DRAMA

Els vailets de Torre-guillera, en Pere i l’Antonet, baixaven cada tarda a Vilavella, cosa de portar la llet a l’estació per a embarcar-la cap a Barcelona, en l’últim tren: carregaven després les llaunes buides que hi havien arribat al de quarts de cinc, i se n’entornaven cap amunt. Era el passament de la masia el negoci de la llet, en aquell temps en que, perduda la vinya i el bosc delmat, la misèria s’estenia per aquells varals, cada dia més negra i trista.

Com que de la casa a Penya-blanca, on començava el pla, hi havia ben bé una hora i mitja i de Penya-blanca a l’estació de Vilavella dugues hores ben bones, per dejorn que surtissin, sempre tornaven a nit tancada. Tant se val: els camins hi eren segurs en aquelles terres on per sa mateixa soledat una cara nova s’hi veia de seguida, i de més a més, la Roja —una euga de cria, ventruda i pesada de tant posar poltres al món— els sabia tant bé, que si en sent les dugues de la tarda l’haguessin treta de la cort, li haguessin posat el bast i li haguessin dit ¡apa!, ella sola se n’hauria anat xano-xano cap a l’estació, ventant-se les mosques hauria esperat el tren, i al perdre’s allà baix la fumerola de la màquina, xano-xano se n’hauria entornat cap amunt sense fer dugues passes de marrada. Com que, fora la cria de consuetud no feia altra cosa en tot l’any…!

Altrement, els vailets els sabia a glòria aquell viatge diari; sobre tot al Pere, el gran… Trobar-se amo del petit convoi, rostos avall, l’envania d’allò més… li feia creure que era ja un home, i un home amb responsabilitats de les grosses. I, cama ací cama allà de les sàrries, amb un bastó més llarg que ell sota l’aixella, una regna a cada mà i les mans ben separades, manava i disposava sobre la terra estesa, com un cap-de-casa al seu servei. Fins quan venia un mal pas i volia avisar a l’Antonet, que tot arrupit anava a la gropa, ho feia amb mals modos, llençant-li per sobre l’espatlla ferotges mirades de reull.

—Arrapa’t fort, que som al rierot! —cridava empunyant al mateix temps les regnes. I bursa d’un cantó, estreba de l’altre, es feia l’il·lusió de que manava l’euga. La il·lusió només, perquè la pobra bèstia anava fent el seu fet, posant les potes ni un milímetre més ençà, ni un milímetre més enllà del lloc precís on tenia de posar-les: i sols quan les estrebades de boig del petit autòcrata l’atormentaven massa, abans de donar un pas en fals, es parava mansament, tombava el coll cap al costat que li estrebaven, esperant que passés la rauixa, i quan en Pere, cansat de cridar i de renegar la deixava estar tranquil·la, ella reprenia el camí, brandant suaument, amb la santa paciència dels vells acostumats a tractar amb la quitxalla.

I així anaven passant migrades tires de bosc, pinedes quasi tot d’un verd tendre, plenes per dins d’una rossa claror d’ensomni, que s’alçaven entre interminables erms, grisos i tristos. En ells de tard en tard, un cap negre i revellit alçava sos sarments nuosos, com clamant misericòrdia en aquella desolació. I el camí s’anava enfonsant, serpejant ràpidament, ple d’un pedruscall negrós i tenint sempre a un costat el marge roig, a l’altre la costa pelada i al fons el pla, tot llis, tot clar, sense una remor ni un moviment. A cada revolta veien la Torre-guillera més petita i més llunyana, més emboirada en la blavor del cim, mentre ells s’enfonsaven fins a arribar a un indret on més negres i rúfols es tornaven els boscos, que s’abraçaven d’un cantó a l’altre per sobre del camí, les fondalades més sobtades, tota la terra més atormentada. Eren els Boscassos.

