error massa fàcil: és veritat que els altres rics són tots plegats una colla de vanitosos impresentables. Presumiblement, aquest no és el meu cas. Si em miro al mirall és perquè em sorprèn sobre manera que allò que considero el Jo sigui aquella massa multiforme que es reflecteix al meu davant. El cervell em dóna una ordre: «alça la mà dreta!». El meu cos (que també considero part del meu Jo) obeeix a poc a poc i contemplo esgarrifat que la imatge del mirall fa idènticament el mateix moviment. Així, realment allò sóc jo! Què us he dit? No són més que bajanades. Però espereu; sempre acaba sent tot molt més complex. Quan els miralls dels salons són veritablement nets, les imatges que es reflecteixen són tan nítides que la percepció del mirall desapareix. No hi ha res que separi la persona que tinc al davant de la meva pròpia persona i, com que jo encara no sé desdoblar-me, ell és forçosament un desconegut aliè a mi. Ens fem posar nerviosos l’un a l’altre fins que sempre sóc jo qui decideix fugir horroritzat sense preocupar-me per si em persegueix o no.

Altres vegades, m’arribo a concentrar tant i m’arribo a passar tantes hores davant del mirall que miro el meu reflex com si fos la primera vegada que veig un ésser humà. I, creieu-me, aquesta és una de les imatges més terribles que he vist mai. Els orificis es converteixen en forats esfereïdors, no hi ha res més antiestètic que els cinc dits a la punta de les extremitats, cada pèl sembla que tingui vida pròpia, el cromatisme del cos és francament vomitiu, les venes bomben el temps a un ritme convuls i llefiscós.

Sovint, una bajanada porta a una altra. Totes van encadenades. Aquest últim exercici és el precedent de l’exercici de les mirades. De vegades no entenc per què quan ens mirem els uns als altres sempre ens dirigim als ulls. Ben segur que és una de les parts més expressives del nostre cos. Però, què vol dir exactament expressiu? Meres convencions. Així doncs, crido qualsevol criada de la casa i decideixo mantenir-hi un intercanvi de paraules sense mirar-li els ulls sota cap concepte. Li miro qualsevol altre punt del cos. Per exemple el pitram. No perquè tingui cap motiu concret per fer-ho, els ulls m’hi van instintivament, potser el meu inconscient el troba més expressiu que no pas la mirada. Aquest exercici mai no surt bé perquè com més em concentro en el pitram més intueixo la mirada de la criada clavada en l’expressió dels meus ulls. I així corre el rumor entre el servei que sóc un pervertit com tots els rics. Però jo no ho faig per vici, com ells.

Una de les bajanades que fa més temps que practico és també de les més populars. Consisteix a separar la denominació de l’objecte que designa. És molt fàcil, tan sols s’ha de repetir una paraula una vintena de vegades perquè és converteixi en un soroll buit de significat. I allò més interessant és que hi ha paraules que es desencaixen molt més ràpid que d’altres. Només cal que repeteixi cinc vegades catifa perquè perdi tot el seu significat: «catifa-catifa-catifa-catifa-catifa…».

I heus ací que, arribat en aquest punt, ensopego amb la bajanada que em fa ballar més el cap i, justament per aquest motiu, esdevé la meva bajanada predilecta. La joia de la corona. L’anomeno: la materialització absolutament fidedigna dels records! Tinc una obsessió declarada per conservar certs episodis del meu passat, sobretot de quan era pobre. Va ser durant aquella època que vaig viure els moments més intensos i valuosos de la meva vida. No voldria perdre aquests records per res del món. A aquestes altures del relat suposo que ja heu pogut constatar que no puc refiar-me de la meva integritat mental. És per això que he decidit que l’única manera de conservar els records segurs és materialitzant-los. Evidentment, he d’evitar qualsevol tipus de subjectivitat, les ambigüitats, els dubtes, les representacions a mitges… Ara em direu que els records per ells mateixos ja en són, de subjectius, que els records no són fidels a la realitat. Doncs jo us respondré: «I què és la veritat? No són meres convencions, també?». La materialització ha de coincidir per totes bandes amb el meu record, subjectivitat inclosa.

