QUADRES
LA JUSTÍCIA D’EN PERET

Va néixer, com qui diu, sense fer-ne cas.

Sa mare un dia al llevar-se no es va trobar bé.

—Ai, què tinc…! Ai, què tinc…!

I va nèixer en Peret. Era un divendres.

Ella, la Mònica, una pagesassa més robusta que un brau i més vermella que un bitxo, l’endemà, a punta de dia, va carregar-se una magalla a coll, i cap al camp, a ajudar al seu home. Tornà a l’hora d’esmorsar, donà mamar al marrec, tot empassant-se una suca-mulla com una roda de carro, i altre cop al camp, fins a l’hora de dinar.

A la tarda es quedà a casa per a fer baldeiu.

Mentrestant en Peret dormia com un terròs de guix. Que es despertava somicant? De seguida la Mònica l’amorrava al seu pit i xucla que xuclaràs, ennuegant-se de no poder donar l’abast; es tornava a dormir. I així anà creixent, gras com un toixonet i rodó com una pilota.

Quan va començar a caminar, sa mare li posà una gorra de cop i per comptes de deixar-lo al bressol, com abans solia, el ficava dintre d’una pollera, l’asseia a terra i li posava unes quantes pedretes a mà, perquè s’entretingués.

El primer dia a l’arribar sa mare de la vinya, el va trobar amb un xiribec al front, que feia feredat —s’havia tret la gorra de cop i havia caigut, rebent de front a terra. Feia uns crits que aixordava.

La Mònica el va agafar, li posà el cap a l’abeurador de la mula i li abocà una galleda d’aigua fresca, tot dient per a aconsolar-lo:

—Què crides, què crides, tabalot…!

Al cap d’un quart, en Peret tan tranquil. Era fort de mena.

Passà un any. En Peret ja era desmamat, corria i començava a xarrotejar; però era un dimoni fet, amb pell de criatura.

Per a agafar un garrot i no deixar pessa de terrissa sencera, no n’hi havia un altre.

Un dia se li va ocórrer ficar-se al corral i escanyar totes les gallines. Semblava que hi hagués passat la guilla.

La Mònica cuidà a ferir-se.

I l’endemà mateix, en havent esmorçat, li rentà la cara i les mans —l’aigua quedà de mil colors—, li mudà la bateta, li posà les espardenyes noves i agafant-lo de la mà, entre empenta i revolada, se’l va endur.

Trencant per viaranys a dreta i a esquerra, pujant i baixant cent cops, van arribar al cap de tres quarts a una casa que s’alçava al mig d’una vall fresca i ombrívola.

En Peret, a l’arribar-hi, el primer que va veure va ser un gossot que dormia al peu de la entrada, fet un tortell. No el va abordar —es coneixia que estava fet a veure gent forastera—; però en Peret, com qui no vol la cosa, a l’entrar li etzivà tal puntada de peu, que un quart després encara grinyolava.

Més enllanet, a mitja entrada, hi va veure mitja dotzena de marrecs, fent rotllo al voltant d’una noia més gran que ells, que amb una canya a la mà, anava senyalant uns gargots de tinta negra que hi havia en un cartell penjat a la paret. I cada vegada que la noia fixava la punta de la canya en un gargot d’aquells, el rotllo cridava a chor:

—A… a… a… bé… e… e… sé… e… e…

Mentre en Peret, amb uns ulls com unes taronges i mamant-se el dit gros de la mà dreta, s’ho mirava com qui veu visions, la Mònica entrava a una porta que hi havia a l’esquerra.

—Am’Maria!…

Una dona la sortí a rebre, amb les faldilles arremangades a la cintura, deixant veure uns enagus que la pols i la brutícia havien fet tornar de color de terra. En una mà hi portava una cassola que anava aixugant amb un drap ben bé de cuina.

—Hola, Mònica —li va dir—, tu per aquí…? I doncs, què tal! …

—Sí, filla, et vinc a portar el noi, a veure que me li ensenyis de lletra…!

