Regust d’aranja

Anna M. Porquet i Botey

—Aquesta cullerada per a la mare. Aaaixí. Molt bé!

La Dolça recollia amb cura la mica de puré que queia d’aquella boca mig esdentegada i tornava a introduir-hi la cullera plena. Fora el balcó la foscor d’un nou capvespre d’hivern s’estenia parsimoniosa sobre el carrer. La llum dels fanals començaven a flotar tímida en la nit incipient:

—Aquesta per al pare. Vinga, molt beeé!

La mà sarmentosa de la dona acabava d’escurar el plat i oferia la darrera cullerada a en Manel, que obria la boca de manera mecànica i la fitava sense veure-la, des de la mirada buida dels seus ulls gelatinosos plens d’aigua:

—I aquesta, que és l’última, per a la cosina Rossita, aquesta sí que te l’has d’empassar. Així, ben empapussada la cosina Rossita. Aaaaixò mateix. Au, llestos.

La Dolça va deslligar el pitet que penjava del coll del seu marit i el va utilitzar per acabar d’eixugar-li el contorn dels llavis, ressecs i envoltats de minúscules arrugues. Va recollir els estris que li havien servit per donar-li el sopar i els va dur a la cuina. Els va deixar dins la pica, hi va tirar un raig d’aigua per evitar que les restes de menjar s’endurissin i se’n va tornar cap al menjador. Es va asseure a taula per menjar-se les postres que una estona abans s’havia deixat preparades. Sempre ho feia així: primer sopava ella, un plat lleuger que acostumava a consistir en una amanida i un bistec o una mica de peix a la planxa; després donava el sopar a en Manel, cullerada a cullerada, com si fos una esposa diligent amb el seu estimat marit malalt. La diferència era que en la seva actitud no hi residia cap indici de pietat ni d’afecte, sinó un pòsit espès d’amargor feixuga. En acabar, es prenia les postres, que generalment eren algun caprici més o menys lleuger escollit amb delit al supermercat de sota casa o a la pastisseria de la cantonada. Era en les postres on la Dolça es deixava anar: aquella nit havia escollit unes profiteroles amb nata. Amb la punta de la cullereta en va recollir una mica i va alçar el braç, com si brindés en l’aire, de cara al marit. La pelleringa de les carns mòrbides es va bellugar al compàs del seu gest. El cos inert d’en Manel seguia immòbil, impertèrrit, a la cadira amb rodetes on feia temps que romania postrat, mort en vida. Ressec, encarcarat, estantís, no era ni l’ombra del que havia estat tan sols uns anys abans. La Dolça se li va adreçar, amb les dents serrades i un somriure maliciós en la fina línia que els llavis li dibuixaven:

—Què et sembla? Faig el que em dóna la gana, menjo el que vull. Nata fresca i esponjosa, just un dels menjars que, quan tu estaves bé i jo em comportava com una bleda, no podia tastar si no era d’amagat, perquè, com que el senyor no podia ni olorar la nata, en aquesta casa no n’entrava. Com tampoc no hi entraven maduixes ni cap altra menja que el senyor no tolerés. Doncs mira, ara me’n faig un tip. A la teva salut! —i va esclafir una riallada aspra.

La Dolça va anar escurant amb golafreria el plat de profiteroles. Encara faltava ben bé mitja hora perquè arribés l’assistent que l’ajudava a moure el pes mort que havia esdevingut en Manel i a ficar-lo al llit. De netejar-lo, cada vegada que calia, se n’encarregava ella, amb la barreja d’abnegació i repulsa que li produïa. Aquell sacrifici de què la Dolça feia gala, però, no tenia res d’innocent: en realitat es rabejava en el plaer de tenir, a la fi, aquell home doblegat sota els seus peus.