Si val a dir veritat, mai hi havien passat els vailets sense llançar una mirada recelosa cap al fons d’aquella espessor, on, sota un tou de fullam espessíssim, les soques dels arbres restaven totes retorçades, en postures violentes, com si patissin de segles endarrera, sense poder moure’s ni cridar. Valga que durava poc: de sobte, com si una força colossal l’hagués tallada d’un tom de destral, la muntanya queia en una timba; el bosc desapareixia, la terra tornava blanca i els vailets respiraven llargament a l’aire i a la claror. Allí, invariablement, l’euga allargava el coll a banda i banda, com si flairés l’aire del pla, i estirant amb molt compte les potes, tombava solemnement sobre la roca blanca que tallava el camí, i s’endinsava per la pendent d’un baixador. Un moment, sa gropa molsuda, en mig de les dues sàrries, sotraquejava encaixonada entre les parets cendroses del desmont, després desapareixia, enfonsant-s’hi ràpidament com engolida per un gorg, i al cap d’una estona tornava a sortir al lluny d’entre un grup d’albes, desembocant amb un petit trotet al pla.

De Penya-blanca a Vilavella ja era diferent; en Pere no hi passava penes, semblava que es sentís alleugerit de ses greus responsabilitats, i fins es dignava conversar amb l’Antonet, tot passejant la vista per aquells camps planers, on, com ones de la riuada del temps, cada any hi veia passar les alegries del blat, cobrint les tristeses dels rostolls. I poc a poc tot s’anava canviant, a mida que s’acostaven a Sant Antoni de la Vall, un poble que hi havia a mig pla. De l’estesa dels camps se n’alçava la verdor de les hortes, plenes de pardals tritllejant en l’aire de la tarda; de l’una a l’altra, l’aigua —la primera que trobaven!— s’estenia remorejant suaument pels reguerots; les masies sovintejaven, voltades de feixucs pallers que semblava que dormissin un son profund, i arreu colles d’homes treballant pels camps, donaven als vailets, acostumats als erms i a les soledats de Torre-guillera, l’impressió d’una gran gentada, vivint tranquila i feliç en mig d’una gran riquesa.

Passat Sant Antoni de la Vall, prenien per la carretera i altra vegada es tornaven a trobar en mig de la naturalesa, però una naturalesa d’una faisó també diferent. La petja de la carretera, la pulcritut de son traçat, on s’hi veia aquell esperit llunyà, que més enllà d’aquells horitzons bastia les meravelles de les ciutats, qual ressò de tard en tard arribava a Torre-guillera, que havia passat per Vilavella, deixant-hi estesa la via del tren, que fins allí arribava, estrebant arreu la salvatge llibertat de la terra, els feia pensar que ja no eren a casa seva, i amb l’encantament del foraster, anaven mirant els plàtans migrats, blancs de pols i desnarits de set, que en interminable filera, hi rumbejaven a cada banda, per tota copa, mitja dotzena de fulles, torrades del sol. A voltes, entre ells, omplint tot l’ample de la carretera, trobaven enormes carros, carregats de llenya, que trontollaven feixugament; i els cavalls que brandaven arrossegant-los, les orelles caigudes, amb l’aplanament de les grans caminades, al flairar l’euga, tombaven el coll, i llençaven un llarg renill, que sonava tristament i es perdia enllà dels camps endormiscats.

L’últim tros de carretera, era tot un panorama; després d’un revolt, venia una baixada, i allà baix al fons hi eixia Vilavella, amb ses casetes blanques i afilerades, envolta en l’ombra d’un castell quadrat. A tret de fusell del poble, començava l’altra muntanya, la muntanya de baix, que en deien de Sant Antoni per amunt, i entre la muntanya i el poble, s’hi estenia una vall verdejant, plena d’hortes i arbredes, per on s’esmunyia, costat per costat d’una riera, la línia del ferrocarril.

A l’entrar a Vilavella, en Pere entrava al bo de les seves glòries; més tivat que mai sobre les sàrries, cobria d’una mirada desdenyosa els vailets com ell, que jugaven a bales pel carrer, guaitava indiferent a les dones que al sentir les petjades de l’euga eixien pels portals, i sols al trobar grups d’homes, conversant amb l’aire d’impertorbable somnolència que eternament envaïa el poble, els donava el «Déu vos guard!» somrient molt amigable.