—Ah, bé, bé…!

—Una se’n passa, sense saber-ne de lletra, saps? Per contes que un noi és diferent, filla. Demà per demà que tingui d’anar el servici, al menys que pugui posar quatre mots de lletra als pares, que diria una, saps?

—Oi, que es un fet!

—I, filla, al menys estaré tranquila… perquè és un dimoni, filla, un dimoni fet… Tot ho fa anar en renou! Peret, vina, què fas aquí fora…! Veus…?

—Aquesta és la senyora mestra, saps…? Ja cal que facis bondat de la bona…

—I que creguis tot el que et mani, saps…?

—Ah, sí; això sobre tot; als mal-creients jo no els…

—I què…

—Ah, sí; això sobre tot…

I en Peret se les mirava amb uns ulls…! vermell…!

Sa mare després de conversar bella estona amb aquella senyora, se’n anà. Al veure-la desaparèixer, en Peret sentí que el coll se li nuava… Les llàgrimes li vingueren als ulls i vaga, però dolorosa, una idea s’apoderà de son petit cervell de noi:

—Adéu, perduda llibertat…!

La costura li sembla una presó; la noia de la canya l’escarceller.

Però les persones es fan a tot.

L’encongiment dels primers dies passà aviat, i als tres mesos, en Peret era l’amo de la costura. Tot era en Peret de la Mònica; la senyora mestra el distingia, la noia de la canya l’apreciava; el rotllo en pes el tenia de bon grat.

Però havia nascut en divendres i la bona sort no li podia durar.

Com a veí de rotllo tenia al fill de la Madrona del Serrat; un noi lo més totxo del món, que es deia Nofre i que era gurmant, ploraner i antipàtic a tot ser-ho.

En Nofre tenia la costum de portar sempre les butxaques plenes de lleminadures —nous, avellanes, rosegons de pa sucat amb oli, etc. I succeí un dia que veient en Peret que de la butxaca d’en Nofre n’eixia un rosegó de pa, i sentint certa defallió, allargà els dits un xic massa, es trobà la crosta a la ma i no sabent què fer-ne, es posà a remugar-la pacientment i amb dissimulo.

En Nofre se’n va adonar; començà a fer el patarrell, es posà les mans als ulls i… ah… ah… ah… amb unes llàgrimes que li queien que ni cigrons…!

—Què tens! —li digué girant-se la noia de la canya.

—Pres… pres… el pa… Ah…! ah…! ah…!

El Peret, maleint-lo amb tota l’ànima, s’acuitava a empassar-se el pa: però tot d’un plegat se sentí els cinc dits de la mà de la noia a la galta, el deixà anar i badant una boca de pam, es posà a cridar amb tota la força dels seus pulmons, refregant-se el palmell de les mans pels ulls.

Mentrestant en Nofre, aconsolat sols de veure el pa a terra, l’agafà i per a assegurar-se de les tretes d’en Peret, amb quatre caixalades se’l va empassar.

Des d’aquell dia en Peret no va poder veure al seu veí: sempre més se’l mirava de cua d’ull.

Cap al tart la Mònica el vingué a buscar: no solia pas fer-ho, però la mestra li havia enviat un propi. Un cop la tingué allí li explicà tot el que havia succeït, amb fondes consideracions sobre l’inclinació de les persones.

La Mònica sense dir paraula, agafà a n’en Peret de revolada, li posà el cap entre les seves cames, li alçà la bateta pel darrera i surra va, surra ve, el va deixar com un tomàtec.

Després se’l endugué a empentes i clatellots i un cop a casa seva l’acotxà al llit sense sopar ni res.

