«Cada vegada que hi passava per aquell camp de fajol, tenia de parar-s’hi… Que n’era de blanc…! I com ressaltava en la blavor intensa d’aquelles tardes d’octubre, tèbies i humides, en que tot semblava rentat per una mà cuidadosa! Sota aquell cel d’un blau plomós, en el concert uniforme de colors que les voltava, les flors del fajol, petites, diminutes, semblaven una munió d’escarbatons blancs, que planessin a flor de terra, sobre la verdor envellutada de ses pròpies fulles. I ella s’hi encantava…! Un xic més enllà, ja no es distingien fulles ni flors, ja es confonia tot en una tofa molsuda i blanquinosa… I aquella tofa s’estenia lluny… lluny… i tot hi era blanc». Extracte del conte «La flor de fajol».