ÍNTIMA

Que n’és de dolç aquell temps de la vida de noi…! Vida petita que juga un noi petit entre parets ben calentones, mentre la pluja cançonera de l’hivern bombolleja en la barana del balcó… Al de fora sempre hi fa sol, dies atemperats que riuen en jardins flonjos de sorra… sense aire… Oh, l’aire… que els en hi fa de por a les mares…!

El carrer sempre s’hi veu llunyà, molt llunyà, i quan un hi pensa en quan era noi i anava pel carrer, va passant poc a poc, amb certa solemnitat de professó, sentint al costat, més que veient-la de cua d’ull una ombra de respecte… i va passant, sense tombar la cara, encarcarat sota la roba de les festes…!

Oh, la brusa d’estar per casa…! Jo en tenia una de blava, un xic descolorida de tant anar a la bugada… i els tips de jugar que m’hi havia fet, amb aquella brusa tan ampla, tant fresca…! El que més m’agradava quan començava a fer calor, quan ja donava gust sentir-se a les munyeques la frescor de l’aigua temperada per l’escalforeta de la primavera, era fer temporals… Agafava un picador, me’n anava al safaretx, i hala, vinga inquietar l’aigua, paletada amunt, paletada avall… i semblava que l’aigua es reinflés… darrera del picador en moviment, hi quedava un buit verdós del llot del fons… i darrera del buit, venia corrents una onada que a l’omplir-lo rompia en el picador i m’esquitxava de frescor… I més enllà, per tot el safaretx, mil onadetes es gronxaven, pujant i baixant, fresques i alegres; damunt d’elles la sobreixida del dipòsit d’aigua, escorrent-se per molsuda tosca, queia desfeta a gotes, formant un ruixat, i en ple temporal, ma joguina predilecta, un falutxo de veles esteses, es capbussava nerviosament… anava i venia d’un cantó a l’altre, topava per les parets amorrant-s’hi amb toçuderia, com si busqués un forat per a fugir de la tempesta…

Al deixar el safaretx, que n’era de blau el cel…! Que n’eren d’altes les orenetes que hi volaven…! I els plàtans del jardí, aquells tres plàtans del fons, com em miraven…! Semblaven vells amics somrient d’estimació…!

Cap al tard —si no havia fet massa aire—, entrava a dins… anava al quartet del davant, on eren sempre els de casa… A banda i banda de la finestra, mig tapada amb celosies, hi veia, com masses negres, les siluetes de la meva mare i de ma germana, cusint a l’escasa claror del dia que finava… Mon pare es passejava amunt i avall, amb les mans a les butxaques. Jo buscava si en son front hi havia arrugues. Me’n anava a un recó i m’asseia…

Per la banda de fora de la finestra hi creuaven de tant en tant les ombres dels que transitaven per l’acera… Passaven ràpidament, trencant un moment la monotonia de la claror trista. Ningú deia res… El volant d’una fàbrica veïna donava cops acompassats, com un rellotge…

I en aquell silenci que la fosca espesseïa, arraulit al meu recó, quina tristesa m’agafava… tan fonda, tan dolça…! Quantes angúnies hi presentia en el tancament de les cases, lluny del gran aire, entre quatre parets…! Quina fredat em feia la vida ombrívola dels grans…!

No sé si era per la primavera,… començava a fer calor, però em recordo que encara portava abric —un abric arreglat, curt de mànigues, d’un color confós—. Anàvem a passeig amb els nois d’estudi, i un d’ells em va fer una pregunta:

—De què viviu a ca teva…?

—De renda! —vaig contestar tot orgullós…

—I tu de què faràs, quan siguis gran…?

No sé què li vaig dir, però em recordo com si fos ara —les sensacions viuen molt més temps que els fets en l’esperit— em recordo d’una confusió, d’una incertitud… d’una ombra de mal presagi que em va caure al damunt… Jo havia de ser gran…! Jo hauria de viure entre parets, en la penombra del quartet de casa…! I hauria de tenir arrugues al front…!

I em sentia als peus el sorrall del torrent que pujàvem, i mai l’havia trobada tant cansadora, tant flonja… i veia els arbres dels marges, les negrenques alzines, passant poc a poc pels meus costats… I anava caminant sorrall amunt, sorrall amunt, portant al cap una mena de pes, una mena d’angúnia… Mai l’havia trobada tant trista la vida… tant fondament trista, la vida dels grans…!

I no sé pas com… insensiblement aquella idea es va anar amparant de mi… se’m va anar agermanant, vaig anar acariciant-la amb íntima voluntat, i poc a poc em vaig sentir entrar en la tristesa com a casa meva, serenament resignat… Després el noi es va anar allunyant de dintre meu, i amb seny d’home, vaig entrar abans d’hora en la penombra del quartet, deixant en un recó del jardí ma joguina predilecte, el meu falutxo, estebellat.

Un dia havia fet una passejada molt llarga per les afores de la vila, i me’n tornava cap a casa al caure la tarda. Davant meu blanquejava tota llarga la carretera en l’acabament de la claror; a mà dreta, s’estenien fins al mar hortes i més hortes, formant un ample llençol de verdor confosa… De tant en tant les atravessaven migrats torrents i al passar-los, veia redressar-se’m al davant els macissos dels canyissars, amb ses fulles caigudes, amb sos esbelts plomalls èrtics cap el cel… A la dreta —i no sé perquè em semblava veure-hi més claror—, tot eren vinyes i més vinyes pujant en suau pendent, fins al peu de la muntanya… cada una amb sa caseta blanca, com un gros colom, reposant-hi al mig. I al davant, molt lluny, molt lluny, la vila, un xic ensotada, reposava en la boira violada de la nit.

I com més m’hi acostava, a la vila, com més aprop veia brillar aquelles tires de llumets de les fàbriques que la voltaven, més la sentia aquella boira d’hivern que eternament em voltava… portant encara en les meves orelles les harmonies del gran aire, pensava en la penombra del quartet… en l’angúnia de sa tristesa… I de sobte, la carretera s’esborrà dels meus peus, la sensació de trobar-me en un desert s’amparà de mi, i em vaig parar al bell mig d’una riera… ample, ample… els marges sols es veien com dugues petites faixes, allà baix, al lluny… Amunt ni avall, res: només una soledat augusta, una quietud grandiosa, i dugues roderes molt fondes que s’allunyaven avall i amunt, fins a pèrdua de vista… Que sol me vaig trobar, en mig del món en calma…! La gola se’m va fer un nus… Però al mateix temps, quina joia tant inefable m’envaïa de cap a peus…! I quin benestar tant dolç sentia al fons de mon ser…! Sols veia aquella estesa de terra… aquella soledat tant quieta… aquella grandiositat que tot ho aclaparava… Fou com un somni… un embadaliment… Un vent fresc i llis em refrescava el front… Tot jo reposava en el repós de la terra…!

Allà baix, per la banda de ponent, s’hi alçava un turó alt i escabrós… Sa silueta em quedà tant gravada, que no l’he oblidada mai més… La veig sempre en hores de calma… ma infantesa i ma joventut s’hi arresseren… i es va allunyant, allunyant, cada dia un pas més…