11
Ramón Balaguer puja a peu les escales del segon pis en què viu la Bel. Ha decidit dir-li que per ell poden començar a buscar pis quan vulgui. Ho ha estat rumiant i ha arribat a la conclusió que és millor que prengui la iniciativa, sense esperar que ella en torni a parlar. Ella ja ho va suggerir, ¿no? Doncs ara li toca a ell demostrar que també li fa il·lusió. Si no, si espera que ella en torni a parlar i llavors diu que sí, la Bel pensarà que només ho fa per acontentar-la a ella i ja no voldrà, o voldrà però ja començaran amb mal peu.
A més, es miri com es miri és el millor que poden fer. No li agrada barrejar les qüestions afectives amb les econòmiques i professionals, però hi ha moments que són impossibles de separar. Les implicacions de buscar un pis per instal·lar-s’hi a viure junts desborden àmpliament el marc afectiu, i ignorar-ho seria condemnar-se al fracàs. No és que senti una necessitat insuperable de conviure amb la Bel, com sent la gent quan té una relació estable amb una altra persona. Segurament, la Bel tampoc no la sent. Si la sentissin, ja viurien junts de fa temps. Fent un esforç, al pis d’ella hi caben, i al d’ell també. Si no hi viuen, és perquè la situació actual els resulta molt còmoda. Comparteixen llit però no armari, per dir-ho així. Estan junts quan volen, però no s’embafen perquè quan no tenen ganes d’estar-hi no cal que hi estiguin. Però tots dos saben que és una situació provisional, i un cop ella ha plantejat la possibilitat de viure junts és molt difícil que ell es faci el distret sense que ella s’ho agafi pel costat que crema.
És veritat que podrien provar de viure junts al pis d’ella, primer. Però això implicaria que ell hauria de renunciar a tenir una habitació exclusivament per escriure, cosa que voldria dir arrencar amb un balanç negatiu. El pis d’ell és una mica més gran, però la Bel no vol instal·lar-se a viure amb ell en un pis que no senti com a propi des del primer dia, i és comprensible. A més, és possible que la Bel, més endavant, vulgui tenir un fill. La sortida lògica, doncs, és buscar un pis on hi càpiguen bé, un pis on ella s’hi trobi a gust i on ell pugui tenir un bon estudi per escriure. Entre tots dos, s’ho poden permetre. Fet i fet, tant si van de lloguer com si fan el cor fort i compren un pis, hi sortiran guanyant, perquè compartir pis és sempre més econòmic que viure en dos. A més, ara no és mal moment per comprar. Els preus han caigut força. Amb els diners que tenen i una petita hipoteca, poden trobar-ne un de prou gran per conviure-hi sense destorbar-se, fins i tot si tenen un nen.
A l’editorial, no creu que el seu futur estigui en perill, encara que els talibans de la casa continuïn rondinant que a qui se li acut posar al seu lloc un novel·lista que escriu en castellà i que el que cal promoure és l’assaig en català, no en castellà. Per bé que vagin les coses, sempre hi haurà gent que rondinarà, ja se sap, però això no és motiu perquè el facin fora. O sigui que té una certa perspectiva de seguretat econòmica. A part que, si anessin mal dades, la Bel també es guanya bé la vida. Per escriure, ja no li cal la pau còsmica que abans li resultava imprescindible, ni consagrar-hi quaranta-vuit hores al dia. Ha après que el secret és anar fent, treballar una mica cada dia, sense obsessionar-se per avançar, deixant que les idees li vinguin quan vulguin, sovint mentre fa altres coses. És cert que el canvi d’hàbits de viure amb ella el pot allunyar del substrat de la novel·la que està escrivint. Però entre trobar pis, comprar-lo i instal·lar-s’hi, passaran uns quants mesos, i en uns quants mesos compta tenir-la embastada. O sigui que tot condueix a la mateixa conclusió: si mai han de fer un pensament, ha arribat l’hora.
Obre la porta i saluda amb un sonor bona nit perquè ella sàpiga que és ell. De la cuina li arriba un bona nit més mesurat. Hi entra i veu la Bel pelant patates. Li fa un petó i li diu que ho deixi córrer, que ja ho farà ell. Potser arriba una mica més tard que els altres dies, i per això ella deu haver començat a preparar el sopar, però normalment qui cuina és ell. Ella diu que no cal, que ja ha començat i que no li fa res seguir, i que per què no obre una ampolla de vi.
