17
Balaguer i la Bel arriben al restaurant vint minuts tard. És culpa d’ell, que s’ha entretingut a casa amb un llibre sobre Montaigne que no sap si publicar o no i ha trigat massa a passar a recollir la Bel. De la porta estant, veu Rovira i, al costat, reconeix el seu amic Eugeni. Té la barba i els cabells de les temples grisos, però a part d’això no ha canviat gens. També reconeix la Núria. Quan el Miquel li ha dit que l’Eugeni vindria amb la seva parella no li ha passat pel cap que seria ella. Està més grassoneta i porta els cabells més curts. La idea de sopar amb ells ha sorgit aquest matí, parlant per telèfon amb Rovira. Rovira li ha dit que hi havia quedat i li ha proposat que s’hi apuntessin. Balaguer ha acceptat, després d’assegurar-se que la Bel estava lliure i que li venia de gust, perquè sap que a ella aquests sopars li agraden. Des de fa dies la nota rara i ha pensat que potser sopant fora es distraurà. A més, a ell li anirà bé veure el Miquel per assegurar-se que el llibre va avançant com toca. És un moment clau: si ara continua, ja no el deixarà.
Hi ha moments que es pregunta si la Bel no està rara d’ençà que ell li va proposar de viure junts. Actua com si la idea no hagués sortit d’ella. ¿No l’hi va dir amb prou èmfasi? ¿S’ho hauria d’haver fet pregar una mica més? Potser a ella li semblava que volia però ara la idea l’angunieja, o s’hi ha repensat i no sap com dir-ho. Quan ell li va dir que d’acord, era ben conscient que obria una capsa de Pandora. Renegociar contractes és sempre complicat. Però s’ho imaginava tot menys aquestes mirades perdudes i aquest silenci sorrut. Al llit, sembla com si el defugís. Dissabte passat, van anar a El Corte Inglés i en sortir ell va esmentar la possibilitat de passar per una agència immobiliària propera. Primer ella va dir que d’acord, sense gaire entusiasme, però després va dir que no, que per veure els pisos que oferien no els calia anar-hi, els podien veure a l’internet, i es va tancar en una opacitat que, amb petits parèntesis monosil·làbics, li va durar tot el cap de setmana. Quan ell mira anuncis, ella a penes s’hi interessa. Clarament, la qüestió la turmenta. ¿O no és això, i està rara per alguna altra cosa? Aquesta tarda, llegint el llibre sobre Montaigne, ha recordat una de les coses que més li agrada d’ell, la insistència en la inutilitat d’intentar entendre les raons per les quals les persones actuen d’una manera o d’una altra. Montaigne té tota la raó, l’ésser humà és inescrutable. Qui sap quines forces s’enfronten al cap de la Bel. Segur que Montaigne li aconsellaria que esperés. Li diria que no tot convé parlar-ho, que la convivència reposa sobre el que es diu i sobre el que es calla, que les paraules no sempre desfan nusos, sovint els embrollen més, i que si ella no l’hi demana expressament val més que no digui res, que l’ajudi a distreure’s i que esperi. És el que farà: aquest silenci és la continuació de la conversa per altres mitjans. Quan ella estigui llesta per continuar-ne parlant, o per posar-se a buscar pis, ja ho dirà.
—Aquí tenim el príncep de les lletres castellanes —diu l’Eugeni, amb la seva veu gruixuda i el seu accent de la Cerdanya.
—Alerta perquè ara ha estès els seus dominis a l’edició catalana —diu Rovira.
Balaguer es disculpa pel retard, presenta la Bel, encaixa amb l’Eugeni i fa un parell de petons a la Núria tot pensant que després li ha de preguntar què fa la seva amiga, la Rosa. No l’ha tornat a veure d’ençà que van trencar, igual que no havia tornat a veure l’Eugeni i la Núria. Veu que el Miquel fa dos petons a la Bel i que li diu que la troba preciosa, i que les faccions de la Bel s’il·luminen. El bandarra del Miquel sap tractar les dones. ¿Com és, doncs, que està sol? És un home ple de contradiccions i de racons foscos. Potser és perquè, socialment, no és gaire soluble, no encaixa fàcilment amb la gent. Només cal veure com vesteix. No és que porti roba còmoda, és que vesteix com si, al món, no hi hagués ningú més, com si vestir-se no fos, d’alguna manera, un acte social. Com ara: uns pantalons grisos de cotó, una samarreta blava i unes vambes, i avall. Impossible de saber si fa dies que els porta o si se’ls ha posat nets d’aquest matí. Ni l’Eugeni ni la Núria van mudats, però d’alguna manera se’ls nota que s’han vestit per relacionar-se amb altres mortals. Ell no, ni tampoc s’ha molestat a afaitar-se. ¿És per això, pel que això diu sobre la seva personalitat, que ha de venir a sopar tot sol? ¿O és perquè mai no li falta una opinió estrident sobre l’assumpte del qual es parli, sigui el que sigui, una opinió amb la qual després de vegades ni ell mateix hi està d’acord?
