12

Miquel Rovira mira el feix de papers que té a les mans: déu n’hi do, en les tres setmanes llargues que fa que s’hi va posar ja ha acumulat quaranta-dos fulls atapeïts de generalitzacions, d’estereotips i de llocs comuns. L’ou com balla. El caganer. El senyor Esteve. La gasiveria. El seny. L’arrauxament i la rebentada. L’arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, anirem pel món i ho tindrem tot pagat. L’animal que s’enyora. Idees que caldria desenvolupar més, però que ell no sap com fer-ho. Conceptes que no passarien un filtre rigorós. Llençols arrugats de tantes regirades. Banalitats i més banalitats, una darrere l’altra. Pàgines senceres escrites tal com raja, sense ordre ni concert. ¿Què sap ell si la feina ben feta és una virtut dels catalans? ¿On està escrit que les banderes emocionin més els castellans o els francesos que els catalans? De fet, ¿no és la bandera catalana anterior a l’espanyola i la francesa? ¿Qui són, en realitat, els catalans? ¿Tots els espanyols que viuen a Catalunya, com diu l’Estatut?

El Ramón diu que, des de Montaigne, l’assaig és això: especulacions, desordre, anar i venir, fer i desfer. No es tracta d’agafar les idees pel coll i clavar-les a la paret dintre d’un marc, sinó de posar-les a prova, de divertir-s’hi, de seguir-les pel gust de veure on van a parar, sense un objectiu gaire clar, com un joc. L’ordre és un perill, l’ordre converteix un assaig en un informe. Un bon llibre és sempre més intel·ligent que el seu autor. L’objectiu ha de ser escriure coses que no sàpiga abans de seure a escriure-les, coses que el sorprenguin, i això només ho aconseguirà deixant-se anar, alliberant-se de l’obligació de ser coherent. Si ell replica que una cosa és no ser coherent al cent per cent i una altra pixar fora del test o ficar els peus a la galleda, el Ramón insisteix que un bon assaig ha de ser rigorós, però també ha de ser viu, suggerent. Ha de tenir grapa. Els bons assaigs no s’escriuen casant-se amb una tesi i abandonant les altres, sinó coquetejant amb totes, flirtejant-hi i joguinejant-hi, sense calibrar les conseqüències, pel gust de passar gust.

—O sigui, pelant-se-la —diu Rovira.

—Doncs potser sí, per què no —diu Balaguer—. És com aquell poema de Gil de Biedma que compara la poesia amb la masturbació. No crec que l’assaig sigui gaire diferent.

Altres cops Balaguer adopta un to de guia de muntanya i parla de buscar dreceres i d’explorar racons, encara que això impliqui el risc de no arribar enlloc. Sense perdre’s una mica, no es troba mai res d’interessant, diu, tot sentenciós. Val més desorientar-se intentant obrir un camí nou que recórrer una autopista que tothom sap on condueix.

El cas és que Balaguer es fa un tip de dir genialitats com aquestes perquè el llibre no l’ha d’escriure ell. Parlar de buscar dreceres i de joguinejar amb les idees és molt fàcil quan qui s’arrisca a perdre’s i a ser la riota de tothom és un altre. Però a veure què diria si qui s’hagués de barallar amb tota aquesta paperassa, qui hagués de provar de dir sobre Catalunya i els catalans alguna cosa mínimament versemblant que no fes badallar les pedres, fos ell. Ell sempre ha pensat que el secret d’un bon assaig és explicar d’una manera que s’entengui coses que el lector no sàpiga, però li fa l’efecte que el Ramón vol que faci just el contrari, dir banalitats que tothom sap d’una manera que no les entengui ningú.

D’aquí quatre dies acabarà el mes que es va donar per veure si continua endavant amb el projecte o no. Ha de decidir. ¿Què fa? ¿Fa el cor fort i s’arrisca a clavar-se una esclatarada monumental? ¿O li torna mil dos-cents cinquanta euros i apa adéu? Si no ho diu ara, haurà d’escriure l’assaig, mal que hi deixi la pell, i haurà de publicar-lo, encara que la crítica l’afuselli. Pot trigar més o menys, però al capdavall haurà de donar un feix de papers al Ramón i deixar que el publiqui. Amb la seva firma. Li demanaran que vagi a la televisió i a la ràdio i que accepti entrevistes, i no tindrà més remei que anar pontificant d’un lloc a l’altre, dient que si Catalunya això i els catalans allò. ¿S’hi veu amb cor? ¿Què sap ell de com és Catalunya, si per començar ni tan sols sap a qui ha de considerar català i a qui no?

Sembla una ximpleria, i hauria de ser-ho, però un dels primers obstacles a l’hora d’escriure sobre la manera de ser dels catalans és aclarir qui ho és i qui no. ¿No és ben revelador? Des del punt de vista diguem-ne oficial, l’Estatut mana: són catalans els ciutadans espanyols que viuen a Catalunya. Molt bé. Però, deixant de banda el fet curiós que per definir qui és català calgui començar dient que ha de ser espanyol, això no resol la qüestió que a ell li interessa, perquè una cosa són els criteris polítics i jurídics i una altra ben diferent els criteris socials i culturals. Perquè, a veure, ¿ha de considerar que és català un senyor vingut de l’altra punta d’Espanya que no té cap intenció d’aprendre català i que no reconeix cap diferència entre Catalunya i, posem per cas, Aragó o Andalusia, només perquè viu aquí i l’Estatut ho diu? ¿Encara que estigui de pas, esperant la primera oportunitat per tocar el dos? ¿I un immigrant pakistanès que està aprenent català, que és culer a mort i que vol quedar-se a viure aquí per sempre? Jurídicament, amb l’Estatut a la mà, la qüestió no té retop. El primer sí i el segon no. D’acord. Però ell no està escrivint cap tractat jurídic. Als efectes que a ell li interessen, potser és més català el segon que no el primer. ¿O no? O sigui que, amb l’Estatut a la mà, els dubtes es mantenen. Però si deixa de banda l’Estatut i considera catalans tots els que s’identifiquen d’alguna manera amb Catalunya, el problema és on posar la ratlla, perquè la nacionalitat espanyola i la residència a Catalunya es tenen o no es tenen, però la identificació amb Catalunya és força variable. Es pot saber català —perquè per raons comercials convé saber-lo, posem per cas— i no sentir-se català. O sentir-se català i no veure’s amb cor de parlar la llengua, per vergonya, o inseguretat, o el que sigui.

