28

Miquel Rovira surt de casa de Balaguer amb la sensació que les coses entre la Bel i el Ramón no van del tot com tocaria. ¿És possible que la Bel encara no li hagi dit que està embarassada? No entén per què l’hi va dir a ell abans. Per més peculiaritats que el Ramón tingui —i en té una pila, sens dubte— ho rebrà com una notícia fantàstica. ¿Quin home a l’edat d’ell no faria bots d’alegria de tenir un fill amb una dona com la Bel? La Bel, com és natural, està encantada. Les dones, quan es queden embarassades, gairebé sempre ho estan. ¿No fóra lògic que estigués impacient per compartir la notícia —i la il·lusió— amb ell? ¿Quines poden ser les complicacions a les quals va al·ludir?

La veritat és que, com a parella, no sap si aniran gaire lluny. La manera com la Bel parla d’ell no augura res de bo. En parla en un to afable, fins i tot un punt maternal, però sense respecte, sense admiració, un to de ja saps com és el Ramón, les manies que té. Amb l’edat del Ramón, a més, ¿quin futur espera al nen? No s’imagina el Ramón llevant-se a la nit per canviar-li els bolquers, ni portant-lo al parc a jugar. Si tot això ho ha de fer la Bel, si ell no se n’ocupa fins que el nen tingui edat de parlar de llibres, aniran malament. Quan el nen tingui divuit anys, el Ramón en tindrà prop de setanta. Massa gran. No entén com la Bel s’hi ha deixat enredar. Cada persona és un misteri. Un creu que la coneix i no en sap res de res.

¿Què li dirà el Ramón del llibre? Té tanta pressa per treure’l que segur que encara que el trobi espantós li donarà un parell de copets a l’esquena i li dirà que endavant, que és just la mena d’assaig que tenia al cap quan li va proposar que l’escrivís. Des d’aquest punt de vista, la seva opinió no és gens fiable. Però pot ser útil veure com reacciona. Va decidir donar-li pràcticament tot el que té, i no les primeres cinquanta pàgines, perquè, posats a acceptar que hi fiqui el nas, prefereix que en tingui una idea completa i pugui opinar amb coneixement de causa. Si no li agrada com l’està enfocant, encara són a temps de deixar-ho córrer. Però li agradarà, encara que només sigui perquè per ell deixar-ho córrer seria un daltabaix. El que no li agradarà serà alguna frase sobre els catalans que preferirien no ser-ho, però amb això ja hi compta.

Quan Balaguer li truca, l’endemà a mig matí, Rovira està escrivint un paràgraf sobre la figura de Lluís Companys, preguntant-se què diu sobre Catalunya i els catalans l’enorme impacte d’allò del tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer, uns mots que encara ressonen, i triga a posar-s’hi, tot i que sospita que és Balaguer i té curiositat per saber per on li sortirà.

Balaguer li diu sense preàmbuls que ja ha llegit els fulls que li va deixar. Se’ls va llegir ahir, quan ell se’n va anar. D’una tirada.

Rovira es fa el sorprès, però no li estranya. ¿No tenia tant interès per saber com anava el llibre? Doncs és lògic que s’afanyés a veure-ho per ell mateix. Li pregunta què li ha semblat. Balaguer li diu que troba que té el llibre bastant encarrilat. El to i l’estil estan molt bé. Queda lleuger i a la vegada incisiu, just del que es tracta. Amb els fulls que li va passar ja té el vuitanta per cent del llibre. La feina més grossa ja està feta. Ara només és qüestió de polir-ho una mica i completar-ho.

Rovira l’escolta amb satisfacció, però també amb un punt d’escepticisme. Sap perfectament que Balaguer li està passant una mica de cotó fluix per preparar-lo per a la punxada, que arribarà de seguida. Li vénen ganes de dir-li que vagi al gra però es conté: val més deixar-lo que el continuï ensabonant. Així s’anirà creient els elogis, encara que només sigui a força de repetir-los. Quan veu que se li acaba l’empenta, li demana pels defectes que hi ha vist.

Balaguer li diu que no n’ha vist gaires, però que potser és millor que en parlin amb calma, i li suggereix que passi per casa seva al vespre, si pot. S’ha permès escriure uns quants comentaris i suggeriments al marge del text, però dubta que els entengui si ell no els hi explica. Si ve, els podran mirar junts. Rovira es pregunta si això vol dir que la punxada és més greu que ell no espera o si, més probablement, el Ramón vol parlar-ne cara a cara per convence’l que esmeni alguna cosa. S’inclina més per la segona possibilitat.

