26

Rovira menja l’últim tros de pa amb formatge, deixa el plat a l’aigüera, es posa el cul de cafè que queda a la cafetera i seu a treballar. Comença a tenir la sensació que ja ha passat el punt en què és més fàcil arribar a l’altra vorera que tornar. És una sensació molt tènue, sense cap fonament sòlid. Continua sense tenir res més que una pila de reflexions basades en intuïcions personals, totes molt superficials. Les ha ordenat d’acord amb l’esquema que es va fer, però això no vol dir que no continuïn sent caòtiques, ni que lliguin les unes amb les altres. N’hi ha que són obertament contradictòries. La majoria demanen encara molt raspall i molta llima. Però tot i així creu que ja comença a tenir una idea de per on va. Si hi pogués consagrar quatre o cinc mesos més, potser li quedaria un llibre presentable. Com que no els té, haurà de mirar de no fer el ridícul d’una manera gaire estrepitosa.

Pensa en el famosíssim començament d’Anna Karènina: «Totes les famílies felices s’assemblen, però les infelices ho són cada una a la seva manera». ¿Es pot dir el mateix de les nacions? A totes les famílies hi ha coses de les quals no es parla. Se saben, però no es diuen. Són ferides mal curades, merda que val més no remenar perquè fa pudor, vells greuges que val més oblidar o secrets que, sabuts o no, és millor no recordar. Als països, igual. I de la mateixa manera que les bones novel·les sobre la vida familiar són les que parlen d’aquestes coses, un bon assaig sobre Catalunya ha de tocar els punts dels quals ningú no parla. Ha de remenar la merda, encara que faci pudor, ha de treure a la llum els vells greuges i ficar el dit a les nafres i a les ferides mal curades. ¿Ho està fent prou, ell, això? Alerta, el pitjor fracàs seria que el llibre no provoqués cap reacció. Si no fa mal, si ningú es queixa, vol dir que no ha arribat prou endins.

Obre l’arxiu de l’ordinador en què té l’assaig i busca on podria encaixar una idea que li papalloneja pel cap des de fa un parell de dies. No troba cap lloc adient. Decideix esborrallar quatre ratlles en una esgarrapada i mirar després què en fa. Els catalans —tecleja— no tenen una relació fàcil amb Catalunya. Tampoc no la tenen molts espanyols amb Espanya, ni molts israelians amb Israel, ni molts irlandesos amb Irlanda. Però en cada un d’aquests casos la dificultat és diferent. Per regla general, creu que la dificultat dels catalans amb Catalunya no és física, ni sentimental. Els catalans estimen Catalunya com s’estima una mare, hi tenen una relació sentimental molt sòlida. Estimen el paisatge català, s’hi senten protegits. Estimen la llengua. La dificultat és històrica, política. Hi ha moltes menes de catalans, i cada un es relaciona amb Catalunya d’una manera pròpia, però políticament pocs l’estimen tal com és. Uns volen que sigui independent, uns altres més autònoma, uns altres un Estat membre d’una confederació, uns altres volen que estigui menys obsessionada per les qüestions identitàries, etc. Gairebé tots volen canviar-la, en un sentit o en un altre. Però que ell recordi cap català il·lustre ha escrit mai que Catalunya li faci mal, a la manera d’Unamuno amb Espanya, com si fos una víscera sofrent, ni s’ha dirigit a Déu, com Ortega y Gasset, per preguntar-li què és Catalunya. Si de cas, un català ho demanaria a Bacus o a Minerva, que segurament li donarien una resposta més simpàtica. ¿Què diu, això, sobre els catalans? Que no es prenen tan seriosament a ells mateixos, per començar. Que no són aficionats a aquesta mena de frases i preguntes grandiloqüents. Que són més donats a la platxèria que a la mística, a la barrila que al cilici. Catalunya difícilment hauria produït una santa Teresa d’Àvila. De fet, no l’ha produït. El català té més tendència al panteisme. La seva manera de lloar Déu és lloar els fruits saborosos de la terra. Pensa de nou en el Cant espiritual de Maragall: pel català, el món és tan formós que no resulta fàcil imaginar què més li pot demanar a Déu. Pensa també en la diferència entre l’idealisme esbojarrat de Don Quixot i el sensualisme llicenciós de Tirant lo Blanc.

