DEL MAR

—La viva, noies, la viva… a… a! —sentia cada dematí, entre somnis. Era un espinguet clar i alegre que es cargolava enlaire, al compàs d’un xic-xec de xinelles per l’acera…

A l’obrir el balcó, ja el sol se’n entrava per la meva cambra, escorrent-se a llenques polsoses per les escletxes de les persianes; aquell crit de «la viva!» ressonava més clar i més airejat i entre crit i crit, se sentia de tant en tant:

—A quant la dóna…?

—A sis.

—Uix! A sis…? I tant rebregada com és…?

—Ah, sí… fugiu la mi senyora…! A l’hora de la mort en tingués…!

—Deixa-la estar…! Que no veus que fa cara de dejuni…? La viva, noies, la viiivaaa…!

I la professó anava passant carrer amunt. Les cistelles de sardina, rodones i plenes, desfilaven per sota el meu balcó com colossals peces de plata: les duien les marmanyeres, arremangades de braços, botent llurs carns macisses que pantejaven sota les robes al moviment del pas.

I en tant, amb les persianes entreobertes, ja tornava a mirar aquell tros de cel, ample, molt ample… i veia una vegada més aquell carrer, llarg, estès… sentia el remoreig llunyà de les fàbriques, quals xemeneies s’alçaven ertes al lluny, per damunt de les taulades, omplint l’espai de glopades de fum negre, i allà baix, al cap-de-vall, el veia a n’ell, el mar —estès com una cinta blava, tancant l’horitzó.

Més tard passaven ells, els pescadors… fornits, colrats, amb amples calces de burrell, amb folgades camisetes blaves i mocadors virolats al coll, caminant mandrosament, brandant d’un cantó a l’altre, com si els costés d’arrossegar els esclops…

I me’n recordo amb cert respecte, d’aquells homenassos… passaven a colles cridant bàrbarament, esvalotant per tot… se’n entraven per la ciutat, venint de en marc, com a terra conquistada… I de la meva por de vailet en conservo encara l’impressió de que aquells atletes, que portaven quelcom de gran i fort i lliure, era molt home, si s’hi empenyava, per esbotzar qualsevol porta d’un sol cop-de-puny.

Que n’eren de diferents de la gent de fàbrica…! També a aquests els veia passar cada dia a la mateixa hora… Eren tots secs, desnarits… amb grogors de planta d’estufa… Les mosses, altes, esprimatxades, plenes de llànfares d’oli, amb fils de borra encastats als cabells, amb grogors de vici a les galtes… Els homes més endreçats, més nets, però tots ells amb un aire de tristesa…! I ben garbellat, potser aquests em feien més por que no pas aquells… També esvalotaven a tothom, però en sos esbroncs no hi havia l’alegria serena dels pescadors… hi havia sols una ràbia sorda… una quimera negra…

I ells, amb ells no es podien veure.

—Adéu, xinxa! —deien els pescadors al trobar-ne una.

—On va aquest pop! —contestaven elles.

I el gust amb que s’ho deien…!

El carrer de casa hi donava al mar i no hi puc pensar mai sense que se’m desperti el record de les anades a la platja: em recordo una per una d’aquelles cases que anava passant, com un es recorda de les cares que no ha vist fa temps. Les primeres que trobava eren d’aspecte burgès, amb cancells envarnissats i reixes pintades; les de més avall, més deixadotes, amb grans entrades sense cancell, mostrant per la penombra del seu interior, pilots de nances, rengleres de palangres, rems estesos per terra… i d’allí dins en sortia un fortor aspre de maresc, que se’n entrava. A voltes, asseguda d’esquena al carrer, apoiant el coixí al caire del portal, una dona feia saltar entre sos dits els boixets grocs, faixats de blanc i del ball desenfrenat dels boixets n’eixia sobre el vermell del patró la blanca punta, que s’hi anava estenent, estenent, com allà a la vora sobre la platja, l’espuma de l’ona que hi anava rompent…

I jo, hala, córrer avall, pel camí fet…

I de sobte ni cases, ni camins, ni res… no més Ell, el mar immens, estès sota el gran cel, omplint-ho tot… les gavines hi passaven d’un vol llis, ondulejant pausadament… s’allunyaven endins, endins… i es fonien allà baix, al lluny de tot com puntets de fum que s’esvaïssin en l’intensa blavor.

Un dia a l’anar a estudi de bon dematí, un vailet em va dir:

—En aquella casa hi ha un negat, anem a veure’l…?

—Que l’ensenyen…?

—Sí…

—Doncs, au!

I ens n’hi vàrem anar —jo, amb certa recansa… no sé si n’havia vist mai cap, de mort, encara… El tenien a dins de la caixa, sobre una taula, amb dos ciris a la banda del cap, al mig d’una entradeta de parets llises, emblanquinades de fresc i amb una franja blava arran de terra. Sols vaig gosar a mirar-lo de llisquentes. Ja era un xic vellet, la barba blanca se li tenia enlaire, molt enlaire, com enrampada… em va semblar que tenia un morat al front… algun cop de rem, potser… Però aquella blancor trenyinosa que tenia em feia mal i vaig girar el cap. Al peu de la tauleta hi havia una safata negra d’aquelles que tenen pintades flors grogues i vermelles. Més enllà hi vaig veure un atleta d’aquells que veia passar pel carrer, esvalotant-ho tot… s’estava dret, fent voltar pausadament la gorra per les mans, mirant al mort de fixo, malgrat que els parpres se li movien de pressa i espurnejant… Es va ficar una mà a la butxaca i va tirar dos quartos a la safata: era la primera remor que se sentia des de que érem allí dins, fora de l’espurneig dels ciris… de seguida en vaig sentir un altre: un gemec ofegat… Era una dona que hi havia en un recó, tota endolada…

Aquell soroll dels quartos al caure a la safata, li va arrencar el plor del fons de les entranyes.