13

–Ho sento, no m’hi veig amb cor —diu Miquel Rovira, sense preàmbuls.

Per Ramón Balaguer la trucada de Rovira és una sorpresa doble. Primer perquè és el primer cop que li telefona. Fins ara, sempre li ha telefonat ell. Li ha estat telefonant dos o tres cops per setmana, amb qualsevol excusa, sempre per veure com anava. I després perquè s’havia oblidat del termini d’un mes que van acordar perquè Rovira decidís definitivament si volia escriure l’assaig o no. Creia que era una clàusula d’adorn, una precaució una mica ximple que Rovira havia insistit a incloure al contracte per si li sortia alguna cosa millor o no se li acudia res de res, o per donar-se importància i forçar que li apugés l’avançament. Però mai havia considerat seriosament la possibilitat que en volgués fer ús, ni Rovira havia mostrat cap signe d’estar-s’ho pensant.

—¿Com, que no t’hi veus amb cor? —diu, alarmat—. ¿Per què?

En un moment, li passen pel cap els desastres que la decisió de Rovira li pot ocasionar. Per començar, es quedarà sense assaig, o haurà de trobar un altre autor que l’escrigui. Amb sort, això vol dir un retard de dos o tres mesos. ¿Quina explicació donarà a Llorenç Mascaró? No li pot dir la veritat, perquè hauria d’acabar reconeixent que el va enganyar i que el primer cop que van parlar del llibre Rovira encara no l’havia començat a escriure. A més, si Rovira ja no escriu el llibre, ¿com justificarà els diners que li ha avançat? No pot ser. Faria el ridícul. Mereixeria que el despatxessin. Just ara que la Bel i ell han decidit viure junts. No pot ser. Ha d’aconseguir que el Miquel continuï, tant sí com no.

—Jo sóc novel·lista, no assagista —diu Rovira—. Aquest no és el meu terreny.

—Però a part d’escriure novel·les bé que fas articles, ¿no? —diu Balaguer—. Doncs és el mateix.

—No, no és el mateix, i tu ho saps molt bé. Una cosa és que de tant en tant escrigui un article de dues o tres pàgines per a un diari i una altra embarcar-me en un assaig d’aquesta envergadura. Això ho ha d’escriure algú que sàpiga del que parla.

—¿I tu no ho saps? Apa, home! Com a novel·lista tens tota l’autoritat del món per escriure un assaig d’aquesta mena i molta més. No es tracta d’escriure cap tesi doctoral, ni cap tractat. És un assaig literari.

—¿I què et penses, que per fer literatura sobre un tema no cal coneixe’l bé?

Balaguer no sap com el pot convèncer. ¿Oferint-li més diners? No té gaire clar si la reticència de Rovira és tàctica, per treure-li un avançament més alt, o si creu de debò que no està capacitat per escriure aquest assaig. Per guanyar temps, li diu que sí, que esclar que cal conèixer el tema, però que el que debò cal és una altra mena de coneixement, i que aquest coneixement ell el té, sens dubte. Rovira respon que no sap si el té o no, però el cas és que no se n’està sortint. L’hi diu ara perquè si l’hi digués d’aquí dos mesos seria molt pitjor. I si no l’hi digués i d’aquí quatre mesos, en comptes de donar-li l’assaig que espera, li donés un bunyol, encara ho seria més. Li sap molt greu però val més que encarregui el llibre a una altra persona.

Balaguer sap per la Bel que Rovira va molt just de diners, i pensa que no és estrany, perquè viure d’un article de tant en tant i del que li vagi sortint no deu ser fàcil, i les novel·les ja se sap el que donen. Pensant que si porta la conversa al terreny econòmic li serà més fàcil fer-lo canviar d’opinió, li pregunta si està disposat a renunciar als dos mil cinc-cents euros que ha de cobrar quan li doni el llibre. Però Rovira diu que sí, sense pensar-s’ho. A Balaguer el sorprèn la contundència de la resposta. Realment, si està disposat a sacrificar la part de l’avançament que li queda per cobrar deu ser que l’assaig li està resultant massa complicat. ¿O s’ho vol fer pregar una mica per treure-li més cèntims?

—Espera, espera —diu, pensant com el pot convèncer. ¿I si demana a la Bel que ella també n’hi digui alguna cosa?—. Parlem-ne amb calma. ¿Oi que durant aquestes quatre setmanes hi has estat treballant? ¿Doncs per què no em deixes veure el que has fet?

—Perquè no val res.

—Deixa’m que ho jutgi jo. Segur que val més que no et penses. ¿Quantes pàgines has escrit?

—Unes quantes, però ja t’he dit que no van enlloc. El problema no és la quantitat, sinó la qualitat.

—Deixa-me-les llegir. Al capdavall, l’editorial et va avançar diners perquè les poguessis escriure, ¿oi? Doncs és lògic que me les ensenyis.

—Alto. Si el que vols dir és que tens dret a llegir el que he fet perquè em vas contractar per fer-ho, la resposta és no. Aquí qui decideix si un text meu es pot llegir o no sóc jo.

—No em malinterpretis. No vull dir que tingui dret a llegir-ho, sinó que estic segur que està molt millor que tu no et penses, i per això ho vull veure.

—Doncs jo prefereixo evitar-te una desil·lusió, què vols que et digui.

Li cal una mica de suport, pensa Balaguer. Se sent insegur i necessita que algú li digui que no va malament. Bé, doncs aquí el té a ell. Un bon editor ha de saber fer costat als autors amb unes quantes paraules d’encoratjament en els moments precisos.

—¿Per què no quedem a fer un cafè i en parlem amb calma? —li proposa, pensant que, definitivament, no farà cap mal que la Bel també li digui alguna cosa—. Si vols em pots portar el que et sembli més aprofitable del que has escrit, i així m’ho miro.

—Fer un cafè d’acord —diu Rovira—, tot i que ja t’avanço que no em convenceràs. Però de portar-te el que he escrit, ni parlar-ne.

—Com a escriptor, no com a editor —diu Balaguer—. Em deixes que m’ho miri, davant teu, i t’ho torno.

—¿Què passa? ¿No et refies que hi hagi estat treballant?

—I tant que sí! Del que no em refio és del teu criteri sobre la qualitat del que has escrit.