L’idea de la venjança féu presa del cor d’en Peret: aquell mala bèstia li tenia de pagar… però com?…

Una tarda, anant a costura, en Peret s’anava omplint les butxaques de cireres d’arbós que arrencava de les mates que a banda i banda del camí trobava. Cada cirera que veia li entreobria els llavis d’un somrís de satisfacció… després el feia gemegar amb les esgarrinxades que rebia a les mans per a abastar-les… però què se n’hi endonava…! Ell arribà a costura amb una butxaca —la dreta— tota plena de cireres d’arbós, que feien una olor que tot ho embaumaven.

Quan entrà al rotllo, en Nofre ja hi era.

La noia empunyà la canya, senyalà un d’aquells gargots i el chor de marrecs cridà:

—Aaa… béééé… séééé…

En Peret feia el distret, mirant al cartell i cantant, però en realitat, tota la seva atenció la tenia fixa en el veí de la dreta, en Nofre. El veia ensumar per tots cantons, sa fartaneria atreta per l’olor de les cireres; el va veure després fixar-se en la seva butxaca, va sentir que dubtava… va observar certes maniobres que el mala bèstia feia per dissimular, després sentí un moviment en la bulxaca, i veié com el Nofre es portava ràpidament el puny clos a la boca. Però ell res; com si no se’n hagués adonat gens ni mica, seguia:

—Eeeeefa… jééé… hatxaaaa…! cooootacà…!

Al cap d’una estona es trobà la butxaca molt més lleugera… tampoc ne va fer cas; després, com qui no fa res, se la va palpar —no més n’hi tenia una… una sola cirera, de tantes com n’hi duia…! I seguia tan tranquil:

—Elaaa… emaaaa… enaaaa…

Mentre tant veia que en son veí s’hi desarrollava una lluita terrible… aquella última cirera el temptava… el seduïa… les altres havien estat tan bones…!

Però en Peret ho sabia…! Ell havia vist com es palpava la butxaca…! Què fer…? Agafar-la… peró i si en Peret se’n adonava…? Deixar-la estar… però si fet i fet ja no més n’hi havia una… i les altres havien estat tant gustoses…!

I en Peret, mentrestant:

—Enyaaa… oooopé…

Durà estona… molta estona… però a l’últim succeí lo de sempre. La carn és dèbil.

En Peret al sentir-se alleugerit de l’última cirera, ara és hora! —es digué— i sense encomanar-se a Déu, ni als sants, del primer cop de puny, ja tingué en Nofre per terra.

Fou obra d’un moment i aquell rotllo tan pacífic es convertí en una olla de cols quan bull. En Peret, agafat amb en Nofre i cridant: roba-cireres!, roba-cireres! Anava a tomballons omplint-lo d’esgarrinxades i cops de puny. En Nofre prou procurava defensar-se com podia, però més dèbil que en Peret, anava sempre a sota. La demés quitxalla, esbalotada i ardida amb l’espectacle, movia un xivarri aixordador. La noia creient que el millor medi de posar ordre era la llei marcial, agafà la canya amb les dugues mans… i garrotada de cego. El remei fou pitjor que el mal. A cada garrotada esgalabrava un marrec… Aviat no hi hagué front sense xiribec. Un cop de canya mal dirigit agafà el cartell de cantell i el partí en dos trossos. I la quitxalla s’apoderà del que després del quadro caigué a terra i en venjança dels cops rebuts, les emprengué a introduir la desunió en les lletres de les beceroles… En un moment no quedà un bocí de cartell i allà volaven pels aires perseguint-se i esquivant-se la h i la m, mentre per terra, en un recó, es cargolaven amb extremituds d’epilèptic furor la z i la t.

La mestra acudí a corre-cuita.

—Què és això…!

Llavors el motí s’apaivagà una mica.

—En Peret en té la culpa! —féu la noia de la canya senyalant-lo amb el dit.

—És que em robava les cireres d’arbós…! —alegà en Peret.

—Oi-que-nooo…! —féu plorant la víctima, estés de panxa a terra i treballant per a aixecar-se.