Balaguer obre un priorat que sap que a ella li agrada, en serveix dos gots, posa un grapat de nous en un platet, per picar, i li demana com li ha anat amb l’empresari canadenc. ¿Se n’ha tornat al Canadà, ja? Ella diu que creu que sí, i que avui encara li ha semblat més mal educat que ahir. Va pel món com si l’únic que tingués diners fos ell. Això sí, ha pagat la tarifa més alta sense dir ni piu, o sigui que sempre hi ha un costat bo, ¿oi? ¿I ell? Mentre ella fa una truita de patates i ell prepara una amanida i pa amb tomàquet, parlen de l’editorial, d’un llibre que acaben de treure i d’un altre que ha de sortir d’aquí dues setmanes. Balaguer li diu que al matí ha parlat amb el Miquel. No li sol parlar d’aquests assumptes, però l’hi explica perquè ella el va conèixer el dia que van anar al dentista i, en aparença, no li va caure malament. Ella li diu que, justament, fa uns quants dies se’l va trobar al carrer i van estar xerrant una estona, i que avui ha dinat amb ell. No sap per què, no li diu que hi havia quedat, ni que la setmana passada també hi va dinar. Es limita a dir-ho com si s’haguessin tornat a trobar per casualitat. Balaguer li demana si el Miquel encara està tan fascinat pel seu treball com a intèrpret i ella respon que fascinat no, però que n’han parlat, sí. Deu ser perquè és una professió poc freqüent, ¿oi? Balaguer diu que espera que, havent dinat, se n’hagi anat volant a pencar en el llibre que està fent, perquè convé que l’acabi com abans millor. Ella li pregunta de què va, sense dir que Rovira n’hi ha parlat ni mostrar gaire interès, com per mantenir viva la conversa, i ell l’hi explica vagament.
—¿Un llibre sobre la manera de ser dels catalans? —diu ella—. ¿I vols dir que això pot interessar a algú? ¿No és un tema molt suat?
—Sí, és un clàssic —reconeix Balaguer—. Però si està ben fet, interessarà a molta gent. I el Miquel té recursos per fer-lo bé.
Seuen a sopar. Balaguer torna a omplir els dos vasos de vi. No sap si dir-li ara mateix que, per ell, poden començar a buscar pis quan vulgui. Però prefereix esperar. Millor quan estiguin al llit. Si l’hi diu a taula, la conversa derivarà cap als aspectes pràctics i materials de l’assumpte i s’embolicaran a parlar de barris, d’hipoteques i de metres quadrats. En canvi, al llit ella li podrà mostrar la seva alegria amb més llibertat. Comprar-se un pis a mitges els unirà més que el matrimoni. És una altra mena de matrimoni, ni civil ni religiós: notarial. Ha de ser un bon pis, un pis on es trobin a gust, lluminós, alegre, on els faci il·lusió convidar amics i on ell pugui tenir un estudi agradable per escriure, si pot ser amb vistes a un jardí o un parc, un pis on no es facin nosa ni ensopeguin constantment l’un amb l’altre. Si s’han d’endeutar una mica no passa res, però per instal·lar-se en un pis que no els agradi de debò val més que es quedin com estan.
Al cap de deu minuts, han acabat de sopar. Endrecen la cuina i seuen davant del televisor. Durant una estona, miren la pantalla deixant-se anestesiar a poc a poc per les imatges, sense fixar-se gaire en el que fan. Com mirarien el foc després d’una llarga jornada de treball. Quan s’atipen d’un canal, canvien. Es distreuen durant uns quants minuts amb un debat sobre la immigració, però aviat tornen a canviar. Balaguer es penedeix de no haver tret l’assumpte del pis mentre sopaven. Està a punt de fer-ho, però veu la Bel interessada en un programa d’humor i es conté. Semblen un matrimoni consolidat, pensa Balaguer. ¿Quant temps fa que poden estar junts així, sense haver-se de demostrar res, sense haver de fer ni dir-se res especial, simplement per l’hàbit i el gust de fer-se companyia? Fa tres anys que surten —és a dir, que passen els caps de setmana junts i unes quantes nits entre setmana dormen junts al pis d’ella, mai al d’ell— i han arribat a un equilibri entre independència i compromís que a partir d’ara potser enyoraran. Tots dos han estat casats, i tots dos ho van deixar córrer al cap de poc temps, sense tenir fills. La situació els és còmoda a tots dos. A la seva manera, són feliços. No amb la felicitat explosiva, febril, de les parelles joves, o de les que s’acaben de conèixer, sinó amb l’epicureisme tranquil propi de la seva edat i del seu nivell cultural. Ara començarà una nova etapa. De cop, tot tornarà a estar en qüestió, com quan es van conèixer. Hauran de renegociar un conjunt de clàusules implícites i d’arranjaments tàcits que, segurament, cadascú explicaria en termes diferents, però que els han servit per estar molt de gust junts fins ara. Aquesta renegociació és el que li fa mandra. Però si vol continuar amb ella, no hi ha més remei. En aquest envit, passar és perdre.
Quan són al llit, Balaguer li pregunta si encara té ganes de buscar pis i provar de viure-hi junts. Sorpresa, ella li demana per què l’hi pregunta. Ell diu que s’ho ha estat rumiant i que ha arribat a la conclusió que convé que s’hi posin aviat, perquè el temps passa volant.
La Bel fa un somriure.
—Ens ho haurem de pensar —diu.