I el que disfrutava un cop a l’estació, facturant les llaunes, carregant les buides, conversant de tu a tu amb els mossos i fins amb el quefe —un senyor tot afeitat de cara, vestit de blau i amb gorra galonada, que era com si diguéssim, l’amo del trenc. I quan, després d’un repic de campana, se sentia al lluny el xiulet de la màquina, corrien amb l’Antonet cap al reixat de fustes que tancava l’anden, i allí amorrats, veien al lluny una ratlla negra que creixia, creixia ràpidament com en un somni, fins que, sense ni donar-se’n compte, se sentien envoltats en una revolada de fum, d’aire calent, de sorolls i grinyols —i el tren passava: al davant la màquina, orgullosa, i gonflada de força, roncant feréstegament; després el furgó amb un mosso dret a la porta, un peu a l’estrep, a punt de saltar; al darrera, els cotxes amb ses finestretes que anaven passant, llises i iguals, parant-se a poc a poc… I un cop parades, tot sovint per aquelles finestretes els vailets hi espiaven somniosament quelcom d’aquell món desconegut, que cada dia veien passar, sempre diferent i sempre el mateix. Un dia era una ploma blanca que es balancejava adornant els moviments d’un cap al conversar, i en Pere feia:

—Goita quin senyoriu, avui…!

I l’Antonet per a contestar-li, resumia tota la seva admiració en una sola paraula:

—Déu…!

Altres vegades era una mà enguantada, que els senyalava eixint de la penombra del cotxe, mentre arribava a n’ells el ressó llunyà d’una rialla… Altres dies era gent com ells, gent de pagès, entafurada en cotxes pobres…

La màquina xiulava, els cotxes arrencaven, i tot aquell món desapareixia com una visió, sense deixar rastre del seu pas.

I duent encara en ses orelles el ressó del pas del tren, amb una estranya depressió de l’esperit, els vailets se’n tornaven cap a Torre-guillera, pels camps vistos de sempre, pensant en terres llunyanes, en el país d’aquella gent que veien passar cada dia, i que devia ser tan diferent del país d’ells —d’aquells erms interminables perduts en la soledat d’un cim.

Un dia de primavera, al parar-se el tren, els vailets de Torre-guillera varen veure que s’obria la portella d’un cotxe… cuita-corrents s’hi varen posar al davant. El quefe —l’amo del trenc— s’hi va acostar de seguida i fent grans reverències, quedà dret al costat de la portella, aguantant-la pel tancador de metall lluent. Va baixar-ne primer una senyora vella, alta i esprimatxada, amb un posat que als vailets els va semblar tot escaient. El sombrero negre que portava, feia ressaltar la blancor dels seus cabells. Un cop a terra, es va girar de seguida, alçant els braços com per a ajudar a baixar a algú… Un home va sortir a la porta del cotxe i li va donar un saquet de mà: semblava jove, però tenia posat de vell, el pit enfonsat, tot encorbat d’esquena… El quefe hi va córrer per ajudar-lo, però ell, tot somrient per donar-li les gràcies, apuntalà el bastó a l’estrep, s’agafà amb l’altra mà al passador del cotxe, i fent un gran esforç, baixà tot sol. De seguida s’agafà del braç de la senyora i féu dues passes endavant per allunyar-se del tren. Mentrestant, el quefe tancava la portella de cop, i corria a tocar la campana.

La nova devia haver corregut per Vilavella, perquè en un moment mig poble s’agombolà entorn dels vailets:

—Ai, pobre minyó…! —deia una dona.

—Sí que n’està d’atropellat! —saltava un altre.

—Tu, Mieta, que ja són aqui? —cridava una veu estrident, del lluny i estant.

—Sí, que enganxi de seguida en Pau!

La màquina xiulà i el tren va arrencar… Els forasters es quedaren a l’anden, conversant amb el quefe. En mig de la conversa la senyora tragué un mocador negre del sac-de-mà, i el posà al coll del malalt, qui amb ulls molt tristos, mirava el paisatge a l’entorn.

Mentrestant en Pere, sense perdre detall, tafaneja. Va saber aviat que eren uns estrangers molt rics que anaven a câl Boscàs, després de corre mig món, per mor del jove que es gastava del pit… Que el dematí havia arribat el servei, molts criats amb molt de fato i fins mobles i tot…!

