L’home molecularment inestable

Marc Robleda Sastre

Veure caminar l’home molecularment inestable pel carrer és, de vegades, un espectacle. Vacil·la a cada passa, l’esfereeix posar el peu a terra cada vegada i procura per tots els mitjans esmorteir el xoc del taló —ell ho considera un xoc— sobre la vorera, de manera que sembla que camini com una pel·lícula que es projecta a batzegades des d’una màquina avariada o fent els bots poc experts dels primers homes que trepitjaren la lluna.

Tot, per la por d’aquest home a desintegrar-se, a desfer-se, davant dels mateixos ulls que ara se’l miren amb menyspreu —però amb un punt de diversió—, en diminutes volves submicroscòpiques, en un caos d’àtoms parcialment agrupats que ni el més dedicat amant dels puzzles podria reconstruir. Per aquesta por, per evitar el malson d’aquest final, l’home ha tingut cura, tota la vida, de no veure’s sotmès a cap trasbals, de defugir el perill, els moviments bruscos, els esforços sobtats i, àdhuc, les excitacions intenses. Sortir al carrer és ja una experiència estressant, i només s’hi aventura quan, per raons de feina —és un gris oficinista— o de salut —visita el seu metge de capçalera una mitjana de dues vegades per setmana— li és inevitable. La major part del temps la passa reclòs a casa, una casa especial que va fer condicionar a la seva particular idiosincràsia: cada paret, cada moble, es troben recoberts de proteccions, absolutament colgats sota capes i capes d’escuma de làtex, que han de prevenir-lo de qualsevol accident o d’una topada inoportuna. De les dues plantes de la casa, només n’habita la baixa, en part perquè viu sol i no necessita gaire espai, en part perquè així evita la necessitat d’utilitzar l’escala i elimina, doncs, el risc de sofrir-hi una caiguda que segurament seria fatal.

Sobre el fet de viure sol es pot dir que ha considerat moltes vegades la possibilitat de buscar una companya que el sostregui de la soledat que l’envaeix i que l’amortalla. Quan hi pensa, però, de seguida s’adona que li caldrà buscar molt abans de trobar una dona —si és que mai la troba— que s’avingui a seguir el seu estil de vida. De can-viar-lo, l’home no en vol ni sentir a parlar. A més, quedaria el detall, inevitable, del sexe; un assumpte dinàmic, per buscar un adjectiu que el descrigui i que l’home pugui utilitzar sense sentir esgarrifances. Qui li assegura que no es deixarà endur per l’entusiasme i morirà, desmaterialitzat, puf, en un accident fruit de la passió eròtica? Fet i fet, vivint sol no s’arrisca que li trenquin el cor; una frase feta que, durant molts anys, va considerar una expressió literal del que li podia succeir sota una càrrega emocional massa forta.

Per tot això, hom podria pensar que l’home molecularment inestable té por de la mort; no és cert. No té cap por de morir —i pot afirmar-ho sense dubtar un segon— sinó, més aviat, de deixar d’existir. Perquè l’home sí que comparteix una por que, més o menys, han sentit tots els qui alguna vegada han estat conscients que vivien, i és la por de no deixar res darrere d’un mateix. Els grans homes, els pensadors, els creadors i artistes, els dirigents i els guerrers, tenen la certesa que, el dia que ells faltin, deixaran alguna cosa; pot ser quelcom tan tangible com una estàtua eqüestre, una franja de terreny conquerida a l’enemic o un bocí de marbre o de tela que copiï la figura i l’ànima humanes, o tan inabastable i eteri com un poema, un conte o una idea que salti de cervell en cervell i de llengua en llengua fins a la fi del temps. Per a aquestes persones és la immortalitat. O alguna cosa que s’hi assembla.

A la gent normal, en canvi, els està vedada aquesta mena de pervivència, i es veuen limitats a una forma més prosaica, més natural, de projectar la seva identitat —o una part— a través del temps; aquella que, a més a més, assegura la perpetuació de l’espècie.

Fins i tot, a aquells prou mediocres per no deixar, el dia de la seva mort, ni un record, ni una línia en els diaris que no sigui la seva esquela, ni una criatura mediocre i limitada com ells mateixos en la qual se’ls pugui reconèixer, ni que sigui a mitges, encara els queda el consol —per dir-ne d’alguna manera— de deixar un cadàver, fred i rígid, però palpable i demostrable, que encara perdurarà uns anys abans de convertir-se en un grapat d’ossos, i encara uns segles més, abans de convertir-se en pols. I fins i tot la pols és alguna cosa.

Però a l’home molecularment inestable tot això li ha estat negat. Poqueta cosa, sense voluntat ni talent, com ha estat sempre, no pot ni somiar a ser recordat per cap feta especial, i exclosa la transmissió genètica normal (per les raons que he esmentat anteriorment), ni tan sols li queda l’opció de deixar un cadàver presentable, sinó un núvol confús i passatger de volves a penes perceptibles, i això encara utilitzant l’instrumental adequat.

Així, l’home afronta, no ja la mort, sinó la completa desaparició, l’oblit més absolut, l’anorreament total… Qui li podria censurar, sabent això, el seu comportament temorenc?

L’home, doncs, recomença cada dia amb l’ensurt d’haver obert els ulls amb massa violència, amb l’angoixa de buscar les sabatilles sota el llit amb les puntes dels dits, tot procurant fer-ho amb suavitat, amb el terror —aquesta és l’única paraula que pot arribar a descriure, ni que sigui pàl·lidament, el que l’home sent— de saber que, potser avui mateix, potser demà, no podrà evitar que alguna cosa o algú, potser aquesta dona grassa i despistada que baixa del tren i no mira on trepitja, potser aquell motociclista imprudent que s’acosta massa a la vorera, potser l’atracador que l’aborda en un carreró fosc, qui sigui, on sigui, se li acosti massa, l’empenyi o el sacsegi o el colpegi o el trepitgi, potser nímiament, sense saber que amb un impacte insignificant ja n’hi haurà prou, perquè l’home és una ampolla de nitroglicerina que camina, i el faci esclatar en una silenciosa ona expansiva d’onades de partícules que el vent dispersarà i s’endurà fins a un indret llunyà, un indret desconegut, on el que fa temps havia estat un home formarà part del cul brut i indiferent d’un univers brut i indiferent.