LA CADENA

Se’n anava…! Se’n anava! Mai ho havia sentit tant clar com aquell dia.

La primavera esclatava; l’immensa plana fins llavors coberta d’una patina de boira, de fredor, de quelcom glaçat que s’arrapava a la terra blanquinosa i als arbres pelats que sa i enllà s’aixecaven, ratllant la monotonia d’aquell grandiós horitzó; l’immensa plana fins llavors mig morta, es deixondia, s’esparvillava, esmaperduda entre la son del fred que se’n anava i la vida de l’estiu que venia. El cel era blau pur, somrient… ni una boira, ni una taqueta en sa superba arcada… I entre aquell cel tan viu, tant despert, i aquella terra per on divagava somort un alè de desvetllament, passava voluptuós, refregador, un aire tebi, ple de guapes prometenses, d’esclats de festa, de bojes riallades forfullant als llavis per entreobrir-los i esclatar.

Tot era animació, tot feia pensar en demà, un demà alegre, interminable, un demà blau, sense núvols ni boires, com aquell cel… Tot feia pensar en la Vida… i, no obstant, ell pensava en la Mort. Se’n anava…! Mai ho havia sentit tant clar com aquell dia.

I anava caminant. La seva silueta formava un arc, color de terra, retallat sobre el cel blau… el cap acotat… l’esquena en cercle, com no podent suportar el pes dels anys que al damunt portava… aquell pes que a bon segur l’hauria estenellat per terra, si no hagués estat aquell bastó, nuós com ell, com ell revellit i encorvat, però encara ferm, que l’aguantava.

Camina que caminaràs, passava el pont de la riera, aquell pont tant vell que ningú sabia qui l’havia fet. Ell hi anava a jugar quan era petit i la seva mare, que al Cel sia, el renyava, perquè ja deien que el dia més impensat s’esfondraria… I no obstant, els anys havien passat, el pont es tenia ferm… i ell se’n anava.

I caminant, caminant sempre, passava pel prat de la rajoleria… i el veia igual que quan ell hi anava en semblants migdiades a festejar amb la noia… la que fou sa muller i que al Cel sia. El veia igual aquell prat on començava d’apuntar-hi el verd naixent de l’herba, amb aquells plàtans altíssims d’entortolligat brancatge, per on, saltironant, cantaven pardals i primaveres; el veia igual aquell cel blau, que reia entre les branques blanquinoses, clapades, de puntetes verdes, i el veia igual, allà al fons, tot i petit, com una miniatura, el forn, tot rogenc de la base, tot fumat de la teuladeta, amb la caseta al costat revellida i negrenca. Sentia en son cor la mateixa impressió de pessebre que li feia aquell paisatge llavors… en aquell temps, sols que aleshores aquella impressió anava acompanyada d’un ambient de Nadal i ara venia entre boirades de Novembre… entre les lassituds del dia dels Morts. Semblava que a l’entrar-hi havien de sortir els vells d’aquell temps, que havia de sortir ella, tan fresca i riallera… Tot restava igual, tot hi restaria… i, no obstant, tots se n’havien anat… i ell se’n anava…!

I caminant, caminant sempre, deixava el prat del forn i trencava a l’esquerra. Prou els coneixia aquells marges del terraplé entre els que s’enfonsava al camí, per a salvar amb menys pena el turonet que dividia la plana, formant allà baix, al cim de tot una u negra retallada sobre el cel blau. Prou les hi sabia les pedres que anava trobant, aquella mata de fonolls que sobressortia entre l’herba, aquell reguerot que l’anava acompanyant amunt, amunt fins a ser al cim… i aleshores quina immensitat de món la que veia…! Quin bé de Déu d’aire per respirar…!

La terra s’estenia a sos peus, com immens llençol tot rebregat… Allà baix, just a l’horitzó, blavosa i retallada, s’alçava la silueta del Montserrat; a l’altra banda el Montseny, negrenc, com malhumorat, la falda clapada de masos i pobles amb ses esglesietes de campanar quadrat, tot petit… —una altra impressió de pessebre… una altra impressió agredolça…!—. I entre una i altra muntanya, quantes serres…! Quants turonets, quantes planes…!

