Primer capítol

Josep M. Seró i Domènech

El primer col·legi del Biel Serra era un col·legi de nenes a on també hi anaven nens petits com ell; o si més no, semblants a ell, ja que així ho establien els cànons educatius de l’època. El Sagrat Cor de Jesús era un col·legi de monges en una Tarragona en blanc i negre, poc agraciada i solitària, apagada, melangiosa i, sobretot, silenciosa. Un col·legi religiós d’instal·lacions adequades i alumnat correctament educat per la gràcia de Déu, la pàtria i la butxaca. Allí van fer cap una bona part dels fills de la mitjana i mitjana alta societat tarragonina dels anys seixanta; de fet, els estrats socials més elevats es reduïen a una dotzena de bones famílies, amb el mèrit de no haver dilapidat els béns heretats i, sobretot, de no haver tingut mai res a veure amb aquell règim que va perdre la guerra contra les forces del bé, la moral i els bons costums.

El Sagrat Cor de Jesús era un col·legi prou gran pel que feia a la totalitat dels alumnes, malgrat que els espais reservats per als nens es reduïen bastant respecte als de les nenes, ja que només hi havia la classe «de baix», a on estaven ubicats els més petits, i la classe «de dalt», a on hi havia els que només els quedava un màxim de dos anys de permanència al centre, i des d’on se’ls enviava a altres destinacions exclusivament per a nens, com així estava establert.

Quan el Biel Serra va entrar per primera vegada a la secretaria del col·legi i va sentir el primer ave maría purísima de la seva vida, no va entendre el que volia dir, i quan va sentir que la seva mare contestava amb un sin pecado concebida, va entendre que no ho podia entendre; el seu pare sempre li havia dit que el número dos venia després de l’u, i que, sense l’u, no hi podia haver el dos. Mai no va comprendre si aquelles frases tan enrevessades del seu pare les havia d’entendre o havia d’operar-hi aritmèticament, ja que amb tants números com hi sortien, més aviat li semblaven matemàtiques que no pas els consells que li havien de servir per a ser un «home de profit». El Biel era un nen reflexiu i analític; amb poc més de quatre anys ja buscava els perquès de tot allò que veia, sentia i no entenia, i llavors: deduïa. I quan les seves sensacions es transformaven en un cúmul de rocambolesques contradiccions, preguntava… sempre preguntava.

La monja encarregada dels petits era l’hermana Joaquina, que era una mongeta jove, petitona i riallera. Quan el Biel va començar a la classe de baix, el va tractar amb un excés de contemplacions, potser perquè la seva mare havia estat antiga alumna del col·legi i allò li atorgava certs privilegis; fins i tot li donava el iogurt a la boca asseient-se’l a la falda, davant la mirada suspicaç i a vegades envejosa dels altres companys. Aquell cerimonial del iogurt va anar força bé fins que dos nens de la classe, el Sardà i el Sevil, van esbrinar en la pell del Biel Serra que bo que era el iogurt Danone, que era un producte força nou l’any 1959 i que potser no estava a l’abast de tots els fills d’un país acabat de sortir d’una postguerra, a on la igualtat d’oportunitats per a tothom era una paradoxa de compliment impossible. Quan l’hermana Joaquina es despistava de la classe per algun motiu, s’obrien pas a bufetades, si calia, i es menjaven el iogurt tot fotent-se dels llagrimots d’aquell nen que no se’l sabia menjar tot sol. El Sardà i el Sevil, com a alumnes immediatament anterior i posterior d’acord amb el rigorós ordre alfabètic de la classe, van tenir assegurat el subministrament de iogurt Danone durant força temps; asseguts un a cada costat del Biel transformaven aquell veïnatge de taula en una mena d’entrepà, en què ells eren la crosta dura d’un pa de mig i el Biel…, el tutti frutti que la mama havia posat per berenar.

El Felip Guardiola era un marrà. Cada vegada que es defecava al damunt la pudor envaïa la classe de baix i, malauradament, allò passava molt sovint. L’ambient era pestilent, i quan sortia de classe amb un paquet embolicat amb paper de diari, el Biel deduïa que s’emportava la caca cap a casa. El dia que va preguntar a l’hermana Joaquina per què la caca no es podia quedar al col·legi, la monja va riure durant tot el dia, i al Biel li va costar molt i massa entendre que el que s’emportava a casa era només la roba bruta.

El millor amic del Biel era el Gras Alcalde, que vivia a la plaça de la Font, a on hi havia, i encara hi ha, l’edifici de l’Ajuntament. El fet que es digués Alcalde de cognom i la proximitat física de casa seva a l’Ajuntament feia que el Biel li preguntés dia darrere dia si era el fill de l’alcalde, i davant les contínues negatives del seu amic, feia veure que se’l creia, però en el fons pensava que l’enganyava. El Gras era un bon xiquet i no volia presumir de ser fill de l’alcalde.