—Tira que els toc, câl Boscàs! Enguany si que faran bona anyada…! —va fer en Pere.

—Ja ho pots ben dir, fill meu! —va contestar una dona—; quina sort per ells…!

—I per vosaltres! —saltà l’Antonet, amb posat d’home vell que cavila coses fondes.

El drinc d’uns picarols va trencar la conversa. Era la tartana d’en Pau que arribava al galop de la mula; donà mitja volta i quedà aculada a la porta del reixat. Llavors els forasters es despediren amb molta cerimònia del quefe i sortiren de l’anden. La gent els hi féu pas en mig d’un gran silenci, s’aconduïren a la tartana, en Pau saltà d’un bot a la banqueta i empunyant les regnes amb la mà dreta mentre amb l’esquerra feia voltar ràpidament la trava, va dir la frase sagramental:

—Amb permís, senyores!

I la tartana començà a sotraquejar. D’un tros lluny la senyora féu adéu amb la mà al quefe, qui traient-se la gorra, es curbà en una reverència monumental.

Després la gent se’n va entornar poc a poc, tot fent comentaris, la placeta de la estació quedà solitària, i fermada a una acàcia l’euga de Torre-guillera, remugava en son morralet, tot esquivant-se les mosques, indiferent a tot el que passava, trist o alegre, nou o vell.

Els vailets tot el camí no varen parlar de res més que dels forasters… de lo rics que devien ser… de si el malalt es curaria… de la sort de câl Boscàs… I a casa seva en varen parlar, i l’endemà el mateix rostos avall, anant cap a l’estació…

Al cap d’un parell de dies, a mitja carretera hi varen trobar un home que semblava pagès, per la cara afeitada, però senyor pel modo d’anar vestit…

—Goita, aquest! Deu ser de câl malalt! —va fer en Pere.

I tot murmurant «Déu vos gordi!» li passaren pel costat. D’un tros lluny tots tres varen girar-se i al trobar-se sobtats, els vailets, vermells com bitxos, desviaren els ulls dessimuladament.

Poc a poc s’hi varen fer a veure’l aquell home a mitja carretera. Després varen saber que era un criat gabaig que cada tarda baixava a Vilavella a buscar cartes i diaris que hi arribaven al tren de quarts de cinc, passava per les tendes esmerçant moneda que era un bé de Déu, i xano, xano se’n tornava a câl Boscàs.

Era l’únic que en sabien dels forasters. Sols de tant en tant els arribaven veus esmortuïdes de que si el malalt anava per bé, de que si aquella gent era una gent estranya, amb un urc que ni el Rei els era bon mosso… Mes els vailets no en feien ja cabal, i de Torre-guillera a Vilavella i amunt altra vegada, anaven seguint la seva vida llisa, un dia darrera l’altre i tots iguals.

Devia fer una mesada que havien arribat els forasters, quan una tarda, a l’entrar als Boscassos, en Pere va dir a l’Antonet:

—Goita’ls, el malalt i la senyora!

L’Antonet guaità endavant, decantant-se una mica sobre l’euga, i, en efecte, al cap-de-vall de l’ombrívol ull que feien els arbres, abraçant-se per sobre el camí, s’hi veien plenes de sol dugues figures petites retallades sobre el fondo blau. El jove, el malalt, seia a la punta de Penya-blanca; la senyora, sa mare, s’estava dreta al seu costat, recolçada en una sombrilla… la mica de vent que passava li movia dolçament les faldilles. Tots dos miraven cap al lluny del pla.

Al passar, els vailets els hi varen donar les «bones tardes!» tots rojos de sofocats; ells els hi varen contestar amb paraules que no entengueren, acompanyades d’un somrís mig burleta, mig carinyós, que els hi féu pensar en l’alenada d’aquell món enguantat que reia dintre els cotxes al passar el tren.

I els vailets de Torre-guillera anaven després conversant:

—Oi, que fa la cara molt afable…?

—Bastu a dir-te que no sembla pas el mateix…!

—Però hats vist quin modo té de mirar-te…? Sembla que tingui una pena…!

