TEMPORAL
Va ser la primera vegada que vaig sentir vibrar l’ànima del poble, aquella corrent misteriosa que a un moment donat, lliga a tota una multitud, fent-ne un sol cos, una sola massa vivent, que esclata a lo millor en alegries esbojarrades, i en entusiasmes folls o s’extremeix en paors misterioses…
La ventada que tota la nit havia rodolat, entre ruixats i cops de porta per sobre les teulades de la ciutat adormida, mar enfora havia fet de les seves i al clarejar el dia va sobtar a tothom una nova esglaiadora: el temporal havia sorprès en alta mar les parelles del bou… sols dugues havien pogut tornar a temps… de les altres no se’n sabia res. Tothom va saltar del llit i va sortir al carrer: allà baix, al cap-de-vall, s’hi veien passar de gairell les onades furients, embestint-se unes amb altres, llençant enlaire glopades d’espuma…
I tothom va córrer a la platja, amb el cor estret.
Allí l’espectacle era imponent: el mar semblava que s’hagués encongit, com una fera enrabiada, a punt de saltar sobre el món i engolfar-se’l; aquelles onades que es veien del carrer estant, eren restalleres enormes, carenes d’aigua d’un verd terròs, llençades de reflexos sinistres, que venien sense parar l’una darrera l’altra, se enarcaven com un cavall a l’aixecar-se de potes i queien reventades amb estrèpit de tro. I quan una muntanya d’aquelles s’estavellava contra la sorra, darrera seu un altra prenia embranzida, i més enllà en venien a centes corrent amb velocitat vertiginosa… I pel lluny es veien botre enlaire llenques d’ona reventada, glopades d’espuma blanca destacant-se sobre una nuvolada baixa, fosca d’un blau de plom, que en moviment quasi insensible, anava passant cap a llevant per sobre les onades…
I la gentada el contemplava aquell espectacle, silenciosa, amb un recolliment solemne sentint en son front les ratxades del vent d’enfora, la bafarada humitosa i freda que llençava aquella gola monstruosa, oberta davant seu…
De sobte la gentada es va estremir, aprop de la boia hi havia una barca tombada, quilla al cel… ningú sabia qui l’havia vista… però la veu anava corrent i la gentada començà a moure’s presa d’un neguit frisós, avançant i reculant al grat de les onades, que al reventar allargaven ses urpes blanques, arran de la sorra, gratant terra endins…
Quines hores d’angúnia…! L’ànima del poble pressentia quelcom d’horrible, s’envaïa en l’estrany atractiu de les emocions punyents, i encara que ningú sabés el què, per sobre aquella gentada hi havia la certitud d’alguna cosa horrorosa que s’acostava i va arribar. Allà a quarts de nou, es va veure a poca distància de terra un punt negre surant peniblement sobre l’embat de les ones.
—Un tauló! —va cridar un.
—Un home! —va fer un altre.
Per sobre una ona se’l va veure com alçava un braç…
—Un home…! un home…! —es va sentir cridar per tots cantons…
—Prepareu els caps…!
La corrent se l’emportava cap a llevant… la gentada el va anar seguint… A davant la gent de mar, cares ferrenyes, gestos resoluts, segurs de sa força, semblava que anessin a lluitar a pit obert contra aquella mar sense fre, per a arrencar-li sa presa… després els curiosos, una massa ombrivola i lassa, que avançava a por a poc, com mig avergonyida…
I aquell home nadava… nadava braument, aferrat a un rem, amb el delit de la lluita suprema… A prop de les ones una dona desgarbada, semblava que l’ajudés a nadar, movent els braços… com ell els movia… Aferrada a ses faldilles una criatura plorava… I anaven avançant peniblement… l’home cap a terra, la dona cap a n’ell…
No devia ser a deu passes… Una ona monstruosa esclatà sobre el seu cap com una maledicció… La gentada reculà… després allargà el coll per veure millor… l’home ja no hi era… el rem sol botava per sobre les ones, com un boixet en mans d’una puntaire…
Aquella dona va caure en rodó i a son entorn s’hi féu un grup espès…
A la tarda el temporal havia amainat; els darrers remolins de vent empaitaven espai enllà les blanques resquícies de la boirada desfeta. El cel tornava a ser el de sempre, potser un xic més alegre, més blau i més fresc; sa blavor s’emmirallava en els bassiots que la pluja havia deixat al carrer… Allà baix, al cap-de-vall, les onades hi passaven encara de gairell, encabritades i llençant tofes d’espuma… El sol tocava a les cases de la banda esquerra i tornava a ses fatxades els tons vius que la pluja havia encartronat… però arreu hi havia una tristesa…! La gent era pels portals, parlant de baix en baix… sense un crit, ni una rialla…
De sobte passà a pas de marxa en Joanet, un pescador conegut de casa… en sos ulls esbarriats i en sa cara esgrogueïda, hi portava l’angúnia retratada…
—Joanet, que hi teniu algú en mar…? —li digué la meva mare.
—El noi, senyora, el noi! —i aquell homenàs plorava…
—Però…
—No’n sé res… res… No més falta la seva parella… Ara vinc de tirar partas… Si haguessin pogut entrar a Roses… o a Barcelona… Però, ca…!
—No desconfieu, home…!
—Ai, senyora, és el noi! —I no pogué dir res més perquè el plor l’ennuagava…
Després, temps després ho vaig saber… Varen passar tres dies mortals sense que aquell home tingués noves del seu fill… tothom el donava per mort, però ell no se’n aconsolava… tenia un raig d’esperança al cor i tres dies mortals passà a la platja… Els sis negats que el mar va escupir, ell va ser el primer de veure’ls… cap era el seu noi… A l’últim, a la tercera nit, cap a la matinada aquell home va veure quelcom sobre el mar… molt lluny… molt lluny… ell sabia les barques que havien sortit… i a quina hora havien de tornar… no, no era de cap d’aquelles la vela que anava venint… i aquell home xiulà… xiulà amb son xiular especial… i escoltà molta estona, però no se sentia res, més que el remoreig suau de les ones… i tornà a xiular i res… i ja es tornava a asseure decandit a la sorra, quan allà baix, molt lluny, molt lluny, s’hi va sentir un altre xiulet, petit, feble, que tot just arribava… però que a n’ell el féu botre, com si el món hagués esclatat…
Era el xiular del seu noi… que el mar li tornava sà i bo… Corrent el temporal, se li havia emportat qui sap a on…