Silenci de diumenge
Jordi Carol i Sabrià
La canalla no juga, no crida, i els gats dormen i deixen dormir mentre les àvies s’empolainen sense fer caure cap pot de potingues a terra per missa de dotze.
El silenci és tan mut que m’espanta. És un silenci un xic més elegant que el de cada dia, un xic més tendre. El sol fa estona que trenca pedres i tanmateix l’habitació és encara un cub fosc, gairebé hermètic, on la llum només respira per les escletxes d’una persiana abaixada a corre-cuita una matinada de dissabte. Giro el meu cos feixuc i adormit, serà la tretzena rotació total d’aquest matí, d’un matí no qualsevol, d’un matí de diumenge.
Panxa enlaire l’esquena no xerrica tant i les criatures es moren més, potser és al revés i l’esquena xerrica més i les criatures es moren menys, tant se val, el que sí que permet és contemplar el sostre. Ben aviat m’adono que un sostre de diumenge no difereix gaire d’un sostre de dilluns o dimarts, avui però, tinc el privilegi de compartir-hi uns quants minuts i un silenci tendre de diumenge que, malgrat la seva nuesa, m’omple sense inflar-me gaire.
No moc ni un dit i respiro com la llum, per l’escletxa d’una persiana abaixada a corre-cuita una matinada de dissabte: en silenci, ara un silenci agut, un silenci punxant. De mica en mica, pensar que respiro va esdevenint un pensament gratuït, de fet ja ho és. Un pensament gratuït que només se sustenta en el principi de continuïtat i aquella plàcida respiració que t’acompanyava quan et vaig dir «bona nit». Només la màgia d’un matí lent de diumenge pot fer que m’estimi més tornar la mirada al sostre i contemplar-lo durant una tretzena part de segon pensant que no respires que no pas comprovar-ho empíricament.
I si… si t’ho demano? I si et deixo caure a cau d’orella un fluixet i involuntari «tssss, amor meu, respires?». Posats a fer suposicions, suposem malament, suposem que no respires, en aquest cas ja puc anar esperant una resposta; el «no», desgraciadament, no me’l podries dir mai. I un «sí»? Uf, et conec amor meu —o potser hauria de dir et coneixia?— i temo molt que l’esperat «sí» degeneraria primer en incomprensió i finalment en violència contra la meva persona. De moment, torno al sostre, de fet, no me n’he mogut.
El silenci ja té aquestes coses, s’eixampla en moments com aquests. Qui diu el silenci diu el temps, que passa cada vegada més i més a poc a poc. D’aquesta major lentitud exterior se’n deriva que percebi el meu cor com el motoret d’una màquina de moldre cafè a punt de petar. Centímetre a centímetre, mil·límetre a mil·límetre i amb una delicadesa que m’és impròpia vaig escurçant els dos pams que separen les meves mans de les teves, dos pams que em separen de la vida o la mort. Quinze segons, només quinze i la suor de la meva pell coneixerà la realitat i temperatura dels teus dits petits. De sobte, quan ja gairebé hi sóc, quan creia sentir la teva escalfor, el teu alè de vida, tot un món em cau a sobre. Rebentes el silenci d’un gemec, un «mmmmmmmmmm…» —nascut pits endins i filtrat per les teves dents petites, acariciat en última instància pels teus llavis de nina— acompanya un moviment ràpid i brusc del teu cos, que em tanca en una presó de braços que em nega la mobilitat.
El dubte sobre la teva respiració s’ha esvaït amb el can-vi d’escenari. Ha estat un gemec diferent al que em tens acostumat, un gemec que em permet tornar a respirar, una respiració també diferent: una respiració comprimida. El sostre ha deixat de tenir la qualitat de fosc per adquirir un atribut de cos calent.
Un cop passats uns minuts dominats pel pànic i una claustrofòbia horitzontal de diumenge, ja convertit en home estàtic, m’adono que em desperto. No és que ara raoni més les coses, sinó que sento dins meu que aquell motoret de màquina de moldre cafè que estava a punt de petar, lluny de petar gira més i més ràpid, de manera que el bombeig de sang és tan i tan exagerat que el cervell no té temps de fer-ne una distribució uniforme al llarg del cos sinó que es produeix d’una forma desigual que condueix, per defecte en situacions horitzontals amb un cos de dona a mig pam, la major part del reg sanguini cap al sexe.