Probablement els més famosos del Sagrat Cor de Jesús eren els germans Solé Jové. Durant algun temps el Biel es va pensar que l’un es deia Solé, i que l’altre, era el Jové; fins que un dia li van explicar que allò eren els cognoms i que els germans, sense exclusions, tots els porten iguals. Els Solé Jové eren dos líders, dos capitans intrèpids que dominaven tots els esports que es podien practicar i que guanyaven en tot allò que comportava força, nervi i velocitat. Quan es jugava a «la guerra» ningú no podia amb els Solé Jové, si no guanyava un, guanyava l’altre; tothom els tenia una barreja de por i respecte i ningú no s’atrevia mai a enfrontar-se amb els «germans». Quan es formaven bàndols calia estar al seu costat ja que la victòria estava sempre garantida i, sobretot i molt important, et podies estalviar que t’inflessin els morros, ja que sempre que això succeïa portava la signatura Solé Jové. Una de les aficions favorites dels germans era tancar sempre algun nen al vàter durant el recreo; el fet del tancament en si tenia poca substància, però el que era pitjor eren els vàters, foscos i bruts, i amb l’olor del Felip Guardiola que gairebé sempre tombava per allí. Un dia el Biel va preguntar als germans perquè ho feien allò, i va acabar tancat al vàter més pudent.

El dia que el Biel Serra va clavar un llapis a la galta del Sevil, la punta es va quedar a dins la galta, i el Sevil va cridar i va plorar tan i tan fort que el van sentir des de tots els indrets del col·legi, fins i tot des de la classe de dalt, a on més d’un es va imaginar alguna mena de turment xinès practicat per alguna monja boja. En sortir de classe, el pare i els germans del Sevil van romandre a la porta de sortida del col·legi fins que el Biel va aparèixer, i quan li van preguntar per què ho havia fet i els va respondre que perquè se li menjava el iogurt, li van dir que allò no era motiu per fer una destrossa facial; i quan els va preguntar que volia dir facial i li van contestar ‘cara’, els va respondre que la cara la tenia el Sevil per haver-se menjat tantes vegades el seu iogurt, i aquella resposta li va valer un mastegot del pare del Sevil.

Quan aquella seqüència va arribar a orelles del pare del Biel, li va dir que les coses que no s’han de fer, no es fan, i que les coses mal fetes sempre estan mal fetes, i que si hagués comptat fins a deu abans de fer res, probablement no ho hauria fet: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou i deu. Ho veus?

L’incident va servir perquè els canviessin de lloc a la classe, i per primera vegada al col·legi es va trencar el rigorós ordre alfabètic. A partir d’aquell dia va tenir nous companys de taula: a la dreta, un noi molt mudat que es deia Fernandito Puértolas, que era el fill d’un senyor que sempre anava amb una camisa de color blau, i a l’esquerra, un nen esquifit que es deia Cucarella, que sempre estava constipat i es passava el dia ensumant candela amunt i candela avall. Els Solé Jové li van posar el malnom del Niàgara, ja que deien que aquells mocs eren com les cascades.

L’any que el nens de la classe de baix complien set anys, pujaven a la classe de dalt amb l’hermana Isabel: alta, esvelta, catalana. El Biel no entenia per què les classes les feia en castellà i quan es dirigia a ells ho feia en català; en tot cas, l’hermana Isabel era tan bona com l’hermana Joaquina, i cada vegada que el lligava a la cadira amb el cinturó de la bata era per mantenir-lo quiet i controlat, i així va romandre dos anys a la classe de dalt, algunes vegades… sense lligar.

Aquell mateix any el Biel va fer el primer descobriment important de la seva vida. Un dia, una hermana seca amb ulleres fosques i cara de cadàver, li va clavar un clatellot per haver botat diverses vegades a sobre un esglaó que estava badat i bellugava; el càstig va consistir a anar de cara a la paret a la classe de les nenes fins un altre avís. De fet, al marge de les rialles burlesques que s’havien de suportar, allò no hauria tingut més transcendència si no s’hagués esdevingut el que va venir darrere. Tot va començar amb una flaire deliciosa que li venia per l’esquena: quina bona olor que feia! Va pensar de fer un cop d’ull dissimuladament, no fos que la monja que feia aquella classe tan pesada de lectura sobre algú que es deia Segismundo, i que estava engarjolat a la presó des que havia nascut, optés per encadenar-lo també a ell. Quan es va girar en direcció a aquell perfum que l’embriagava ho va veure clar i, aquella vegada, no li va caldre preguntar res. Tenia dues cuetes daurades, la boca petita, els ulls grossos, negres i rodons, i un nas tan petit que semblava que no en tingués. I quina olor que feia! Va girar el cap una trentena de vegades i va pensar que s’assemblava a una de les nines de la seva germana, i va desitjar que el càstig no s’acabés mai.