Seuen. L’Eugeni diu a Balaguer que ha anat seguint la seva carrera, que l’última novel·la seva li va agradar força, encara que estigués en castellà, però que encara li agrada més que ara es dediqui a l’edició en català, perquè així quan Catalunya sigui independent, que ho serà aviat, d’això ja en pot estar segur, no l’hauran d’afusellar per traïdor.
—Moltes gràcies —diu Balaguer, content de veure que, almenys, l’Eugeni no li nega el dret a dirigir una col·lecció d’assaig en català pel fet d’escriure novel·les en castellà: hi ha nacionalistes i nacionalistes—. Veig que ho teniu tot previst.
—Sí, senyor. Fins l’últim detall.
Balaguer li pregunta si continua ensenyant sociologia a la universitat. L’Eugeni diu que sí, i que ara ja és titular. La Núria també continua treballant a l’Hospital del Mar. Ja ho veu, són un parell de conformistes, incapaços de canviar de feina, com ell. Per cert, està molt content que hagi encarregat a Rovira l’assaig sobre la manera de ser dels catalans. Ha de reconèixer que l’havia infravalorat. Un editor capaç d’adonar-se que el Miquel és l’escriptor més dotat per desvelar les essències de Catalunya no pot ser mai un venut, per més novel·les en castellà que escrigui. Li pregunta quins altres llibres té en cartera per publicar. Balaguer diu que està dubtant si treure un assaig sobre la vida de Montaigne que li ha recomanat un novel·lista de l’editorial. L’està llegint, en anglès, i no li queda ni una espurna de dubte que és un bon llibre i que cal posar-lo a l’abast dels lectors, però no sap si treure’l en català o no.
Rovira diu que Montaigne no passa mai de moda i que, si el llibre és bo, als amants dels Assaigs segur que els interessarà. ¿És un estudi de l’obra de Montaigne? Balaguer diu que no, que és un híbrid, mig biografia mig estudi literari, que explica qui era Montaigne, l’època en què vivia i què volia fer. Però si el publica en català dubta que se’n venguin més de cent exemplars. Rovira diu que és igual, que si el llibre té interès val la pena treure’l encara que només sigui per demostrar que l’assaig en català és viu i que s’ocupa de tota mena d’assumptes. Balaguer arronsa les espatlles i diu que sí, però que aleshores ¿com volen que l’assaig en català vagi bé, econòmicament, si ha de decidir quins llibres publica i quins no d’acord amb aquest criteri? L’Eugeni diu que els llibres d’aquesta mena haurien d’estar subvencionats per la Generalitat. Qualsevol país civilitzat ho faria, ¿no?
—Ui, ja ha sortit la Generalitat —diu la Núria—. Val més que demanem el sopar perquè si no avui ens quedarem en dejú.
Miren tots la carta i demanen. Quan el cambrer se’n va amb la comanda, Balaguer, amb l’ànim de conduir la conversa per altres camins, pregunta a la Núria si la seva amiga Rosa encara treballa amb ella. La Núria diu que sí, i que està casada amb un otorino i té un nen d’un any i mig. Però Rovira torna al llibre sobre Montaigne dient que, a l’hora de decidir quins llibres publica i quins no, a ell li sembla que convé que miri moltes altres coses, a part dels números. Resignat, Balaguer li dóna la raó i diu que, en realitat, ja ha pres la decisió de publicar-lo. A més de mirar pels resultats econòmics, ell s’ha d’assegurar que la col·lecció que dirigeix tingui cara i ulls, que sigui coherent, i aquest llibre és dels que fan que totes les peces encaixin. És la grandesa de Montaigne. Tot plegat, si hi perden diners, tampoc no en perdran tants.
L’Eugeni insisteix que l’edició de llibres com aquest hauria d’estar subvencionada. Per defensar la llengua i la cultura, cap francès no dubtaria a invertir diners públics. Ni cap espanyol, per cert. Però quan es tracta del català, tothom és partidari del lliure mercat. ¿No és sospitós? Balaguer diu que de fet aquests llibres ja estan subvencionats d’una forma indirecta, però l’Eugeni diu que ho haurien d’estar força més. Si els comptes entre Catalunya i la resta de l’Estat no estiguessin tan desequilibrats en contra de Catalunya, no mancarien els diners.
—¿Veus com hem fet bé de demanar el sopar? —la Núria pregunta a la Bel—. Si no, hauríem hagut d’esperar que Catalunya fos independent.
—Ho serà abans que no us penseu —diu l’Eugeni.
