EL POBRE BORRIQUET

Aquella bestiola tenia un secret. El tenia fondo, molt fondo: bastava mirar-li aquells ullassos negres per a compendre-ho… I devia ser una cosa molt trista, un sofriment enorme… d’aquells que omplen tota una vida. En el modo de mirar, en la caiguda de les orelles, en el posat amb que rebia les garrotades, en tot ell, se li veia. I si mai per mai, al sentir la cort de retorn del treball, es permetia la francesilla de trotar un xic, amb un trot curt i picalet, record llunyà d’alegres energies, aviat aquella pena el rendia, i llençant un gran sospir, tornava a deixar caure les orelles, acotava el coll, apretava la cua, i, hala, passa darrera passa, tornava a fer camí, sempre meditant.

No era pas una bèstia orgullosa; semblava que tingués consciència de que era al món per a rebre i treballar… i resignadament s’ho prenia mentre tenia delit; quan l’acabava, abaixava el coll, flairava a terra fortament, fins a aixecar-ne pols, amb molt compte vinclava primer un braç després l’altre flns a agenollar-se, avançava un xic les potes i es deixava anar sobre un costat, amb un gran esbufec. Cert és que encara no l’havia acabat, l’esbufec de satisfacció amb que la voluntat del descans l’envaïa, que ja tenia a sobre un parell de garrotades; però tant se val, alçant-se un xic, primer estirava un braç, el posava en ferm, després estirava l’altre, enarcava el llom, feia un gran esforç i upa…! ja hi tornava a ser, com si res hagués estat. I tornava a fer el seu fet, sempre amb aquelles orelles caigudes, sempre amb aquella mirada tant fonda, que mai mirava enlloc…!

De la seva història sols se sabia que el varen portar al poble uns gitanos que feia anys que varen passar-hi. Allavors encara li llustrejava un xic aquell pel gris; encara no li costava gaire de doblegar les frontices del seu cos… i fins quan el moliner se’n va emprendar, al fer les proves per a la venda, va galopar amb tal aire de despreocupació, que bitllo, bitllo, el bon home va pagar el que li demanaven i se’l va emmenar, ben segur d’haver fet una bona adquisició.

I va semblar que s’ho hagués gastat tot el borriquet, amb aquella galopada de trenta passes. Va quedar tant abatut…! El seguia de tant mala gana al moliner, camí del poble, que l’un estirant endavant i l’altre endarrera, el ronsal tivava més que una corda de guitarra.

I heu’s aquí una cosa que ningú sabrà mai —en queden moltes de coses ignorades en la vida—: si aquella resistència provenia del cansament de la galopada, o si provenia de més fondo. Dugues vegades va girar el cap, per a mirar a l’aulet on els gitanos acampaven; a l’últim es va parar… I llavors va veure el moliner que, sortint de l’ombra del bosc, la caravana dels gitanos s’allunyava carretera enllà com si no més haguessin esperat desfer-se d’aquella bestiola, per entornar-se’n pel món.

Allí mateix li va perdre el respecte el moliner:

—Oixque! —li cridà estirant el ronsal.

Ell, res. Sempre amb el coll tombat, mirava al lluny amb aquella mirada de tristesa, flairant a ple pulmó, com si en aquell aire hi flairés la darrera alenada dels gitanos, que allà baix de tot s’anaven allunyant darrera un nuvolet de pols.

—Arri, t’he dit…! Llamp que et…!

—…

—Ah, sí…? Doncs ja veuràs qui mana a can Ribot…!

I amb un parell de cops de vara varen quedar entesos. El borriquet, apretant la cua a la gropa per a parar els cops, va donar tres o quatre passes d’aquell trotet vergonyant, després tornà al pas, i ja no es va parar més fins que arribaren al molí.

Allí va costar poblet i santes creus de fer-lo entrar a la cort. No hi havia forma de lograr-ho… semblava que hi tingués repugnància a enquibir-se sota teula; i quan moliner i molinera, suant com a negres, ja quasi el tenien a dins, tombava el cap, amb aquella mirada trista guaitava fondament la fresca verdor dels arbres que ombrejaven la bassa, guaitava més enllà l’ampla estesa dels camps que partia la llenca enrampada i blanquinosa de la carretera, guaitava el boirós horitzó on negrejava la clapa de l’aulet dels gitanos, pegava estrevada i molinera i moliner anaven en orris.