La qüestió és molt senzilla i, a la vegada, molt complicada. Molt senzilla perquè qualsevol català sap perfectament on ha de tirar la ratlla. El sentit comú l’hi diu. Però molt complicada perquè costa trobar dos catalans que, si s’aturen a pensar-s’ho, posin la ratlla al mateix lloc. S’ha tornat a mirar el llibre de Vicens Vives i no n’ha tret l’aigua clara. Vicens Vives diu que els catalans són fruit de diversos llevats i que una bona part del país pertany a una cultura de mestissatge, i parla de tres onades immigratòries: la de la gent de muntanya cap a la terra baixa, dels segles XII a XVII, la dels gavatxos, dels segles XVI i XVII, i el que ell anomena «l’actual onada de gent del sud», i diu que «constitueixen la triple font de la nostra sang». Però això ho va escriure l’any 1954, quan els catalans d’origen, els nascuts a Catalunya de pares també nascuts aquí, eren la immensa majoria. Avui no sap si arriben a la meitat de la població. Això vol dir que els clixés sobre els catalans de Vicens Vives i d’altres llibres semblants es poden aplicar en el millor dels casos a la meitat dels catalans, i que cal començar dient que hi ha catalans de moltes menes, i que aquesta varietat és segurament la característica més clara de la Catalunya actual. Al costat dels catalans d’origen, hi ha els catalans d’origen murcià, d’origen andalús, d’origen sud-americà, d’origen africà, sud-asiàtic… N’hi ha que van néixer aquí però també n’hi ha molts que no, i entre els que van néixer aquí n’hi ha una bona part que són fills de pares vinguts de fora… Entre els no nascuts a Catalunya, n’hi ha que han fet un esforç per integrar-se i que parlen català, i n’hi ha que no, ni una cosa ni l’altra.

La dificultat, un cop explicat tot això, és decidir de quins catalans vol parlar. Si només parla dels d’origen, està estafant el lector, està donant per bona una imatge de Catalunya que pertany al passat. Però si parla de tots no sap si arribarà a identificar cap manera de ser comuna, perquè la diversitat és molt gran i el nucli dels catalans d’origen, reduït. El seny, per exemple: suposant que sigui un tret característic de la manera de ser del català d’origen, cosa que ja és suposar vist el nombre de bufanúvols i de tocaboires que corre pel país, ¿s’encomana als que no ho són? Si la resposta és positiva, ¿s’encomana a tots, o només als que fa temps que viuen aquí i fan un esforç per integrar-se?

Evidentment, sempre pot fer una petita trampa, per evitar un carreró sense sortida, i partir de la idea que són catalans tots els que viuen a Catalunya, sense entrar en més detalls, i dir a continuació que la seva característica més marcada és la diversitat no només de procedència sinó també de grau d’integració, depenent de si van néixer aquí o no, d’on van néixer els seus pares, del temps que fa que viuen aquí, del nivell educatiu, del grau d’identificació amb la cultura catalana, etc., però que a pesar de tot Catalunya conserva una personalitat pròpia, i que les persones que hi viuen, preses en conjunt, també, i que el nucli de la seva idiosincràsia és la dels catalans d’origen. I, dit això, tirar endavant i parlar dels catalans com si tots en fossin de cinc generacions. Això suposa partir d’una ficció, perquè només estarà parlant, si fa no fa, de la meitat de la població de Catalunya. Però no hi veu cap altra solució.

L’assumpte és complicat i les possibilitats de fer el ridícul, il·limitades. No sap si no seria millor deixar-ho córrer. Encara hi és a temps. No vol contribuir a un autoengany col·lectiu. Després d’aquesta immersió en les essències de la catalanitat, pot tornar a la novel·la sobre el retorn de Carner i començar a escriure-la amb uns ulls completament nous. El parèntesi li anirà bé i tot. Li bastarà rellegir una dotzena de poemes d’Absència per tornar-se a ficar en la pell del vellet de cada dia que surt a prendre la fresca a un jardí de Brussel·les podrit de melangia i que, en comptes de defallir, regala al món versos amb l’esperança que algú hi vegi algun dia una guspira de llum. El projecte li interessa encara més que abans. Li sabria greu pel Ramón, que frisa per tenir l’assaig a les mans, però ha de mirar per ell, no pel Ramón. No té ganes que es pensin que vol exercir de guru de les essències catalanesques. Ell no és Vicens Vives. Ell és un modest novel·lista que pugna per fer-se un nom vivint del que escriu. És català, i n’està molt content, però no vol que això se li converteixi en una obsessió, ni encara menys en una professió a temps complet. Ja va escriure una novel·la sobre la desaparició del català. Amb aquest assaig, corre el perill que es pensin que, per tal de vendre llibres, està disposat a carregar tot sol amb el pes de Catalunya. O pitjor: que no és capaç de pensar en res més.