Els teus pulmons, ara sí, s’omplen i es buiden una i altra vegada amb força, cosa que provoca una lleugera elevació rítmica del teu cos sobre el meu, i en definitiva dels teus pits sobre els meus. Els llavis, els teus llavis de nina, perfilen el ritme amb un compassat, elegant, sensual i suggestiu gemec arran d’orella, un gemec no qualsevol, un gemec de diumenge. Dins el meu tòrax, el motoret va fent.
La lluita és constant, no pas per sortir d’aquesta presó, ja que gaudeix d’un sostre i unes parets prou confortables, tendres, suaus… La lluita una vegada més em porta al dubte, però ara que sé de bona, càlida i sensual font que respires, els termes de la discussió se centren en si et desperto i se’t menjo o bé si et deixo descansar fins que t’acabis la son. D’entrada he descartat l’opció de menjar-te adormida. Et desperto o no et desperto? Dubto. Dubto i torno a dubtar: l’elevació rítmica del teu cos sobre el meu, dels teus pits sobre els meus, s’explica tota per l’acció dels teus pulmons, o els equilibris del meu sexe, que fa estona que busca el teu centre de gravetat, hi tenen alguna cosa a veure?
Cinc minuts d’una condemna que voldria perpètua, una condemna que acaba com ha començat: amb un «mmmmmmmmmm…» nascut pits endins i filtrat per les teves dents petites, acariciat en última instància pels teus llavis de nina. Un «mmmmmmmmmm…» acompanyat d’una rotació del teu cos que em deixa sense sostre.
Decideixo acostar-me a la tauleta de nit, agafo el bolígraf sense tap que fa companyia al despertador i busco alguna cosa per escriure. Em ve a la memòria que a la butxaca d’uns texans bruts trets a corre-cuita una matinada de dissabte just després d’abaixar la persiana hi ha d’haver un trist extracte que a la sortida del restaurant xinès, que ens va deixar ben borratxos, vaig treure d’aquell caixer automàtic mentre tu ensenyaves la llengua a la càmera. El parell de raigs de llum que surten de les escletxes de la persiana aviat són engolits per la foscor del cub, i en un cub fosc no és fàcil trobar el que busques, i menys quan ho busques. En contra de la salut del meu motoret de màquina de moldre cafè, el primer que recullo de terra són els sostenidors i les calces que et vaig treure a corre-cuita. I pensar que ara dorms plàcidament! Finalment apareixen els pantalons, sóc dretà i naturalment l’extracte ha de ser a la butxaca dreta, mes naturalment me’l vas canviar de costat perquè t’agrada, perdó, t’encanta posar-me la mà a la butxaca mentre passegem, tampoc no hi és! A punt de desestimar la iniciativa presa ensopego amb un paquet de kleenex amb un solitari mocador de paper sobrer d’una matinada de dissabte. Focalitzo com puc damunt el paper les restes no engolides d’un dels dos raig de llum que entren al cub i després d’un parell d’intents frustrats aconsegueixo escriure-hi:
Bon dia amor meu,
En el moment d’escriure aquesta improvisada nota tu dorms plàcidament, no saps amb quina elegància. Jo resto al teu costat, no et pots imaginar quin goig representa contemplar tanta tendresa nua respirant entre llençols. Va ser una nit llarga, te’n recordes? Sí, ja ho sé, tots dos havíem begut una mica, només volia dir-te que un altre dia haurem de pensar a mirar si la persiana queda ben abaixada, no diries mai on van a parar els dos raigs de llum que deixen passar aquell parell d’escletxes? Ho has encertat, a tres quarts de dotze en punt em coincideixen tots dos als ulls.
Un cop despert, ja saps que no puc agafar altra vegada el son, que no hi ha ningú —tret de tu— que em pugui fer adormir. I ja em coneixes, jo despert i tu tan bella i nua al meu costat… què t’haig d’explicar!
No pateixis amor meu, he optat per deixar-te dormir, sembles tan cansada. Ara surto a comprar el diari i a respirar un xic d’aire fresc de diumenge. Seré aquí a quarts de dues.
T’estimo.
El pròxim pas és acostar-me a tu, fidel al silenci, i per lògica sexual deixar-te la nota a la part del teu cos que més desitjo. Penso en les orelles que se’t movien quan reies, en els ditets que suaument em tocaven, en els braços que m’enganxaven a tu, en els pits que fa cinc hores et mossegava com t’agrada. Penso, recordo, imagino, et miro i remiro però no veig com puc fer aguantar la nota, tampoc no acabo de decidir on. L’atzar, la sort, el teu cos i la poca recursivitat d’aquestes hores només em deixen una opció: deixar-te-la entre les cuixes, arran de sexe.