I l’endemà, quan a punta de dia el varen treure de la cort, amb quina delícia es va espolsar…! Amb quin delit va aspirar l’aire fresquet de la matinada…! Per un moment va passar pels seus ulls un llampec d’alegria que es va anar fonent, fonent, fins a tornar-hi a deixar aquell fondo de tristesa on s’emmirallaven confosament trossos de cel, esquinços d’arbres i llenques boiroses de paisatge estés…

Mai més se li tornà a veure aquella ratxa d’alegria. Des d’allavors va anar fent el seu fet, sempre amb aquell aire de tristesa resignada, sempre amb aquell posat enigmàtic, rebent cada dos per tres les garrotades del moliner amb una mena de dignitat que s’imposava… I portant blat de cinc hores a la rodona al molí i farina del molí a cinc hores a la rodona, la pobre bèstia es va anar gastant, gastant… les orelles li penjaven més cada dia, les potes se li tornaven com de fusta… al cap d’uns quants anys, a les pujades el panteig el rendia, a les baixades les potes li tremolaven, la vista li minvava tant que encara el sol no es ponia ja no veia el lloc on petjava… I ell els anava sofrint tots aquests inconvenients del viure massa, sempre tant resignat, com segur d’on anava sense pors ni vacil·lacions.

Però vingué un dia d’estiu en que el sol estobellava i justament aquell dia havia d’anar a un poble de l’altra vessant de la serra a dur-hi sis saques de farina. A la molinera no li vingué bé sortir fins a ben entrat el dia, per mor d’haver de buidar la bassa… Al començar la costa, devien ser les onze del dematí; l’aire bullia, als arbres ni una fulla hi tremolava i el cant de les cigales s’esbandia per tots indrets, omplint de modorra els innombrables recons d’aquelles soledats. Devia fer dugues hores que el pobre borriquet pujava animat per les garrotades amb que de tant en tant l’ajudava la molinera, quan de sobte es parà… per sos ulls hi passà quelcom d’estrany, com una ombra d’horror… un suor copiosíssim l’inundà de cap a peus i va donar dugues passes de gairell, com si anés a caure… No va ser res… un cobriment de cor… Però la molinera ho va veure i aquell vespre, tot sopant, va dir-li al moliner:

—Creu-me, desfeste’n…! Si en pots treure tres, sempre et valdran més que no els ossos; desfeste’n, creu-me. Té mala peça al teler…

I per sí o per no, el moliner la va creure.

D’allavors començà l’últim pas del martiri del pobre borriquet. D’Herodes a Pilat, de ceca en meca, va anar passant de mà en mà, rodolant per tot el poble i llaurant, rasclant, treginant llenya, no hi hagué a l’últim un pam de conreu on ell no hi hagués deixat un trosset de la seva vida, un viarany del bosc on no hi hagués donat una relliscada… I com més n’anava esmerçant d’aquella deixalla de força que li quedava, més rebia; com més l’edat l’atropellava, més hi ajudaven les garrotades; i com si no n’hi hagués prou, començà a fer-se-li una nafra al llom, després una altra al costat… i es varen anar estenent, fins que quedà un llàtzer fet. I no obstant de tot aquell esfondrament miserable, els ulls del borriquet se’n alçaven triomfants, aquella cosa, aquella mena d’intenció resignada que sempre havia boirejat al fons de les seves nines, s’anava fent més serena, més ample, més fonda… semblava content d’anar fent la seva via, per més aspre que fos…

Un dematí, al veure entrar la claror del dia per les escletxes de la porta de la cort, el borriquet va provar d’alçar-se… i no va poder. El ferrer, que feia de manescal, a la primera ullada que li va donar va fer el seu pronòstic —«Ja ha begut oli!»—. I sol es va anar morint dintre d’aquella cort estreta, lluny de tot, tranquil i resignat…

—El borriquet s’és mort…!

—Doncs que l’enterrin…!

I —en queden moltes de coses ignorades en la vida— ningú va pensar mai què hi havia haver al fons dels seus ullassos negres i bondadosos, què devia ser aquella cosa tant trista que hi boirejava sempre i que un cop mort, s’esvaí, deixant-hi una altra cosa glaçada, seca, vidriosa, que repugnava de mirar…