Li diu que d’acord i arriba a casa d’ell pràcticament a la mateixa hora que la vigília. Balaguer el fa passar, li allarga el feix de fulls i va a la cuina a buscar l’ampolla de Johnnie Walker i dos gots amb gel. Rovira mira els fulls ràpidament i veu que les anotacions són molt nombroses, més que no esperava. Hi ha paràgrafs sencers ratllats, hi ha interrogants, signes d’exclamació, frases subratllades, comentaris al marge.

—Vaja, veig que t’ho has mirat a consciència —diu, quan Balaguer torna de la cuina. No ho pot evitar: tots aquests gargots i suggeriments li fan pensar en un exercici escolar, o en una revisió d’examen. Però ell no és cap alumne, ni Balaguer cap professor. Si per atzar s’ho pensa, ja pot baixar ara mateix de la tarima.

—Són coses que se’m van anar acudint sobre la marxa mentre llegia —li diu Balaguer, abocant dos dits de Johnnie Walker a cada got—. No en facis gaire cas. Les vaig escriure pensant que potser et podrien ser útils i que, si no en prenia nota, després no me’n recordaria. Si vols, les podem anar mirant.

Rovira fa que sí, no gaire convençut, i Balaguer li explica que, a l’editorial, hi ha cada cop més interès en el llibre. Es va permetre parlar-ne en una reunió amb el director general i els directors de les col·leccions de ficció i el cap de premsa, fa un parell de setmanes, i tots estan impacients per llegir-lo. Si els el pogués donar en deu o quinze dies seria perfecte.

—¿Deu dies? —se sorprèn Rovira—. Si no està acabat! Fuig, home, pel cap baix, encara em queden tres setmanes de feina.

—Doncs en vint —concedeix Balaguer—. No ve d’una setmana. Però convé que ens donis un text aviat per posar la maquinària en marxa. No t’amoïnis, quan tinguem les proves podràs continuar-lo corregint tant com vulguis.

—Ja ho veurem —diu Rovira, passant fulls i mirant els comentaris al marge—. Quan el llibre estigui acabat te’l passaré, però prefereixo no comprometre’m amb cap data. El que interessa és que el llibre quedi bé. Au, anem per feina. Aquest matí no m’has dit quins defectes hi veus.

Balaguer repeteix el que li ha dit al matí: el to i l’estil estan bé, l’únic que ha de fer és perfilar millor unes quantes coses. Rovira li pregunta quines. En un to molt respectuós, Balaguer diu que, en primer lloc, troba que es complica una mica massa la vida tractant de definir qui és català i qui no. Al capdavall tots els lectors tenen una idea de qui és català. Està bé que mostri que la qüestió és més envitricollada que no sembla, però sense empantanegar-s’hi.

Rovira li agraeix l’observació i li assegura que s’ho mirarà. Ha decidit que no hi discutirà, digui el Ramón el que digui: l’escoltarà i després farà el que li vingui de gust. Encoratjat per aquesta resposta, Balaguer li diu que, tret de les petites coses que ha assenyalat al marge, com els paràgrafs sobre el seny, que troba que admetrien una mica més d’humor, o sobre la geografia catalana, que potser es podrien completar amb una descripció més detallada de les comarques que més s’han transformat per la industrialització i la immigració, la part que li suscita més dubtes és la de la tipologia dels catalans. Rovira no pot evitar de somriure. El veu venir. Quan surten els catalans que s’avergonyeixen de ser-ho, no es pot reprimir.

—Suposo que em diràs que aquesta mena de catalans no existeixen —diu, amb afable ironia.

—No —diu Balaguer, rotund—. Esclar que existeixen. Però no veig per què hi has d’insistir tant, francament.

—No em sorprèn que no ho vegis.

—Bé, jo t’ho dic perquè és el que penso. Tu fes el que vulguis. L’autor ets tu. Però trobo que hi carregues una mica massa les tintes.

Rovira diu que molt bé, que li agraeix la franquesa, esperant que Balaguer canviï de tema, però Balaguer torna a la càrrega dient que en realitat té dubtes sobre tota la idea. ¿És necessària aquesta tipologia dels catalans actuals? No sap per què, Rovira recorda una frase llegida fa poc no sap on: una veritat dita amb mala intenció supera totes les mentides que es puguin inventar. Sabia que al Ramón això dels self-hating Catalans no li faria gràcia, però no pensava que li cogués tant. Per respondre a la pregunta, diu que, tenint en compte que el llibre es dirà Els catalans, no creu que hi sobri. Balaguer li demana si això vol dir que ha escrit aquesta part per justificar el títol. Rovira diu que no, que l’ha escrit per coherència i per no limitar-se a repetir els quatre tòpics sobre el seny, la feina ben feta i l’ou com balla. ¿No estan tots d’acord que una de les característiques més acusades dels catalans actuals és la diversitat? Doncs convé que es vegi, ¿no? ¿Com són aquests catalans que són tan diferents entre ells? Perquè per dir que tots són com el senyor Esteve no calia escriure res.