Les fotografies, les filmacions, els enregistraments de tota mena, els vaig descartar de seguida. Per increïble que pugui arribar a semblar, aviat vaig adonar-me que només la paraula em podia proporcionar allò que buscava. La paraula i la seva riquesa de matisos, la paraula i la seva profunditat, la paraula i les seves sensacions, emocions, amplituds, ressonàncies, colors! Vaig escollir un record a l’atzar. Volia materialitzar les tardes de diumenge davant de la galeria, amb una tassa de te a les mans. Dit i fet, em vaig armar de llapis i paper i del meu repertori de paraules. I vaig començar:

LES TARDES DE DIUMENGE. No se sent cap soroll al carrer. Tot sembla misteriosament mig adormit, encantat. Entre les mans, l’escalfor de la tassa de te, la tassa blanca de porcellana, la seva silueta queda retallada sobre la resta de la imatge, la…

I aquí em vaig haver d’aturar perquè vaig adonar-me que, si volia aconseguir la materialització del tot fidel del record, havia d’estendre’m molt més. No es tractava tan sols d’una tassa de porcellana blanca retallada sobre la resta de la imatge. En el record, aquest objecte aparentment insignificant tenia molt més poder. Aquella tassa me l’havia regalat algú especial en un moment especial, havia estat a punt de caure a terra diverses vegades però sempre la salvava una força màgica, tenia una forma hexagonal que emmarcava el color torrat del te, l’havia premut entre els dits una pila de vegades, no tan sols els diumenges, també els dies feiners, si tenia temps, m’agradava repassar lentament les ondulacions de la part de sota i mirar les marques que el te imprimia en els racons on la porcellana no havia arribat. Tot això i molt més era essencial per mantenir nítid el record. Una cosa anava lligada amb l’altra, coi! Però si m’estenia en la representació perfecta de la meva tassa, la materialització del record perdia la vivacitat i la calma de les tardes de diumenge. Així doncs, vaig haver de prendre una resolució. Vaig inventar-me una paraula que per ella mateixa contenia totes les idees que estaven vinculades amb la tassa: xícara. Sovint utilitzava aquesta paraula portuguesa per fer referència a la meva tassa i així la vaig escriure al text. Per a mi, la xícara era la viva impressió d’aquella tassa i de no cap altra.

El següent problema no va tardar a arribar. De fet, hi vaig ensopegar de nassos en la pròxima frase. Volia descriure aquella llum tan característica que envoltava tot el record. Vaig passar-me dies i dies buscant adjectius, sinònims, metàfores i tot tipus de recursos literaris, termes específics, alteracions tipogràfiques, trampes estilístiques: res. Res no s’acostava ni mínimament a la plasmació d’aquella llum. Així doncs, només em quedava un remei: inventar-me una altra paraula que representés aquella llum inclassificable. Plusí, aquesta va ser l’escollida. Què voleu que us digui, em va sortir així! Plusí era la denominació que agrupava totes les particularitats de la llum de la tarda de diumenge. Vaig seguir escrivint el text però, per falta de termes que signifiquessin el meu record exacte, vaig haver d’inventar-me paraules una vegada rere l’altra. Només així assegurava la materialització fidel del meu passat, creant significants nous. I vet aquí que la representació final del record de les tardes de diumenge va quedar així:

LES TARDES DE DIUMENGE. No rums cap fitmu al uji. Ràmoi sembla mig niní, didí. Entre les ileurs, la xícara de oboani. La plusí es pinòtoa per fomursti i omple l’ísnati. L’oboani té gust de bout que dastin mai no jorfes. Cognal molt a poc a poc. Ràmoi segueix un nerolu omfrioment omubós. Raf qui tip i què piotu les pròximes kàtur.