* * *

La Dolça era ben jove quan es va casar amb en Manel. Per a una noia de poble com ella, casar-se amb un home de ciutat, fill gran d’una família amb cert benestar econòmic que acabava d’heretar del seu pare un negoci que rutllava sense ensurts, representava un canvi excitant. En Manel i la seva família gaudien de tan bona posició per al que s’estilava en l’època de postguerra que podien permetre’s el luxe de mantenir una segona residència, d’un nivell alt sense estridències, al poble on la Dolça s’havia criat. La noia hi vivia amb els pares i un germà molt delicat de salut i, a més, afectat per una desgraciada malaltia mental. Enlluernada per l’hereu ric com una cuca de llum davant del sol, va anar a viure a la casa familiar del marit, àmplia i situada en un barri obrer prou distingit de la gran ciutat, que haurien de compartir amb la mare i el germà petit d’en Manel. «A partir d’avui ja em pots dir mamà» van ser les primeres paraules que la sogra li va adreçar en tornar del casament. Encara va trigar uns anys a adonar-se que aquella simpatia era postissa i que la família, amb ella, acabava d’adquirir una minyona de franc.

La sogra, aquella dona autoritària i severa, sempre vestida de negre de cap a peus, que repassava els mobles amb el dit quan tot just la Dolça acabava de passar-hi el drap de la pols, portava la veu cantant en totes les converses: sabia imposar la seva opinió malgrat que ho fes d’una manera subtil. La Dolça va seguir el suggeriment d’en Manel: no contrariar mai la seva mare quan expressés una opinió. Però la Dolça, amb la timidesa pròpia dels seus vint anys tot just acabats d’estrenar, i convençuda com estava, encara, d’haver fet fortuna en entrar dins d’aquella família, a qui mai no podria agrair com es mereixien la gràcia amb què l’havien distingida en escollir-la, no tenia cap pensament contrari per expressar. El màxim moment d’iniciativa pròpia que va demostrar, en els primers temps de casada, va ser quan va proposar al marit, amb la veueta feble que li sortia quan havia de demanar un favor, si li deixarien tenir exposada una fotografia dels seus pares en un racó de la casa. Però el marit la’n va dissuadir: «A la mamà no li semblaria bé, Dolceta. No te n’adones, que a casa nostra no en som, d’iconoclastes?». Sense haver acabat d’entendre la paraula que en Manel havia utilitzat, la Dolça va preferir desar la fotografia dels pares en una capsa de llauna amb dibuixos de caixmir. Va pensar que, al cap i a la fi, també estaria bé tenir-la dins d’un estoig tan bonic.

Al cap de tres anys d’entrar en aquella casa, quan ja començava a sentir-se culpable pel fet de no haver donat fills, encara, al seu marit, el cunyat es va casar amb una pubilla de casa bona. D’edat semblant a la de la Dolça, però amb el posat tibat de qui està més acostumat a manar que a obeir, a casa acabava d’entrar-hi una senyora: la Dolça se’n va adonar en comprovar que, tot i l’arribada de la nouvinguda, ella continuava netejant tota sola la casa sencera i cuinant per a tots. Quan era la cunyada qui guisava, solia fer-ho com una excepció divertida que servia perquè demostrés els seus dots. Amb el temps, la Dolça va anar adonant-se de la diferència de tracte que la família dispensava a cada una. Els parents de la nouvinguda eren sempre ben rebuts, mentre que envers els seus sempre hi havia indicis de subtil desdeny. Les visites havien de ser breus i en hores convingudes. No era res que li imposessin, sinó que es notava en l’ambient: amb la seva actitud de displicència neguitosa transmetien els seus desigs a la Dolça, i era ella mateixa qui, en sentir-se incòmoda, feia escurçar la visita dels seus familiars.