—Poc que me’n sóc ataleiat, jo… de la veia, sí… i que en té cara de plorar, la veia.

—Tira que els toc…! I tan rics com són! …

—Diu que ploren sovint, per xo, les senyores…!

—Psé… deu ésser com per aquí dalt, allà baix, si fa no fa…! Hi ha qui plora i hi ha qui riu…!

D’aquell dia endavant, tot sovint varen trobar-los-hi als forasters allà dalt… es veia que en havent dinat, sortien de câl Boscàs, que queia a una hora lluny en una recolçada de la muntanya, i tot passejant, s’arribaven als Boscassos. Tots dos s’estaven quiets a la punta de Penya-blanca, mirant al lluny.

Un dia, després de trobar-los-hi, l’Antonet va fer:

—Diu que els en ha passada alguna a n’aquesta gent…! Diu que ei és desterrat de la seva terra…!

—Oidà! —va saltar en Pere—, i com ho saps tu, això…?

—Ahir, quan vaig anar a cercar tabac pel pare, en parlaven a l’estanc de Vilavella… diu que aquest home que hi va cada tarda n’ha dit alguna cosa…!

En Pere quedà pensatiu bella estona; després va dir sentenciosament:

—Qui sap…! Però bastu a dir-te que fins m’ho creuria que té alguna cosa, ei…! Te mira d’una manera…! Mes pas res d’ésser mal home… m’hi jugo el coll, jo…!

Des de llavors no passaven vuit dies que els vailets no sabessin alguna cosa dels forasters… sobretot l’Antonet que era el que corria pel poble, mentre en Pere facturava la llet, un dia per vendre ous o aviram, un altre per comprar tabac, fer esmolar les eines i per comprar el que a Torre-guillera s’havia de menester. I al tornar cap amunt ho explicava a n’en Pere, qui, com a més entenimentat, hi donava son parer.

—Sabas qui hi havia avui a câ l’adroguera? —va dir l’Antonet un vespre—. Aquei home que trobem cada dia per la carretera…

—Oidà…! Diu que té un parlar tant estrany, oi…? Que l’hats sentit, tu…?

—Ui, si ha dit més coses…! Ja s’entén ja… només que a vegades li costa de parlar… fa com aquei que s’ennuega…!

—I que ha dit quelcom d’eis…?

—Ha dit que era casat el malalt i que té una mossa… un vra bijú, estic que l’ha anomenada…! I tot seguit aqueia dona grossa que s’està a la cantonada de la carretera, sabas…? Al davant de câ la Vila, doncs aqueia li ha saltat: I per què no ve a fer-li companyia la seva dona…!

—És net! Per què no ve…!

—Oh, és que diu que tampoc gasta salut, eia…

—Doncs, per això mateix: si ei no en gasta i ve aquí per a refer-se, per què no ha de venir eia…?

Hi hagué un silenci. L’euga anava fent camí…

—Ja ho ha dit, ja, aqueia dona —tornà al cap d’una estoneta l’Antonet—, quan ei ha estat fora…! Per mi, deia, és que no filen bé…!

—Poca pena que deu ser eia…! Vet-ho aquí…

I seguiren tots dos en silenci.

Un altre dia, tot just havien arrencat de l’estació, en Pere va dir, senyalant a un home que s’aturava a un portal, d’esquena al carrer:

—No és l’Andreu de câl Boscàs, aquest…?

—Sí que l’és —digué l’Antonet—, el só trobat a câl ferrer, i en só quedat tot astorat del que deia…!

—I això…!

—Deia que ja voldria que fossin al botavant el malalt i la senyora i tots el forasters…

—T’ho creguis pas…! La sap molt llarga, l’Andreu…!

—És que diu que sembla un cementiri, a casa seva, des de que hi són eis…! Que ningú diu una paraula, que el malalt i la senyora s’estan tot el dia tancats i que ei a vegades plora i crida, que sembla locu…!

—Post-hi a jugar que no el sap dir el que diu el malalt quan crida…

—Oh, és que diu que també parla gabaig…! I desprenses deia que un dia que el seu hereu es ficà a la cuina per fer tabola amb una minyona, la veia el va atrapar i noi!, hi va haver-hi un sagramental… que l’endemà la varen emmenar cap a Barcelona a la minyona…! Vaja, diu que no són pas gent com cal aqueia gent…!