Perfectament perfecte. Desbordant alegria, vaig començar a materialitzar records i més records utilitzant aquest sistema, satisfet d’haver trobat la salvació de les imatges del meu passat. Era una feina laboriosa. Vaig dedicar-hi molt mesos, potser fins i tot anys. Fins a la setmana passada.

La setmana passada vaig voler recuperar un record que havia materialitzat feia temps: el record de l’anell perdut (quan em va passar aquesta anècdota ja començava a intuir que seria ric). Vaig buscar-lo entre els arxius escrupolosament ordenats. Vaig treure’n el full. Vaig ben arrepapar-me a la meva butaca disposat a llegir-lo. I què m’hi trobo?:

EL RECORD DE L’ANELL PERDUT. Pirfomifoa majulic que es bami en ursis det a les tonutur tirur del donut fidasas de moltíssimes majulic no stovi a curnicutí en el tarruveoment de la missifoa: és tanuri un sund de ufseti que ursum bijim de maristur das falot sast els buruments darrogur.

Materialització absolutament fidedigna dels records? Materialització absolutament fidedigna dels records! Allò no era l’anècdota de l’anell perdut ni era res! Un tropell de paraules inconnexes, de fonemes blasfems! Per a més inri, entremig d’aquell idioma fals apareixia la paraula curnicutí. Curnicutí, la nineta dels meus ulls utilitzada deliberadament. Curnicutí ultratjada pel Jo de feia uns quants anys. Curnicutí convertida en una paraula sense significat. Què deien tots aquells sons estranys? Allò era veritablement el meu passat? Heu escoltat mai la vostra llengua materna com si fos la primera vegada que la sentiu? Aquell dia, segurament vaig experimentar una sensació molt propera. No entenia res, la comunicació amb el meu propi passat jo mateix me l’havia vedada.

La necessitat d’un diccionari terminològic s’imposava. Hi treballo sense interrupció des de fa una setmana. He buidat tots els records que havia materialitzat fins ara. He estat buscant una definició per a cada denominació inventada. Però no me’n surto i no me’n surto! Per als rics no hi hauria d’haver res prohibit. Així com abans em semblava que xícara era la paraula idònia per definir la meva tassa, ara em sembla que és més escaient per designar la nena petita de davant de casa. I la tassa s’hauria de dir nita, que abans volia dir ‘la lluna de determinat estiu’. Però, potser, quan la setmana que ve llegeixi nita la identifico més aviat amb la coca del forner del barri.

I aquesta bajanada està acabant amb la meva consagrada paciència. Al cap i a la fi, potser el valor dels records rau en la impossibilitat de materialitzar-los. Els profanes així que els comences a potinejar amb les mans. Les paraules són un obstacle o un utensili?

Per acabar d’arrodonir-ho, des que perdo tantes hores amb el diccionari he deixat d’entendre els meus criats. Ja no cal repetir les paraules vint vegades perquè perdin el significat. Em diuen: «Vol que servim el dinar?». I de sobte no recordo què volia dir dinar. Podria voler dir ‘un núvol molt blanc’. «Vol la seva jaqueta de moaré?», «El xofer l’espera al jardí», «Li porto els gossos?», «Vol que l’ajudi amb el mirall?». Jaqueta, jardí, gossos, mirall. Totes podrien servir per a designar el dit gros del peu esquerre o una construcció del segle passat. Tant se val, les paraules només són sorolls estrambòtics que tard o d’hora rellisquen de l’objecte.

Després tindran la barra de dir que sóc boig com tots els altres rics fastigosos. Sort que sempre em quedaran totes les altres bajanades… i la meva butaca!, on m’arronso mansament i deixo que el temps em vagi tornant curnicutí, curnicutí, curnicutí, curnicutí, curnicutí…