CLASSE DE DIBUIX

La sala de dibuix, a estudi, era una peça llarga, molt llarga; una golfa de convent, espaiosa i alta de sostre. Per una banda donava a un terrat que hi venia a peu pla, i on alguns Padres, aficionats, hi tenien cries de canaris. Es veien aquestes tot al llarg de la paret, com ninxets quadrats, emblanquinades de dintre i tancades per fora amb tela metàl·lica. Al fons de les més properes, de tant en tant s’hi veien voleiar els airosos ocells, com encenalls d’or caragolant-se a l’aire; a voltes s’acostaven a la tela, amb son petit bec pinsaven un mosset d’escarola tendra, piulaven mirant entorn amb sos ullets rodons i esparvillats com caparrons d’agulla i fugien de dret cap al niu. I com contrastant amb aquest moviment, al fons d’aquell terrat, hi eixia d’entre les teulades la cúpula de l’església, com una colossal mitja taronja, coberta de teules verdes, aclofada pesadament sobre un macís de murs renegrits.

Per l’altra banda donava al carrer i aqui hi havia sempre estés a vista d’ocell l’enteixinat rogenc de les teules de tot aquell tros de ciutat, allunyant-se fins al mar; les unes de cara a llevant, les altres a ponent, alçapremant-se elles amb elles, com per enquibir-se més bé entre els grups que formaven, tirades a dret fil, les buidors que allà sota, on no es veia, formaven els carrers. I un se’ls imaginava plens d’ombra i humitat, allà al fons de tot. De tant en tant rompien la monotonia d’aquell to rogenc els quadros d’algun que altre terrat de construccions més modernes, on sovint s’hi veien voleiar, com tires de cotó fluix, les blanques bugades de marina, tot assecant-se al sol.

Dues coses tenia aquella sala seves i ben seves: la claror i la flaire. No sé si ho feia l’emblanquinat de les parets d’on en penjaven una munió de quadros amb sants i santes, amb guerrers i pastoretes. No sé si ho feia el ressol que del terrat dels canaris hi entrava a dojo, s’esquitllava per les parets i rebotia de les blancors dels papers als vidres dels quadros. El cert és que aquella peça tenia una claror especial, una mena de llum glaçada, però forta al mateix temps, que enlloc més he trobat, i que s’avenia com l’anell al dit amb aquella altra especialitat seva: amb aquella flaire de fusta, de llapis i gomes i somillos, tèbia i picantona, que tampoc he sentit mai més.

L’hora d’anar-hi era de dotze a una, quan la rateta de la gana començava a fer de les seves. Hi pujàvem escales amunt de dos en dos, i encara em sembla que sento el terratrèmol de l’arribada. Era un soroll infernal que esvalotava i tot als canaris del terrat veí. Corredisses, xiscles vergonyants i rialles encongides, tot s’ajuntava amb el patim-patam dels tableros contra la paret, als cops dels tamborets, que queien, als de les portes i finestrons que petaven… Valga que durava poc. Dos minuts després sols quedava el xiu-xiu de cent converses, fins que la veu de l’Hermano s’aixecava solemne i sonora, dominant-ho tot:

—Orden, señores!

Llavors callava tothom i quedava un silenci llarg… un silenci ple d’aquella claror glaçada… I aquella claror començava a ficar-se al cap, i un començava a distreure’s, el llapis i el somillo se n’anaven per on volia l’atzar, sense que la mà tingués res que dir-hi; poc a poc s’oblidava el sant o la pastoreta que un tenia al davant… I sempre aquella claror blanca furgant endins, insensiblement, fins a entervolir-vos, fins a entabanar-vos…!

I venia una son més dolça…!

A voltes se sentien, com emboirats, els xirrics d’un vol d’orenetes que en aquella hora de sol feien l’aleta, sospeses en la buidor, sobre la ciutat endormiscada. I què n’era d’hermós llavors deixar-se anar, bressolar-se en aquells llims, mentre el temps passava minut darrera minut… Era una mena de bohèmia de l’ànima, una voluptuositat entabanadora que encara sento de vegades, i que em fa esmerçar dies i dies, com aleshores esmerçava mon petit temps d’infant…

Però de sobte, sentia una cosa estranya; el vidre del quadro que em feia de model, reflexava un moviment, i em trobava envaït per una negror molt grossa. —Era que al meu costat s’hi redresava, com una amenaça, la silueta de l’Hermano, les mans a la cintura descansant en la faixa, la cara vermella, tot ell molt negre, menys el coll, molt blanc…