6

Rovira surt a fer un tomb. El dia tornarà a ser xafogós, però encara és d’hora i la temperatura no és gaire alta. Hi ha matins que, abans de seure a escriure, li agrada caminar una estona. Per ell, la millor manera de moure la maquinària mental és amb els peus. Troba que un bon passeig a pas viu va molt bé per ordenar les idees, sobretot els dies que no està segur del que ha de fer, com avui. Solvitur ambulando, que deien els romans. ¿Un assaig sobre l’essència de Catalunya, sobre la manera de ser dels catalans? ¿Ell? Quatre mil euros són un bon pessic. En podria viure còmodament durant una temporada. Però és una bogeria. Ell és novel·lista. Té una novel·la al cap. És cert que encara no l’ha començat i que la pot deixar a la nevera durant un temps. No li ve de mig any. Però una cosa és escriure novel·les i una altra assaigs. El Ramón, que és novel·lista, ho hauria de saber molt bé. A més, la mena d’assaig en què el Ramón està pensant exigeix una preparació que ell no té. Ahir va anar a la biblioteca i va dedicar un parell d’hores als llibres de Ferrater Mora i de Vicens Vives que el Ramón va esmentar. Són tots dos força interessants, però li fa l’efecte que si els lectors els continuen llegint és perquè volen creure que viuen en una Catalunya que ja no existeix. En cinquanta anys, el món ha rodat molt. ¿Una cosa semblant sobre la Catalunya d’avui? No sabria ni per on començar. Li agradaria poder-se enganyar, però la tasca el supera per tots els costats. Només té clara una cosa: abans de comprometre-s’hi definitivament ha d’estar segur de poder escriure un llibre digne. Si no, val més que ho deixi córrer.

Les idees que el Ramón li va donar abans-d’ahir i li va ampliar ahir per telèfon no serveixen per a res. ¿Què en sap el Ramón, de la identitat de Catalunya i de la mena d’assaig que pot funcionar? Ha sentit tocar campanes i fa veure que sap el que diu, però no en té ni idea. Que Catalunya s’interroga sovint sobre la seva identitat ho saben fins i tot els pàrvuls. Que un bon llibre sobre la qüestió interessaria a molta gent, també. És lògic que al lector català li interessin els llibres que parlen de Catalunya. Al lector li agrada veure’s reflectit en el que llegeix. És com quan rebem un joc de fotos, que busquem de seguida aquelles en les quals sortim. Però d’aquí a concloure que qualsevol llibre sobre els catalans i sobre els problemes identitaris de Catalunya ha de tenir èxit hi va un camí molt llarg.

El Ramón ho diu perquè ignora la mena de llibre de què està parlant i perquè, en el fons, la qüestió li importa un rave. Ho deu haver sentit dir a algú de l’editorial i ho deixa anar sense saber de què parla. El Ramón és català però escriu en castellà i el que li interessa de debò és la cultura castellana, no la catalana. Això no deixa de tenir un avantatge: si ell accepta l’encàrrec, pot fer el que vulgui, perquè escrigui el que escrigui sempre podrà dir que respon al plantejament que el Ramón li ha fet. Molt bé: però el problema és que ell tampoc no sap el que ha de fer. Si ho sabés, rai. Però no ho sap. I el llibre, si accepta l’encàrrec, l’ha d’escriure ell, no el Ramón.

Ansiós, accelera el pas, com si això el pogués ajudar a resoldre la qüestió. Li agradaria més passejar per un bon parc, com els que hi ha a les ciutats civilitzades. Un parc com el Luxembourg, o com el Hyde Park, amb arbres grans i, a la tardor, camins sembrats de fulles mortes. Però faute de mieux l’Eixample no està malament. Les voreres són amples i a les cantonades sempre es pot travessar per un costat o per l’altre, cosa que li permet caminar sense perdre el ritme. Hi ha dies que troba que hi ha massa soroll, no sap si per l’afició dels barcelonins a treure el filtre dels tubs d’escapament de les motos i a tocar el clàxon a la primera de canvi o si a causa d’alguna ressonància especial dels edificis. Però ja hi està acostumat.