—Poc que en fasses cas, de l’Andreu… és molt manefla…! Post-hi a jugar que amb tant com diu, pel cap baix els en canarà quatre unces de deixa’ls estar a casa seva…?

—Quatre unces…? I més i tot…!

I seguiren conversant sobre la sort de câl Boscàs i el manefla que era l’Andreu…

Havien passat dos mesos, quan una tarda a l’arribar a l’estació, els vailets de Torre-guillera hi varen trobar al malalt i a la senyora. Ella parlava molt afable amb la dona del quefe, que tota vergonyosa treia el cap per una finestra de la planta baixa… ell, el quefe, que aquell dia s’havia posat el vestit de les festes, amb uns botons lluents com a sols, es passejava andén amunt i avall, amb el malalt. Cada vegada que passaven per davant del rellotge, el malalt hi clavava els ulls, mirava després a la senyora i en la mirada que es creuaven, hi vibrava un llampec d’ansietat. A la placeta de l’estació la tartana d’en Pau estava aculada al reixat; amb una branca de bruc, en Pau esquivava les mosques a la mula, tot rondinant una cançó. Feia una tarda calma i serena, sols un xic fresca de la humitat de la tardor.

Tot just es veia el tren, que de la finestra d’un cotxe n’eixí un mocador blanc, voleiant al vent de la marxa… El malalt va fer acció de corre-hi, però la senyora l’agafà pel braç… Tots dos estaven afinats, els ulls els hi espurnejaven…

Encara el tren no havia entrat a l’estació, que en lloc del mocador eixí a aquella finestra una carona tendra, blanca, d’ulls blaus, voltada d’una cabellera rossa que el vent feia estarrufar… un llacet blau en subjectava una mota sobre el mig del front.

—Goita —digué en Pere a l’Antonet—, deu ésser la mossa, aqueia…! Oi, que es gopa…!

—Déu! —va fer l’Antonet, com en les grans ocasions.

I en tant, la nena amb els braços estesos cap al malalt, tot passant, cridava:

—Papà, papà…! Papà…!

Darrera d’ella els vailets hi varen veure una ombra negra…

—Poc que ve pas tampoc la de casa seva! —va dir en Pere—, és un home allò, oi…?

El malalt i la senyora corrien cap al cotxe, que passava de llarc, tot aturant-se. Després, obrir-se la portella i caure la nena als braços del malalt, va ésser tot un… Ell s’hi abraonà masegant-li les galtones, omplint-la de petons —d’aquells petons plens, que tenen ànima… A la dona del quefe li vingueren les llàgrimes als ulls.

En tant, del cotxe en baixava un senyor vell, vestit de negre, amb grans bigotis blancs. Tot baixant, mirà de fixo a la senyora, senyalant amb un ràpid moviment al malalt. La senyora va moure el cap amb gran tristesa… Després s’abraçaren, mentre el malalt s’hi acostava portant la nena al braç.

Cinc dies després, a l’arribar a l’estació els vailets de Torre-guillera, amb greu sorpresa hi varen trobar al senyor vell i a la nena… el quefe, prou els donava conversa, però ells li contestaven poc… La nena estava trista, el senyor malhumorat.

Vingué el tren, s’hi embarcaren i se’n anaren, deixant l’andén llis i pelat, ple d’una vaga tristesa. En un recó el quefe, amb les mans al detràs, aguantant una banderola mig verda i mig vermella, conversava amb un mosso. Els vailets s’hi varen anar acostant…

—Ara ho entenc menys —deia tot preocupat—: diu que ell volia la criatura, que ara que la té no la vol… que hi ha recaigut i tot… Oh, i diu que és la mateixa cara de sa mare, la nena…

—I on para, ara, ella? —va fer el mosso.