La mestra va corre en son auxili; l’aixecà… i Maria Santíssima…! Quina cara feia aquella pobra criatura…! Li rajava sang dels nassos; a la seva cara no hi havia un través de dit que no estés ocupat per una esgarrapada o per un morat: el seu front era una serra, de tants bonys com hi portava —tot ell brut, ple de pols, el vestit ple d’esquinços…

—Mireu, mireu… poca pena, desvergonyit, brètol —udolà la mestra davant d’aquell espectacle— mireu com m’ha posat a aquest àngel de Déu…! Ves com li porto jo, ara, a la Madrona…! Mal llamp t’esquinsi de mig a mig! Jesús em perdoni…!

I en Peret, estemordit, quasi no gosava dir:

—És que… és que em robava les cireres d’arbós…!

—Que et robava… et robava, desvergonyit, brètol… poca pena…! Fuig-me d’aquí, si no et mato…!

I en un esclat de santa indignació, prengué de revolada una escombra que trobà a mà i el va arremetre amb tal fúria que, ja ho deia bé, si l’arreplega el mata.

Valga que en Peret, veient-se la tamborinada a sobre, apretà a corre amparant-se amb tot el que trobava. Però la mestra sempre al darrera, sempre l’escombra bambolejant sobre el cap d’en Peret… Tot d’un plegat l’escombra queia, però ell, més llest que un llamp, ja n’era a quatre passes i tota l’ira de la mestra descarregava en les innocentes espatlles del primer marrec que trobava a tret.

A tot això el gos, engrescat amb el xivarri, saltava lladrant com un esperitat d’un cantó a l’altre. S’encertà a veure en Peret que corria, i siga sense cap mala volença, siga recordant-se de la puntada de peu amb que el saludà el primer dia de veure’l, el cert és que ja hi va ser! Amb quatre bots se li posà al costat, amenaçant-lo amb sos uials…

—Busca’l —li féu la seva mestressa, i el gossot, més engrescat que mai, nyac!, li clavà els uials al ventre de la cama.

—Ai, ai, ai…! —cridà en Peret aixecant la cama ferida.

—Ja et tinc! No em fugiràs pas, poca vergonya! —udolà la mestressa aixarpant-lo amb una mà, mentre amb l’altra, cop d’escombra ve, cop d’escombra va, el deixava fet un llàtzer.

Al vespre, la mestra mateixa l’acompanyà a casa seva.

—Mira, Mònica, aquí et porto aquest bordegàs: no el vull pas més a costura.

—I doncs, que…

—Afigura’t que m’ha esqueixat les beceroles que vaig comprar ventureres al mestre difunt…

—I ara…!

—I que m’ha agafat al Nofre de la Madrona del Serrat, i me l’ha malmès per tota la seva vida…!

—Però com ha estat això…?

—Mira’t, aixís i aixàs… —I li feu tota la història.

La Mònica, sense dir paraula, agafà a en Peret, li posà el cap entre les seves cames, li alçà la bata pel darrera i, surra va, surra ve, el deixà com un tomàtec. I sense sopar ni res, entre empenta i clatellot, el va ficar al llit…

I el pobre Peret, entre els sanglots del plor, no parava de dir:

—I doncs, per què no li pegavau a ell, el dia que jo li vaig pendre la crosta, si avui que ell m’ha pres les cireres em pegueu a mi…!

Avui en Peret és un home, un home fet.

Doncs encara no ha pogut resoldre aquell problema!

Quantes vegades cavant la vinya, li ve a la memòria aquella nit tan trista que mai més ha oblidat, i passa quarts i quarts i fins hores i tot sense poder-s’ho explicar…!

I sempre acaba dient amb un somrís de desengany:

—La justícia, la justícia…! Per tot és lo mateix, la justícia…! Ara que vingui un i em prengui un tros de bosc… Vaig per justícia…? Hi perdo bous i esquelles…! Li casco un mal cop? Doncs a presiri…! La justícia…! Si no la fan a l’altre barri, per aquest no s’estila, la justícia…!

I ningú el treu d’aquí.