El dia que als Solé Jové se’ls va acudir de prendre les sabates d’uns quants nens al vestidor i amagar-les, es va declarar la guerra; i quan els afectats van descobrir que les tenien darrere d’una paret semienrunada en un extrem del pati, van llençar una ofensiva sense contemplacions. El pla era assaltar la paret amb una càrrega i, aprofitant el desconcert dels germans, cada un recuperaria totes les sabates que pogués per sortir disparat de nou, no fos que els germans tinguessin temps de reaccionar. Al crit de «¡al ataque!» van començar a enfilar-se per la paret i, quan el Biel es va adonar que ja era a l’altre costat, també es va adonar que havia saltat ell tot sol, i allí es trobava, envoltat de les sabates de tothom i amb els germans Solé Jové mirant-se’l amb cara de pocs amics. Quan els germans es van dirigir cap a ell amb una sabata a cada mà i les claríssimes intencions de donar-li tants cops de sabata com poguessin, va començar el que podia ser la persecució de conseqüències pitjors en la història del Sagrat Cor de Jesús. En la primera volta pel pati del col·legi els germans anaven cridant i bramant: «Serra! t’arrossegarem per terra!». Durant la segona volta els germans van abandonar les sabates, pesaven i no els permetien córrer bé, no les necessitaven per donar-li una lliçó a aquell sòmines. Van enfilar fins al darrere dels menjadors, allí s’havia de saltar, esquivar obstacles, hi havia rampes… no l’agafaven. Tercera volta pel pati del col·legi, el Biel semblava que anava fresc i els germans començaven a esbufegar. Voltes i més voltes: pel voltant de la caseta de la sorra, sobre les pedretes de riu, per davant de l’estanc de la Verge dels Peixos. A la fi, els germans, extenuats… van parar.

—Eh, tu! Fem una cosa —li van dir—. Com que sembla que corres tant, descansem una mica i decidim el resultat de la batalla amb una cursa curta. D’acord?

I així van quedar. La cursa aniria des de la porta de ferro d’entrada al pati fins als menjadors de les nenes. Total, uns dos-cents metres en pujada. Hi havia expectació, i ningú no creia que els Solé Jové poguessin ser vencibles quan es tractava d’arrencada, d’esprint, de forma física. Quan es va iniciar la cursa mai ningú no havia vist córrer una persona tan de pressa i, un cop a l’arribada, el Biel va entrar quasi deu metres abans que el germà que entrava segon. Aquell dia va fer el segon descobriment important de la seva vida: era ràpid, segurament molt ràpid. I va prendre la primera decisió: correria, seria atleta i guanyaria tantes curses com pogués.

L’any després de fer la primera comunió el Biel ja tenia vuit anys cap als nou i, a la fi del curs, per la festa del pati, es va organitzar una cursa de sacs en què competirien tots els nens que se n’anaven a altres centres. El dia va aparèixer clar i assolellat i el pati del col·legi era una festa: els pares, els germans petits i grans, les monges i els professors, tots plegats celebraven la fi del curs i el començament de les vacances d’estiu. Abans de començar la cursa es respirava cert nerviosisme entre els participants; el Biel, en canvi, no feia res més que buscar una cara entre la gent, i un nas: aquell seria el darrer any que la podria veure sovint i aquella cursa de ben segur que seria el seu acomiadament. Malgrat anar cap baix, les seves cames van ser tan bones per saltar dins el sac com ho eren per córrer, i les tres curses que es van fer les va guanyar, sense cap problema.

Com a homenatge als participants hi va haver una desfilada i, el Biel, com a guanyador absolut, va desfilar el primer. Enmig del bullici de la música i els aplaudiments dels familiars va veure els seus pares: el pare feia cara de dir que les coses ben fetes sempre estan ben fetes, i que si es pot guanyar una cursa amb trenta segons, no cal ferho amb trenta-un, ni amb trenta-dos, ni amb trenta-tres. L’hermana Joaquina li va fer l’ullet i li va llançar un petó; els pares del Sevil se’l van mirar amb cara de mala llet i, a la fi, va veure la nena sense nas, que li va aguantar la mirada per primera vegada, i també per primera vegada li va arrancar un somriure d’aquella boca petita, sota aquell nas, encara més petit, i aquell premi va ser millor que el Pare Noel de xocolata que li va donar l’hermana directora com a guardó.

La setmana abans de deixar el col·legi va fer arribar un paper a la nena sense nas: «Me gustaría saber tu nombre. Pensaré en él siempre que corra y así nunca perderé». I ella li va contestar: «Me llamo Roser. Escribe siempre cosas tan bonitas…».

«És clar, s’havia de dir Roser», va pensar. Escriure? Li havia agradat… Sí, ho faria: escriuria! Aquell dia va fer el tercer descobriment important de la seva vida, i va prendre la segona decisió: seria escriptor! Avui el primer capítol, demà… una mica més.