—Vols que t’ho digui clar? Doncs no ho sé… cada vegada l’entenc menys aquest embull…

—Ai, Déu ens dongui un passament petit, però amb pau i harmonia —saltà la dona del quefe, que s’havia anat acostant poc a poc…

I callaren tots… sense moure’s, amb posat de fonda preocupació…

En tant, a la placeta, fermada a l’acàcia, l’euga de Torre-guillera remugava son tou de palla, tot esquivant-se les mosques amb son aire indiferent…

Aquell dia, en Pere i l’Antonet, a cavall de l’egua, varen sortir de Vilavella a sol ben post. Bon tros abans d’arribar a Sant Antoni de la Vall, era ja nit tancada.

—Que farà lluna, avui? —digué l’Antonet, quan l’ombra s’espesseïa.

—Conto que sí —va respondre en Pere, mirant en la intensa blavor que tot ho esbarzerava. I varen callar tots dos… la sobtada marxa del senyor vell i la nena els havia capficat… la conversa del quefe amb el mosso havia estat per en Pere com una revelació de que no s’equivocava, de que aquella pena que havia endevinat en la mirada del malalt era certa… Totes les veus que fins allavors havien corregut formaven en son magí com un fons sobre del quin els fets d’aquella tarda es destacaven, i ara sí, ara n’estava segur de que tot allò del manefla de l’Andreu no eren cabòries… de que allí hi havia alguna cosa molt fonda i molt trista.

I anaven fent camí; les petjades de l’euga sonaven acompassadament en la immensa quietud que arreu s’esbandia; de tant en tant, els vailets sentien el xerricar de dents de les rates-pinyades que eixint de l’ombra es capbussaven en ràpids giravolts al seu davant i es fonien al lluny, voltant d’un vol llis… I semblava que l’ombra devingués més espessa. El cel era ple d’estrelles i els vailets sentien en son front un ventet fi i humitós que s’esbandia d’ample a ample per l’estesa dels camps endormiscats.

Essent dalt de Penya-blanca, va sortir la lluna.

—Tela! —digué en Pere, senyalant-la amb el braç estès… i tornà a callar. No se’n sabia avenir: tanta alegria per l’arribada i que hagués acabat d’aquella manera! Quantes angúnies devia tancar aquella nit tant calma…! I per una banda veia el tren allunyant-se corrent sempre, emportant-se’n en son alè de foc al senyor vell, malhumorat, a la nena, vestida de blanc, amb aquell llacet blau, tota trista, i per altra banda veia allà a l’esquerra seva el pa d’ombra que feia la fondalada de câl Boscàs, i li semblava que entre el tren que fugia i l’ombra immòbil, s’hi alçava quelcom fatal i terrible que vagava com una ànima en pena, per la calma de la nit.

En tant, per sobre de la muntanya de baix, que s’endevinava més que es veia, com una faixa negra al capdevall del pla, la lluna s’aixecava, rodona, plena, vermella com una colossal gota de sang. Hi havia una quietud grandiosa. L’euga, dreta sobre la Penya-blanca, va tombar solemnement, seguint el camí, i els vailets varen veure de llisquentes la seva ombra sobre la terra —una ombra indecisa i esblanqueïda creuant la neulida claror que la lluna començava a fer. I varen seguir camí amunt: la claror creixia ràpidament, la seva ombra s’anava retallant, partida entre la terra i el marge, a cada instant més forta, mentre al fons del sot s’hi posava una boira blanquinosa. Entre ella, al lluny, s’hi veia un llumet vermell.

I els vailets anaven passant per la nit, sentint com el pensament se’ls encondormia ple de la gran calma de la serena, quan de sobte varen rebre una sotragada: la euga s’havia parat i amb el coll apletat, flairava a banda i banda del camí… Arribaven als Boscassos.

—Què té? —féu l’Antonet tot sobressaltat—; mai aquella bèstia havia fet semblant maniobra.

—Poc que ho sé! —respongué en Pere, mirant recelosament cap endavant… Enlloc es veia res… El camí era net, amb son pedruscall que al clar de la lluna prenia tons blavencs, amb ses roderes molt fondes… deu passes endavant la massa enorme dels Boscassos es destacava negra i rúfola, sense una remor ni un moviment. En Pere mirava, mirava, sense veure res enlloc… L’Antonet començà a somicar.