La meva mà serpentejant emprèn el camí que fa una hora que els ulls desitgen, es tracta només d’acostar-te la nota al sexe sense despertar-te, deixar-la-hi, vestir-me i sortir del cub. M’hi acosto tan lentament com sé, com menys tremolós millor, i tan tendrament com m’has ensenyat. Quan gairebé tinc la mà amb la nota damunt de la vertical del punt indicat, sento que s’apodera de mi un pensament que em diu que si et toco no et faré nosa, que si et toco em respondràs com ahir: «així, així». Inicio un descens encara més lent, malauradament l’elegància caracteritza els teus gestos, no pas els meus, i quedo atrapat en una trama de fils. Et noto el sexe humit, deus tenir algun somni eròtic, vull pensar que hi surto. Records d’ahir, un cos calent, màgia de diumenge i un motor llaminer de màquina de moldre cafè fan la temptació indefugible.
Però ja ho he decidit! El respecte i amor vers la teva persona fan que no et desperti, que hi deixi la nota i… El respecte i amor vers la teva persona no hi poden fer més! La mà es dirigeix, sense que ni pugui ni vulgui ferhi res més per evitar-ho, cap al meu sexe, cap al que fa cara de ser un trist consol per a un matí de diumenge. El motoret ha fet la seva feina, em noto el sexe gros, suau, humit… Sento però una pressió estranya a la base, ja et vaig dir que havia llegit no sé on que portar posat més de deu minuts el preservatiu podia provocar la ruptura de no sé quina artèria! Això s’ho val, obro el llum, se me’n fot si et despertes o no. «Clic»: el llum obert. Aixeco el coll del coixí i dirigeixo la mirada als peus, els peus hi són, el sexe… collons! Una goma groga amb aspecte de ser una d’aquestes coses que fas servir per fer-te la cua lliga ara a la meva «cua» el que sembla un extracte de banc extret d’un caixer automàtic un dissabte a la nit en sortir borratxos d’un restaurant xinès mentre tu ensenyaves la llengua i parlaves a la càmera. Està escrit pel darrere, el cub és clar del tot i no tinc problemes per llegir-lo:
Bon diumenge amor meu!
No t’ho creuràs, te’n recordes de tot el que vam fer ahir? Sí, doncs saps aquella persiana que vam abaixar a corre-cuita quan ja estàvem ben despulladets per aquesta por que tens que ens vegin des del carrer? Doncs un altre dia l’abaixem més en calma perquè gràcies a aquestes dues escletxes, el sol de diumenge m’ha despertat a les onze puntual. I ja ho saps, quan em desperto començo a pensar que ja no tornaré a agafar el son, em poso cada vegada més nerviosa i m’haig d’aixecar a pixar. Doncs avui igual, amb la diferència que he tornat del lavabo, et miro i… fill, estàs tan nuet, respires amb tanta elegància, els pulmons se t’inflen i fan que pugis i baixis. I què vols que et digui, aquest puja i baixa, records i records d’ahir i la meva extremada feblesa per a aquestes coses i ja voldria que em tornessis a tocar com ho feies fa unes hores, que em tornessis a mossegar…
Tanmateix, tu ara dorms i no et voldria molestar. Saps què farem? Doncs jo me’n tornaré a dormir immersa en un somni eròtic com cada dia (ei, és broma!) i quan et despertis em despertes d’un cop de colze o unes pessigolles als peus, que ja saps que m’agraden. Desperta’m sisplau, aquest silenci és tan mut que m’espanta, deu ser que som diumenge i la canalla no juga, no crida, i els gats dormen i deixen dormir mentre les àvies s’empolainen sense fer caure cap pot de potingues a terra per missa de dotze.
Et desitjo.
P.S.: Ei, mira que no sigui gaire tard, a la una hauríem de sortir del llit, no sé si recordes que avui anem a dinar a casa dels meus pares. Ah! i perdona per això de la gometa groga, no saps que difícil que és fer aguantar una nota a un cos despullat.
El motoret de màquina de moldre cafè s’ha mort, el cub torna a ser fosc i les busques fluorescents del despertador m’apunyalen la una.