Ho diu mig en broma, per provocar, i Balaguer calla, esperant que ningú mossegui l’ham. No m’enredaràs, pensa. Només li falta ara haver de discutir la independència de Catalunya. Però la Bel pregunta a l’Eugeni per què està tan segur que Catalunya serà independent tan aviat. Si la resta d’Espanya s’hi oposa, ¿què pot fer Catalunya? Amb el somriure ample de qui ja ha caçat la peça que volia, l’Eugeni diu que és ben senzill: fins ara Catalunya ha fracassat sempre perquè Castella ha fet servir les armes per sufocar qualsevol conat de rebel·lió, o ha amenaçat de fer-les servir. Al capdavall, un Estat és poc més que una nació amb un exèrcit. Però si ara els catalans, en un referèndum, decideixen proclamar-se independents, Madrid no pot pas enviar l’exèrcit, ¿oi que no? Dintre de la Unió Europea, això seria inconcebible. El govern de Madrid es posaria a l’altura d’una dictadura àrab. Seria la fi de la democràcia. L’Estat espanyol seria expulsat de la Unió Europea.
La Bel diu que està d’acord que la qüestió no es pot resoldre amb les armes, esclar, però que no sap si la majoria dels catalans estan de debò a favor de la independència. ¿Vol dir que, si es convoca un referèndum, sortirà que sí? Ella no ho veu gaire clar. L’Eugeni respon que depèn del moment, i que el suport per la independència ha pujat molt. Balaguer dubta si intervenir, per no deixar la Bel tota sola, però la Bel, demostrant que no necessita ajuda, diu que ella no ho nega, però que el vot favorable té un límit, ¿oi?, hi ha immigrants i fills d’immigrants que no votaran mai a favor de la independència. A més, això de l’independentisme pot ser com la bromera de la cervesa. L’Eugeni diu que això no se sap mai, que declarar-se independentista és com sortir de l’armari, que després ja no s’hi pot tornar, i que molts fills d’immigrants són més independentistes que els catalans de cinc generacions.
La Bel demana a Rovira què en pensa i Rovira respon que ell és del parer de l’Eugeni, tot i que hi ha moments que es pregunta si el temps de les nacions i de les fronteres no ha passat, i si no ha passat per a totes, Catalunya inclosa. Per ell, la qüestió central és que els catalans puguin decidir com volen viure, en què volen invertir els seus recursos, que tinguin llibertat per organitzar-se com vulguin. La resta és secundari. Està d’acord amb l’Eugeni que tenir un exèrcit propi ja no representa el mateix que fa cinquanta anys, però ni les fronteres ni els Estats són el que eren fa cinquanta anys, tampoc.
L’Eugeni no hi està del tot conforme.
—Si fóssim independents, no hauríem de subvencionar aeroports inútils i trens d’alta velocitat sense passatgers —diu, de nou segur del terreny que trepitja.
—En això tens tota la raó —concedeix Rovira—. Per això dic que ens hem de poder organitzar com vulguem i invertir els nostres recursos en el que ens sembli convenient.
L’arribada dels primers plats no canvia el curs de la conversa. L’Eugeni insisteix que és una vergonya que Catalunya hagi d’estar mantenint mig Espanya, en comptes d’invertir els impostos que els catalans paguen a defensar el que de debò li interessa a Catalunya, com la cultura catalana, per exemple. Tip de mossegar-se la llengua, Balaguer li pregunta si no és una qüestió de solidaritat, o fins i tot d’interès propi de Catalunya, per assegurar-se un mercat per a la indústria catalana. Rovira diu que això depèn de l’esforç solidari que es demani a Catalunya i que el mínim que caldria esperar fóra una discussió honesta de l’assumpte. Si ni tan sols això és possible, és lògic que la gent s’emprenyi.
—Sobretot, quan veuen la factura i l’ús que fan a Andalusia i a Extremadura dels diners que l’Estat els regala a compte de Catalunya —rebla el clau l’Eugeni.
Balaguer està temptat de donar-li la raó i dir que li consta que, a Andalusia, les gambes estan subvencionades amb els impostos que paguen els catalans. Però es conté perquè no vol tirar més llenya al foc. No entén com, al capdavall, l’Eugeni i el Miquel han aconseguit que tots hagin de discutir l’assumpte. Es nota que en parlen sovint i que, encara que fingeixin el contrari, estan totalment d’acord i que ara es donen peixet i es passen la pilota l’un a l’altre per veure si algú pica i els porta la contrària. Però ell no els donarà més el gust. No en té ganes. A ell, en realitat, la qüestió li importa un rave. Ja poden somniar tant com vulguin, que Catalunya no serà independent. Però no serà ell qui els desil·lusioni. Si volen divertir-se discutint això, que empaitin un ministre. Decideix fugir d’estudi.
—Jo espero compensar les pèrdues que el llibre de Montaigne generi amb el que guanyem amb el teu —diu, dirigint-se a Rovira—. O sigui que ja et pots espavilar.