EL VELL DE LA CARRETERA
La carreiera tan suspirada s’estenia ja a dret fil davant del poble, roja de la rojor dels camps enfonsats, a trossos grisenca de la grava apilotada, fins a perdre’s al lluny en la polsosa blavor d’un aulet. Allí trencava sobtadament, s’esmunyia sobre el pont que de una gambada traspassava la riera, tota festonada d’albes, i es tornava a ajassar monòtonament, sempre a dret-fil, fins a morir al peu dels ralls del ferrocarril.
Les brigades d’explanació ja eren lluny. Havien passat com un núvol de llagosta, devastant els camps i aclofant els marges, deixant sempre com un rastre del seu pas, aquell cuidat enfonsament, tot dret, tot roig com un regarot de sang, ratllant l’estesa verdejant. I ara es rebatien frisoses contra una muntanya, allà baix, a l’altra banda del poble, cap a ponent, com una munió de formigues esgratinyant la terra. I més enllà les esperava la boira calitjosa de l’horitzó per a dragar-se-les i endur-se-les encara enllà, sempre enllà, caminant sempre.
Passat el burbulleig dels primers dies, aquell formiguejar incessant d’homes, aquell llampeguejar constant del sol en la lluentor dels càvecs, aquell anar i venir atrafegat dels carros entre boirades de pols i cançons anyoradisses que el baf de terra verge arrencava al cor d’homes d’altres terres, la carretera havia quedat tota sola, tota trista, malhumoradament estesa de llarg a llarg del pla.
Només en l’enfonsament de la riera, al peu del pont, sota la tremolor contínua de les albes, hi quedava un barracot de l’alçada d’un home, fet de maons posats de cantell, cobert de teules escantellades, sostingudes per grosses pedres al damunt. I eternament assegut a la barana del pont, com un tros més de l’obra, un vell encorvat, sec, nerviós, d’una mirada fonda i estranya on bategava, sobre la calma solemne del paisatge estés, el foc d’un neguit etern.
Sols se sabia d’ell que es deia Jaume; ningú sabia d’on era ni d’on venia… potser ni ell mateix se’n recordava; allí l’havien deixat rerassagat aquell traut, i allí s’estava, esperant que una altra ventada se l’endugués lluny, qui sap on; sempre assegut en la barana del pont, la barretina de gairell, la pipa als llavis i la vista perduda en la boira de l’horitzó.
Era al caient d’una tarda d’agost; havia plogut i fresquejava. Tornant de passeig el vaig trobar al Jaume, com sempre, assegut a la barana del pont; m’hi vaig asseure també per garlar una estona… M’agradava parlar-hi amb aquell home; en sa conversa hi brollaven a voltes raigs d’una poesia encisadora, fresca i espontània… però aquell dia en Jaume no tenia ganes de conversar.
—Hola! Vos per aquí? —em va dir distretament i tornà a passejar la seva mirada pel lluny, fumant tranquil·lament la pipa, com si estigués tot sol.
A sota nostre, la riera baixava tota roja, amb un brogit calmós i monòton, onejant i cobrint de brumera les pedres del seu jaç. Les albes rentades de fresc lluïen pomposament la blancor del seu tronc i la grisor de ses fulles sobre el to fosc de la terra mullada i el blau alegre del cel humit. De tant en tant d’una banda a l’altra passava, com una ràfega, un vol de pardals, piulant sense parar. La polsina daurada del sol ponent, queia sobre els camps frescos d’on se n’alçaven les rojes cogullades que feien l’aleta piulant, i s’aclofaven altra volta sobtadament sobre aquell immens llençol de verdor. Al lluny, a l’últim terme, la boirada s’arrossegava mandrosament, enfilant-se per la serra, espessa i reinflada de la base, estarrufant-se escabellada pels cimals. Hi havia en aquell ambient un alè de calma, de repòs que se n’entrava; aquella alenada fresca i humitosa despertava el goig de viure… tota angúnia, tota frisança s’hi esvaïen, com si totes les energies inquietes de l’esperit, es fonguessin en el si del gran esperit que bategava en tot aquell món grandiós.
I semblava que el vell ho sentís, com jo ho sentia… semblava que es trobés aclaparat sota aquella força immensa que anava passant tota desplegada davant nostre, en son silenci august. Era l’hora de les melangies, dels anyoraments vagos i sense forma que sobten a voltes a l’home més dur… Va passar bella estona sense que cap dels dos digués res, ell fumant sa negra pipa, jo cremant el meu cigarret…
I la tarda anava caient; una pau cada cop més gran i més serena s’emparava de totes les coses… el sol ja post, els camps s’adormien, tot s’anava aquietant… la boira esbarsellant totes les coses semblava que se les endugués lluny; per tot arreu s’estenia la vista com quan busca l’horitzó… Al ponent se fonia l’últim tel de claror d’aquell dia… i allí sobre aquella clapa de llum, s’hi destacava potent el caixal obert en la muntanya per les brigades d’explanació…
El vell hi tenia els ulls clavats… de sobte va estendre el braç senyalant-lo i murmurà molt baix:
—Veieu…? Ja l’han passada…! Ja són més lluny…! —Callà un moment i seguia amb veu fonda, sense mirar-me… com si parlés amb si mateix—: A mi ja no em volen…! Ja sóc vell… M’han tancat a dintre aquella gàbia… tant com havia volat… pel món…! Darrera una carretera, l’altra… en aquelles terres fred, en aquestes calor… i amunt, i pit… Avui ja no serveixo, ja sóc massa vell, avui…! —Tornà a callar i després va alçar-se i em digué somrient amb tristesa—: Pla que ho veig… és que la nit s’acosta… m’aclucaré dintre aquella barracota, com al cel s’acluca el dia. —I amb un tom de braç senyalà el cel, la terra, com si abracés tot el misteri de la vida; després seguí—: A l’endemà vindran els corbs, com que sols trobaran ossos, se’n tornaran sense cantar…
I allunyant-se poc a poc cap a la barraca, l’esquena vinclada, el cap acotat a terra, la pipa als llavis i les mans plegades al detràs, murmurà molt dolçament:
—Però això rai…! Si ells no em volen cantar, les cigales cantaran per mi tot l’estiu…!