¿I la comparació amb els israelians? Creu que molts catalans comparteixen amb els israelians la voluntat de forjar-se el seu destí i admiren la fermesa amb què els israelians defensen els seus drets i la tenacitat amb què han sabut aixecar un Estat modern enmig del desert, malgrat l’animadversió dels veïns. Aquest sentiment d’identificació i aquesta admiració són la base de l’actitud proisraeliana de molts catalans. Però hi ha una petita diferència: el català no està disposat a prendre les armes per defensar Catalunya ni de conya. Si li proposessin de fer tres anys de servei militar obligatori, diria que s’estima més sotmetre’s a Madrid, o a qui sigui. El català és més anarcoide, més individualista, menys messiànic. L’ideal del català és un país on els soldats no semblin de debò, com en els versos de Carner. ¿És potser per això que Catalunya no és un Estat independent i Israel sí? No deixa de ser revelador que el lloc on Carner diu que li agradaria fer-se gran, el lloc on en efecte va envellir i que proposa com a ideal, sigui Bèlgica, que és un Estat independent perquè en un moment determinat les grans potències europees van voler tallar les ales a França, és a dir, que és un Estat que als belgues els va caure del cel.

Se li acut que la relació dels irlandesos amb Irlanda també és conflictiva en uns termes ben diferents. Recorda una anècdota reveladora de James Joyce, que va néixer quan Irlanda era encara part del Regne Unit i va viure molts anys a Zuric i a Trieste. Es veu que, a Zuric, quan Irlanda ja era independent, Joyce va anar a renovar el passaport al consolat britànic (encara no hi havia consolats irlandesos) i, segons era prescriptiu, al consolat li van proposar de fer-li un passaport irlandès, però ell va demanar que l’hi fessin britànic. Li ve al cap una frase famosa del poeta gal·lès Dylan Thomas: The land of my fathers, my fathers can have it, la terra dels meus pares que se la quedin els meus pares. Just el que devia pensar Joyce. Es pregunta si cap català faria el mateix. La resposta, n’està segur, és que ben pocs, i la raó és ben simple: Irlanda i Gal·les són terres pobres i aspres, que fa molts segles que empenyen els seus habitants a emigrar. Com Galícia. Com Polònia. Catalunya, en canvi, és una terra dolça i rica, que sempre ha atret gent d’altres llocs.

Deixa d’escriure i mira on pot encaixar aquestes idees. S’adona que trepitja un terreny molt relliscós. Les afirmacions que fa no són només discutibles. Probablement moltes no se sostenen per manca d’arguments. Exigirien més coneixements, més suport amb exemples i dades concrets, més cuina. Segurament tot el que ha escrit pateix del mateix mal. Massa vaguetats, massa afirmacions gratuïtes, massa literatura. Però confia que totes aquestes idees plegades, un cop les hagi polit bé, dibuixin una imatge plausible de Catalunya i dels catalans. Discutible però plausible.

¿I si, d’aquí uns quants dies, donés a Balaguer les primeres cinquanta pàgines, per veure què li semblen? Sap que no se’n pot refiar gaire, perquè la mena de lector que és possible que compri aquest llibre no veurà les coses com el Ramón, ni de bon tros. Però qui sap, potser el que el Ramón li digui, un cop filtrat tot el que faci massa ferum de botifler, li serà útil. Fa massa temps que viu submergit en un magma d’idees desordenades, pugnant per obrir-se camí en el subconscient col·lectiu de Catalunya. És un món claustrofòbic. Necessita sortir a la superfície. Necessita aire fresc.