Balaguer li diu que el problema és que amb la seva manera d’enfocar-ho dibuixa una societat molt fragmentada, amb grups contraposats, que no estan d’acord en gairebé res. Arronsant les espatlles, Rovira diu que només intenta descriure la realitat i que ho fa de la manera més honesta que pot. Si la imatge que surt és aquesta no és culpa seva.

—No m’entens —diu Balaguer—. La qüestió no és el què sinó el com. Algú que et llegís sense haver trepitjat mai Catalunya podria pensar que aquí estem a punt de matar-nos.

—Potser també ho podria pensar si llegís La Vanguardia. ¿T’has mirat mai amb calma cap crònica del Parlament de Catalunya? Jo no em fico per res en política, ja ho has vist. Però tu saps tan bé com jo que la fragmentació política és més gran a Catalunya que a la resta d’Espanya. Suposo que això diu alguna cosa sobre la societat catalana, ¿oi? Sempre està dividida. La incapacitat que tenim de fer front comú davant dels nostres enemics és un dels orígens de tots els mals del país. Es va veure a la República, es va veure a la guerra civil i es torna a veure ara.

—Ja veig que no m’explico prou bé —diu Balaguer, pacient—. Fas bé d’evitar la política, perquè si no el llibre perdria la meitat de l’interès que té. Però la imatge de divisió que presentes no és real. A Catalunya la gent conviu pacíficament. És veritat que els catalans veiem les coses de formes diferents i que cadascú va a la seva, però això és molt sa, ¿no? Potser ho podries arreglar subratllant que, malgrat la gran diversitat que hi ha, els conflictes rarament s’enverinen.

Rovira li diu que s’ho rumiarà. S’havia proposat no discutir res i han acabat discutint. Pensa que hi ha un punt en el qual el Ramón té raó: aquests catalans tan diversos i amb visions tan contraposades de Catalunya conviuen en raonable harmonia. A pesar que la fragmentació política i social és més gran, el nivell de crispació política i social és més baix que a la resta d’Espanya. ¿Com és? Hi ha d’haver una raó. ¿És per l’esperit tolerant dels catalans? Potser sí. Però també hi ha un element de conformisme, o de menfotisme, o de resignació, no ho sap. És l’esperit del no t’hi emboliquis, del ja s’ho faran. La tendència, quan les coses es compliquen, a rentar-se’n les mans i anar cadascú a la seva, com si no passés res. I també un punt d’autoengany. Els catalans són mestres en l’art de no veure el que no volen veure.

Decideix que, en revisar el text, convé que faci un esforç per treure més a la llum les mentides que els catalans es diuen a ells mateixos. Tots els pobles s’enganyen d’una manera o altra, però la manera que cada un té de fer-ho és tan reveladora com ho són els seus mites i creences. Hi ha catalans que viuen a Catalunya com si Espanya no existís. N’hi ha que hi viuen com si Catalunya no existís. N’hi ha que actuen com si el català fos una llengua morta i n’hi ha que actuen com si gaudís d’una salut de ferro. La majoria estan persuadits que Catalunya és la potència econòmica i empresarial d’Espanya, un dels primers focus d’irradiació cultural d’Europa, el melic del món. Però quan van mal dades s’arronsen i amaguen el cap sota l’ala. Conviuen harmoniosament però, a l’hora de la veritat, en comptes de plantar cara a l’enemic plegats, malgasten les energies en picabaralles que els porten a l’autodestrucció. Tots s’enganyen d’una manera o altra. Fins i tot ell, segur. Ho ha de dir ben clar. Encara que cogui. Si li han de caure bastonades, que li caiguin. La seva tasca no és ensabonar el lector parlant del seny, de la ironia i del gust per les coses ben fetes. Ha d’assenyalar contradiccions i aixecar estores per veure què hi ha a sota. Ha de dir al lector el que no vol sentir. No sap quin és el secret d’un bon llibre com aquest, però sí el d’un de dolent: voler complaure a tothom.