32

Miquel Rovira tem que, si no sorgeix cap obstacle inesperat, el Ramón s’acabarà sortint amb la seva. El llibre està pràcticament llest. L’haurà de continuar polint i retocant, perquè hi ha idees que encara no estan prou ben formulades, però segurament podrà sortir per Sant Jordi. A doble espai, fa més de dues-centes cinquanta pàgines. Té un començament, un final, un fil conductor i un cabàs de llocs comuns suficient per satisfer els estómacs més exigents. No és un llibre tan rigorós com li agradaria, potser no retrata d’una forma indiscutible la fesomia moral de Catalunya, però creu que, pitjor o millor, explica com senten els catalans la condició humana, com es veuen a si mateixos i com veuen Catalunya, com recorden l’ahir i què esperen del dia de demà. ¿No és això del que es tractava?

Sap que li cauran bastonades pertot arreu. El Ramón volia un llibre divertit, amb gràcia, però la situació de Catalunya no té gens de gràcia. Un llibre com aquest no es pot escriure impunement. Uns trobaran que l’arròs està mig cru, els altres diran que està covat, n’hi haurà que trobaran que hi falta sal i n’hi haurà que diran que està massa fort i que no hi hauria d’haver posat tants calamars, i seran molt pocs els que trobaran que ha encertat el punt, i encara menys els que ho diran. Ja es pot preparar. ¿No va ser Chamfort qui va dir que, en virtut d’un estrany efecte òptic, qui es troba al punt del mig entre nosaltres i l’enemic sempre ens sembla que és més a prop de l’enemic? Doncs ara ell tindrà l’oportunitat de comprovar-ho en carn pròpia. Haurà de tapar-se les orelles com bonament pugui i arrencar a córrer: és a dir, aïllar-se i concentrar-se en la novel·la sobre el retorn de Josep Carner a Barcelona, que segurament no hauria d’haver aparcat mai.

Curiosament, després d’haver escrit totes aquestes pàgines, no creu tenir una idea més clara de què és Catalunya i de com són els catalans. Al contrari, li fa l’efecte que avui té les idees més embrollades que abans de començar. Si li preguntessin com és que Catalunya, entre totes les nacions de la vella Europa, ni s’ha resignat a ser una regió amb una certa personalitat pròpia, com la Llombardia o Baviera, ni ha aconseguit ser una nació de debò, amb un Estat propi, com Irlanda o Portugal, no sabria què respondre. Si li demanessin com és que els catalans, que se suposa que viuen a la terra del seny i del sentit pràctic, col·lectivament sempre han actuat d’una forma tan poc pràctica i assenyada, tampoc. Podria citar moltes altres preguntes de les quals ignora la resposta. Aquests mesos li han deixat més incògnites que certeses. Però qui sap, potser no és mal senyal. Les coses, mirades de prop, sempre tenen més replecs que no sembla. En tot cas, ara té més recursos per envestir la novel·la sobre el retorn de Carner, d’això n’està segur. Està desitjant posar-s’hi, però primer ha d’acabar-se d’esbandir l’assaig. Decideix que consagrarà un parell de dies més a revisar el text de cap a cap i a retocar les quatre idees que li fa l’efecte que convé collar una mica més i que després el donarà a Balaguer, i que peti qui hagi de petar.

El comentaris del Ramón, si encara n’hi fa cap, li seran útils per si hi ha algun error massa flagrant. Però no pensa fer cas de cap dels suggeriments que li faci. Ja n’hi ha acceptat prou. El Ramón, quan llegeixi el cant a una Catalunya oberta i cosmopolita de l’últim capítol, estarà content. Si hagués escrit el llibre ell, no se li hauria acudit cap final millor, segur. Però probablement no ho estarà tant de veure que, en comptes de fer-li cas, encara ha ampliat la part relativa als catalans que senten vergonya de ser-ho —a qui no vol cols, dos plats— i ha inclòs una referència als catalans que canvien al castellà, automàticament, quan algú els parla en castellà i als que canvien al castellà fins i tot amb interlocutors que els parlen en català però tenen accent castellà o estranger. És com si el sentís: segur que li dirà que això és un pegat, que les qüestions relatives a la llengua ja les va tractar a L’últim home que parlava català i que s’està repetint. I potser tindrà raó, però no li importa repetir-se. Es tracta d’una qüestió clau. No és possible parlar dels catalans i de Catalunya sense parlar del català, per més que es repeteixi.