Quantes vegades s’havia parat allí mateix…! Sempre aquella immensitat clara i riallera, semblava que li digués: «Pit i amunt! La vida és bella! El món és teu; gosa’n sense treva!». I, no obstant, ara semblava que li deia: «Guaita-ho tot, rabeja’t amb tot, però ten compte de que no és pas per tu…! Tu te n’has d’anar, fulla seca, que la nova florida sorprèn arrapada encara a l’arbre!». I ell murmurava: «Es veritat, és veritat: la terra em crida!».

I començava la baixada. Idees tristes el corprenien; instintivament anava donant l’adéu —potser el darrer— a les pedres del camí, als arbres de les vores, als camps de primer terme, als horitzons llunyans. Trobava tot fent via joves pagesos, forts i sapats; robustos com roures, i al donar-los el «Déu te guard», sentia en son cor tal horror al misteri, al no ésser, a lo de més enllà, que de bona gana els hauria demanat amb llàgrimes als ulls una caritat… d’una mica, una miqueta, per petita que fós, d’aquella vida que rumbejaven… I ells s’allunyaven cantant i rient, esmerçant-la, aquella vida, en jocs i corredisses, sense sisquera adonar-se’n…!

Caminant, caminant sempre, al fi veia el seu rústic maset, voltat d’arbres on començava a esclatar la florida… I li vingueren unes ganes de plorar fort, ben fort… que el sentissin, que hi corressin, i agrupant-se tots els seus al seu costat, el sostinguessin, perquè així no vingués tant de pressa lo negre, la nit horrible que li corria darrera, encalçant-lo, acostant-se-li sempre…

De prompte senti un crit: l’avi…! l’avi! I va veure omplir-se l’era del maset… l’Hereu, la Jove… els mossos… tots hi eren, i amb les mans li feien senyes que hi anés… que hi anés de pressa… Quin consol pel seu cor…! Per què…? Qui sap; mes se sentia consolat… Hi anà, quasi corrents. Però l’Hereu i la Jove ja el sortien a rebre a mig camí, ell boig de content, ella un xic vergonyosa.

—L’avi…! l’avi —deia l’Hereu—. Que no ho sabeu…?

—Què hi ha! Què hi ha! —deia l’avi—; cuita, home… digues…

—L’avi… que ja… ja en tenim un que ve… —I senyalava a la Jove.

Aquesta, tota vermella, abaixava els ulls.

Llavors, de sobte, tota clara i lluminosa, una mena de revelació s’apoderà del cor de l’avi, una visió de gèneres passant arrapades al terròs, entre penes i alegries, empenyent-se les unes a les altres, portant quisquna la braó, la força, la saba de la que se’n anava, vivint d’elles, com d’ella viuria la que al detràs vingués… I veié un vailet, de cap riçat, cama ací cama allà de la barana d’aquell pont tant vell, que ningú sabia qui l’havia fet i veié a la Jove, amb la faç semblant a la de la seva mare, renyant a n’aquell vailet, perquè deien que el pont, el dia més impensat, cauria; veié un airós donzell, un clavell a l’orella, la roja barretina de gairell, caminant amb el cor ple d’aleteigs prat enllà, prat enllà, cap a la caseta del costat del forn, d’on sortia una fresca riallada prou coneguda, mentre entre els plàtans gegants saltironaven cantant els mateixos pardals, les mateixes primaveres; veia un home plantat en mig d’aquella u del camí retallada sobre el cel blau, aspirant amb dalè la reïnosa ratxada d’aire, bevent amb la mirada la immensitat estesa… i ell s’hi sentia, ell hi alenava en aquell noi, en aquell donzell i en aquell home… Llavors mirà el cel rialler i esplèndid, mirà la inmensa plana banyada de sol, totjust verdejant, mirà els innombrables masos sembrats al llarg de la planura, blancs d’un blanc brut, com vol de tudons pasturant en immens camp de trapadella, i sentí… quelcom inexplicable, quelcom d’un alè d’eternitat, quelcom d’arrapament de tot son ésser a aquell terròs, quelcom que li deia que ell no se’n anava… que viuria en aquell que venia, com d’altres havien viscut en ell… com aquell viuria en altres… I li semblà veure de part a part de la plana una immensa cadena estrebant-la fort, ben fort, amb duresa d’amo a esclau. I lliscant per sobre d’ella, la Vida, eterna jove, passava cantant, els ulls al cel, als llavis la rialla…

Acostà els seus al front de la Jove, i hi deixà un petó llarg, llarguíssim… grandiós com aquella plana estesa sota aquell mar de sol, solemne com el misteri que en son si portava aquella dona.