La nova cunyada va anunciar el seu primer embaràs pocs mesos després d’haver-se casat. Ho va fer en un dinar de diumenge, tots cinc reunits. En Manel no va poder continuar menjant i es va retirar a la seva habitació, per tal de fer ostensible a la seva dona com n’estava de decebut i contrariat davant la seva evident esterilitat. Quan va quedar ben clar que aquell havia de ser un matrimoni eixorc, el menyspreu va anar augmentant. Sovint, el marit la deixava amb la paraula a la boca i es reia de les seves opinions, en les poques ocasions en què gosava exterioritzar-les: «Què n’has de saber, tu, d’això? No veus que et falta cultura?». La sogra i els cunyats no s’afegien a les burles d’en Manel però tampoc no feien res per defensar-la, i la Dolça es desespera-va en adonar-se de la seva soledat. En Manel li va retreure fins al final que no haguessin tingut fills: «M’hauria agradat tenir un hereu a qui traspassar la botiga, però Déu no ha volgut concedir-te aquesta gràcia, per tant, ara el negoci l’haurà d’heretar el meu nebot gran. És clar que… —va acabar de reblar— vés a saber si encara hauríem tingut la desgràcia que la criatura hagués sortit defectuosa com el teu germà…». Mil i una vegades la Dolça va agrair la manca de fills: no hauria suportat que algú sortit del seu ventre hagués sentit l’estimació més mínima cap a l’home que l’escarnia.

La Dolça també va agrair que les ànsies sexuals rutinàries del marit envers ella remetessin aviat i la deixés tranquilla, sobretot en donar per perduda la possibilitat d’infantar. No li importava si anava amb altres dones, però no li va perdonar mai que es posés en ridícul en embolicar-se amb la cosina Rossita, filla d’un oncle d’en Manel, i que en alguna ocasió s’haguessin vist en la seva pròpia casa, molt abans que la noia acabés casant-se amb un exseminarista.

Quan ja feia anys de la mort de la sogra, van aprofitar l’oportunitat que una constructora els brindava: es quedava la casa a canvi d’una bona picossada i un pis nou per a cada matrimoni, al mateix carrer. Va ser poc temps abans que en Manel traspassés el negoci a un dels tres nebots que la cunyada li havia donat. Ja se sentia feble, amb l’edat de jubilar-se superada amb escreix, «un empresari no es jubila mai; només es jubilen els obrers, els que no tenen cap responsabilitat sobre les espatlles», aquesta era una de les seves màximes absolutes. Però contra la malaltia va haver de claudicar. Es va anar apagant com una candela, mentre l’odi de la Dolça s’acreixia.

* * *

Quan l’assistent ja feia estona que havia marxat i en Manel dormia al seu llit, en la mateixa posició en què passaria la nit sencera, la Dolça es va abocar a mirar el paisatge urbà des de la finestra de l’habitació. Una pluja lleugera havia enxarolat aquell carrer, on havia arribat amb una il·lusió i una esperança que es van anar convertint, de mica en mica, en dolor i ressentiment. La Dolça va iniciar un dels seus llargs monòlegs, en els quals abocava tota la fel que havia retingut durant anys: «Què diria tota la gent que es pensa que sóc tan bona, tan abnegada, si sabés que en realitat hi trobo gust, en tenir-te així?… I quan ve la teva cosina, la Rossita, i es posa a plorar quan et veu en aquest estat, jo me’n ric per dins, me’n ben refoto, del seu dolor. Et tinc exposat a la cadira com un trofeu, més inútil del que mai no va ser el meu germà, i t’exhibeixo a tu i al meu suposat dolor. Quan m’atipi de fruir t’engegaré a una residència. I tothom entendrà la meva decisió. Se’n faran el càrrec i l’aplaudiran. I tornaran a parlar de la meva abnegació, de la meva bondat, i jo deixaré anar unes llagrimetes perquè serà el que ells esperaran. I allà t’acabaràs de podrir… Ara que… i si ho faig més ràpid?… I si t’anés afegint a cada àpat la quantitat de cianur que sigui necessària?… Creus que duraries gaire, un cop hagués començat?… Bah! Quina merda, la meva vida. Ni tan sols em queda la satisfacció de pensar que la meva revenja t’està fent mal».