—Calla o et tusto! —digué en Pere en una foguerada d’ira per aquell ploricó, que vagament sentia que augmentava el perill… l’Antonet va callar, tot arrupit a la gropa… L’euga tornà a caminar, però les seves orelles no paraven, tant aviat les posava dretes i juntes, com les apuntava aplanades endavant… i els vailets sentien sota seu les pitrades d’aire que s’empassava com per flairar ben bé… Ja no pensaven en el malalt, ni en la nena… la por de lo desconegut en plena soledat, els esparverava… pensaven en casos de llops i de lladres que havien sentit contar, fets d’anys endarrera, que ara sentien reviure com si els hi haguessin passat a ells, i com més miraven i escoltaven, sos sentits, oberts com mai més sentien en el silenci palpitar-hi la veu de la terra, aquella veu que se sent rares vegades, escoltant molt, com un plany llunyà… I al seu entorn veien el clar de la lluna, estrafent el món i pensaven quasi embascats, que els Boscassos eren molt foscos, plens de recons d’ombra… que els faltava molt per arribar a casa, i que quan vingués allò, per més que cridessin no els sentirien d’enlloc…

I l’ombra dels Boscassos els va caure al damunt, com engolint-se’ls. L’euga donà un pas més i va quedar parada en sec; els quatre rems apuntalats a terra, el coll molt alt, les orelles juntes. Els vailets sentiren passar sota d’ells el tremolor de la bèstia i els cabells se’ls varen eriçar. Però tampoc es veia res enlloc, que fins el cel tapava. Sols de lluny en lluny, la lluna hi entrava de llisquentes i sos raigs polsosos, es trencaven en aquelles soques vinclades en positures violentes en aquelles branques nuoses que semblaven braços retorçant-se desesperats. I aquells raigs de lluna, esbandien arreu una claror malalta de conte de bruixes… hi obria recons que els vailets no hi sabien, profunditats que semblaven fora del seu món… i tot hi era quiet, molt quiet, com lluny del temps i la vida…

—Arri! —cridà en Pere, ventant garrotada a l’euga… L’Antonet tornà a somicar…

L’euga féu un bot endavant i els vailets quedaren glaçats. A dues passes del camí hi havia un home penjat… un raig de lluna li pega en plena faç. Era el malalt. En Pere sols va veure la horrible ganyota de la seva cara negra… L’Antonet sols es fixà en lo estirats que tenia els peus.

Cap d’ells féu un sol moviment… com en somnis varen sentir que l’euga se’ls enduia en un gran salt… que galopava… galopava com si se’ls emportés per l’aire…

Quan varen tornar en si, pels seus costats els erms de Torre-guillera s’esllanguien avall en suau pendent…

—Tu… que l’hats vist…? Oi que era ei…? —va dir en Pere amb veu molt baixa.

—Encara tinc un nus a la gola! —contestà l’Antonet, més baix encara. I tots dos alhora murmuraren amb veu tant baixa que se’ls va fondre pels llavis:

—Què era negre…!

—Què era llarg…!

L’euga tornava, a anar al pas… semblava tota abatuda, les orelles caigudes, el coll baix i brandant… La seva ombra, monstruosament estrafeta, lliscava tota estesa a flor dels erms, resseguint-ne dolçament les ondulacions. La lluna plena volava per les fondàries del cel tota rodona i molt petita… Sa claror queia sobre la terra i es congriava al sot, allunyant-ne els horitzons… De tant en tant se sentia al lluny el cant trist, però dolç dels mussols… passava a ratxades… en cantava un… en responien cent… després un altre en contestava més lluny… i callava tot. I en mig d’aquell silenci, els vailets anaven passant, aclaparats de por, sentint una vaga grandesa que no podien esbrinar; la grandesa de la tragèdia complerta, dels grans mals que no tenen remei… I pensaven que aquella mossa tan gopa que el tren s’enduia sempre, no ho sabia… que la senyora vella tampoc ho sabia encara… i que el mort s’estava tot sol, penjat d’una branca, allà baix, sota seu… I sentien que eren ells els únics que el vetllaven —perquè l’hi sabien—, caminant esmaperduts per les soledats del món…