VESPRADA

La tarda queia; el xaragall baixava com sempre, rondinant aquella tonada monòtona i cançonera com el parloteig distret d’un pobre boig que no pot dir el que vol dir. I els plàtans que vorejaven el fresc caminal, s’alçaven èrtics, esprimatxats, amb un posat amoïnat, com de qui cavila alguna cosa clara, sense fer cas del barboteig inconscient d’un pobre boig.

A banda i banda, les vessants de les muntanyes s’estarrufaven, eriçades de fullam de tons polsosos, creuades de branques negres, fosques dels fons, molt fosques com dos pans d’ombra enclotant la verdor vaporosa de la fondalada…

I la vesprada era llarga… llarga com l’agonia d’un home fort, sota el cel d’un blau espalmat… I tot callava… Només a vegades les copes dels plàtans que s’alçaven clares, molt clares d’un verd alegre, brandaven suaument d’un cantó a l’altre, i amb la remor de les fulles, semblava que caigués un ruixat de gotes grosses… Després tot tornava a callar… i apuntava el somni…

Però es trencava, perquè de sobte —uéééc! uéééc!— dugues garces es barallaven, allà baix, pel cap-de-vall i tota la fondalada se’n aixordava d’aquells escandalosos, perquè eren massa aspres i massa forts per a aquella hora tant dolça… I aquells xiscles forasters s’allunyaven bosc endins… bosc endins… I un chor de gaigs es posà a gemegar lluny del lluny, boscos enllà…

I la fondalada quedà sola, tota sola… I en la soledat, les copes dels plàtans tornaren a brandar suament d’un cantó a l’altre… Tornaven a brandar sobre el somni que apuntava… i ja feia estones i estones… i com en somnis es sentiren uns passos que s’acostaven…

Però ja era massa fosc… la negror de les vessants s’amparava de la fondalada, el cel s’anava espessint i com més s’espessia, les copes dels plàtans més s’esbarrellaven… apagant-se, apagant-se lentament…

I els passos s’anaven acostant…

I allà pel fons va passar la silueta d’una parella, com una boira blanquinosa destacant-se dolçament en l’acabament de la claror… el braç d’ell descansava en la cintura d’ella… el cap d’ella es vinclava com un lliri marcit, sobre el pit d’ell… caminaven cansadament… Una garsa va xisclar i va fugir, volant d’esma…

I tot quedà callat, emboirant-se, destriant-se en la blavor uniforme que se’n entrava pel món… I en el silenci, el xaragall baixà com sempre, rondinant aquella tonada monòtona i cansonera, com el barboteig inconscient d’un pobre boig… I els plàtans s’alçaren èrtics, com una massa negra entre el parpelleig incessant de l’immens vol d’estrelles…