El Ramón potser té raó, la qüestió identitària pot interessar. El problema és que ell no és assagista, ell és novel·lista, i no té ni idea de per on ha de començar a escriure l’assaig que el Ramón vol. A ell el que li agrada és obrir interrogants, que és la tasca de la ficció, no respondre’ls, que és el que s’espera d’un assaig. Se li acut que potser li seria més fàcil trobar un punt de partida si invertís el raonament. En comptes d’intentar aclarir el que hauria de fer si acceptés l’encàrrec, identificar primer el que no hauria de fer, per evitar perdre’s per camins equivocats. Aquí creu que té les idees una mica més clares. En primer lloc, no hauria de parlar de política, perquè d’això ja se n’encarreguen els polítics i no és qüestió de fer-los la competència. Res d’intrusisme. Cadascú la seva feina. Ja té, doncs, una ratlla que miraria de no travessar. No criticar cap partit, ni que fos implícitament, ni acusar Madrid de res, ni censurar el govern de la Generalitat. En segon lloc, evitar parlar del futur de Catalunya, de si ha de ser independent, més autònoma, un Estat dintre d’una federació o una regió espanyola més. Lògicament, ell té les seves idees sobre l’assumpte, i el lector, les comparteixi o no, les endevinarà de seguida, però ell no les hi ha d’ensenyar en cap moment, perquè si deixa que s’interposin entre el lector i ell li penjaran l’etiqueta de torn i haurà begut oli. En tercer lloc, tampoc ha de parlar del que Catalunya és, perquè a ell l’essencialisme no li ha interessat mai i ficaria el lector en un laberint del qual no sap si el sabria treure. ¿Què sap ell el que Catalunya és? ¿Una nació? Sí, molt bé. Però i això ¿com es menja, amb cullera o amb forquilla?

En realitat, més que de Catalunya, que no deixa de ser una noció abstracta, per més tangible que li resulti a ell i al gruix de la gent que coneix, hauria de parlar dels catalans, que són uns éssers concrets que mengen i beuen i circulen pel carrer, palpables, observables, classificables. Dels catalans d’avui, no dels d’ahir ni dels de demà. Si de cas, doncs —és a dir, si no opta per dir al Ramón que li encarregui l’assaig al pare prior de Montserrat, que seria el més aconsellable—, això és el que podria fer: tractar d’esbrinar com són avui aquests éssers humans que es consideren catalans, que parlen català (la majoria) i castellà (tots, tret d’algun immigrant acabat d’arribar), que van néixer a Catalunya, de pares catalans o no catalans o de matrimonis mixtos, o que van néixer fora i van venir a viure aquí, que conviuen en un territori en el qual es balla la sardana però també flamenc, en el qual se celebra la diada de Sant Jordi i l’Onze de Setembre i també la fira d’abril, que no estan d’acord sobre si el lloc en què viuen ha de ser independent, més autònom, un Estat federal o una regió més d’Espanya, ni sobre si cal protegir de debò el català o no, ni sobre gairebé res, però que bé que deuen compartir aspiracions i neguits, hàbits i frustracions, mal que només sigui perquè viuen tots junts al mateix lloc.

Això mateix. Podria parlar dels catalans i tractar de descriure’ls de la forma més honrada possible. Sense obsessionar-se per trobar característiques comunes. Si han de sortir, que surtin, i si no mala sort. Però, a la vegada, sense limitar-se a l’estadística ni a la mera descripció sociològica, perquè d’això ja se n’ocupen els estadístics i els sociòlegs. No es tracta de fer un informe per a la junta d’accionistes d’un banc. Podria intentar parlar de com veuen el món els catalans, dels seus mites i somnis, de les seves virtuts i defectes, de la visió —o visions, més aviat— de la història que tenen, de com es diverteixen, amb qui s’identifiquen, i ho podria fer deixant que, a través de l’observació, anessin aflorant els trets diferencials, els trets que fan que els catalans no siguin iguals que els castellans, els francesos o els italians. Però sense capficar-s’hi, ni buscar dreceres, sotmetent a examen els vells tòpics del seny, la mesura, l’amor a la feina ben feta, etc., sense donar per fet que continuïn vigents. Ha de dir les coses amb totes les lletres, sense embuts. Sense enganyar-se. Sobretot, sense enganyar-se.

La xafogor li comença a pesar. Si no vol arribar xop de suor, convé que faci cap a casa. Creu que ja té les idees una mica més clares. Ha de ser realista: com a escriptor sense ingressos regulars, és molt difícil dir que no a una oferta com aquesta. Però si ha de fer el ridícul val més que se n’abstingui, o sigui que no convé que signi res sense deixar ben clar al Ramón que si veu que no se’n surt plegarà i fora. Que després no li vingui amb retrets.

Esmorza un bol de cereals i un cafè doble i seu davant de l’ordinador. Obre un fitxer nou i escriu: «¿Com són, avui, aquests éssers humans que viuen a Catalunya, que parlen català (la majoria) i castellà (pràcticament tots), que van néixer aquí, de pares catalans o no, o que hi van venir a viure, i que es consideren catalans? ¿Tenen una manera de veure el món diferent de la dels castellans, dels francesos o dels italians? ¿Comparteixen mites, tenen uns somnis comuns?».

Encén un cigarret i continua escrivint, a veure què surt. En quin embolic s’està ficant.