Seu a revisar el text i, d’una tirada, arriba fins gairebé la meitat. Quan s’aixeca per anar a dinar, deixa damunt la taula més de cent fulls plens d’anotacions, de frases ratllades i d’idees que cal polir o desenvolupar més. Encara hi ha feina a fer, més de dos o tres dies, però creu que si l’encerta amb els últims retocs el llibre no quedarà del tot malament. El criticaran, segur, però no farà el ridícul. A més, que el llibre generi una mica de controvèrsia no és pas dolent. Al contrari. A un autor li convé que el seu llibre sigui no només lloat sinó també criticat, perquè la fama, com va escriure Samuel Johnson, és com aquests projectils amb els quals juga la gent a la platja, que per tal que es mantinguin volant cal que els peguin des de dos costats. Si ningú s’empipa, vol dir que no ha posat el dit a la nafra. Però per aquesta banda creu que no tindrà motiu per queixar-se, perquè l’estovaran de valent.

Quan va a sortir de casa, sona el telèfon. S’hi posa intuint que és el Ramón, tot i que ara ja no li telefona tan sovint. Justament ara que ell està acabant el llibre i li hauria d’estar donant pressa, sembla com si ja no hi tingués tant d’interès. L’home està molt tocat. Els dos cops que hi ha parlat d’ençà que la Bel li va presentar el Marcelino, se li notava a la veu que feia un esforç per dissimular el naufragi que portava a dintre. L’embaràs de la Bel és un cop difícil d’encaixar. Naturalment, no van parlar d’ella, però no és difícil lligar caps. Pobre, no ho deu estar passant bé.

És el Ramón, en efecte. Diu que li truca per saber com va amb el llibre. Ho diu en un to de veu tan apagat com els dies anteriors, sense intentar escudar-se en cap pretext, com feia abans. Per animar-lo, Rovira li diu que creu que d’aquí molt pocs dies el tindrà llest. Quatre o cinc, una setmana a tot estirar. Balaguer es limita a dir que molt bé, que per favor quan el tingui que l’hi enviï per correu electrònic, com ell esperava, sense canviar de to de veu. Rovira s’adona que, en realitat, Balaguer li truca per parlar, i que el llibre és un pretext. L’home necessita desfogar-se amb algú.

Li pregunta com està la Bel. Un dia o altre hauran d’aclarir les coses, ¿oi? Doncs ara mateix.

—Ho hem deixat córrer —diu Balaguer.

—¿Què dius, ara? —fingeix sorpresa Rovira—. ¿Què ha passat?

—Res —diu Balaguer—. Que no ens aveníem prou. ¿No t’ho ha explicat, ella?

—No —diu Rovira, sense faltar a la veritat—. Fa dies que no la veig ni hi parlo.

—Com jo, doncs —diu Balaguer.

Per fer-lo parlar, com si no sabés el que ha passat, Rovira li pregunta quants dies fa que han trencat i si és definitiu. Mentre l’escolta dir que sí, que és definitiu, que no hi ha res a fer, decideix que, quan acabi de retocar el text, l’hi enviarà per correu electrònic i que després, si pot, farà cas d’alguna de les propostes que li faci, per aixecar-li l’ànim. Li agradaria poder-li dir que el nou amic de la Bel no li arriba a la sola de les sabates, que és un home d’una altra galàxia, un executiu que no té res a veure amb ells dos. Però sospita que això, en lloc d’animar-lo, el faria sentir-se encara més humiliat.