2

Miquel Rovira camina cap al restaurant a grans gambades, fumant. Fa un matí calorós, com si encara estiguessin en ple estiu. Està content. Per ell, aquest dinar és una victòria moral. ¿Quant temps fa que no veu el Ramón? ¿Dos, tres anys? Sap que treballa en un dels grups editorials més importants de Barcelona, que surt amb una noia quinze anys més jove que ell —segons diuen, ben llaminera— i que continua publicant novel·les en castellà. L’última va sortir deu fer a la vora d’un any i no va tenir mala crítica. Deu estar content. Les coses li van bé. No és l’escriptor consagrat que somniava ser, però déu n’hi do.

Després d’un interval tan llarg, la trucada va ser tota una sorpresa. ¿D’on devia treure el telèfon, el Ramón? Deia que, a part de convidar-lo a dinar per rememorar els vells temps, li volia proposar una cosa. ¿Què pot ser? Molt misteriós, no li va voler avançar de què es tractava, i ell es va quedar parat. ¿A ell? Però després, rumiant-s’ho amb calma, va trobar que la trucada potser no era tan estranya. El grup pel qual el Ramón treballa té vocació de controlar tot el que es mou en la cultura catalana. Un dia o altre l’havien de contactar. Potser el volen sondejar per publicar el seu pròxim llibre, o potser només volen establir algun pont de cara al futur. En tot cas, la invitació és un reconeixement de la seva trajectòria, de les dues novel·les que té publicades i dels articles que va traient de tant en tant a la premsa. Un reconeixement per part del grup editorial més important en català. Que a més a més qui faci la gestió sigui el Ramón és una simpàtica propina. ¿No li deia que escrivint en català no arribaria enlloc? Doncs mira, no sap si ha arribat gaire lluny però el cas és que ara ell li ve al darrere. Les tombarelles que fa la vida.

Després de tant temps, li farà gràcia veure’l. Té curiositat per saber com és que ha acabat treballant en el primer grup editorial català. Un novel·lista en castellà com ell, que considerava la cultura catalana una cultura de segona classe, no hi encaixa gaire, en aquest grup, per no dir gens. Encaixaria més en una editorial castellana. Envoltat de gent que ha consagrat tota la seva trajectòria literària i professional al català, deu patir tota mena de malalties epidèrmiques. ¿Què deu fer? ¿De què s’ocupa? ¿D’empaitar autors nous? ¿Com s’ha adaptat a la nova vida laboral? Ell que era tan maniàtic a l’hora d’escriure, que bastava l’esternut d’una mosca per fer-li perdre la concentració per tota una setmana, ara va a una oficina i fitxa cada matí, com qualsevol altre mortal. ¿D’on deu treure el temps i la calma per escriure? Si abans ja li costava escriure una sola pàgina sense mostrar que, en realitat, per més que s’escarrassi a fer-se passar per descendent de Cervantes i de Quevedo, la seva llengua materna és i serà sempre el català, ara que està obligat a llegir cada dia en català per raons professionals deu escriure un castellà atroç. ¿Com ho deu fer, per desintoxicar-se quan plega de la feina?

Sigui quina sigui la proposta que li faci, li fa l’efecte que la resposta haurà de ser que no. Ell no té cap motiu per canviar d’editorial. Les dues novel·les que ha tret han rutllat prou. Sap que aquests grups grans funcionen a cop de talonari, però ell no està en venda. Com qualsevol altre professional que aspira a viure del seu treball, li convé escoltar, i tot depèn del que li ofereixin, esclar. Però dubta que li puguin oferir res que el compensi. Ell publica en una editorial literària independent, on el criteri principal no són els diners ni les vendes, sinó la qualitat. Això de vegades l’irrita, perquè troba que potser es podria fer un esforç comercial més gran, però sempre és una garantia. Entre les novel·les, els articles, alguna traducció i alguna col·laboració esporàdica amb l’editorial, ha aconseguit el que volia, viure del que escriu. O malviure’n, més aviat. Però ell passa amb poc. Fa molt temps que va comprendre que l’única manera de fer el que vulgui sense dependre de ningú és no tenir gaires necessitats. O sigui que l’escoltarà, perquè tot depèn del que li ofereixi, però serà difícil que es deixi temptar. Prefereix anar una mica just i que ningú posi en dubte la qualitat del que escriu que no pas embarcar-se en una operació comercial que qui sap com acabaria. En aquests moments la prioritat, per ell, és consolidar-se com a escriptor, fer-se una reputació sòlida. Els diners, si han de venir, ja vindran després tot sols. Si no, corre el perill d’acabar sense prestigi i sense diners.

A més, la política de talonari no l’ha convençut mai. Aquests grups paguen fortunes per fitxar escriptors d’altres editorials, però si la cosa va malament —i sol anar-hi, entre altres raons perquè, com que tothom accepta que la cultura no cal que doni beneficis, no ve mai d’aquí— invoquen l’esperit patriòtic i corren a amorrar-se al mugró de la Generalitat. Fan la guitza a les editorials petites, que cada cop troben més entrebancs per seguir sent independents, amb una política de fitxatges que, al capdavall, molts cops resulta que va a càrrec de tots. No és just. Com a escriptor que vol ser professional no li convé tancar-se cap porta, i a més ell ha de mirar per la seva butxaca, no la de la Generalitat, o sigui que dinarà amb el Ramón i l’escoltarà amb atenció. Però vaja, la resposta és no, això ho té molt clar.

El restaurant en el qual el Ramón l’ha citat no és gaire lluny del pis en què van conviure durant uns quants mesos, al Born, però no és cap dels que llavors freqüentaven. És un lloc de més nivell, la mena de restaurant en què aleshores no s’haurien pogut permetre ni de fer-hi un cafè. Deu pagar l’editorial, esclar. Al Ramón li deu venir de gust que es noti que té una posició folgada, que no és un empleat de tercera. Voldrà que ell vegi la seva feina a l’editorial com un triomf literari, com la conseqüència lògica del seu prestigi com a escriptor, no com una baixada de pantalons.

Fa dues pipades seguides al cigarret que té als dits, per acabar-lo, el llença a terra, trepitja la burilla i entra. Veu el Ramón de seguida, llegint la carta en una taula amb cara de client que no es conforma amb qualsevol cosa. A part de les ulleres que fa servir per llegir, no ha canviat gaire. Està igual de prim, la mirada, quan el veu i li fa un senyal, igual de viva i intensa. Vesteix amb una barreja d’elegància i d’informalitat que, si no el conegués, pensaria que no és calculada. Sembla un actor interpretant el paper de professor universitari de filologia clàssica en una pel·lícula de Woody Allen.