LA BROTADA

De debò que queia fort aquell sol de primavera. Prou que el sentia en Jan, que amb el càvec a les mans, cop darrera cop, des de les cinc que les hi decantava. Aterrava un marge que separava el seu camp del camp veí, una peça que al casar-se feia poc li havia pervingut com a dot de la seva dona, la Munda de cal Ram. I era dur d’enderrocar aquell condemnat margenot; tant de temps com li havia anat passant pel damunt, l’havia apissonat tant fort que semblava que fos de pedra. Però en Jan, hala, cop de càvec ve, cop de càvec va…

—Mala feina, Janot —li deia l’un tot passant—; i amb aquesta soleiada…!

—Vols dir que l’aterraràs? —li feia l’altre—, de mon record sempre hi ha estat aquest marge aquí…! I amb tanta pedra com hi ha… basto a dir-te que suaràs, Janot…!

Ell s’arronsava d’espatlles i contestava:

—Els marges sols serveixen per fer mal: us casquen les llavors al camp i us malmenen la sembra… Que és dur? Ja ho sé que ho és de dur… però tant se val: pot costar més, pot costar menys, però ell caurà… Vull dir jo que hi ha força, hi ha braó…!

I en un esplet de joventut i força, enlairava el càvec, prenia embranzida i l’enfonzava a la roca que s’anava esberlant a bocins.

I tanta com ne tenia de força aleshores… Des de feia un quan temps la vida s’estenia al seu davant, ample i alegre com un cel sense núvols; a l’aterrar el marge es sentia bullir sota els peus aquella terra seva, on de petit, a l’ombra d’aquella figuera que encara hi verdejava, havia vist al seu avi, vell i sec, però fort de mena, ventant d’ací d’allà grapades de llavor, mentre per altra banda el seu pare passava amunt i avall del camp, una mà a l’esteva i a l’altra les regnes, seguint a grans gambades, entre el doll abundós de terra roja que l’arada llençava, el pas atrafegat d’una euga blanca; es recordava de que allí mateix, ja més gran, al recollir les eines, mentre els grills començaven a tritllejar i l’estesa dels camps s’emboirava en la calma de l’hora baixa, havia pensat moltes vegades en el dia de demà, tot sentint a l’altra banda del marge la veu d’ella, de la Munda, que mig burleta mig commosa, li anava dient:

—T’has de casar, Janot, t’has de casar…!

—I amb qui, Mundeta, amb qui! —li va fer ell un dia.

—Amb qui? Amb mi! —contestà ella esclafint una rialla, i va fugir corrents.

I es recordava de tota la claror que al fugir es va endur… i de que ell li va corre al darrera… però topà amb aquell marge i ella s’allunyà rient i fent-li ganyots… I si aquell dia ja el va maleir el marge partioner, amb quina força no s’hi havia de rebatre ara que ella era seva i aquell altre camp era seu…! Amb quin dalit no l’havia d’esborrar per a que aquelles dugues terres s’ajuntessin, com les seves vides s’havien ajuntat…!

Cop de càvec ve, cop de càvec va…! I quan romput, regalimant-li la suor per sobre les parpelles, deixava l’eina per revenir-se un moment, d’allà baix, del sot de la riera, li venia com una ratxa fresca per a reanimar-lo, el pim-pam esmortuït d’un picador, entre el ressò de una cançó llunyana. I en aquell pim-pam, i en aquella cançó, ell la sentia a n’ella, la sentia a l’ombra del sot, les mans plenes de brumera, esbandint al xipolleig de l’aigua corrent les gotes de suor que l’amaraven.

I amb quina braó no hi tornava llavores en Jan… amb quina fe no feia ressonar al compàs dels cops del picador, tan flonjos, els cops del càvec, tant aspres… I el dia anava passant i el marge s’anava fonent… De sobte en Jan va llençar l’eina i es va quedar parat: el marge ja no hi era… I quin bé de Déu de terra estesa tenia al seu davant…! Quant de camp per corre…! Va semblar que els esperits se li obrien de bat a bat… I començà a cridar, de cara a la riera:

—Munda…! Oh, Munda…!

Al fondre’s la seva veu, els cops de picador seguien allà baix… En Jan s’allunyà unes quantes passes, tornà a fer tornaveu i tornà a cridar:

—Munda…! Oh, Munda…!

I d’entre el negrall dels arbres de la riera en va sortir un puntet blanc:

—Munda, vina ací… ací…! —tornà a cridar movent els braços.

I ella arrencà a corre rostolls a través cap a n’ell.

I va anar creixent a mida que acostava, dibuixant una silueta blanca i fresca, volant a flor del roig esmortuït dels camps.

—Que t’hats fet mal? —cridà amb veu pantejant des del lluny.

—No… ca…! Goita!

Ella va parar de corre… ja no podia més; tambalejant va arribar a ell, i s’apoià a la seva espatlla.

—Goita —tornà a dir en Jan, portant-la cap al camp.

I fou una explossió d’alegria, al gran aire i a ple sol… l’emoció els ennuegava, sos ulls lliscaven per aquella terra i fugien al lluny… la vida se’ls anava aixamplant al davant seu… i en Jan tot era dir amb veu fonda, com si parlés de dins:

—Goita quin bé de Déu…! I tot és nostre…! I la terra… i l’aire… i tot el que hi ha…!

I ella:

—Oi que és alegre?

I ell tornava:

—Oi, que és gran…?

I vinga treballar… l’endemà, mentre al lluny es sentien més vius que mai els cops de picador de la Munda, en Jan ja el llaurava aquell camp, amunt i avall, amunt i avall, darrera una euga roja, com son pare quan ell era petit darrera l’euga blanca. L’endemà passat ja el sembrava… grapats de llavor ací, grapats de llavor allà, com en altres temps son avi… i un cop la llavor ben acotxada sota aquell llensol roig rebregat, en Jan va descansar.

Tant se valia… la terra quedava sola… la terra anava fent el seu fet.

De primer fou una clapeta de verdor incerta, allà a la punta del camp; passant-hi per la vora, es veien uns brinets prims, gronxant-se al pas de l’aire… i semblava estrany que allò tant feble, tant vincladís, hagués tingut prou força per a somoure aquells pans de terra aspres i durs, per a foradar-los-hi les entranyes, fins a treure a la claror aquells brinets humils, que el pes d’una formiga hauria fet brandar. I vingueren dies de pluja, dies tristos en que el cel restava entelat, en que els ruixats passaven pel pla l’un darrera de l’altre, agombalant-se entre les ratxades del vent, deixant arreu un to encartronat, entre xipolls i fangueigs… I el pla era sol, sempre sol, ni un ànima s’arriscava a traspassar-lo… Mes tant se val, en mig de la soledat, la terra va fer el seu fet, i al riure un sol de festa enmig d’un cel més blau que mai, de tota aquella extensió se’n van alçar les mates del blat-de-moro, ja altetes d’un pam, lluentes, netes i noves, agitant al bes del vent ses fulles tendres, com braços d’infantons, tot saludant a la Vida.